V

Ullada d’aucell damunt tota l’història de l’Inquisició Espanyola des que començà fins que la llevaren definitivament els lliberals l’any 1820

La feina que tengué tot d’una l’Inquisició va esser contra els judaisants, aquells hebreus convertits que es desconvertien abandonant’ la nostra Fe, i aquest era el crim que els feia mereixedors de càstic.

L’any 1485 l’Inquisició de Ciudad Real, perquè tenia poc que fer ferm, la passen a Toledo, on hi havia més judaisants que mosques; i eren tan forts de morro, que havent-hi els Inquisidors publicat l’edicte de gràcia donant-los 40 dies de temps per presentar-se i sortir-ne francs, no se’n presenta cap, i componen de fer un alçament mentres la processó del Corpus rodaria i matar els Inquisidors i tot el Clero, apoderar-se de la Seu, fer-s’hi forts, prendre la Ciutat, i no rendir-se que no els llevassen el Sant Ofici. La justícia se’n tem, en pren una partida, en penja sis i an els altres els imposa unes multes molt grosses, destinant-les a la guerra contra els moros. Els Inquisidors allarguen el termini de gràcia, primer 60 dies i després 30.

Acabats aqueis terminis, comencen les actuacions judicials; i fins l’any 1489 feren feina per llarg, arribant a esvair el mal quasi de rel, fent una partida d’«autes de Fe», on reconciliaren 3340 penedits i relaxaren 250 obstinats o relapses an el Braç Civil, que els va cremar quasi tots (Garcia Rodrigo, II, 270-275; Cappa, 139).

L’Inquisició de Valladolid també va tenir feina a l’uf amb els judaisants. Instruït procés contra la memòria d’un tal D. Gonzal Aranda com a judaisant, el seu fill D. Pere, Bisbe de Calahorra, s’hi posa pel mig i aconsegueix que la memòria del mort surta neta. Mes acusat el Bisbe mateix de judaisant, presenta 101 testimonis per justificar-se. ¿Què me’n direu? Ell quasi tots aquells testimonis declararen contra ell. Els Inquisidors donen part an el Papa dia 14 de Setembre de 1498 de lo que passa, i el Papa per consell dels Cardenals priva el Bisbe de totes les dignitats i beneficis, el degrada, el redueix a l’Estat laical i el fa tancar dins el Castell de Sant Àngel (Roma), on se va passar tota la vida.

Conquistades definitivament les illes Canaries l’any 1495, els juisants portuguesos, moros i negres idòletres n’hi feien de les seves, dedicats al comerç d’esclaus, que duien després a vendre a Europa malavetjant escampar les seves falses creències. L’Inquisidor General Fr. Diego de Deza l’any 1504 hi posa regit establint-hi l’Inquisició, que va aturar quasi de tot lo dels esclaus i apostasies, i l’any 1534 va quedar sense feina fins l’any 1557 (Garcia Rodrigo, 11, 450-453).

A Córdoba els judaisants eren molts i poderosos. L’Inquisidor Lucero comença a pitjar-los granat el tascó; sembla que feia llarg (Menéndez Pelayo, Heterodoxos, I, 637-8), i acudeixen a l’Inquisidor General contra ell, i los diu que li presentin proves contra l’Inquisidor Lucero i el processarà. No n’hi presenten cap. Acudeixen an el Rei Felip l’Hermós, conseguint un decret favorable i que faça renunciar l’Inquisidor General.

Mort el Rei l’any 1506, entra Inquisidor General el famosíssim Fr. Jiménez de Cisneros, que somet l’Inquisidor Lucero al judici d’una Congregació Apostòlica, composta de quatre Bisbes, vuit Consellers de Castella, dos Consellers d’Aragó, dos de la Suprema Inquisició, dos Inquisidors i un Oïdor de Valladolid i un Abat. Aquest tribunal, oïts En Lucero i els seus contraris, l’absolen a ell, però el treuen d’Inquisidor, i dels presos i encausats p’En Lucero, n’entreguen 50, per apostates, embuiosos i calumniadors an el Braç Civil, que els condemna a mort (Cappa, 60-63).

Quan l’any 1487 se va organisar l’Inquisició a Mallorca baix de Fr. Torquemada, els nostres Jurats acudiren an el Rei contra el nou procediment inquisitorial, no contra l’institució del Tribunal; mes com veren els bons resultats que donava, els va agradar prou. Comença aquí, l’Inquisició reorganisada, les seves funcions l’any 1488, havent-hi 200 reconciliáis a qui per les seves culpes d’heregia i apostasia els posaren multes per valor de 10560 lliures (Tarrassa, Anales del Rey no de Mallorca, II, any 1488).

