Examen d’un esparver

—Et sents més tranquil, fill meu?

—Sí, pare. Ets un bon psicòleg, no n’hi ha cap dubte! Però bona part de la meva tibantor ve de dins meu mateix.

—L’esparver t’ennuega! —va dir son pare.

L’Oriol va esclafir una forta riallada, equivalent a obrir una vàlvula. Va dir:

—Deu ser això, pare. D’altra banda és tan gros, que no sé ni per on he de començar.

—Començaré jo, si ho vols. El meu punt de partida no pot ser cap altre que la nostra breu conversa a Castellar de N’Hug. Em vas parlar d’un projecte que qualificaves de sensacional, i et vaig creure a ulls clucs. Em vas dir que me’l relataries a consciència quan tinguessis una certa seguretat que aleshores no posseïes. He de deduir, doncs, que avui ja trobes prou madur el teu pensament. Som-hi, doncs? De tot el que em vas dir, el més pertorbador era que aspiraves a assolir que Catalunya fos el primer país del món.

—I tu em vas replicar que ja ho era.

—Sí. I tu vas refutar el meu argument dient-me que no et referies a aspectes sentimentals. D’acord?

—Completament, pare. M’agrada que te’n recordis tan bé.

—Et sorprèn que un pare escolti amb interès el seu fill?

—Si fos un pare qualsevol, potser sí. Però no pas el meu, el senyor arquitecte Francesc Pujades i Garriga! Potser hauria de començar dient que la proposta d’anar a Castellar de N’Hug no era accidental, sinó premeditada. Encaixava amb el meu projecte, amb el meu «Esparver Zeta-Iota». No riguis.

—No ric: somric. I no pas com a mofa! Si sabessis com m’ha fet anar de corcoll, el teu «Esparver»!

—També a tu, doncs? Ja som dos!

—Però per ara encara pedaleges tot sol. Els tàndems són més eficaços quan s’esforcen ambdós tripulants.

—D’aquí a una estona no et queixaràs per falta de feina! Ja ho veuràs bé prou!

—M’amenaces?

—És una profecia, pare. —L’arquitecte va somriure una altra vegada. Sovint se sentia desconcertat pel llenguatge del seu fill, un xic inadequat per a un minyó de catorze anys. Manera pròpia de parlar a la qual, d’altra banda, ja s’havia avesat. Ell i la Rosa ja sabien que conversar amb l’Oriol era com parlar amb una persona gran. El noi va continuar—: El meu «Esparver Zeta-Iota» —i m’has de permetre que no renunciï a aquest nom una mica massa beneit— és la cristal·lització d’un desig meu, prou compartit per altra gent, a fi i efecte d’acabar d’una vegada amb la degradació de la natura. He somniat —i amanyago la idea— que Catalunya sigui el país peoner, no en la lluita sinó en la victòria. Ho llegeixo en mil articles, ho diuen en una pila de programes de ràdio i de televisió, tothom se’n plany, però, ningú no fa res decisiu. Algú dóna de vida al nostre Mediterrani deu, vint o trenta anys més; en diuen «la claveguera d’Europa». La gent talla els boscos o, si no, els crema. Cada vegada són més llargs i freqüents els períodes de sequera. Paciència, pare: per ara encara no he dit res que sigui nou.

En Francesc s’adonava perfectament que tot allò que deia el seu fill era producte d’una sòlida meditació. Va dir, per tal d’animar-lo a prosseguir:

—És la teva entrada en matèria, Oriol. No és nou, però té un interès enorme. Jo t’escolto amb tot l’esperit a flor de pell. Continua.

—L’home, pare, s’ha jugat a cara o creu el seu patrimoni natural, la Terra, i l’ha perdut, a força de degradar-lo. Hi ha qui pensa que irreparablement, i s’arronsa d’espatlles. Cada cop hi ha menys aus migratòries. Vas llegir allò tan esgarrifós, d’ara fa uns mesos, a un poble de l’Empordà, on van matar a trets la darrera cigonya que feia niu al campanar? I la destrucció dels aiguamolls de la desembocadura del Ter, a Pals? I l’atemptat contra el Pedraforca?

—Sí, sí. I que declarin parc natural el Garraf i una setmana després el cremin.

—Exacte, pare. Què et puc explicar, que tu no coneguis? Et parlaria, potser, de les urbanitzacions il·legals al Tibidabo? En faríem una llista esborronadora!

