III

Com començà l’Inquisició i quan se congrià com a Tribunal Pontifici, diferent de la Cúria Bisbal

L’Inquisició en lo que té d’essencial com a judici quantra l’heregia i apostasia, prescindint de la seva organisació concreta, manera de procedir i sistema penal, prescindint de lo que tenia d’accidental i accessori, era una institució tan antiga com l’Església.

Entès així, els primers inquisidors foren els apòstols, els primers Papes, els primers Bisbes. Es jutges nats dins les coses de la Fe, els qui tenen radicalment el poder judicial dins l’Església i respecte de les coses relligioses o espirituals, són el Papa i els Bisbes; ells tenen el dret i l’obligació de vel·lar per la Fe, de cercar, d’aclarir qui és dels cristians que va contra la Fe, per avisar-lo, per corregir-lo, per castigar-lo, això és, privar-lo dels sagraments i treure’l de la comunitat dels feels. Aquest poder l’exerciren els Apòstols i els seus successors, els Bisbes, desde la primeria de l’Església; per això tants com se n’alçaren d’heretges dins l’Església, los formaven causa; i si no es sometien a la sentencia que se les feia, els excomunicaven, els treien defora, els taiaven com a rames podrides, com a membres cangrenats i els feels se’n separaven i no volien sebre res pus de tal gent.

Mentres el Poder Civil no fonc cristià, no hi havia pus penes contra els heretges que les penes espirituals; excomunió, entredit, suspensió, deposició, reclusió. Ara tot d’una que els Emperadors de Roma foren cristians, condemnaren l’heregia com un crim gravíssim que los pertocava castigar.

Així és que l’Emperador Constantí desterrà tots aquells que no volien admetre el Concili general de Nicea, que condemnà l’heregia arriana; l’Emperador Teodosi desterrà els que no admeteren el Concili general de Constantinopla, que condemnà l’heregia macedònia; l’Emperador Honori desterrà aquells que no es someteren a la sentència del Papa Sant Zósim contra els heretges pelagians; l’Emperador Teodosi II desterrà Nestori tot d’una que el Concili general d’Efeso condemnà tal heresiarca; l’Emperador Marcià desterrà Entiques i Diòscor d’Alexandria tot d’una que el Concili general de Calcedonia los declarà heretges y excomunicats.

Els heretges priscilianistes, condemnats en el Concili de Saragossa l’any 380, no troben a Burdeus, Roma ni Milán qui es vulga admetre amb ells, i han de comprar un Ministre de l’Emperador perque els deixi viure. Condemnats de bell nou en el Concili de Burdeus, Priscilià, el cap de bandolina, apella a l’Emperador Màxim, que el condemnà a mort de foc a ell i an els caps-pares que el seguien.

L’Emperador Teodosi donà una partida de lleis contra els heretges i senyalà penes greus contra ells. Amb una paraula: desde el moment que els Emperadors de Roma foren cristians, si els heretges no les duien enganats, i en tal cas les feien perseguir l’Església i oprimir els catòlics, si els heretges no dominaven els Emperadors, aqueis feien observar les declaracions i definicions de l’Església contra l’heregia, i an els heretges els privaven de les honors i dignitats que tenien, els desterraven, els confiscaven els bens o els con-damnaven a mort. Sí, aviat el Poder Civil regonegué i considerà l’heregia. com un crim d’alta traïció, ja que ho era i ho és traïció feresta contra el Rei de Reis i Senyor dels qui senyoretgen; i fundat en la màxima del Dret romà de que l’ofensa i la violació del Dret diví era una ofensa i una violació del dret de tothom i que el crim contra la Majestat Divina era més greu que el crim contra la Majestat humana, el Poder Civil senyalà a l’heregia les penes més grosses que hi havia dins el sistema de penar i castigar d’aquell temps. Els Prínceps bàrbars, així com se convertien, regoneixien i practicaven el mateix principi jurídic de la punibilitat corporal de l’heregia, i declaraven lleis del reine els cànons dels concilis.

