Intermezzo, com als concerts

Hem parlat, fins ara, d’un escriptor important que és també un home important i afable. D’un escriptor que vol ser, a més, una mica com la mala consciència d’un temps i d’un país que han perdut el nord i el seny.

(Al llarg de la història, hi ha hagut escriptors, intel·lectuals, que han volgut evitar les catàstrofes dels països on vivien: Virgili renyava els romans insensats i Voltaire advertia l’opinió pública, com més tard Zola, sobre les injustícies d’una justícia mal aplicada. A Catalunya, durant molts anys, els escriptors han hagut de jugar també, alhora que salvaven els mots gràcies a la seva producció literària, el paper de consciència pública a favor de les llibertats bàsiques, entre les quals destaquen la llibertat a la llengua d’un poble i la llibertat d’expressió. El 1973, Tísner, que l’any anterior havia guanyat el premi Sant Jordi de novel·la, es reunia clandestinament per coordinar una acció de protesta contra l’assassinat d’un treballador de la Tèrmica de Sant Adrià de Besòs: recollien diners per als familiars de les víctimes, i a tots els llibres signats es limitaven a escriure: «Any de Sant Adrià de Besòs»).

A les pàgines precedents d’aquest llibre heu llegit una novel·la, nova de trinca, que si d’una banda és una excel·lent novel·la policíaca, d’un ritme de cine d’acció, de l’altra és una novel·la «ecologista», és a dir: de defensa aferrissada de la natura i de propostes per evitar la progressiva degradació de Catalunya (ja descrita en un llibre col·lectiu molt recomanable: La natura, ús o abús?).