B) PROCEDIMENT DEL SANT OFICI

¿Voleu sebre com procedia l’Inquisició, com instruïa, substanciava i sentenciava les causes de la seva competència? Doncs escoltau una mica.

Edicte de Gràcia.— En el lloc on posaven una Inquisició, lo primer de tot era donar l’Edicte de Gràcia per tots els qui dins un termini de temps que senyalaven se presentassen confessant-se culpables i demanant perdó. Els qui ho feien així sortien francs de tot.

Passat aquest termini, els culpables estaven subjectes a la formació de procés.

Edicte de Fe.— Es publicava cada any, manant a tothom, baix de pena d’excomunió, que denunciassen i acusassen tot lo que sabien que s’hagués dit o fet contra la Fe Católica, fos el qui fos el que ho hagués dit o fet.

¿A on s’és vist mai cap tribunal del món que absolga el reu de qualsevol crim just perque aquest va a denunciar-se a acusar-se espontàniament a si mateix, prometent no tornar-hi pus i fer bonda sempre? No hi ha hagut cap Tribunal mai que ho haja fet, més que l’Inquisició. An els reus d’heregia, apostasia i demés crims que penava, mentres el seu crim no fos cosa pública, si es presentaven a confessar-lo espontàniament acusant-se a si mateixos i prometent-se esmena, l’Inquisició ja no els processava; just els imposava una penitència per l’estil de les que imposen els Confessors an els seus penitents; i negú sabia res de tal cosa (P. Alvarado, Carta apol. del St. Ofici, T. I. p. 30).

Delació.— L’Inquisició, en no esser en casos extraordinaris, no procedia mai d’ofici (per ella mateixa); sempre procedia per denuncia o delació. No bastava una deleció; eren necessàries tres, i havien de venir firmades. Si eren anònimes, sense firma ni negú que mostrás cara, no les admetien, les tiraven davall la taula.

Fetes tres delacions, se passava el cas, sense nom del delatat ni del delator, an els Calificadors perqué diguessen si resultava crim o no. ¿No en resultava? Romania arxivada la delació, i ja no es donava cap passa pus. Els Calificadors ¿no eren del mateix parer? Presentaven el cas a altres Calificadors. Ordinàriament s’exigia unanimitat de parers dels Calificadors. ¿Resultava crim? Feien comparèixer el delator, li feien jurar si era vera la delació, l’examinaven i l’esplugaven fort. Després feien presentar els testimonis per veure si estaven a lo mateix.

Acabat el Sumari, els Calificadors havien de tornar dir si resultava prova plena o no. ¿En resultava? Passaven el Sumari an el Consell de la Suprema, per veure si havien seguits tots els tràmits de dret o no. ¿Sortia aprovat el Sumari? Se dictava aute de presó contra el delinqüent, si era cosa greu, i audiència de càrrec si era cosa poca. Aquesta audiència era secreta: el Tribunal o el Comissari davant una persona autorisada feia els càrrecs an el delatat que resultaven del Sumari, i els hi feien amistosament; i tot lo més li imposaven uns Exercicis espirituals.

Quan la veu pública, senyalava qualcú com a culpant contra la Fe, dos testimonis provadíssims ho havien de declarar, i dos metges dir si tal persona estava o no bé del cap.

Les declaracions del còmplice eren considerades sense valor, i los formaven sumari de part (Cappa, p. 84-7; Orti y Lara, p. 143-50, 165-9; Alvarado, ib. p. 90).

El Secret.— L’Inquisició amagava an el processat el noms dels testimonis. Era un procediment admès dins el dret d’aquell temps. El còdic de «ses set Partides» manava el secret en les causes en què estava compromès el bé públic, com eren les conjuracions contra l’Autoritat, falsificació de moneda i altres. El Concili de Beziers i els Papes Bonifaci VIII, Urbà IV i Innocenci IV varen prescriure que no es destapassen els testimonis an els reus en causes de Fe. Ho manaren així per evitar an els testimonis el perill de mort on se veien, perquè els heretges, no es feien cap escrúpol de matar els qui els acusaven. Si no haguessen tapats els noms dels testimonis, negú hauria volgut denunciar, per por de la por. Si els testimonis no s’havien d’acarar amb els delinqüents, havien de sofrir un examen rigorosíssim de part dels Inquisidors; i si els trobaven en cap mangarrufa, si resultaven calumniadors o perjurs, eren fortament castigats (Cappa, p. 88-91; Orti y Lara, p. 162-72; P. Alvarado, ib. p. 84-88).

Aute de presó.— Acusació.— Defensa del reu.— Dictat aute de presó contra un delatat, els Escotzins del Sant Ofici el prenien i el tancaven. Dins deu dies li havien de rebre tres declaracions i sofria un parei d’interrogatoris per enterar-se bé de qui era ell i de la vida que duia. Passats els deu dies, el Fiscal li feia l’acusació. Entregaven al reu una còpia d’ella i de les seves mateixes respostes; i ell nomenava el misser que volia per defensar-lo. Si no en nomenava, l’Inquisició n’hi donava un, i amb ell el reu preparava la defensa.

El reu podia donar una llista dels seus inimics. Si resultaven esser els testimonis que havien declarat contra ell, tais testimonis eren considerats de poc o de cap valor. Si endevinava qui eren els seus delators, allò només, quasi sempre bastava per amollar-lo. Si demostrava que els Inquisidors eren inimics seus, els poria recusar, i n’havien de posar d’altres. S’admetien totes les excepcions que el reu volgués posar respecte dels testimonis; i deixaven consultar i conferenciar el reu tant com volia amb lo seu misser i tota altra persona que demanàs; li deixaven aduir i al·legar totes les proves i raons que tenia o creia tenir a favor seu.