I dins totes les nacions cristianes que anaven for-mant-se lo mateix a Espanya que a França, Inglaterra i Alemania, dins les lleis de tots els pobles europeus se considerà l’heregia mereixedora d’un càstic, d’una pena grossa, i se declara que l’heretge quedava fora de la llei, que era indigne de tot dret civil, que havia d’esser despullat de tota honor, preeminència i dignitat, que li havien d’esser confiscats els bens i que li havien d’aplicar la pena més grossa que aleshores s’aplicava an els malfactors, la pena de foc.

Lo ordinari era que, en haver-hi cap heretge, el Bisbe d’aquell lloc li formava causa, i, si resultava reu d’heregia i no volia tornar an el bon camí, el posava en mans del Poder Civil, que li aplicava les penes que les lleis d’aquella nació senyalaven an els heretges (Heterodoxos, I, 421).

Devers el segle XI arribaren d’Orient a Alemania, Itàlia i França espires de l’heregia maniqueua, que ensenyava que hi havia dos Déus, un de bo i un de dolent. I ¿qué créis que feren l’Emperador Enric IV de Alemania i el Rei Robert de França amb los que trobaren a Goslar i a Orleans soiats de tal heregia? Idó los feren cremar.

An el segle XII, aquella pesta maniqueua se va estendre d’una manera horrible per Flandes, Llombardia, Delfinat, i sobre tot, dins el Mig-dia de França, perque tot anava a la biorxa; i molts que havien de donar llum donaven fum; hi havia pastors que dormien massa i cans que havien perdut el lladrit, si no feien carn i tot, aplegant-se amb els llops.

També hi havia que moltíssims de princeps temporals i senyors de qui fa fer s’estimaven més les mànigues amples de l’heregia que les lleis estretes de l’Església.

Els Papes enviaren Llegats per tornar an el bon camí a les bones a tantes i tantes d’ovelles esgarriades; Sant Berhat de Claraval, Pere el Venerable de Cluny i els Bisbes i religiosos de més virtut i humanitat d’aquell temps feren tot quan varen sebre per apagar aquell foc; però com l’esvaïen a una banda, prenia a l’altra; i en el lloc mateix a on l’havien apagat, tot d’una que se’n decantaven aquells homos de Déu, s’hi tornava encendre; i a algunes bandes com el Mig-dia de França amb tanta violència, que aquells heretges fins envestien els qui no volien fer gabella amb ells, i pegaven foc a les esglésies i heretats dels catòlics fervorosos, o hi robaven i ho despullaven tot, en una paraula, pel lloc on havien passat romania tot desolat.

El Papa Lluci III an el Concili de Verona, l’any 1184, convengut amb l’emperador Federic Barba-rotja va donar un decret contra aqueis heretges, renovant les penes establides contra l’heregia, i manant que els Bisbes per si mateixos o per delegats havien de recórrer una o dues vegades cada any els llocs de les seves respectives diòcesis empestats d’heretges, i els havien de fer denunciar i fer jurar a l’Autoritat Civil que aida-ria a l’Església en tot i per tot per esvair l’heregia segons estava establit per la llei civil (Darras XXVII, 421).

Aquest decret no es complí per tot així com pertocava, i els heretges varen créixer de cada dia més. El Concili general de Latran IV va haver de passar unes ordes ben estretes perquè l’observassen i s’executassen les lleis de l’Església i de 1’Estat contra els heretges; i el Papa Innocenci III va enviar jutges apostòlics an el Mig-dia de França i altres bandes, perquè ajudassen an els Bisbes a cercar, a inquirir, a fer enquestes o inquisició dels heretges i processar-los i senten-ciar-los i entregar-los an el Braç Civil, si efectivament eren heretges obstinats (Cappa, 9). Un d’aqueis Inquisidors, nomenats del Papa, sembla que fonc Sant Domingo de Guzman (Orti Lara, 45).