Hi hagué diferents «autes de Fe» els anys 1490, 1491, 1493, 1495, 1498, 1500; i seguí havent-n’hi quasi cada any fins a 1515, sortint-hi entre tots aqueis «au-de Fe» 432 penitenciats i 87 relaxats an el Braç Seglar, que en va cremar 29 i va donar volta de garrot a 58 (Quadrado, Islas Baleares, p. 213-17).

Amb això quedaren esvaïts els heretges. Estigué després l’Inquisició 70 anys a celebrar cap aute de Fe, 3 i fins l’any 1675 no va relaxar cap reu an el Braç Civil. Per lo mateix estigué 160 anys sense ocasionar cap sentència de mort.

¿Quin tribunal d’aquell temps ni de cap altra època ha estat 160 anys sense sentenciar a mort a negú?

Ja veurem més envant, si Déu ho vol, lo que féu després l’Inquisició de Mallorca.

Segueix l’Inquisició dins tota Espanya menant estrets judaisants i mahometisants, aclarint-los fort, fins que va arribar l’hora d’haver-les d’haver amb els protestants.

En Luter va donar l’any 1517 el seu crit de rebel·lió contra el Papa, posant en revolució relligiosa tota Alemania i demés nacions veinades. Els seus partidaris, els protestants es volien aficar per tot, fins dins Espanya. Si l’Inquisició i el Govern no haguessen estat tan alerta, aturant que aquells mos escampassen llibres per dins Espanya, com provaren de fer-ho, servint-se de mil enginys, prou que el protestantisme se seria estès dins Espanya. Era tan gros i tan ferest el foc que va calar En Luter dins Europa, que per força mos havia d’arribar qualque espira.

Efectivament, mos n’arribaren unes quantes entre l’any 1550 i 1560. Devers l’any 1558 es descobrí a Valladolid, Zamora, Toro y Logroño; i no cregueu que fossen gent pobre ni qualsevol, sino senyors grossos, canonges, capellans, monges, beates. Ja ho crec que les posen les mans damunt, les convencen del seu crim d’heregia, i se fa un «aute de Fe» dia 21 de maig de 1559 i un altre dia 8 d’octubre del mateix any.

En el primer sortiren 15 reconciliats, condemnats a diferents penes corporals, i 15 relaxats an el Braç Civil que en va cremar un i va donar volta de garrot an els altres. En el segons Aute hi hagué 5 reconciliats i 12 relaxats an el Braç Civil, que en va cremar dos i va donar volta de garrot an els altres. Entre els relaxats, hi havia cinc capellans, un frare, cinc monges, dues beates, dos missers i quasi tots els altres eren nobles. Entre els reconciliats hi havia tres monges, una beata i els altres quasi tots nobles: Comanadors, fills de Comtes i Marquesos, germans i parents de Bisbes.

L’Inquisició no pegava només an els petits, sinó arreu. Qui la feia, la pagava, fos el qui fos; aposta era tan respetada i tan popular.

Amb aqueis dos autes de Fe, el protestantisme romangué esvaït i abolit dins aquelles ciutats i les regions veinades.

Al mateix temps l’Inquisició va trobar un altre niu de protestants devers Sevilla, i també quasi tots eren nobles, frares i capellans. Agafats els reus i substanciados les causes, se fa un «aute de Fe» dia 24 de Setembre de 1559 i un altre dia 22 de desembre del mateix any. En el primer sortiren 80 penitenciats i 21 relaxats an el Braç Civil, que en va cremar 8 i va donar volta de garrot an els altres. En el segons sortiren 3 reconciliats i 14 relaxats an el Braç Civil, que els va cremar a tots per impenitents. Entre els relaxats en aqueis dos autes hi havia cinc capellans, set frares, una monja, sis nobles, un metge, un mestre d’escola. Ho veis com davant l’Inquisició «no hi havia tu ni vossa mercè», sinó que passava rasadora per tot.

Amb aqueis dos autes de Fe de Sevilla i els dos de Valladolid l’Inquisició va capturar el protestantisme de estendre’s dins Espanya. Ja no va esser pus un perill sèrio. En tots els altres autes de Fe que es feren dins Espanya durant el segle XVI i el XVII i XVIII, ja només sortia qualque protestant, i encara quasi sempre eren estrangers.

Amb aqueis quatre autes de Fe, l’Inquisició va alliberar l’Espanya de la partida de guerres que els protestants mogueren dins Alemania, Suïssa, Països Baixos i França, on per cada relaxat an el Braç Civil d’Espanya hi hagué milenars de morts. ¿Quants de milenars de vides no va salvar l’Inquisició amb aquells quatre autes de Fe?

Perquè vegeu més i més lo que era l’Inquisició, heu de sebre que les declaracions d’aquells protestants de Valladolid comprometeren Fr. Bartomeu Carranza, teòleg del Concili de Trento, predicador del rei Felip II i Arquebisbe de Toledo, resultant sospitós de protestantisme.