Després eren convocats de bell nou els Calificadors perquè, davant els descàrrecs del reu, rectificassen o ratificassen la censura que anteriorment havien donada.

Quan, a pesar d’haver-hi prova semiplena de delicte, el reu negava, llavò el sometien a turment a fi que digués la veritat. Si el reu an el turment no confessava res, 1’absolien ordinàriament (Cappa, p, 91-94; Orti y Lara, p. 159-61; P. Alvarado, ib. p. 90-93).

Tortura o turment.— El sistema de turmentar els reus que negaven, quan hi havia prova semiplena contra ells, no el va posar l’Inquisició; estava admès i era practicat dins tots els Tribunals, molts de segles abans que existís l’Inquisició. La veritat és que encara no ha pogut provar negú que tal sistema fos intrínsecament injust, aplicat amb seny i moderació. L’Inquisició lo que va fer, fou moderar, minvar, suavisar el turment; i va arribar que no l’usava quasi mai. I no solament això, sinó que fou el primer Tribunal que el suprimí; el suprimí en el segle XVIII (García Rodrigo, II, 210).

Ja molt prest, l’any 1561, se va posar: primer, que just se podia donar turment a reus contra la Fe i que anteriorment fossen estats declarats infames per sentència forta; segon, que cap Inquisició subalterna no podia sometre a turment cap reu, si no ho votaven amb el Bisbe de la Diocessi tots els Inquisidors i Consultors; i tercer, que llavò encara, per arribar an el turment, el Consell de la Suprema ho havia d’aprovar (García Rodrigo, II, 208).

Estaven exceptuáis de sufrir turment els menors de 25 anys, els majors de 60 anys i les dones que esperaven infant. El turment no podia passar d’una hora, i hi havia d’assistir un Inquisidor i un metge. En canvi, en els Tribunals civils, per torturar un reu, bastava que un jutge ho dispongués; i un mateix reu en aqueis tribunals el porien torturar tres vegades; ara a l’Inquisició només el podien torturar una vegada (Orti y Lara, p. 237-8, 173-192; Cappa, p. 118-22), Això ja es va posar en temps d’En Cisneros (García Rodrigo, II, p. 207).

A la Torra de Londres mostren an els viatgers una mala fi d’instruments de tortura que esglaien, i diuen que són de l’Inquisició Espanyola, essent així que són de l’Inquisició que aquella gran inimiga del Catolicisme, la Reina Elisabet d’Inglaterra va posar contra els catòlics, matant com a rates tots els que podia haver.

El general Belliard, Governador de Madrid com els francesos se n’apoderaren traidorament l’any 1808, volgué entrar dins les presons del Sant Ofici, sobre tot dins la cambra del turment, per veure d’aprop la partida de coses aborronadores que havia llegides que hi havia. Hi entra, i roman tot atxul·lat perquè no hi va trobar res de lo que esperava trobar-hi; i no s’aturava de dir:

«On nous a trompé!» (¡mos han enganats!) (Cappa, p. 121; P. Alvarado, ib. p. 91).

Allò que conten d’un «Sant-Cristo verd» damunt una postissada, que feien anar a besar-lo; i, com l’acusat hi passava per damunt, aquella postissada, se n’entrava i l’acusat queia dins un pou voltat de ganxos, guinavets i falçs; i, en esser abaix, ja era tot bocins; tot això i allò altre que conten també de rodes amb dents i demés carro-portal, no són més que enfilats de mentides i calúmnies que els inimics de l’Inquisició s’han tretes del cap per malfamar-la i fer-la odiosa an els bobians i babaluets, que n’hi ha per tot a forfollons.

Fi del procés.— Imposició de la pena.— Per dictar la sentència, se reunia el Tribunal amb el Bisbe; l’Inquisidor més antic relatava la causa, llegia el procés, el Fiscal demanava l’imposició de la pena que havia senyalada i el Tribunal pronunciava sentència. Després l’enviaven a la Suprema Inquisició perquè la con-firmàs si era confirmadora. Si la confirmava, s’executava. Si el processat resultava innocent, la sentència absolutòria la publicaven amb tota solemnitat per fer brillar més la seva innocència; si era culpable li aplicaven la pena corresponent a la seva culpabilitat, fora la pena capital, que l’Inquisició no imposava mai com a Tribunal esglesiàstic que era abans que civil. Si el reu resultava lleument sospitós d’heregia, havia d’abjurar de levi; si resultava molt sospitós, havia d’abjurar de vehementi. Si tornava caure era considerat com heretge. Si resultava convicte i confés d’heregia, i estava prompte a abandonar-la, havia d’abjurar i era condemnat a presó perpètua. Si resultava que ja l’havien convençut d’heregia una altra vegada, i amb tot i haver-ne demanat perdó, hi era tornat caure, maldament després se penedís, ja era declarat relapse i entregat an el Braç Civil, que, després de sagramentat, el feia penjar.

Ara si l’heretge resultava obstinat, que no volia deixar en remei negun la seva heregia, després d’haver-li fetes tenir conferencies amb teòlegs de nota i haver agotats tots els medis de persuasió i de suavitat per tornar-lo an el bon camí, si no es volia donar en via neguna, era declarat heretge contumaç, rebel·lo, i, com a tal, entregat an el Braç Civil, que li aplicava la llei fent-lo cremar.

Als reus absents los donaven un termini perquè compareguessen. Si no compareixien, els excomunica-ven; i si passaven un any així, ja els consideraven com a heretges. D’aqueis i dels morts que es provava que eren morts heretges, en feien una estàtua que els representàs i la relaxaven an el Braç Civil, que la feia cremar com an els reus convictes d’heregia i obstinats (Orti y Lara, 161, 206-10; Cappa, 98-103, 124-5; P. Alvarado, ib. p. 92).