XIII

Fr. Tomàs de Torquemada

Moltes d’infàmies i brutors se són dites i escrites contra Fr. Tomàs de Torquemada; però no és la veritat ni l’amor del Proisme ni el zel de la justícia qui ha vomitades tais infàmies i brutors, sinó l’odi a la nostra santa Fe, l’odi i la ràbia i la polissoneria d’heretges, renegats, maçons, i demés inimics, descoberts o solapats, de Déu i de l’Església Santa.

Vegem, idò, qui era Fr. Torquemada. Nat l’any 1420 a Valladolid, se distingí de molt jove per la seva privilegiada intel·ligència, serietat, i rectitud natural. A les escoles contrapassava tots els altres, no sols pel seu bon cap, sinó per la seva gran aplicació i per les seves virtuts. Va cridar molt l’atenció de la gent, i el mon li oferia un brillant pervindre; però ell se va estimar més l’hàbit gloriós de Sant Domingo, que va demanar, essent ben tenral encara, i prou que le hi concediren.

Com va esser frare segui estudiant a matar i fent tot quant sabia per esser un bon fill de Sant Domingo de bon de veres. Va cursar filosofia i teologia i cànons, i aviat en va esser catedràtic amb gran lluiment d’ell i profit dels seus deixebles. Les darreres que tenia de voler figurar dins el món ni dins la seva Orde: en tenia prou amb la seva Càtedra i amb malavetjar esser cada dia més bon relligiós i seguidor del Bon Jesús. Ell feia aqueix comptes, mes l’Orde i Déu en feien uns altres; i, com manco s’ho pensava ell, el feren Prior del Convent de Santa Creu de Segòvia.

Amb això la seva fama de savi, virtuós i recte seguí escampant-se i escampant-se, i aviat va arribar an el gran Cardenal Mendoza, que de bo que tenia amb els Reis Catòlics, D. Fernando i D.^a Elisabet, li deien el tercer Rei d’Espanya. Cal tenir molt en compte que aqueix Cardenal mai feu servir tal influència per res dolent, sinó per coses bones i glorioses sempre. Ell va esser el protector més gros que va tenir En Cristòfol Colom, i an aqueix Cardenal deu Espanya haver descoberta l’Amèrica, perquè a ell se va deure principalment que En Colom no se n’anàs a una altra nació a oferir-se per fer aquell descobriment.

El Cardenal Mendoza se va fer el gran protector de Fr. Torquemada; el va recomanar amb gran força an els Reis Catòlics, i la Reina el volgué conèixer. Fr. Torquemada no anava de presentar-se a la Cort; era un món que no li feia gens gens; però no tengué altre remei que presentar-s’hi, i ho va fer en gran repugnància, humilitat i modèstia. I hi hagué d’anar moltes de vegades perque tant el Rei com la Reina volien sebre el seu parer sobre coses de govern, tocant amb les mans la gran sabiduría i prudència de Fr. Torquemada; de manera que aviat l’anomenaren Capellà i Confés d’ells. Una partida de vegades la Reina volgué que el Papa el fés Bisbe, però Fr. Torquemada se resistí a les totes a que el presentassen per tan altíssima dignitat. Fins i tot el volien fer Arquebisbe de Sevilla; ell en via neguna hi consentí.

Lo que no pogué rebutjar fou el càrrec d’Inquisidor que l’any 1482 li va imposar la Santa Seu. De tot d’una el feren just Inquisidor, però ben aviat el Papa va voler que fos l’Inquisidor Major, primer de Castella, i l’any 1483 de tota l’Espanya, presidint l’Inquisició Suprema, per dirigir totes les Inquisicions de primera Instància i rebre les apel·lacions que hi hagués d’aquelles.

Lo qual prova el gran concepte que mereixia an els Reis Catòlics i a la Santa Seu, concepte que era ben fundat i ben justificat. No foren berbes les dificultats en què es va trobar per establir i organisar l’Inquisició per tot Espanya, que sortien sobre tot de dos vents: primer de la gran multitud de conversos, de part de fora catòlics i de part de dins renegats, i que eren gent poderosa, rica i de gran influència, que no es feien gens d’escrúpol d’apellar a qualsevol medi, el més criminal i sauvatge, per llevar-se de davant les busques que veien que les havien de venir de l’Inquisició aglapint-los les seves mangarrufes; i segon per lo difícil que era trobar gent bona per desempenyar els càrrecs de tantes d’Inquisicions, això és, que reunissen tantes i tantes de condicions de zel de la fe i d’integritat de conciència i prudència i maduresa de judici i de tacte que es necessitaven per desempenyar els càrrecs inquisitorials.