L’Inquisició el posa pres l’any 1559; la causa se va envitricollar de mala manera, i el Papa Pío V l’advocà an el seu Tribunal; i l’Inquisició espanyola no tengué altre remei l’any 1566 que enviar l’Arquebisbe a Roma, on una Congregació Pontifícia seguí la causa, i la va sentenciar l’any 1576 el Papa Gregori XIII, declarant que l’Arquebisbe de Toledo Fr. Carranza, era fortament sospitós d’heregia; i li feren abjurar 16 proposicions tretes dels seus escrits. Ell se someté a tot, morint a Roma dia 2 de maig de 1576 (Heterodoxos, II, 362-411).

Posada l’Inquisició per castigar l’heregia i l’aposta-sia, per matar-les de rel, havia de castigar tot lo que duia an aqueis crims: la superstició i la bruixeria. En Barrufet, an aquells que no pot decantar de la Fe, malavetja fer-los creure coses que no són creguedores (superstició); i an aquells que no pot decantar-los de les pràctiques de pietat, malavetja fer-los-ne prendre d’altres que amb apariència piadosa incloguen brutícia i bestieses per llarg (iluminisme). Per tal cosa donaren prou què fer a l’Inquisició els bruixots i ilumináts, plagues que en el segle XVI i XVII s’emmalaïren fort i feren maig per llarg.

Els iluminats, nissaga de budhistes de l’India i dels Gnòstics, professaven una mística bordissenca que feia consistir la perfecció última i suprema en la contemplació pura de Déu, on l’ànima, abisant-se dins l’Esséncia infinita, perdia la seva pròpia individualitat i deixava d’esser responsable dels seus actes perquè tot ho havia entregat a Déu; i aleshores ja no hi havia res que l’embrutàs; i qualsevol cosa fés, fins i tot les accions més lletges, les obscenitats més nefandes no eren pecats, sinó accions innocents. Figurau lo que havia de resultar de tais doctrines posades en pràctica!

L’Inquisició va trobar nius i xibius d’il·luminats a Toledo Pany 1529, a Córdoba Pany 1544, a Sevilla Pany 1563, a Llerena Pany 1574. Els de Llerena eren vertaderes guardes de bèsties, pitjor que porcs, someres i cavalls. No és possible comptar les seves abominacions sense embrutar-se. Un dels més gats va esser un capellà, Mn. Francesc Méndez: dirigia una casa de beates; durant la Missa se posava a bramar i a fer visatges. Hi va haver dia fer durar la missa 23 hores, i els oients aguantaren. A la fi va fer sebre que dia 20 de juliol de 1617 se moriria anant-se’n cap dret al cel. Féu testament, i deixava els dons de l’Esperit Sant a les seves devotes. Encapirronat en so morir-se el dia que havia dit, només prenia una mica de peix i un tassó d’aigua els vespres. Va arribar que tastanetjava. Se despedí dels seus devots i devotes, fent un escàndol de plors, prometent que darrera ell en vendria un altre de més sant encara. Arribat el dia que s’havia de fer l’esclafit, que s’havia de morir, comença la missa a les quatre de la dematinada, i allà diu que diu missa, mes la mort no compareixia. Bé el polsava un metge, bé esperaven els seus que hi acabaria els alens; però va esser el dimoni per no morir-se i hagué d’acabar la missa viu, a les 23 hores d’haver-la començada. ¡Quin perboc va esser allò pels seus devots i devotes! L’Inquisició a la fi li va posar les mans damunt, i mori dins la presó.

L’Inquisició an els iluminats no els relaxava quasi mai an el Braç Civil: ordinàriament los feia donar assots, presó, penitències i dijunis a balquena (Heterodoxos, II, 521-585).

Els moros convertits qui es desconvertien no donaren gaire què fer a l’Inquisició, que els tractava amb gran benignitat, tenint en compte que a molts d’ells els havien batiats quasi per força, després de la conquista de Granada i de les Germanies de València. Feia els ulls grossos amb aquella pobra gent, inimiga mortal d’Espanya. An els del Reine de València l’Inquisició els va destapar conjuracions que preparaven amb França, amb els sarraïns d’Alguer, amb el Gran Turc per introduir tais inimics dins Espanya.

Així com s’arribaren a posar les coses, era inevita-la treta dels emmoriscats d’Espanya, que va manar el rei En Felip III l’any 1610; no es poria passar per altre vent. El mal va esser que no els tragués En Felip II o En Carles V. Aquells emmoriscats (moriscos) eren una peça que no poria soldar amb Espanya. Tot el temps que hi posaren per soldar-ho, va esser perdut.

