El missatge secret

Una carta sense segells de correu havia anat a parar a la bústia del despatx de l’arquitecte Francesc Pujades. La Maria Dolors la va recollir i la va entrar, juntament amb tota l’altra correspondència. Però la carta, com si tingués força d’imant, va atreure la mirada d’en Francesc. Des del primer instant va pressentir que feia referència a l’Oriol. Segons les instruccions d’en Bernat Andreu, menava, aparentment, la vida consuetudinària. Però no cal pas explicar com era d’espessa l’angoixa en què vivien ell, la Rosa i els nens. Va esqueixar la part esquerra del sobre amb el ganivet obrecartes i en va treure un tros de paper mecanografiat que deia:

Va tenir un gros sobresalt. Pel telèfon directe amb la policia va parlar amb l’inspector Bernat Andreu:

—Cal que vingueu de seguida, inspector! He rebut una comunicació i té tot l’aspecte de ser dels segrestador del meu fill!

—Llegiu-me’l, si us plau, aquest paper.

Ho va fer amb una veu que l’emoció trencava sovint L’inspector va dir:

—Autògraf o mecanografiat, Pujades?

—Fet a màquina.

—Fa l’efecte d’autèntic. Aneu vós mateix, personalment, a mirar aquesta paperera que diuen. Recolliu el missatge (si l’han deixat de debò) i trobem-nos de seguida. Si no hi hagués res, telefoneu a la meva oficina dient-ho; ells ja m’avisarien. Agafeu un taxi i feu-vos dur al Museu de la Ciència. Preneu bitllet i entreu. Ens trobarem al soterrani, a la secció de pesos i mesures. Dueu el paper de l’Oriol, naturalment. Jo m’encarrego de telefonar pel nostre directe a la vostra muller i dir-li que, finalment, hi ha un raig d’esperança. Que hi hagi sort, amic meu! Ara mateix dic per ràdio a la patrulla que hi ha prop del vostre despatx que us segueixi discretament. No fos cas que haguessin tramat una emboscada! Fins ara, doncs.

Abans de sortir de l’edifici va guaitar avinguda de Sarrià amunt i avall i no va observar res que fos sospitós. Ni va veure —o no va saber reconèixer— els policies que el custodiaven a distància. Tremolós, amb el cor a punt d’esclatar, va introduir el braç dret a la paperera. Va tocar peles de plàtan, trossos de cel·lofana, paquets de tabac i, al fons, un petit embalum rectangular. El va treure acuradament. L’embolcall era fet amb paper d’embalatge, i amb un retolador de color blau havien escrit, simplement, «Pujades». El va guardar a la butxaca de l’americana, temorenc: i si fos un explosiu d’aquells que esclaten quan hom desfà el bolic? Es va eixugar la mà dreta amb el mocador i va fer indicació de parada al primer taxi que va passar.

—Al Museu de la Ciència, si us plau. Avinguda del Tibidabo amunt.

—Conec l’adreça, senyor.

Es delia per obrir el paquet però no ho va fer malgrat que, per instint, descartava la idea que fos un explosiu ocult. Se’l va apropar a l’orella, per veure si sentia el soroll d’algun mecanisme, però el bolic no feia cap remor. Havia estat veritable el missatge que havia rebut al despatx: havia trobat, en efecte, aquell paquetet que ara tenia a les mans. Calia suposar que també fóra autèntica la resta. Hom li exigia que parlés l’endemà a la nit per ràdio, i asseguraven que l’Oriol escoltaria les seves paraules. No devien tenir cap interès a matar-lo. Anava a desfer el paquet però va pensar que era molt més discret confiar-ho a l’expert Bernat Andreu. Va rellegir el missatge mecanografiat, però per a ell, poc destre en aquelles qüestions, no hi havia res de particular.

Arribat al Museu, de seguida va trobar l’inspector. En Bernat Andreu li va dir:

—Fem veure que som dos simples visitants. Hi era, el missatge anunciat?