Amb això va començar pròpiament l’Inquisició. Els Concilis de Tolosa de 1229 i de Beziers de 1233 l’organisaren ja com a tribunal regular, senyalant els tràmits i procediments segons els quals havia d’instruir, substanciar i sentenciar les causes d’heregia (Hergenrother, IV, 124), establint tais procediments que aleshores no hi havia cap tribunal civil que procedís amb tanta equitat i regularitat com l’Inquisició (Menéndez Pelayo, Heterodoxos, 421). Gregori IX, veient que els Bisbes no porien dedicar-se a inquirir ni a cercar heretges fot lo que era mester, va comanar aqueixa tasca an els frares de Sant Domingo, i que els de Sant Francesc els ajudassen.

Més envant, devers 1’any 1263, el Papa Urbà IV va nomenar un Cardenal Inquisidor Suprem per tota l’Església, a qui poguessen apellar tots els condemnats per heretges (Orti y Lara, 47).

Aquesta Inquisició, com veis, era un tribunal exclusivament esglesiàstic; així s’establí dins totes les nacions cristianes (Cappa, 11).

A Aragó i a Catalunya el nostre gran Rei En Jaume I amb els Bisbes i Abats dels seus dominis manaren l’any 1233 que un sacerdot honest i docte en lleis, nomenat del Bisbe d’aquell lloc, i dos o tres seglars, honrats i doctes en lleis, nomenats del rei o del seu Veguer (Lloctinent), cercassen, inquirissen els heretges. ¿En trobaven cap? Aquells seglars el posaven en mans del Veguer, i el sacerdot donava part an el Bisbe, i el Bisbe substanciava la causa i hi feia sentència declarant si era heretge o no. Si el declarava heretge, el Poder Civil li aplicava les lleis civils vigents contra els heretges, que eren les del Dret Romà (Menéndez Pelayo, Heteroxos, I, 434).

Tots els qui coneixen una mica l’història, confessen que l’establiment de l’Inquisició fonc un bé immens per l’humanitat, que va estalviar moltes de vides i va alliberar del botxí milenars d’innocents.

Reconegut i establit a on sevuia, com hi estava, que el Poder Civil tenia dret i obligació d’esveir els heretges pel mateix instint que mana esvair els facinerosos, se feia precís, abans d’aplicar-los la llei, veure i mirar bé si efectivament eren heretges o no; i qui ho havia de dir si ho eren, o no ho eren, no havien d’esser els Magistrats Civils, sino l’Església per boca del Papa i dels Bisbes o dels Teòlegs i Canonistes que 1’Església delegás per això. No fent-se així, se deixava en mans dels Magistrats Civils, el declarar qui era heretge i qui no ho era. Així l’ignorància, el zel fals i les venjances personals haurien usurpat el lloc de la justícia (Menéndez Pelayo, Heterodoxos, I, 421).

Qualsevol que estiga un poc enterat de l’història de aquell temps, es veu obligat a confessar que, si no haguessen posada l’Inquisició an el segle XIII, els tribunals civils haurien declarat heretges moltíssims que l’Inquisició no els hi va declarar, i per consegüent, s’hauria aplicada la llei a moltíssims més que no se va aplicar.

Per tot lo qual, fundant l’Inquisició, lluny d’inaugurar-se una època de més rigor i crueldat contra l’heregia, se va inaugurar una època de més justícia, de més equitat, de més humanitat i suavitat pels heretges; els acusats foren més saviament examinats, més ben coneguts els culpables i els innocents i per lo mateix millor tractats així com tots se mereixien. L’Inquisició era una garantia per tothom; dins el segle XIII va esser un gran progrés per la ciència d’enjuiciar.

L’Inquisició va néixer i se va congriar per satisfer una necessitat social, com a tractament d’una malaltia ferestíssima que hi havia dins la Cristiandat, l’heregia; no es va fundar per oprimir el poble ni per aufegar el pensament ni per capturar el progrés, sino com una major garantia de rectitud i intel·ligència a favor de l’humanitat en l’aplicació de les lleis vigents aleshores; se va fundar per alliberar: els innocents de les arpes del botxí i perquè no poguessen fàcilment els culpables, els criminals burlar l’acció de la justícia. Amb una paraula: l’Inquisició obeïa a un fi altament humanitari.