Sant Domingo de Guzman

Per lo molt i malament que s’ha parlat de Sant Domingo de Guzman i de la seva orde, cal també dir-ne qualque cosa d’aquest gran Sant, glòria d’Espanya i de l’Església universal, fundador de l’Orde que ha prestat, tal volta, millors serveis a l’Inquisició.

¿Qui no sap que Sant Domingo de Guzman sempre es distingí per la seva puresa angelical, per la seva caritat fora mida? ¿Qui no recorda aquell acudit que va tenir estudiant a l’Universitat de Palència, ben jovenet encara, que havent-hi una gran carestia i estrenyetat de queviures, per assistir als pobres va vendre els seus llibres i repartí els diners en almoines an aquest i an aquell altre? ¿Tal volta la seva gran virtut no va esser causa que el Bisbe d’Osma, Diego de Acevedo, el fes canonge regular? Com a tal va donar exemple de totes les virtuts sacerdotals.

I ¿què va fer devers Tolosa i demés regions del mig dia de França, com en va passar acompanyant el seu Bisbe, trobant tot allò brut, horriblement d’heretges? ¿Tal volta va predicar l’extermini d’aqueis? Tot lo contrari: se va posar a predicar-los la Fe catòlica amb gran zel, caritat, pobresa i penitència, convertint-ne milenars, anant-los sempre a les bones, fent qualsevol sacrifici per guanyar-los el cor, per dur-los an el bon camí, suament, paternalment.

I s’hi va passar més de dotze anys predica qui predica, anant d’un punt a l’altre a peu, vivint d’almoina, fent bé a tothom per allà on passava. Ell amb el Bisbe d’Osma Diego de Acevedo introduïren en el migdia de França aqueixa manera tan suau i apostòlica de combatre els heretges, i lograren convertir-ne molts; però en romangueren moltissims més que, en lloc de convertir-se, tornaren més dolents, rebel·lant-se contra tot, envestint els catòlics, saquetjant, calant foc i matant. Davant aquelles atrocitats, els catòlics no fengueren altre remei que defensar-se amb les armes, allà on amb les armes els envestien i els volien esvair; i aleshores el Papa Inocenci III féu predicar una creuada contra aquells heretges, armats contra l’Església i contra el poble cristià.

¿Quina part va pendre Sant Domingo en tot això? Escoltau tot lo que diu aquell mateix gran inimic de l’Inquisició i de tot lo que fos capturar l’heregia, aquell gran polissó d’En Llorente dins la seva infame «Historia Crítica de la Inquisición de España» (T. I, p. 105, ed. de Barcelona 1835). Diu que el Papa autorisà els dotze Abats (del Cistell) escollits del seu institut, Sant Domingo de Guzman i tal volta altres, per predicar la creuada contra els heretges, aplicar les indulgències an els qui s’apuntassen a la creuada, anotar els qui no s’hi apuntassen, inquirir i aclarir quina relligió practicaven, reconciliar els convertits, i procurar que els obstinats i rebel·los els entregassen an En Simó de Monfort, cabdill caporal dels creuats, això és, an el Braç Civil, An això se redui lo que feu Sant Domingo contra aquells heretges.

No, ell no feu ratjar mai gens de sang d’heretges; ell no feu ratjar més sang que la seua pròpia amb les disciplines que es donava dins la seua cel·la per conseguir la conversió d’heretges i pecadors. Amb lo seu zel extraordinari de la glòria de Déu i del bé de les ànimes, va fundar l’Orde gloriosissima de Frares Predicadors, que es va estendre de Tolosa i Narbona per tot França, per Itàlia, per Espanya, per Alemania, per tot el món, i és estada sempre de llavò ençà i és encara una de les Ordes Relligioses més benemèrites de l’Església i de l’humanitat. Sols Déu sap el bé que ha fet i que fa damunt la terra.

I volgué i va posar Sant Domingo que els seus Frares haguessen de viure de captiri, per lo qual s’anomenaren «mendicants»; i no volgué mai rebre els bens que molts de devots li volien deixar per l’Orde.

I se passa tota la vida predicant com el Bon Jesús, passant per tot, fent bé.