Un noi d’allò més enfeinat

—Et deixem triar: porter o davanter centre. Què t’estimes més?

—Ni una cosa ni l’altra.

—Refli, doncs.

—No, tampoc. No m’agrada fer d’àrbitre. D’altra banda tinc feina, ja t’ho he dit.

—Feina, dissabte al matí? Què has de fer? Dilluns que ve és festa. Tens gairebé tres dies de coll per fer la tasca de l’escola.

—No és cosa de l’escola. He de continuar amb una qüestió que tinc entaforada al cervell.

—No t’entenc.

—Ni et fa cap falta. És cosa meva.

—A mi, em véns amb misteris? Te la pots ben confitar, tu! Deu ser una empresa molt important si et fa ser tan mal agradós amb els amics! He vingut de bona fe a oferir-te una ocasió de distreure’t i aquesta és la teva manera de donar-me les gràcies: una morrada!

—Au, sí, fes-te la víctima.

—No cal. Només sé que si me n’hagués anat a veure en Puig, o l’Arnau, haurien dit que sí de seguida.

—Vés-hi, doncs.

—On vols que els trobi, a hores d’ara?

—Perdona’m, Enric. No puc evitar que pensis que sóc un desagraït. Però t’he dit que tinc feina, i ara afegeixo que em fas perdre massa temps.

—O sigui que vols dir que ja puc guillar, oi?

L’Enric se’n va anar i va subratllar la seva sortida amb un ferotge cop de porta. Però l’Oriol va traduir el seu pensament amb un gest d’indiferència, un desganat arronsament d’espatlles. Sí, tenia grossa feinada i no l’hauria abandonada pas per cap partit de futbol. Ni per un viatge a la Xina, què caram! De seguida que havia sortit el seu company es va plantar damunt el taulell de dibuixar de son pare i hi va estendre un enorme mapa de Catalunya. «De mida natural!», deia, bromejant. El va posar ben pla, mirant que no fes arrugues, i es va abocar sobre la carta. Mentre l’examinava acuradament, s’aguantava el cap amb les mans. Cercava les fonts, l’origen de tots els rius del nostre país, i a mesura que descobria prenia notes en un bloc que ja tenia preparat i del qual pràcticament no se separava mai. Aquell bloc de paper quadriculat era el seu tresor, el minuciós registre de les seves descobertes, dels experiments que l’havien allunyat de totes les banalitats, dels jocs intranscendents amb els seus companys, des de feia tres mesos llargs. Qui podia pensar en futbol o en viatges a la Xina o a Disneylàndia? Tot allò eren desigs de criatures que a hores d’ara avergonyien l’Oriol Pujades. Si sabessin què duia entre mans!

Però encara no havia arribat l’instant de revelar-ho a ningú, ni tan sols a son pare, malgrat que en una pila d’aspectes l’home era més amic seu que no pas cap altra cosa. El seu pare era arquitecte i el podia ajudar en un munt de caires del seu projecte, car en la seva carrera hi havia moltes d’assignatures idèntiques a les d’enginyer, i el seu cop de mà podia ser decisiu. No rebutjava pas la idea d’explicar-li fil per randa allò que barrinava —i que el torturava—, però l’Oriol pressentia que encara no era l’hora oportuna per a les revelacions. Prou que vindria aviat, al ritme que duia! Si no li minvava l’alè, és clar.

Acabava de sorgir una grossa contrarietat, mai no prevista: hi havia rius de Catalunya que naixien fora del nostre territori (l’oficial, si més no!), puix que uns venien de França i uns altres —ben pocs— d’Aragó. Com si fos per ganes de complicar les coses n’hi havia alguns més que, nascuts a casa nostra, en guillaven miserablement. Renunciaven a la seva catalanitat, els trinxeraires? Un, la Garona, sortia de la Vall d’Aran, travessava la frontera sense passaport i es transformava en un dels corrents més importants de França. A veure si el seu invent no fóra causa de grossos embolics internacionals? Si ja n’hi havia prou!

Aquell era un aspecte important, i bé caldria parlar-ne amb algun expert, un home ben assabentat del dret internacional. Però l’Oriol es va adonar que la consulta, feta ara, equivaldria a l’autodelació, i que això hauria estat fatal. S’havia d’evitar a totes passades! Vet aquí un altre maldecap, que s’hauria d’afegir a la llista, com si ja no fos prou tenebrosament llarga!

Va restar una llarga estona immòbil, aclofat damunt el mapa. Potser sí que, fet i fet, una mica de futbol no aniria pas tan malament. Aviat es va adonar que experimentava una defallença, una feblesa de caràcter impròpia d’un inventor de la seva categoria. Va plegar acuradament el mapa i va entaforar en un indret segur el bloc d’apunts: darrere els dos gruixuts volums relligats del Manual d’introducció a la tenidora de llibres, obra heretada de qui sap quin avantpassat i que mai ningú no consultava. Se’n va anar a seure a la butaca de son pare, el «seient de rumiar», com l’arquitecte en deia.