IV
Com va esser que es va posar i es va congriar l’Inquisició Espanyola, diferent de la de les altres nacions
Va continuar 1’Inquisició funcionant dins totes les nacions cristianes amb més o manco activitat, segons la feina que li donaven els heretges fins devers el segle XVI. Fixant-mos en lo que va fer dins Espanya, hem de dir que dins Aragó, Catalunya, València i Balears hi havia ordinàriament Inquisidors que procedien en virtut de delegació Apostòlica o del Papa; però en els reines de Castella i León, per quant Sant Fernando en el segle XIII ja els aclarí de comptes fort an els pocs heretges que hi capllevaven, no hi havia Inquisidors Apostòlics ordinaris. Així és que per procedir contra l’heretge Pere d’Osma en el segle XV l’Arquebisbe de Toledo hagué de demanar a Roma Autorisació Apostòlica, perquè desde el segle XIII les causes d’heregia estaven reservades an el Papa.
Si dins Espanya no s’estengueren els heretges de Llenguadoc i Llombardia (albigesos, pualdesos, maniqueus), hi havia els serraïns i els hebreus. Aqueis indecís a voltes se convertien; però devegades llavò renegaven de la Fe cristiana. Contra els qui feien això manava el Fuero Juzgo, Fuero Real i las Siete Partidas que els matassen, i més envant se va establir que els «cremassen». La darreria del segle XIV i primaria del XV se’n convertien molts, i eren ben rebuts de tot, i s’entremesclaren amb les famílies més nobles, i conseguien les dignitats més altes i honorífiques de 1’Estat i de 1’Església.
Això va dur que molts se convertien per especulació: se fingien cristians i d’amagat judaisaven i renegaven de cristians. Aquest mal se va estendre tant que la Nació va arribar a estar en perill de que tais renegats s’apoderassen de tot i moguessen una revolució relligiosa, política i social que fés fer ui a 1’Espanya (Quadrado, Cont. del Disc, de Bossuet, II, 83).
La gent va començar a veure lo malament que la cosa pintava. Les corts de Castella, reunides a Medina del Campo, 1’any 1464, amb la Concòrdia que feren amb el rei Enric IV, ja demanaren an aquest que donás força an el Braç Esglesiàstic contra els molts de sospitosos en la Fe que hi havia dins aquell reine i que es fés «inquisició» dels tais i que se castigassen tots els culpables.
El poble va començar a alsar-se contra ells, prenint-se la justícia per les pròpies mans, a Toledo 1’any 1449 i 1’any 1467, a Córdoba 1’any 1473, a Segovia 1’any 1474 i a moltes altres bandes; però a on els judaisants tenien el seu fort era a Sevilla. Els homes de més pes i coneixement de la nació demanaven que posasen regit a tant de mal; Fr. Torquemada, el Cardenal Mendoza Arquebisbe de Sevilla, el gran Tostado Bisbe d’Avila i molts d’altres, feren comprendre an els Reis Catòlics D. Fernando i D.a Elisabet que, per evitar morts i revolucions i que no pagassen justs per pecadors i el poble no en fés pus de les seves contra els sospitosos en la Fe, no hi havia altre remei que acudir an el Papa perquè nomenàs Inquisidors Apostòlics i que el Braç Civil hi donàs tota la força, i així procedissen contra els inimics de la Fe.
Efectivament, els Reis Catòlics Pany 1478, acudiren an el Papa, el qual els va facultar Pany 1479 per nomenar dos o tres Inquisidors. Els Reis Catòlics esperen tot un any a fer-ho per veure si per altres vies més dolces els judaisants se compondrien gens. Tot fonc debades; i dia 17 de Setembre de 1480 nomenen a Medina del Campo dos Inquisidors per Sevilla i Cádiz, que eren les bandes on el mal havia pres més cos.
