El ben elaborat segrest

Ja és hora que ens enfilem en aquella furgoneta dedicada, en aparença, al negoci de tintoreria. Va córrer com una esperitada fins a Vallvidrera, i al carrer de Manelic, molt a la vora de la plaça de Pep Ventura, hi havia estacionat des de feia dotze minuts un Talbot de color vermell fosc. La furgoneta es va deturar darrere l’automòbil, i dos homes, vestits amb granotes blaves, van baixar una grossa cistella de vímet i la van encabir al maleter del Talbot. Un tipus que duia encasquetat un barret esportiu i amagava part del rostre amb unes monumentals ulleres fosques, va parlar en una llengua totalment desconeguda pel noi que tenien tancat dins la cistella, un estrany idioma del qual havia escoltat frases espaiades dels seus segrestadors. Va dir:

—Deixa-la a Provença i Casanova —el noi, naturalment, va entendre perfectament «Provença» i «Casanova»—, oberta, i ràpidament! D’aquí a quinze o vint minuts et buscarà tota la policia de Barcelona! —Una altra paraula comprensible!—. Si veus que et segueixen o intenten interceptar-te, abandona-la on calgui i fuig com puguis. Cap viu! Si t’enxampen ets home mort: si no et maten ells et liquidarem nosaltres! Amb el «Golf-Golf» no s’hi juga! Quan te n’hagis desfet, agafa un taxi i et fas dur a Ema-Essa-Onze. Allí ens reunirem tots. A les dotze en punt. Si els germans d’aquest —va clavar una puntada de peu a la cistella de vímet per tal d’indicar a qui es referia— han xerrat abans d’hora, tenim el temps molt just.

—No ho crec —va dir un dels que anaven amb granota—. Estaven molt acoquinats. Potser encara més la nena que el menut!

—La nena plorava per la trompada que li has fotut quan has obert la porta. Són ben capaços d’haver sortit al carrer a demanar auxili de seguida que haurem girat cua!

—Els hem dit que deixàvem vigilància.

—Però poden haver comprovat que no n’hi havia!

—Prou conversa! —va cridar l’home de les ulleres i el barret—. Tu, guilla amb la furgoneta! Vosaltres: tanqueu el maleter, pugeu i prepareu les armes.

—Tu manes, Bessaïm!

L’Oriol va sentir la frase però no podia endevinar si aquell darrer mot era un nom de persona. No sabia amb quina mena de vehicle el transportaven ara. Els monyons li feien un mal horrible i, això no obstant, havia aconseguit afluixar el drap que li tapava la boca i que riscava d’ofegar-lo. Pensava que potser, en un moment o altre, podria fer un crit amb tota l’ànima. Va procurar desfer-se la bena dels ulls però el nus li queia al clatell i, d’altra banda, era molt estret.

Una vegada, quan ja feia molta estona que feien via, el cotxe es va deturar i va sentir veus. Parlaven amb algú en un català molt rudimentari. Va imaginar que potser eren arribats a la duana d’una frontera i que, probablement, registrarien el cotxe, o el camió, o el que fos. Aleshores fóra el moment de cridar. Esperava anhelant, però la forta pudor de benzina li va indicar clarament què passava. Al cap d’un instant el vehicle ja corria novament. El soroll de la mànega de gasolina havia sonat molt a prop seu, i va deduir que el duien en el compartiment d’equipatge d’un cotxe. Quan ja havia desaparegut la fortor de benzina en va sentir una altra: la de cautxú. Aleshores va tenir la confirmació que sí, que el tenien en un maleter d’automòbil, possiblement al costat de la roda de recanvi.

Havia perdut la noció del temps. Hauria jurat que feia hores que l’havien segrestat, però l’automòbil encara no havia sortit de Barcelona. Es va deturar a Ema-Essa-Onze i, entre quatre homes, van pujar la cistella per una escala molt estreta.

L’Oriol s’havia fet la il·lusió que ara obririen la caixa i el deixarien respirar, però s’errava del tot. Es delia per saber qui eren els seus segrestadors, i no endevinava res, ni tan sols els motius del rapte. Per què l’haurien segrestat? Per alguna cosa en relació amb el seu pare? Potser algun país estranger el volia com a arquitecte i pensava coaccionar-lo servint-se del segrest del fill. Qui sap si amb allò imaginaven que l’obligarien a acceptar. Qualsevol cosa era versemblant i possible, en aquell món irreal. L’Oriol mai no hauria pogut flairar que els motius reals eren el seu «Esparver Zeta-Iota». Ell mai no n’havia parlat amb ningú, i tenia l’absoluta certesa que tampoc no ho havien fet ni son pare ni sa mare. En la pila d’idees que torturaven el seu cervell, ni un sol cop no el va travessar l’«Esparver Zeta-Iota»!

L’Ema-Essa-Onze era un pis molt modest, inhabitat, que l’organització que l’havia segrestat posseïa al carrer del Vent, al peu del Turó de la Peira. Durant una estona interminable, plena d’afanys successius —d’orinar, de menjar, de beure, de dormir—, va escoltar llargues converses al voltant de la seva caixa-presó, tothora en una llengua ignorada que, únicament pel so, semblava de la família aràbiga.

En una de les sobtades pauses va endevinar que els seus segrestadors menjaven. Darrerament havien arribat altres homes —noves veus—, i deduïa que endrapaven i bevien. Sentia la ferum dels aliments i li provocava nàusees.

No comprenia res de la conversa, ni un borrall. En havent acabat de menjar parlaven tots alhora, àdhuc cridaven, i pel to creixent de les veus endevinava que discutien amb enfuriament. Malgrat no comprendre els mots, de tant en tant entenia paraules aïllades (com abans, quan anomenaven carrers), i ara, amb una certa freqüència, el cognom Pujades, malgrat que el pronunciaven deformadament. Observava, això sí, que un d’ells tenia més autoritat que la resta, i que la seva veu solia tallar en sec totes les discussions. S’imaginava que mai no l’havia vist, però poc es podia figurar que era un home que havia tingut a molt poca distància seva, un dia no massa llunyà que la gent de la televisió havia anat al seu domicili a filmar un vídeo dedicat a son pare. Però aquell dia no l’havia sentit parlar, i, doncs, no el coneixia. Com tampoc de fet no el coneixia el seu pare, a desgrat d’haver pujat amb ell en l’ascensor del despatx i haver-lo tingut, set o vuit vegades, a l’obra del Complex Apel·les Mestres.