—I no l’acabaríem pas! Però em moro de ganes de sentir-te parlar de l’«Esparver Zeta-Iota».

—Ja n’estic parlant! Cal que et digui que «Esparver Zeta-Iota» vol dir el projecte sencer. Però hi ha dues fases intermèdies que, per entendre’m, les he batejades «Zeta-Eta» i «Zeta-Theta». La final, la «Zeta-Iota», les engloba totes. Et parlaré del projecte «Zeta-Iota» i, si encara no t’has cansat ni has perdut la paciència ni se’ns ha fet tard, continuaré amb les etapes intermèdies.

—Fóra difícil que m’avorrís d’escoltar-te! Si se’ns fa tard, telefonaré a ta mare. Endavant, Oriol!

—Començaré parlant dels avantatges i no voldrà pas dir que arraconi els inconvenients, que són un munt. Però vull que abans fem un pacte, un tracte concret: si de debò trobes que el meu projecte és una estupidesa sense atenuants, et demano que m’ho diguis francament. Ho faràs? Paraula?

—Evidentment, Oriol.

—Xoquem-la, doncs!

Va allargar la mà dreta, delerosa d’una encaixada, per damunt la carpeta de la taula de son pare. En aquesta mena de reaccions esporàdiques del seu fill en Francesc observava, complagut, que malgrat la seva paraula erudita —i una mica massa pretensiosa— l’Oriol no era sinó un minyó de catorze anys, un infant. Va encaixar la seva mà dreta amb la del noi, com qui segella solemnement un pacte sagrat.

—T’asseguro, pare, que aquest matí he rumiat de dalt a baix aquesta conversa nostra i que a hores d’ara tot m’ha fugit del cap. Perdona, pare. Continuo, ja acarant l’«Esparver». El problema més important que fa trontollar el món és la manca d’energia, o la total dependència de la derivada del petroli, que és bruta i tot ho empastifa, moralment i materialment. Ha retrocedit gairebé fins a zero l’energia procedent del carbó, que ha destruït la terra, per dintre i per fora (no parlàvem ara mateix del Pedraforca?), i en canvi ha guanyat terreny la nuclear, més porca i perillosa que totes les altres plegades. I encara queda la hidroelèctrica, que s’aguanta per un fil.

—Sí, es cert: per un fil gruixut, un cable. Però hi ha grups d’investigadors que…

—Ja hi vaig —va dir l’Oriol, interrompent son pare—. L’energia solar, la del vent, la de les onades…, fins i tot la força de les bombolles del mar tinc entès que estudien! Però per ara no són sinó projectes, intents d’experimentació, tot plegat no res. Amb l’energia solar, que és immensa, i inesgotable, fins ara no han aconseguit gaire cosa més que fer anar rellotges, o cotxes que van a cinc per hora, o escalfar aigua de la dutxa! Jo crec que algun dia algú inventarà com augmentar el cabal de l’energia solar, potser per un principi físic i elemental com és ara la palanca. Una cosa que centupliqui l’energia obtinguda i que, d’altra banda, sigui capaç d’emmagatzemar-la per poder-nos-en servir tothora, tant si fa sol com si no en fa. Ja sé, pare, que això que dic et deu fer l’efecte d’un deliri utòpic.

—En la seva primera fase tots els grans invents de la humanitat han estat utòpics, almenys segons el parer dels congèneres de l’inventor. Era utòpic que un home del paleolític amuntegués palla per fer-se un jaç: sempre havien dormit a terra i semblava foll que aquell sapastre pretengués estar més còmode, dormir com un soc sense la humitat del sòl de la cova. Era una utopia el que imaginava James Watt, d’inventar un condensador separat de vapor i, això no obstant, va fer possible l’ús generalitzat de les màquines impulsades per l’aigua a temperatura alta. No és cap absurditat pensar en un condensador separat d’energia solar. Vés a saber! De més verdes n’han madurat! Si tots els obstacles del teu «Esparver» fossin com aquest!

—La meva idea, en síntesi, consisteix a treure aigua del mar (que és el setanta-u per cent de la superfície del planeta!), dessalar-la, extreure’n els clorurs —el sòdic i el magnèsic, doncs—, els sulfats i els carbonats i fer-la arribar, a través de canonades de ciment, a les deus originals dels rius. Això tot l’any, regularment, dia i nit. I també abocar-la a les valls d’alta muntanya. La qüestió fóra que els corrents d’aigua baixarien constants i sempre purs, amb un líquid incontaminat del tot. N’hi hauria tanta —a la qual caldria afegir la de les pluges— que podria produir deu mil vegades més d’energia que la que es crea actualment. També crec que inventarien unes altres màquines, més senzilles que les centrals hidroelèctriques, que generarien energia més fàcilment.