Dia 2 de Gener de 1481 els dos Inquisidors (Fr. Miquel de Morillo, Provincial de Dominics i Fr. Juan de Sant-Martí, Prior de Sant Pau de Sevilla) obrin el Tribunal del Sant Ofici donant un edicte de gràcia, per perdonar sense imposició de cap pena tots els culpants contra la Fe que dins el termini que les donaven, se presentassen voluntàriament confessant la seva culpa demanant perdó i prometent esmena. Allarguen per dues voltes aqueix termini i s’acullen a l’edicte de perdó més de 20.000 persones en tot Castella. «¿Era o no quimèrica la por de les apostasies?» diu En Menéndez Pelayo, Heterodoxos, I, 633).
Entre aqueis 20.000 hi havia molts de canonges, frares, monges i gent grossa que ocupaven càrrecs molt honorífics de l’Estat. «¿Què hi havia que fer, demana En Menéndez Pelayo (ib.), davant tal conflicte relligiós i amb tais inimics dins ca-nostra mateix?». L’instint de conservació se va sobreposar a tot, i per salvar a qualsevol preu l’unitat relligiosa i social, per esvair aquella anguniosa incertitud, on no era possible distingir el feel de l’infeel, el traidor de l’amic, va brollar dins tots els esperits el pensament de «Inquisició».
Dia 27 de Març de 1481 va esser el primer Aute de Fe: sortiren sis reus de judaisme, obstinats; i els relaxen (entreguen) a 1’Autoritat Civil, que els aplica a l’acte la pena de foc, que senyalava la llei civil contra heretges i renegats.
L’any 1482 el Papa va facultar els Reis D. Fernando i D.a Elisabet per nomenar, en lloc de dos o tres, set Inquisidors, que comencen a actuar tot d’una. Se formen centenars de processos, sense respectar tu ni vossa mercè. Arriben moltes de queixes a Roma; el Papa fa Inquisidor Suprem l’Arquebisbe de Sevilla l’any 1483 per rebre les apellacions a la Santa Seu que hi hagués (Cappa, 208 i ss.); i més envant va posar, en lloc de l’Arquebisbe de Sevilla, Fr. Torquemada, Prior de Santa Creu de Segòvia, persona molt sàvia, de pes, exemplar (Garcia Rodrigo, II, 79,110 i ss.; Cappa, 207), facultant-lo per nomenar tots quans d’Inquisidors subalterns cregués necessaris, i per treure-los si ho havien menester, i organisar i fixar la manera d’instruir, substanciar i sentenciar les causes de Fe, acomodada-ment an els Cànons i esperit de l’Església; i declara que en lo que es referesca a l’Inquisició Espanyola, no s’ha d’entendre que hi haja res reservat a la Santa Seu Apostòlica (Cappa, 291). Fr. Torquemada estableix quatre Inquisicions subalternes, que foren a Córdoba, a Sevilla, a Jaén, a Ciudad Real, i més envant n’estableix d’altres.
Devers aqueix temps, segons Paramo (De Origine Inquisitionis p. 145) s’establi el «Consell de la Suprema Inquisició» per assessorar l’Inquisidor General, i regir i vel·lar amb ell les inquisicions «subalternes» i rebre les apel·lacions i recursos de primera Instancia.
Tan content va quedar el Papa de Fr. Torquemada, que l’any 1484 el fa Inquisidor General d’Aragó, Catalunya, València, Balears i Sicilia i li delega per Espanya tota 1’Autoritat Pontificia que en causes de Fe poria delegar (Cappa, 27).
Se reuneixen aquest any mateix les Corts d’Aragó a Tarazona i accepten Fr. Torquemada com a tal Inquisidor General i nomena Delegats seus per Aragó Mn. Pere d’Arbués, Canonge de la Seu de Saragossa, i Fr. Gaspar Inglar, dominic.
Previa consulta i entesos amb aquestes Corts i amb lo Consell de Castella, se reuneixen a Sevilla aquest any mateix (1484) Fr. Torquemada, els seus Assessors i Consellers i els Magistrats de les Inquisicions subalternes de Sevilla, Córdoba, Jaén i Ciudad Real, i formen les célebres «Ordenances de 28 articles», basades sobre el Directori de Fr. Aymeric i el Dret Civil i el Canònic aleshores vigents.
