VIII

Què eren els Autes de Fe

Els inimics de l’Inquisició suposen que els Autes de Fe consistien en cremar els reus que hi sortien condemnats per l’Inquisició i que es feia una gran focatèria, i els hi tiraven dedins, i tothom enrevoltava el foc, i bones tionades, no deixant els pobres reus, fent lulea i passant gust de veure-los fer flamada, fins que eren tots cendra i només romania una caliuera espantosa. I suposen els inimics del Sant Ofici que els qui dirigien aquest espectacle esglaiador, eren els inquisidors: frares i capellans; i que una cosa tan feresta i aborronadora, que e pensar-hi només fa alçar els cabells del cap, se considerava com una gran festa, a on acudia tothom ben endiumenjat a riure i folgar.

Els Autes de Fe no foren mai res d’això; tal suposició és una calúmnia dels inimics del Sant Ofici. Que es llegesquen totes les relacions contemporànies i de testimonis oculars que mos queden de tais autes, veiam si enlloc es trobarà rastre ni indici de res de tot això que diuen que eren els Autes de Fe.

Els Autes de Fe no eren altra cosa que l’acte públic i solemne de llegir-se les sentències absolutòries o condemnatòries del reus i de reconciliar els culpables penedits. Hi assistien les Autoritats Esglesiàstica, Civil i Militar, tota la gent grossa i el poble en massa. Si hi havia d’haver relaxats avisaven l’autoritat civil perque tengués la cosa preparada per fer-se càrrec de tais reus i aplicar-los la llei.

Els Autes de Fe es solien celebrar enmig d’una gran plaça o dins una església. El dia abans alçaven un cadafal o dos si hi havia d’haver impenitents o relapses. S’aplegaven a l’Inquisició tots els frares, ministres i oficials del Sant Ofici, i sortien en processó, anant davant-davant amb l’estandart l’Algutzir major i darrera-darrera les Comunitats relligioses i els Familiars, Comissaris i Calificadors, i darrera de tot la Creu Verda del Sant Ofici, que la solia dur un frare de Sant Domingo, i cantaven el «Vexilla Regis prodeunt» i el psalm «Deus laudeum meam» fins que eren davant el cadafal. Adalt hi havia un altar amb canelobres, i hi posaven la Creu Verda damunt, candeles enceses. Els Familiars i altra gent grossa vetlaven allà la Creu Verda tota la nit.

Lo endemà a l’hora senyalada sortien els reus de l’Inquisició. Davant-davant anava una creu tapada amb una roba negra i darrera de tot els ministres que duien les sentències. Arribats an el cadafal, Inquisidors, Autoritats Esglesiàstiques, Civils i Militars i els reus s’asseien cadascú en el seu lloc, i començava l’Aute. Un Secretari del Sant Ofici recitava el jurament que les Autoritats presents i el poble havien de fer, prometent defensar la Fe de Jesucrist i ajudar i afavorir tot quan poguessen l’Inquisició contra els crims que aquesta perseguia.

El Rei, si hi era, o bé el Virrei o el qui fos que representés l’Autoritat Reial, feia aquell jurament en mans de l’Inquisidor més caracterisat; el poble el feia contestant tothom amb tota l’ànima, amb uns crits que eixordaven, que sortien de lo més endins del cor:

—¡Sí que juram! ¡Sí que juram!

Perquè el poble espanyol, diran lo que vulguen els contraris de l’Inquisició, volia aquest tribunal de Fe, l’estimava una cosa de no dir, amb etcís, amb deliri. Per això En Quadrado va poder escriure (Cont. del Disc, de Bossuet, II, 84) amb tota veritat: «El Sant Ofici era l’institució més popular de totes».

Quan tothom havia jurat fer costat en tot i per tot a l’Inquisició, pujava un predicador a una trona que hi havia preparada. Solia esser un predicador de primera, i se deixava caure un sermó de pinyol vermei, encaminat quasi sempre a avivar l’amor i V adhesió a la Santa Fe Catòlica i l’odi i l’horror a l’heregia. Acabat el sermó, els Relators del Sant Ofici, que estaven damunt una altra trona, llegien un extracte dels sumaris dels reus i de les sentències que hi havien dictades. Llegien primer les dels qui resultaven innocents, que sortien de l’Aute dalt un cavall blanc i amb una pauma en la mà. Declarada la seva innocència, tothom rompia amb mans-belletes i crits d’alegria i triumf i li feien una festa fora mida.

