VI

Acaba l’ullada d’aucell damunt l’història de l’Inquisició espanyola

Seguí el Sant Ofici de l’Inquisició durant el segle XVII aturant que no entràs dins Espanya cap classe d’heregia, esvaint tots els errors contra la Fe que hi rebrotinassen.

La darreria d’aquest segle hi hagué la célebre qüestió dels etcisos del Rei En Carles II, que ha servit an els inimics de 1’Inquisició per amollar contra ella molts de desbarats, mentides i bajanades. És ver que el pobre Carles II, malaltís tota la vida, va arribar a creure que estava etcisat, i que el seu confés Fr. Froylan Diaz també s’ho va figurar; mes també és cert que, consultats de part del Rei l’Inquisidor General, Rocaberti, Arquebisbe de València, i el Consell de la Suprema Inquisició, contestaren que el Rei deixàs anar aqueixes idees dels etcisos, i no cercàs altres remeis pels seus mals que comanar-se a Déu i a la medicina; i també és cert que l’Inquisició processà llavò el Confés de Carles II per haver fets exorcismes a un frare, Vicari d’unes monges de Cangas, i esser anat a demanar coses sobrera salut del Rei a un parei de donetes de Madrid que no anaven bé del cap i les havia exorcisades un caputxí alemany, Fr. Maure Tenda.

Processat el confés, la Reina, perquè la duia d’ell, volia fort i no’t mogués que el condemnassen; mes l’Inquisició, com tot estigué aclarit, va trobar que pertocava absoldre’l i el va absoldre (García Rodrigo, III, 291-319).

Esvaïda la dinastia dels Austries amb la mort de Carles II, puja la dels Borbons, francesa, i tot va donar una girada dins Espanya. El fundador de la nova dinastia, En Felip V, vengué ben jovenet encara, ben prevengut contra l’Inquisició; mes, quan hagué vista la cosa d’aprop, com no tenia res de beneit, va girar el gaire a la pedra, va fer uns altres comptes. D’orde seua, l’any 1713 el Fiscal del Consell de Castella, don Melcior Macanaz, va replegar tots els agravis que la Cort d’Espanya pretenia haver rebuts de la Cúria Romana i de la Nunciatura, i estengué un Memorial de 55 punts, farcit de desbarats i atrocitats contra els Cànons, l’història i la constitució interna de l’Església i el presenta com Inform al*Consell de Castella dia 19 de desembre de l’any 1713. Un Conseller D. Lluís Curiel, delata a l’Inquisició aqueix Memorial; i, oïts els parers d’alguns Consultors, l’Inquisidor General, Giudice, desde Marly (France), on se trobava, dia 30 de juliol de 1714 condemna aquest Inform Fiscal; i tres Consellers de la Suprema Inquisició fan publicar la condemnació dia 15 d’agost a totes les esglésies de Madrid. Aqueix fou el darrer acte d’anergia del Sant Ofici. El Rei ho prengué molt tort: mana an els Consellers de la Suprema revocar aquell edicte, i a l’Inquisidor General que renunciï el càrrec, i se passa pel cap de reformar l’Inquisició; mes l’Inquisició se va servar forta sense afluixar ni un pèl. Va pujar després el Ministre Alberoni, i se va girar el vent, Giudice torna a Espanya com Inquisidor General, 1’edicte no es va revocar; l’Inform Fiscal va quedar condemnat; i va passar més envant encara l’Inquisició: processa En Macanaz, que, per por de mosques, s’era tirat dins França, i se’n va guardar prou de venir a respondre a les acusacions que hi havia contra ell d’heregia i apostasia. Li emparen (embarguen) els bens, llibres i correspondència, i per no haver comparegut queda excomunicat i declarat sospitós en la Fe. No va tornar a Espanya fins l’any 1748, que el Govern el féu venir per posar-lo pres, i le hi tengué fins poc abans de morir, l’any 1760 (Heterodoxos, III, 47-52).

Seguí l’Inquisició menant ben assocats els judaisants, iluminats, bruixots, fingidors de miracles, llagues i visions, blasfems, casats amb dues, tres i quatre dones, relaxant-ne molts pocs an el Braç Civil, imposant-los presó, assots, dijunis i altres penitències (id. ib. p. 90-95).

Va arribar l’any 1760, que puja en el trono el rei En Carles III, personalment piadosíssim, però que es pot dir d’ell què es va passar la vida caçant i fent comandar uns Ministres de certa talla, venuts a l’impietat i en el fondo inimics mortals de l’Església. Així era també molt natural que ho fossen de l’Inquisició.

Veient que no era possible llevar-la cop en sec, comensaren a preparar la cosa per llevar-la amb el temps, i ho conseguiren. Aprofiten la primera avinentesa que tengueren per humiliar-la i potejar-la.