—Sí, és clar.

—També heu portat la carta mecanografiada?

—És clar. Aquí la tinc.

—Doneu-me-la. Poseu-la dins d’aquest diari. Abans de passar-me’l, però, fingiu que el llegiu superficialment.

Va complir les instruccions. En Bernat Andreu va llegir les ratlles escrites a màquina i va dir:

—Ho han escrit amb una màquina Olivetti, probablement francesa o catalana. Té l’accent greu, i la ce trencada de la paraula «esforç» és d’una sola peça, no pas feta amb la ce i una coma sota. El tipus és característic de la marca. El paper no ofereix cap altra singularitat. Vós hi enteneu més que no pas jo, però no hi trobo cap falta ortogràfica. És pràcticament impossible revelar les empremtes digitals d’un tros de paper. Aneu a saber qui l’haurà manipulat! D’altra banda, ja l’hem tocat vós i jo. Qui hagi plegat el paper, encara que hagi fet el séc amb els dits, s’ha servit d’un gest longitudinal, o sigui que sense deixar rastre. Deixeu-me veure el missatge i repetim la comèdia d’abans. Ara passeu-me vós el diari.

Caminaven al llarg de les vitrines i es deturaven davant de cadascuna. En Francesc va dir:

—És un paquetet, com una capsa rígida. Potser és perillós obrir-lo. No podria contenir un explosiu?

En Bernat Andreu el va pinçar acuradament. Va fer:

—No sembla probable. És evident que us volen viu. Això vol dir que, fins ara, el vostre fill no ha xerrat res.

Va palpar el paquet amb la polpa de l’índex i el va obrir, sense malmetre la cara on hi havia el nom d’en Pujades. Eren una casset magnetofònica i un retrat de l’Oriol, jovialíssim. En Francesc va sentir que els ulls se li humitejaven.

—Cal que l’escoltem immediatament! Anem!

El Mercedes verd fosc era a l’entrada del Museu. L’inspector es va posar al volant, en Pujades es va asseure al seu costat, i van arrencar tot seguit.

—On ho escoltarem?

—A casa vostra. És el més normal. Si algun d’ells ens seguia, no se n’estranyaria pas. A mi no em coneixen: puc ser un amic.

—Ho sou!

—Sí, és clar.

—Heu parlat amb la Rosa?

—Naturalment! Ens espera amb ànsia!

De seguida van posar la cinta —de marca francesa— i instantàniament va sorgir la veu de l’Oriol. Tots es van estremir. El minyó, amb veu inconfusible i segura, deia: «Houc, família! M’he pres uns dies de vacances, que bona falta em feien. He triat, com sempre, la muntanya. Sóc aquí, voltat d’amics, que es desviuen per complaure’m. Ara mateix sec sota un avet i veig, damunt meu, com volen els esparvers. Aviat tornaré a ser entre vosaltres, però no vull que patiu: estic perfectament bé i ja sabeu que l’aire de muntanya em prova. Us omplo de petons a tots plegats i penseu que el vostre Oriol no us oblida!».

Van escoltar l’enregistrament un munt de vegades, i tots ploraven d’emoció. En Francesc va dir a l’inspector:

—En aquest missatge del meu fill hi ha certes claus. Té un bell fons, molt enginyós, de comunicació xifrada. Comença amb el mot «houc», que és la pronúncia del hawk anglès, l’esparver, doncs, i parla d’esparvers que volen damunt el seu cap. Us puc explicar alguna cosa en aquest sentit que fa llum —una insospitada llum— a tot plegat! De la qual cosa —si no m’equivoco— resulta que el ciment no té cap mena de relació amb l’afer.

