Una insospitada clariana

Caminant a poc a poc, mirant de no fer gens de fressa, es va acostar a la finestra. Uns claus de cabota enorme subjectaven les barres travesseres, i malgrat que s’hi va arrapar amb tota la seva força, no es movien ni grinyolaven. Es va adonar que, un xic més amunt de la seva estatura, hi havia una menuda escletxa en la fusta. No hi arribava, i, tothora de puntetes, va agafar una de les cadires, la va acostar a la finestra i s’hi va enfilar. Encastant l’ull a la ranura veia per primer cop l’exterior! L’aire lliure, finalment! El dia tot just clarejava i tot era tenyit de llum blavosa. Hi havia unes cases entre les quals veia un tros de carretera. Va veure que hi passava un cotxe blanc, un Cent vint-i-set, i va tenir temps d’observar que en la placa hi havia la lletra ge de Girona. El cor li batia sorollosament i tenia por que el fragor no el delatés! Va poder clavar un ràpid cop d’ull, per damunt de les teulades, i descobrir el perfil d’un campanar. Va sentir que algú pujava per l’escala —uns passos cada cop més pròxims— i va córrer a deixar la cadira al mateix lloc on era abans, i es va introduir en el sac de dormir, tot just quan obrien la porta. Va fingir que encara dormia. La persona que havia entrat va restar immòbil durant una estona i se’n va anar, tancant novament la porta amb pany i clau.

Sense moure’s del jaç va començar a rumiar. Era en un indret que reconeixia vagament, però amb la certesa d’haver-hi estat abans. Sí, en aquell poble hi havia anat d’excursió amb la seva gent. Ara estava completament segur que no s’havia mogut de Catalunya. L’estil de les cases era inconfusible. D’altra banda, què hi feia allí, aquell Seat de Girona? Ara recordava diàfanament que el seu pare li havia fet veure l’esglesiola, ensenyant-li que era una moderna imitació del romànic. Li havia mostrat uns capitells autèntics, i d’això també en servava clara memòria. Però, on era? Com se’n deia, del poble? Per més que hi barrinava el nom no li venia al magí.

L’home de la barba abundosa va pensar que el despertava. L’Oriol havia sentit com pujava, deixava unes coses a terra, furgava el pany, recollia allò del sòl i entrava. Va escoltar perfectament quan posava damunt la taula un plat, un pot i altres coses que, únicament pel soroll, no podia identificar. El guarda el va tustar suaument i va dir:

—Oriol! Oriol!

Ell va simular que se sobresaltava i, seguidament, que es desensonyava. L’home li va dir:

—Has dormit catorze hores, sapastre! Té: aquí tens l’esmorzar.

De tots els malfactors, aquell era qui millor parlava en català. En el plat hi havia una mena de sopa, i l’Oriol la va ensumar, ple de malfiança. En va posar un xic a la cullera i la va tastar amb la punta de la llengua; semblava alguna cosa de puré de patates i suc de tomàquet. Famolenc com anava, s’ho va empassar en un tres i no res! El pot era ple d’una mena de cafè aigualit, calent, i se’l va beure gairebé d’una glopada. Va menjar un tros gros de formatge de bola, que ell mateix va tallar amb un ganivet i, en havent-li llevat la clòfia, el guarda va agafar l’utensili, el va netejar al cul dels seus pantalons i se’l va guardar sota el jersei. Va dir, a tall d’excusa:

—Perdona, noi. Són les ordres!

Va recollir el plat, la cullera i el pot i se’n va anar, procurant tancar bé la porta.