La Sagrada Congregació de l’índex, posada del Papa per condemnar els llibres dolents, en condemna un, «Exposició de la Doctrina Cristiana» de Mesenghi, l’any 1761. Rep el Nunci del Papa a Madrid, l’edicte de condemnació, l’envia a l’Inquisidor General, i aquest el publica. Doncs bé, el Rei ho pren tan tort, que prohibeix la publicació de tal edicte. L’Inquisidor protesta afirmant que lo que el Rei havia fet, era irregular i contrari a l’honor del Sant Ofici i a l’obediència deguda an el Cap de l’Església. ¡Bona la va haver feta l’Inquisidor! El Rei el desterra a un monestir, tretze legües enfora de Madrid. L’Inquisidor s’acoquina, s’humilia, demana perdó de tot lo que havia dit que «desdigués de la seva submissió cega an els preceptes sobirans». Tan poca cosa com aquest foren els altres Magistrats de la Suprema Inquisició, i Carles III els va perdonar amenaçant-los amb lo seu «reial enuig» per poc que es desmandassen.

Aquell dia va quedar morta l’Inquisició espanyola; seria estat molt millor pel seu bon nom que aquell dia mateix hagués acabat. Poc després Carles III la va privar de publicar cap edicte ni «índex expurgatori» de llibres dolents sense permís seu o del Consell de Castella, i de prohibir cap llibre en nom del Papa, i li va manar que els prohibís per autoritat pròpia, com si tota autoritat que tenia l’Inquisició per la censura de llibres i en lo demés de l’orde espiritual no l’hagués rebuda del Papa i de negú pus que del Papa.

Va passar més envant Carles III; l’any 1768 privà l’Inquisició d’entendre en les coses que no fossen estrictament d’heregia i apostasia! Així no pogué dir res an els masons (García Rodrigo, II, 230), que es deien catòlics i que tenien per cap el mateix Comte d’Aranda, primer Ministre de Carles III. Aixellada l’Inquisició de tal manera, no és estrany que no processàs els Metropolitans de Burgos i Saragossa i els ordinaris de Tarragona, Albarracín i Oriola, que ho mereixien per jansenistes, però que tenien bo en la Cort, ni és estrany que no processàs els Ministres del Rei, Aranda, Roda, Floridablanca i Campomanes, contra els quals rebé denúncies gravíssimes de fets que demostraven la gran impietat de tots ells. Només s’atreví a processar l’any 1775, un tal Olavide, un gran amic de Voltaire i camarada de N’Aranda i En Roda, que no se va amagar de res, i se va deixar agafar. Declarat heretge, el destarraren a 40 llegües de la Cort amb vuit anys de reclusió dins un convent i confiscació de béns (Heterodoxos, III, 181, 205-210; Vic. Lafuente, Hist. de las Sociedades Secretas en España, I, 132-136).

En temps del Rei Caries IV encara la cosa se va posar pitjor pel Sant Ofici, puis se n’apoderaren els jansenistes, aquells heretges endimoniats que tant assotaren l’Església de Déu durant els segles XVII i XVIII i que vengueren de França amb la dinastia borbònica; eren de l’escuma de la pesta perque duien el mal ben amagat. Com més l’Església els condemnava, més se proclamaven ells els millors catòlics de baix de la capa de Déu. Amb ells mos va entrar també el volterianismo i l’enciclopedisme (guerra solapada a tot lo que fés olor de catolicisme) i s’emmaleí i cresqué horriblement el regalisme (sistema de posar sempre l’Autoritat Civil damunt l’Església i fer l’Església esclava de l’Estat).

I ¿com no va aturar l’Inquisició que mos entrassen aqueixa partida de pestes? Senzillament perquè l’Autoritat Civil, en lloc de fer-li costat a les totes, com n’hi feia durant els segles XV, XVI i XVII, va anar a poc poc fermant-li les mans i tapant-li la boca, i va acabar per aficar-hi una partida de polissardos perquè fessen d’Inquisidors, allà on tots havien mester processar i condemnar per heretges i reconsagrats. Bé podien dir d’ells: ¡«A bon gats han comanat el formatge»!

Des del moment que els filats de l’Inquisició només aturaren els aucells petits i no els grossos, lo qual fonc per culpa del Poder Civil, l’Inquisició va deixar d’esser lo que era estada fins llavò; va deixar d’esser una barrera que negú passava. La passaren els grossos, i ja es cuidaren ells a la primera avinentesa d’obrir de pint en ample perqué passàs tota la faramalla.

