C) SISTEMA PENAL DE L’INQUISICIÓ

Les penes que imposava l’Inquisició no n’hi havia cap d’inventada d’ella; totes eren les que imposaven els tribunals civils (Quadrado Cont. del Disc, de Bossuet, II, p. 84, 85), però més moderades. Sí, l’Inquisició no sols no va agravar les penes usades dins els tribunals civils d’aquell temps, sinó que les va moderar, les endolcí, les va minvar, i duia el davant a tots els altres tribunals en tot lo que fos suavisar la sort dels reus.

La pena d’assots.— S’imposava an els bruixots, et-cisadors i escaladors de les presons del Sant Ofici. Després se va reservar pels bígams, això és, casats amb dues dones vives al mateix temps (Cappa, p. 107).

La pena de galeres (remar a les galeres o vaixells del Rei per fer-les caminar com mancava el vent o per fer més via).— Els altres tribunals imposaven aqueixa pena perpètua, l’Inquisició li llevà la perpetuïtat i no imposava tal pena en no esser an els qui n’havien fets vint-i-tres i no passaven dels seixanta. Només la solia imposar per cinc anys (Cappa, ib.; Garcia Rodrigo, III, 127; II, 203).

Confiscació de béns.— Abans d’existir l’Inquisició ja estava establida aqueixa pena pels heretges en els còdics civils, com se veu dins Ordenanzas Reales, L. VIII, tit. IV i Siete Partidas, Llei 1.^a, tit. III, L. 12 de Novísima Recopilación.

La confiscació de bens es considerava molt eficaç perquè la por de perdre els bens materials, tan estimats com són generalment, era un fre que aturava fort. Si el reu tenia família era alimentada dels bens confiscats. Si deixava menors d’edat, el Rei els donava part o l’Inquisició cercava qui els alimentàs. Els béns dotáis de la dona del reu mai els tocaven. Dels béns confiscats s’aplicaven dos terços a la substentació dels reus pobres, conservació dels edificis inquisitorials, esglésies, hospicis i missions d’Indies. Si el reu abjurava els seus errors, li tornaven els béns, com ho confessa Macanaz dins la seva Defensa Crítica (T. I, c. II), cosa que els Tribunals civils no solien fer.

L’Inquisició posà que la confiscació no fos perpètua. Passats quaranta anys els béns tornaven an els hereus. Si el reu moria sense successió directa i els hereus eren catòlics, es secrest de béns romania alçat a l’acte. Ja molt prest suprimí l’Inquisició la confiscació de béns pels reus que només ho eren del crim d’heregia i no al mateix temps de crims ordinaris. En lloc de la confiscació, posà unes multes de compensació, que el Consell de la Suprema va declarar dia 15 de juny de 1729 que «feia molts d’anys que no en posaven perquè els contraris del Sant Ofici no atribuïssen a cobdícia dels bens lo que seria càstig proporcionat al delicte dels heretges» (García Rodrigo, III, 150-4; Cappa, 108-113).

Presons de l’Inquisició.— Eren de quatre classes; públiques, mitjanes, secretes i de pietat. Les públiques eren pels reus de delictes indirectament contra la Fe; les mitjanes eren pels funcionaris inquisitorials que faltaven desempenyant el seu càrrec; les secretes eren pels reus de delictes directament contraris a la Fe; i les de pietat eren pels simplement penitenciats.

Aquestes presons, les de totes classes, segons confessa el mateix Llorente (Hist. Crit, de la Inquisición) no eren fondes ni humides ni malsanes, sino peces bones, altes, dalt volta, amb molta llum, seques i espaioses que s’hi porien passetjar. Donaven an els presos llit, roba blanca, cadires, taula, llibres de pietat i menjar tres vegades cada dia; an els pobres, de franc. El qui no tenia, segons confessa el célebre Macanaz dins la seva Defensa Critica, estava tan ben tractat com el més ric. Segons l’autor de La Inquisición fotografiada, si el pres era cap senyor, el porien servir els seus criats; si era casat, la dona hi poria entrar en voler; si negú tenia cap negoci amb ell, poria conversar-hi. El mateix Llorente regoneix (ib.) que és una mentida que l’Inquisició posàs, cadenes, grillons, manetes, ceps, etc. Només en posava an els que es volien matar. Dins les presons hi feia tan bon estar respecte de les dels tribunals civils que molts de reus tancats dins aquestes, sovint deien blasfèmies i heregies perquè, com a reus contra la Fe, els passaven a les presons de l’Inquisició, a on sabien que hi feia més bon estar (P. Alvarado, ib.).