Al cap d’una mitja hora va sentir que un altre cop pujaven l’escala. Ara, però, eren més persones, segons la fressa que feien. Tres. L’home de la televisió i uns altres dos que mai no havia vist. L’autoritari es va asseure davant seu, a l’altra cadira (la que havia servit per abastar l’estret observatori), i els altres dos ho van fer damunt el sac de dormir. El que manava més va parlar:

—Bé, Oriol, has descansat prou! Anirem per feina, doncs! D’entrada, cal que sàpigues que ja no ets a Catalunya sinó en un país estranger, on tenim recursos infinits. Et diré que tota la policia de Catalunya et busca desesperadament i ignora que perd el temps i que mai no et trobarà. Entre altres raons, perquè desconeix l’existència de la nostra organització i no pot fer altra cosa que anar a les palpentes. Imagina que el teu segrest és com un de comú, i que tard o d’hora ens posarem en contacte amb la teva família i exigirem rescat. Amb això sol ja demostren que van de bòlit, perquè nosaltres no hem de demanar res a la teva gent. De diners en tenim molts més dels que pogués somniar un desequilibrat! Tot el que volíem era el jove Oriol Pujades i aquí el tenim, al nostre poder, i inabastable per als de fora de la nostra robusta organització. Mai no sabràs els nostres veritables noms; ens designem pels nostres pseudònims de guerra. Jo, dintre l’organització, sóc en Bessaïm, i mai no em sentiràs anomenar d’altra manera. Aleshores, Oriol, cal que comprenguis bé la realitat i l’assumeixis. Ja et vaig dir que la teva vida i la dels teus eren a les teves mans. T’interrogarem respecte a unes coses concretes. Vam saber que havies elaborat un projecte que, si arribava a ésser dut a terme, acabaria posant fi a l’ús del petroli i de les centrals nuclears com a fonts energètiques. És un tema que ens interessa molt, Oriol! Tenim un informe molt concret i molt ben elaborat, però és com una mena de trencaclosques: ens falten unes peces menudes —essencials, malgrat tot— i tu, justament, les tens. No volem sinó que ens les donis i, si pot ser, sense violència.

«Vet aquí l’“Esparver”!», va pensar l’Oriol. «Com se’n poden haver assabentat? Qui són, aquests? Àrabs, és clar! Gent dels Emirats, potser? Seny, Oriol, seny! Compte amb el que diguis a aquest Bessaïm! No era pas de la Televisió de Catalunya; vaig picar, en aquest sentit! Però què hi feia, a casa, el dia de la filmació del vídeo?».

—Solament cal que em diguis si ja et sents preparat per a respondre totes les nostres preguntes. Volem, insisteixo, fer l’interrogatori sense haver d’usar els mètodes habituals, massa enèrgics. També els coneixem, és clar, però preferim de no caure-hi. Tu diràs, doncs.

L’Oriol sabia que s’ho jugava tot a una sola carta. Ho havia meditat prou i va dir:

—Hi ha, efectivament, un projecte per tal de salvar el món de la creixent degradació. És una empresa noble i altruista que no pot fer mal a ningú sinó ben al contrari. Però cal que comprengueu el meu estat d’ànim. Tu, Bessaïm, m’infons una certa seguretat, perquè ets l’únic que em parles comprensivament. Vull que entenguis bé la meva situació, la d’un noi que ha estat segrestat violentament, que heu tret a l’estranger en unes condicions horribles; ho he pogut resistir gràcies solament als meus catorze anys; altres se n’haurien fet la pell! No m’oposo pas a revelar l’essència del projecte, perquè, si algun dia es realitza, en derivarà un bé total per al gènere humà. Però és una idea envitricollada i explicar-la bé exigeix, per la meva banda, una pau espiritual que en aquest moment no sento pas. Alterat com estic, fatalment la relataria en forma defectuosa i no us fóra gens aprofitable. Necessito reposar de debò: em cal aire lliure, respirar a ple pulmó.

—Això és impossible, Oriol. No sortiràs viu d’aquesta cambra fins que no hagis donat la informació que ens fa falta.