—Bombar aigua del mar en consumiria molta i si, a més a més, calia fer-la pujar a dos mil o dos mil cinc-cents metres d’altitud, fóra un consum enorme.

—Quan l’«Esparver» funcionés a ple rendiment en sobraria molta. A pesar del gros consum que ve en la fase «Esparver Zeta-Eta», encara en podríem exportar! Una aigua puríssima regaria els prats, els camps i els horts i sortiria per les aixetes domèstiques. Faria funcionar les fàbriques, com fins ara, i no cal dir que serien obligades a purificar degudament les residuals. Això també es faria amb el fang de les clavegueres: no tornaria a mar si abans no era ben filtrat i depurat. Amb les matèries orgàniques recuperades se’n podria fer adobs per a la terra. I amb les escombraries.

—Les deixalles vénen plenes de plàstic irrecuperable.

—Tot això ja és previst en la fase «Esparver Zeta-Theta».

El senyor Pujades estava bocabadat. Va dir:

—Continua, doncs. Comprovo que no puc fer-te cap observació en la qual no hagis pensat abans.

—Imagina’t, pare, que Barcelona s’estengués assenyadament cap al nord i cap al sud, travessada per dos rius cabalosos d’aigua netíssima i plens de peixos, el Besòs i el Llobregat. Quanta aigua surt, de les fonts del Llobregat? Deu, vint, quaranta metres cúbics per segon?

—Molt menys.

—Doncs suposa que el volum fos aquest que dic, entre deu i quaranta. I així mateix en tots els altres rius. Inventaríem canalitzacions reguladores, que evitessin els desbordaments, per tal que mai no hi hagués cap catàstrofe per excés d’aigua.

—Ni per mancar-ne. Ho feia Babilònia.

—Exacte, pare. Cada riu produiria una enormitat d’energia, i la hidrodinàmica senyorejaria el país. Tots els vehicles podrien funcionar amb electricitat, que fóra molt barata o fins i tot de franc, com l’aire que respirem. També fóra la força que impulsaria les indústries; energia neta, controlable i no contaminadora. Ni subordinada a arbitràries modificacions de preus, perquè l’aigua que trauríem fóra del nostre mar i solament nosaltres podríem fer-hi la llei. No cal dir que en aquesta fase l’electricitat ja s’encarregaria d’extreure l’aigua del mar, en separaria els elements de salinitat i la bombaria fins als cimadals. Ara bé: he pensat que no s’havien d’industrialitzar ni comercialitzar la sal, el magnesi ni la potassa. Tot això caldria reintegrar-ho als rius abans de la seva desembocadura a mar, per tal que l’aigua hi tornés amb la idèntica densitat que tenia quan n’havia sortit. Aigua neta, no pol·luïda, pare! Mantindríem l’equilibri natural. I aviat el Mediterrani deixaria de ser la claveguera d’Europa, no et sembla?

Allò que realment li semblava, a l’arquitecte Pujades, era que li havia sortit un infant precoç, una mena de Mozart de l’enginyeria. L’escoltava subjugat. Ja no sabia si l’«Esparver Zeta-Eta-Theta-Iota» era realitzable o no, i menystenia aquest aspecte pràctic. L’arraconava, senzillament, perquè, de tot plegat, el que trobava més impressionant era la grossa capacitat mental del seu fill, apta per a elaborar —i meditar acuradament en tots els aspectes— un projecte tan singular. Ara el noi li havia fet una pregunta directa i no la podia deixar sense resposta. Va dir:

—Sí, naturalment! Fóra un mar paradisíac!

—Pensa que, si l’«Esparver» funcionava, aviat l’imitarien totes les altres terres del món. Entraríem a l’any 2001, al segle XXI, amb un esdevenidor (i potser un present) absolutament diferent de com l’imaginem avui, divuit o vint anys abans! No creus que realment fóra la salvació del planeta?

Era una altra pregunta directa que, en aquell joc de la hipòtesi, solament podia contestar afirmativament:

—És innegable, Oriol. Però encara no sé què és la fase «Theta». No me n’has parlat. De l’«Eta» n’has explicat una visió general i la resta la dedueixo. Però, insisteixo, del «Theta» no en sé res.