Si de tot d’una a Sevilla i més tard a Córdoba quan hi hagué lo d’En Lucero, hi havia presos dins presons xereques, no és gens estrany; era la primeria i el Sant Ofici no havia tengut temps de fer presons aposta ni estava tampoc la cosa encarrilada. Ademés els presos eren molts i mals d’allotjar degudament.

Presó perpètua— La que el Sant Ofici imposava, solia complir-se dins un Convent, que devegades el mateix reu elegia; i, si llavò no li feia, no li era gaire difícil passar a un altre (P. Alvarado, ib. p. 89-91); Orti y Lara, 236-7; Cappa, p. 113-18).

Insígnies penitenciats.— Els relaxats i penitenciats sortien a l’Aute de Fe amb algunes insígnies ignominioses per més i més infondre horror a tothom envers dels crims que el Sant Ofici perseguia, enginy que, com diu el P. Mariana (Historia de España, L. 24, c. 17), l’experiència va demostrar que era molt saludable.

«Dogal pel coll».— El duien a l’Aute de Fe, els qui havien d’abjurar cap error contra la Fe. Des del principi de l’Església s’imposava el dogal pel coll an els penitents com a senya d’haver faltat contra la Fe i la Relligió.

«Coraza».— Era una espècie de beguerra o barret de forma cònica molt puntarruda, per l’estil d’un capell de molí de vent o ruda de confits, que els reus de baixa mà duien damunt el cap. Era signe d’infàmia civil i no de penitència canònica.

«Sant-benet» o «sac-beneit».— Era un escapulari gros fins an els genois. El duien els relaxats fins al suplici; els penitenciats l’havien de dur el temps que la sentència els imposava.

Els presidaris d’ara també solen anar vestits de groc.

Els penitents dels primers segles de l’Església se vestien de sac i cilici, una cosa per l’estil del sant-be-net (García Rodrigo, III, p. 164-74; Cappa, I, 103-5).

Poc a poc l’imposició d’aqueixes insígnies penitenciats va anar minvant. En el segle XVIII ja no se n’imposava quasi mai, en no esser per qualque falta molt estrambólica. Quan l’any 1814 se restablí l’Inquisició, se declararen suprimides absolutament per a sempre tais insígnies (García Rodrigo, III, p. 484 i s.).

En matèria penal, lluny d’oposar-se el Sant Ofici a que s’endolcissen les penes, era el tribunal que duia sempre el davant a tots en tot lo que fos endolcir i ablanir la cosa. En el segle XVIII ja s’establí la jurisprudència que, si el reu no ho era de delictes ordinaris, contumaç o rélapse (reincident), la sentència canònica s’havia de complir reservadament perquè l’honra del reu no patís (García Rodrigo, II, 210).

El sistema penal era secundari dins l’Inquisició, per això se podia variar i fins i tot mudar de la manera més radical. L’Inquisició no estava lligada a cap sistema penal determinat i podia subsistir i funcionar de lo millor amb lo sistema de penes que apliquen els tribunals d’avui en dia. No, de l’Inquisició no fa por el sistema d’enjudiciar ni el de penar: lo que fa por de l’Inquisició és que perseguís com a crim d’heregia, els errors voluntaris contra la fe, d’abandonar la fe rebuda i professada an el Sant Batisme, que reberen encara la quasi totalitat dels espanyols. Aquí està el rè; per això plora s’al·lot, per això, just per això, la llevaren a l’Inquisició els lliberals de Pany 1812 i de 1820, quasi tots masons i farcits d’idees herètiques i cismàtiques: perque perseguia i penava com a crim l’heregia i la apostasia, els errors voluntaris contra la Fe, l’abandó, el deixament de la Fe, rebuda i professada en el Sant Batisme, que encara, gràcies a Déu, són tan redepoquíssims els espanyols que no el reben.