Hem de dir que Fr. Tomàs Torquemada va sebre vèncer en gran part totes aqueixes dificultats, i fou lo suficient per demostrar el seu gran talent, maneig, integritat, caràcter, virtut i prudència. No ho vulgueu sebre les coses que mogueren contra ell per capxifollarlo; per llevar-lo del mig els inimics, amagats i descoberts, de la Fe i de l’Església. Acudiren an el Rei i a la Reina i an el Papa posant-li mil calúmnies, acusant-lo de mil coses lletges; però, com la veritat sempre sura, sortí sempre net de tot, mantenint-li tant els Reis Com el Papa tota la seva confiança. Al mateix temps que enforinyaven contra ell a la Cort d’Espanya i de Roma i com veren que ni aquí ni allà per tal vent no hi havia res que fer, feren mil provatures de llevar-lo del mig assassinant-lo, com assassinaren l’Inquisidor de Saragossa, Pere d’Arbués; i és segur que ho haurien conseguit, si una partida de bones persones, sense que ell els ho demanàs, no se fossen oferides i empenyades a acompanyar-lo sempre que sortia del convent. Sí, un estol de cavallers, sempre que anava pel carrer, li donaven escolta, i hi va haver dies que no el deixaren romandre en el convent, sinó que el se’n dugueren a passar la nit a punts fortificats, perquè no es fiaven de que els compromesos en matèria de fe no tractassen d’assaltar el convent.

Veient tal cosa, la Reina va dispondré que els familiars del Sant Ofici establissen un servici per torn d’una partida que sempre guardassen l’Inquisidor Major.

Ell sempre va procedir en totes les causes amb gran rectitud, imparcialitat i puresa d’intenció, sense més zel que el de la Fe, sense més esperit que el de justícia. I mai per mai va deixar de guardar la Regla de l’Orde amb un esment fora mida, mantenint-se dins la perfecta pobresa de què tenia vot fet a Déu. Així és que no pogué fer el dot d’una germana seva que volia entrar monja, i no hi hagué altre remei que assenyalar una petita pensió an aquella al·lota per què pogués professar la Regla de la Tercera Orde de St. Domingo.

Fr. Torquemada mai va dur roba de Ui ni menjava carn, sinó just peix i llegum. Dels donatius grossos que els Reis li feren dels sous considerables que tenia com a Inquisidor Major ¿què vos pensau que va fer? Idò reconstruí i va acabar el convent de Santa Creu de Segòvia, va alçar l’església del poble de Torquemada i el gran convent de St. Tomàs d’Avila, un vertader monument d’art, una Ilegítima glòria d’Espanya, que els lliberals i revolucionaris de l’any 1835 i els qui vengueren derrera, profanaren horriblement. Bastava que fos obra de Fr. Torquemada. La despuiaren de totes les preciositats artístiques que pogueren; l’església va arribar a servir de presili i després per tancar-hi bestiar. Més envant hi hagué un Bisbe a Avila, Il·lm. D. Ferràn Blanco, que no poguent consentir que una església servís per tal cosa, la va comprar i s’hi va gastar tot el patrimoni per restaurar-la i restituir-la an el culte catòlic.

An els 74 anys d’edat, l’any 1494, sentint-se ja vell i acabat de forces, va demanar an el Papa que li llevàs aquella càrrega feixuguíssima de l’inquisidoratge. El Papa no ho volgué en via neguna, i per alleugerar-lo, li va posar per Bulla de 23 de juny de dit any quatre coadjutors: 1’Arquebisbe de Mesina i l’Arquebisbe de Sevilla, el Bisbe de Mondoñedo i el Bisbe d’Avila. Va viure fins dia 26 de novembre de 1498, en que deixant per a sempre aquest món, va entregar a Déu la seva ànima, consagrada an el servici de Déu i de l’Església.

L’enterraren dins la sacristía de St. Tomàs d’Avila. Encara es conserva el sepulcre, però no el cos ni les cendres d’aquell gran homo. Diferents vegades els revolucionaris volgueren profanar les despulles mortals d’aquell, per ells, avorrit Fr. Tomàs de Torquemada, però sempre que ho intentaren, trobaren el sepulcre buit; lo que feren aquells valents, fonc picar i raure les lletres de l’inscripció del sepulcre, ja que no es porien assaciar del cos ni de les cendres del gran Inquisidor.

Això va esser Fr. Torquemada.