Les bruixeries, etcisos i arts màgiques hagueren d’ocupar l’atenció dels Inquisidors. Ja fa molts de segles que els qui no creuen amb els miracles que fa Déu, creuen en els embuis i farses de Satanàs i a lo que diuen bruixeries i màgia. No es pot negar que el dimoni qualque pic hi ha pres part en aquestes coses; per negar-ho és precís destruir l’autoritat de l’història; però també s’ha de reconèixer que les bruixeries quasi sempre no eren més que embuis i farses de gent polissona.

Quan vengué el Bon Jesús an el món, la màgia dominava per tot arreu; el cristianisme li féu guerra a mort, i a poc poc anava sempre esvaint-la. Va arribar a tan poca cosa, que durant l’edat mitja dins el cos de Dret Canònic no es troben lleis contra la bruixeria. Amb lo renaixement de les lletres paganes en els segles XV i XVI la bruixeria va créixer horrorosament, i l’Església i l’Estat se n’hagueren de preocupar ben sèriament, perquè, prescindint de si era ver que el dimoni prenia o deixava de prendre part en aquelles coses, el fet era que bruixes i bruixots creien que era ver o ho figuraven, i adoraven Satanàs, i decantaven de Déu la gent, lo qual era un crim no imaginari, sinó real.

I en cometien realment molts d’altres de crims horribles: mataven nins i persones grans, els bollien i els se menjaven o en feien untons per volar o altres remeis per fer etcisos i bruixeries. Escorxaven nins i damunt les pells feien signes màgics que servia per curar certes malalties, per aturar de tornar vells i per altres barbaritats consemblants.

Per fer mal an els seus contraris, los mataven el bestiar o los tudaven els sembrats i els arbres i los donaven mal bocí, que eren quasi sempre substàncies verinoses que atacaven l’imaginació i els nirvis, produint diferents malalties ferestes. La llei civil de totes les nacions considerava bruixes i bruixots com a criminals vulgars, com ho eren realment, i la pena que la llei civil los senyalava, era la de foc; els cremaven. Hi havia molta de cosa imaginària en lo de bruixes i bruixots; mes aquella partida de crims que cometien eren ben reals, massa reals, desgraciadament. Per aqueis crims era que els castigaven.

Hi ha que dir que Espanya, degut a l’Inquisició, va esser el país d’Europa on la bruixaria va arrelar manco, precisament perque els espanyols tenien una Fe molt viva. Hi ha que dir, ademés, que la nostra Inquisició va esser el tribunal més benigne amb els bruixots. Que es registrin els autes de Fe que va celebrar, i quasi mai es veu que n’entregàs cap an el Braç Civil. L’Inquisició aragonesa en vint anys, desde 1484 fins a 1504, només n’hi va entregar cinc. L’aute de Fe més famós contra bruixots de tota Espanya fonc el de Logroño de l’any 1610. ¿Sabeu quants n’entregaren an el Braç Civil? Total onze, i ¿quina gent eren ells? Lladres, seductors, assassins. Un d’ells va confessar que havia bullit un fill seu i l’havien menjat una partida de bruixes i bruixots en aqueis xibius que tenien, feien tantes de brutors i lletjures, que dir que eren com a bísties, és fer una injuria a les bísties.

Ara direm just dos mots sobre la manera com eren castigats els bruixots fora d’Espanya pels tribunals civils. La primeria del segle XVII a Navarra francesa un Magistrat de Burdeus en feu matar 70 amb un aixec; un altre Magistrat, també de Burdeus, va arribar a Conseller d’Estat per haver-ne fets cremar 500; un Conseller del Ducat de Lorena, Nicolau Remi, va deixar escrit que n’havia condemnats a mort 900; a Ginebra l’any 1515 en mataren 500 dins tres mesos; a la diòcesi de Como, més amunt de Milán, dins un any en mataren 1000. Els protestants d’Alemania i els d’Ingla-terra els cremaven a centenars.

Doncs bé, l’Inquisició espanyola, que la pinten tan sanguinària, en lloc de matar-los, que era lo que feien a les altres nacions, los donava assots, els enviava a galeres (a remar an els bastiments i vaixells de guerra del Rei), els tancava dins convents, els feia dijunar per llarg i els imposava altres penitències més o manco feixugues segons era mester, però quasi mai, quasi mai els entregava an el Braç Civil perque els aplicàs la llei que els condemnava a mort de foc, llei que no l’havia posada l’Església, sinó 1’Estat. Així conseguí l’Inquisició que Espanya fos la nació manco supersticiosa i que la bruixeria a últims del segle XVII fos ja una cosa passada i que ja només pertanyia a l’història (Heterodoxos, I, 235; 570; Garcia Rodrigo, II, 207, 345, 441; Heterodoxos, II, 646-70; Dictionnaire des Superstitions de Migne, 3.^a Biblioteca Teològica).