Van contemplar la fotografia tots alhora, que no feia sinó d’incentiu al llagrimeig. La dedicatòria els havia omplert de perplexitat: l’Oriol mai no anomenava «senyora Pujades» a sa mare; qui ho feia era la Teresina. Allò constituïa una altra pista! Perquè, si feia referència —d’altra banda insòlita— a les «seves amiguetes», potser volia dir les amiguetes de la Teresina.

Era ple de versemblança, i en Bernat Andreu ho va admetre. Però la incògnita continuava dempeus. Va preguntar a la nena:

—Qui són, les teves amiguetes?

—En tinc unes quantes.

—Les més amigues-amigues.

—La Joana Comes i la Joana Magrinyà.

En Bernat Andreu va dir:

—És evident que ens parla de «Joanes». L’Oriol és, de debò, un noi espavilat! Vol dir, potser, que l’han dut a Johannesburg, a la República de Sud-àfrica? Impossible! No hi hauria hagut temps material de dur-lo fins al Transvaal! Teniu un atles a mà? Cal que busquem tots els noms geogràfics, començant pels de pobles i ciutats, on surti el «Joanes». O el «Comes» o el «Magrinyà». I, sobretot, que siguin indrets d’alta muntanya, perquè ja heu vist que parla d’avets.

—No cal pas que us espremeu el cervell! —va dir en Pauet—. Parla de Joanetes! La Joana Magrinyà i la Joana Comes són, a casa nostra, les Joanetes! Oi, Teresina?

Tots van quedar bocabadats davant la lucidesa del menut. És clar, Joanetes, a la Garrotxa! Allò sí que era ben possible! I tot lligava: els avets, l’alta muntanya…, però, els esparvers?

En Francesc Pujades va dir a l’inspector:

—Sí, també hi encaixen els esparvers. Com el propi hawk d’entrada. Però aquesta és una història a part i no us n’he parlat, no pas per desconfiança sinó per no embolicar més la troca.

De seguida es va posar a relatar a l’inspector el projecte «Esparver Zeta-Iota», ideat per l’Oriol. La Teresina i en Pauet, garratibats, no en perdien un mot. Era una revolució que arruïnaria els monopolis petroliers i d’energia nuclear. Se les havien, doncs, amb un enemic poderosíssim. Va explicar a en Bernat Andreu que entre ells havien convingut, a fi i efecte de poder-ne parlar tranquil·lament, de dir-ne el hawk. Però que mai no havien estat llenguallargs, a fi i efecte d’elaborar acuradament tots els vessants de l’«Esparver Zeta-Iota». Li va relatar les fases «Eta» i «Theta», intermèdies. L’inspector ho capia tot instantàniament. No hi havia cap mena de dubte que era home de molta intel·ligència. Va dir:

—Això, realment, dóna una nova dimensió al segrest. Vol dir que l’ha fet una gent que vol el projecte per tal de destruir-lo. Dispenseu-me la franquesa —i no vull fer alarmisme, em podeu ben creure— però ara veig que realment perilla la vida de l’Oriol. I la vostra, amic Pujades. Aquesta és una gent que fins ara mai no havia actuat a casa nostra. No en tenim notícies. Ens haurem de posar ràpidament en contacte amb la Interpol. Cal que actuem de pressa i bé. Tenim, venturosament, algunes hores de marge. Vós parlareu demà a la nit per ràdio i ells pensaran que tot funciona com desitgen. Li direu uns mots tranquil·litzadors, però fareu que els seus segrestadors no puguin endevinar que ell, l’Oriol, ha tramès un missatge perfectament xifrat. Això és essencial, amic meu! I també ho és saber com s’ha filtrat el secret de l’«Esparver» si, efectivament, ni a vós ni a l’Oriol —ni a vós, senyora Pujades—, mai no se us ha escapat ni un sol mot. M’ocuparé d’aconseguir que Ràdio Ciutat us reservi uns minuts demà a les onze de la nit. Mentrestant, prepararem a fons l’operació rescat de l’«Esparver»! Del houc, perdoneu!