Aqueixes «Ordenanses», aprovades dels Reis don Fernando i D.a Elisabet, formaren la constitució orgànica del Sant Ofici, fixant la llei de procediments i de penes que s’havia de seguir amb les causes de Fe, llei que de cada dia va anar millorant i perfeccionant-se (Zurita, Anales, L. 20, c. 11; Mariana, Hist. de España, L. 24, c. 17).
Per evitar lo que solia succeir que la gent, per por del punyal o del verí dels heretges i renegats, no els denunciaven, aquelles «Ordenances», conforme ho havien dispost alguns Papes per causes de Fe, ordenaren que no destapassen el nom dels testimonis que testiticassen contra els reus. Perquè això se mudi, els conversos aragonesos, que eren molt rics i tenien molt de poder, ofereixen an el Rei 800.000 ducats. No els escolten, i aleshores ells comencen a escampar envers l’Inquisició veus falces i doblers per llarg per moure la gent contra aquell Tribunal (Orti y Lara, 91).
Tot d’una com que ho haguessen de conseguir; mes dia 18 de Setembre de 1485 s’atansen a matar l’Inquisidor Pere d’Arbués dins la Seu mateixa de Saragossa. Aquí la gent obrí els ulls, i ho prenen tant tort que s’alcen contra els conversos; i si l’Arquebisbe no surt a apassivar la cosa les feien benes a tots.
L’única dificultat que va trobar tot d’una el Sant Ofici dins Aragó, dins quatre dies l’espargeix, i tot aquell reine rep amb los braços oberts aquell Tribunal «com a cosa sagrada i celestial», i com a tal el tengué sempre, segons expressió de Blasco de Lanuza, historiador aragonés del segle XVII (Hist. Esclesias. i secul. L. II, c. X; Orti y Lara, 91; Cappa, 64-66).
L’any 1487 Fr. Torquemada envia per Inquisidor de Catalunya a Barcelona Fr. Alonso de Espina. An els catalans no les queia gaire bé que un de Castella hagués de comandar l’Inquisició de Catalunya i enviar-los Inquisidors. De tot d’una hi posaren algunes dificultats, no d’admetre l’Inquisició en sí, que feia tants de segles que la tenien, sinó de subjectar-se an aquella nova organisació de Tribunal de la Fe, mes aviat la cosa va passar, adondant-se an el nou estat de coses.
Tan satisfets estaven els catalans de l’Inquisició, que quan s’alçaren contra la tirania del Comte-Duc de Olivares, Ministre del Rei En Felip IV, i se feren súbdits del Rei de França En Lluís XIII, li posaren per condició que els havien de conservar l’Inquisició, això si, separada, com és natural de la de Castella, per «conèixer de les causes que pertanyen a la fe».
Tot lo que acabam de dir, demostra que dins tota l’Espanya, tant dins la Corona de Castella com dins la d’Aragó i Catalunya, la gent, alts i baixos, pobres i rics, savis i ignorants, tothom volia l’Inquisició; només la rebutjaven els quatre heretges o renegats que hi sortien de tant en tant, com ara quo no més odien la Guardia Civil els criminals.
Aqueixa popularitat de l’Inquisició, aqueixa unanimitat del poble espanyol a favor de l’Inquisició fins a la primeria del segle XIX, consta de tots els monuments històrics d’aquells segles; ho proclamen tots els cronistes i escriptors d’aquell temps. Per això aquell gran historiador D. Josep M.a Quadrado, incapaç de dir una cosa per l’altra, que mai va amagar ni va negar la veritat, fos quina fos, va porer escriure que «el Sant Ofici», això és, l’Inquisició, «era» dins Espanya, «l’institució més popular de totes». (Cont. del Disc, de la Hist. Univ. de Bossuet, II, 84).