¡Figuran ara lo que havia d’esser l’Inquisició en mans de jansenistes i volterians! Jansenista era D. Manuel Abad i la Sierra, Inquisidor General desde 1792 fins a 1794 (Heterodoxos, III, 181-204; García Rodrigo, II. 123); Secretari era de la Suprema Inquisició aquell gran no-ningú d’En Llorente, més que jansenista, més que protestant, afronta de l’Estat Sacerdotal, masó de set soles, volterià rematat, traidor a la Patria, autor d’una partida d’obres infames i que en història tenia per regla mentir com l’ànima de Judes (Heterodoxos, III, 178, 179, 418-27); Consultor i Oracle de la Suprema Inquisició era D. Joaquim Llorens Villanueva, jansenista fins an el moll dels ossos i que escrigué entre altres, una obra sota del títol «Mi despedida de Roma» (¡se despedia de l’Autoritat del Papa! ¡és el camí que han fet sempre tots els heretges!).

Entre dos Inquisidors Generals jansenistes i altres herbes, n’hi hagué un que era un sant homo, el Cardenal Lorenzana, Arquebisbe de Toledo. Però ¿sabeu què li succeí per haver admeses l’any 1796 tres denúncies contra En Godoy, célebre Ministre de Carles IV, com a pecador públic i escandalós i per sospites fundades de que era ateu i casat amb dues dones vives? ¿Sabeu què li succeí an el Cardenal Despuig, mallorquí, i an el Bisbe d’Ávila, Muzquiz, que empenyien el Cardenal Lorenzana perquè formàs causa an En Godoy? Idò que En Godoy els va destarrar tots tres, com ho va sebre, l’any 1797, i va posar un Inquisidor General de la seua, D. Ramon Josep de Arce, tan polissó com ell, jansenista rematat (Heterodoxos, III, 219-220; Garcia Rodrigo, I, 123).

En aquell temps la Marquesa de Montijo tenia una cassoleta (tertúlia) a ca-seva, de pinyol vermei, on se reunien els Mitrats de Cuenca i Salamanca i un estol de canonges i jansenistes. La cosa s’arribá a escandallar, el Nunci va donar part a Roma, i l’Inquisició s’hagué de moure per tapada; però ¿com havia de fer res, si els Inquisidors de Madrid eren tan jansenistes i volterians com els reus? Per tal motiu an aqueis els passaren amb aigua beneita. També hi passaren el Mitrat de Murcia i Càrtagena, acusat de jansenista amb molt de motiu.

A tant va arribar el desenfreïment d’aquells Inquisidors, que llevaren de l’«Index de llibres prohibits» les obres d’En Nicole, un dels jansenistes caporals de Port-Royal (Heterodoxos, III, 182-6).

Anys abans, En Godoy havia llevada de fet la censura de llibres a l’Inquisició, manant que tots els escrits en francès, que ho eren quasi tots els que mos entraven, se remetessen an els «Directors Generals de Rendes»; lo qual, era lo mateix que deixar-los les portes obertes i que correguessen per on-sevulla. L’any 1805 se va fundar un Jutjat d’Imprentes, independent de l’Inquisició, per «protegir la Religió i les bones costums», i 1’encarreguen a un capellà volterià, D. J. A. Melón (Heterodoxos, III, 254). L’any 1792 se posen de Reial Orde dos Revisors de Duanes per reconèixer els llibres que entraven per la frontera i dir quins havien de passar, i quins no; aqueis dos revisors ho deixaren passar tot, per malicia o per ignorancia. Així no és d’estranyar que entrassen llibres dolents a forfollons, que empestaven la classe alta i la gent de carrera; i, empestats aqueis, forsat s’havia d’empestar tota la Nació (Heterodoxos, III, 255).

Esclata, la primeria de l’any 1808, la vergonyosa «conspiració d’El Escorial» i el «motí d’Aranjuez»; Caries IV renuncia la Corona, passant-la an el seu fill Fernando VII; Napoleón I afica una partida de cossos de exèrcit dins Espanya amb 1’excusa d’anar a prendre Portugal, i a lo millor se declara Senyor d’Espanya, logrant que Carles IV i Fernando VII renunciïn la corona a favor seu, i ell la dóna an el seu germà En Pep Botellas. Apoderat l’exèrcit francès de Madrid dia 22 de març de 1808, lo endemà l’Inquisidor General D, Ramon Josep de Arce, va renunciar el seu càrrec i se va passar an els francesos. En Napoleón dia 4 de desembre de 1808 suprimeix l’Inquisició i li confisca tots els béns. En Llorente, que també s’era passat an els francesos, queda encarregat dels Arxius de l’Inquisició, on fa gran destrossa perqué no li puguen destapar els seus embulls i mentides, de què farceix la seva célebre Historia Crítica de la Inquisición, que no és més que un entrunyellat de mentides, calúmnies i infàmies (Heterodoxos, III, 418-27).