Després llegien les sentències dels condemnats a «abjurar de vehementi» o «de levi», això és, molt o una mica sospitosos en la Fe. Per reconciliar-los l’Inquisidor es revestia dels ornaments sagrats i els rebia l’abjuració i feien la Professió de Fe, l’Inquisidor deia els versets i oracions del Ritual i a la fi entonava el «Veni Creator Spiritus». Aleshores decantaven el vel que tapava la Creu verda, símbol de la Redempció. Era verda, color que denota esperança, l’esperança que havien de tenir els reus en la clemència de l’Inquisició si es penedien de bon de veres i feien bonda. Tornava l’Inquisidor a dir oracions per aquells reus, i a fi els reconciliava, alçant-los les excomunions i censures en què havien incorregut amb les seves faltes, motiu del seu processament.

Finalment es llegien les sentències dels qui resultaven heretges, impenitents, relapses i reincidents obstinats, que l’Inquisició relaxava, entregava en el Braç Civil perquè aquest els aplicàs la pena que tenien senyalada dins la llegislació civil. I aquí acabava 1’Aute de Fe, pròpiament.

Els reconciliats es llevaven el dogal del coll i la capirota, però no el sant-benet; els condemnats a presó dins l’Inquisició o dins qualque convent se’n tornaven amb els inquisidors; els condemnats a desterro civil o a presó pública i els relaxats passaven a mans de la Justícia Civil, que enviava els desterrats i els qui havien de fer presó allà on pertocava, i se’n duia els relaxats an el lloc del suplici per aplicar-los la llei de la nació, no del Sant Ofici. ^A

La pena que senyalava la llei civil an els heretges era la de reus de lesa-Majestat, perquè es considerava l’heregia com a crim de lesa Majestat Divina. La pena que hi havia per tal crim, era la de foc, que es feu extensiva an els heretges dins tota la cristiandat. Dins Espanya no els ho aplicaren fins la darreria del segle XII, quan ja feia segles que els ho aplicaven les altres nacions com França, Alemania i l’imperi Grec. De manera que la pena de foc mos vengué de França. Amb tot i això els estrangers, especialment els francesos, 77 mos diuen el nom del porc perquè aplicàveu tal pena, que ells mateixos mos havien mostrada (Vic. Lafuente, Hist. de la Igl. de España, II, p. 299).

S’ha de notar bé: la pena de foc no la va aplicar l’Inquisició a negú mai, perquè, com a tribunal esglesiàstic, no imposava mai cap pena capital. De manera que tot allò de les fogueres de l’Inquisició que els contraris del Sant Ofici sempre retreuen, són una solemne mentida, no han existit mai més que dins el carabassot buit dels contraris de l’Inquisició.

L’Autoritat Civil només cremava de viu en viu els declarats heretges impenitents, que per cap vent del món volien deixar els seus errors ni donar la més petita senya de penediment, i aqueis solien esser molt clars. Per això eren molt pocs els cremats de viu en viu. Els relaxats penedits, això és, aquells que per segona vegada queien en heregia i se’n tornaven penedir, i els altres, els impenitents, per poques mostres de penediment que donassen, maldament se vés que just ho feien per escapar-se de morir cremats, només els donaven volta de garrot, i, morts, tiraven els cadàvers dins el foc.

An aquest suplici no assistien els Inquisidors, ni el Rei, ni les Autoritats; no hi assistien més capellans ni frares que aquells indispensables per exhortar i ajudar a bé morir an aquells malanats.

No, aquest suplici no formava part en cap manera de l’Aute de Fe. Mos guarden de mentir totes les relacions contemporànies d’Autes de Fe que mos queden d’aquell temps (Cappa, p. 129-35; Orti y Lara, p. 217-23).