—Cal que ho admeti; forma part del joc dels segrests. Però accepta tu mateix, Bessaïm, que em cal reflexionar a fons i ordenar molt bé els meus pensaments, no pas per escamotejar detalls sinó, ben al contrari, per no oblidar-ne cap. La pressa i l’amenaça són factors negatius, Bessaïm. Si em torturàveu, si algun d’aquests esbirros teus em posava la mà damunt, la meva actitud tolerant es convertiria en agressivitat. Ja em diràs quin paper faria l’agressivitat a l’hora de relatar un pla científic! M’has parlat de la inquietud de la meva gent i de com s’ha mobilitzat la policia. Veig perfectament clar quin deu ser el seu estat espiritual! En resum, Bessaïm, parlaré, però amb una sola condició: vull escriure als meus pares, els vull tranquil·litzar. I quan tingui la resposta seva, et podré explicar amb tota mena de detalls el meu projecte.

El Bessaïm s’ho va rumiar llarga estona. La veu del minyó era tan serena, denotava una reflexió tan profunda, que bé calia tenir-la en compte. El manaia s’adonava, complagut, que l’Oriol s’havia empassat del tot la bola que era a l’estranger. Va fer una indicació als seus dos companys (l’Oriol ja sabia que aquell parell no entenien el català), i van sortir tots tres de la cambra sense oblidar, lògicament, de tancar la porta amb pany i clau. Va sentir, esmorteïda, una llarga conversa a baix en la qual participaven, almenys, sis o set veus diferents. El Bessaïm, més els dos acompanyants, van pujar ben bé al cap d’una hora de deliberació. El capitost va dir:

—Molt bé, Oriol. El grup operatiu pensa que et podem atorgar una setmana de treva, per tal que la pau senyoregi el teu esperit. Comprendràs, però, que si el meu català parlat és més o menys bo…

—Definitivament extraordinari, Bessaïm!

—Gràcies, Oriol.

—No és cap compliment, sinó la manifestació d’haver comprovat una veritat.

—Continuo: el meu català escrit (o llegit) és, en canvi, molt defectuós. Vull dir que en una carta als teus pares podries introduir detalls subtils de llenguatge, ignorats per mi, i el resultat fóra catastròfic…, per a tu! Escriuràs un missatge a l’arquitecte Pujades, li diràs que et trobes perfectament bé i que ningú no et maltracta, que ets en un bonancenc indret d’alta muntanya (si vols, pots afegir-hi que tens la sensació d’ésser a Suïssa, o a Àustria) i que no et falta res. Que respongui ràpidament el teu missatge amb un de personal seu, i que, pel bé de tots vosaltres, allunyi la policia. Que ho faci immediatament si vol aconseguir un resultat profitós per a tots. Escriuràs aquestes ratlles, jo les revisaré punt per punt i faré que les vegin els meus companys que entenen i parlen el català, i enregistraràs aquests mots en una casset magnetofònica. Serà més eficaç per a ells escoltar la teva veu tranquil·la que no pas llegir-te.

—D’acord, em sembla bé. Però ells podrien sospitar que havia enregistrat el missatge sota coacció. Acompanyeu-lo d’una foto meva, que jo dedicaré a la meva mare. No teniu cap màquina d’aquestes que, com la Polaroid, treuen la foto de seguida?

—L’aconseguirem. Però, insisteixo, serà una fotografia presa aquí dintre, de cap manera a l’exterior. Entesos?

—D’acord, Ibrahim.

—Bessaïm.

—Ah, sí! Perdó.

Novament el van deixar sol, ara amb un bloc de paper i un bolígraf. Ambdues coses duien marca francesa, si bé el bolígraf, un Bic, no significava res car n’hi havia pertot arreu: tot el món n’anava ple! L’Oriol va sentir un cotxe que arrencava i va pensar: «Cap a Girona a comprar la Polaroid, nens!». Tot, sobtadament, emprenia un camí esperançador: s’havia recordat del nom del poble on era! Va escriure l’esborrany del seu missatge parlat, el va retocar una i altra vegada i, finalment, el va reescriure en net. Sí, funcionaria, en tenia la certesa! En tot el que restava de dia, i fins l’endemà, ningú no el va molestar. Únicament li van entrar el dinar, el sopar cap al tard, i l’esmorzar al dia següent. Va anar al lavabo tantes vegades com va voler i va observar que la petita finestra de ventilació també l’havien tapada amb fustes clavades. Per això pudia tant, aquella peça!