En Napoleón se creia fer-se popular suprimint l’Inquisició, i succeí que el seu decret només se complí en el lloc on comandaven els francesos. Com tota Espanya se va alçar contra aquell infame invasor i usurpador, esclatant per tot aquella epopeia gloriosíssima de la guerra de l’Independència, a les «Juntes de Defensa» contra els francesos, que es formaven per tot arreu, restablien per tot l’Inquisició, i la «Junta Central» va proposar per Inquisidor General el Bisbe de Orense; la Regència dia 1 d’agost de 1810 mana an els Consellers de la Suprema que tornin funcionar (García Rodrigo, III, 474-6, 368-70; Heterodoxos, III, 459).

Amb això es reuneixen les Corts de Cádiz d’una manera ben irregular, on, a conseqüència de manyuclaments indignes, logren cert predomini els jansenistes, regalistes i lliberals, quasi tots masons, iniciant una guerra rabiosa i solapada a 1’Església. Les Corts anomenen una Comissió de cinc perquè donin parer sobre lo que s’haja de fer respecte a l’Inquisició. Quatre d’aquells cinc proposen que es restablesca tal com estava primer (García Rodrigo, III, 310-1).

Els lliberals queden esglaiats, i a força d’enforinyar i recapitolar, consegueixen que allò pas a la Comissió de «Constitució», composta quasi tota de lliberals. I aqueis i els jansenistes, a força d’embullar fil i de treure-se el fred de peus consegueixen que dia 22 de gener de 1813 les Corts per 90 vots contra 60 suprimesquen l’Inquisició, sense fer gens de cas de les instàncies que a favor d’ella presentaren els Arquebisbes de Santiago i Saragossa, els Bisbes de Salamanca, Segòvia, Plasencia, Albarracín, Astorga, Mondoñedo, Tuy, Eivissa, Badajoz, Almeria, Cuenca, Lleida, Tortosa, Urgell, Barcelona, Pamplona, Terol, Cartagena, Orense, Oriola, Mallorca, Sant Marc de León i Vic, els Governadors Esglesiàstics de Lugo, León, Ceuta, Màlaga, 25 Capítols Catedrals, la «Junta Superior» de Galícia, els Ajuntaments Constitucionals de Sevilla i Màlaga, els de Santiago, Ponferrada, Pobla de Sanabria i Orense, 17 Generals i bona part de les nostres tropes (Heterodoxos, III, 459-74).

Tornant l’any 1814 Fernando VII a Espanya, va llevar la Constitució de l’any 1812, i va posar de bell nou l’Inquisició, que va procedir amb una benignitat extrema, dirigint la seva vigilància d’una manera especial contra els llibres dolents i els masons; però els au-cells grossos li escapaven; i així no era possible fer res de bo.

Les Corts i els homos estaven tan malament, fonc tan inepte i xerec En Fernando VII per comandar, l’absolutisme francès ho havia dessustat i desgavellat tot de tal manera, que aquella restauració del sistema absolut va esser un desastre horrorós; se fongueren com a fum de formatjada totes les esperances que el poble espanyol tenia posades en aquell rei, i va bastar un buf, l’alçament d’aquell poca-cosa d’En Riego amb l’estol de covards que’l seguien, per tornar l’any 1820 aquell orde de coses, tornant pujar els lliberals, jurant el Rei la Constitució de 1812, i dia 9 de Març de 1820 li feren firmar un decret suprimint l’Inquisició. Quan l’any 1823 caigueren els lliberals, el Rei ja no va anar de restablir-la, i suprimida romangué, probablement per sempre.

De tot lo que hem apuntat, se desprèn que l’Inquisició se va aguantar amb força i serví, a les mil mara-velles, per lo que havia de servir, tot el temps que el Govern i la Nació la volgueren. El dia que el Govern va deixar de fer-li costat, va donar lloc a que tots aquells qui estaven tocats dels mals que l’Inquisició perseguia, poguessen començar sens temor a fer atmosfera contra ella; i entre el Govern i ells aviat hagueren formada una corrent d’opinió totalment contrària, i així va quedar desfeta aquella unanimitat d’opinió pública a favor d’aquell Tribunal, que va esser, sens dubta, lo que la va aguantar durant els segles XV, XVI, XVII i XVIII. El dia que li va faltar aquella unanimitat d’opinió pública favorable, l’Inquisició no pogué viure pus i forsosament la feren acabar. De la manera com estaven les coses d’Espanya la primeria del segle XIX, 1’Inquisició ja era un vertader anacronisme, un peix fora de 1’aigua, que per força s’havia d’aufegar.

Per això va finir.