Com un minyó intel·ligent se surt dels conflictes

L’endemà va entrar en Bessaïm, ara acompanyat de quatre homes. Un duia un magnetòfon —francès—, i un altre una màquina Kodak, estil Polaroid. El van fer posar dempeus, repenjat d’esquena a un tros de paret blanca, i el tipus de la càmera la va preparar. El Bessaïm va dir:

—Forma part del joc, Oriol: cal que somriguis. Posa’t bé la camisa. Té, pentina’t una mica.

De seguida es va encendre el flash i, simultàniament, la màquina es va disparar. Uns instants més tard tots plegats contemplaven la fotografia que acabava de sortir per la ranura inferior de l’aparell. L’Oriol hi semblava, en efecte, el minyó més despreocupat del món.

—És bona —va dictaminar el Bessaïm.

Van sortir, i únicament restaren a la cambra el Bessaïm, el barbut de la pistola i, naturalment, l’Oriol. Ell i el capità manaia van seure a la taula i l’altre a terra, amb el magnetòfon entre les cames. El Bessaïm va llegir per a ell el missatge i, això no obstant, feia anar els llavis com si parlés. El va rellegir en veu alta i no hi descobria cap subterfugi, cap parany ni cap delació. Aleshores va fer que el llegís l’Oriol, i l’escoltava, com aquell qui diu, amb tota l’antena desplegada. Només va fer una sola remarca:

—Què vol dir, «houc», en català? Mai no havia sentit aquest mot.

—Per a l’altra gent, no res. A casa meva ho fem servir com a salutació, en comptes de dir «hola». Però si vols no ho dic.

—No: m’interessa tot el que aporti major autenticitat. Torna a llegir-lo i fes la veu ben natural, com si parlessis, no com si llegissis.

Van escoltar la cinta i l’Oriol no es reconeixia la veu. Però el Bessaïm opinava que l’enregistrament era perfecte.

—D’acord. Demà mateix ton pare tindrà aquest missatge i la fotografia. Tenim sistemes rapidíssims de transport.

—M’agradaria posar a la fotografia uns mots de dedicatòria a la meva mare. La seva salut és fràgil —mentia com un lladre!—, i la calmarien uns mots afectuosos meus.

—Escriu-los abans en aquest paper. Fes-hi la teva dedicatòria sencera, amb el benentès que no hi afegiràs cap paraula, ni faràs cap mena de modificació damunt l’original.

Va escriure aquestes ratlles:

Uns mots ben especials per a la senyora Pujades i les seves amiguetes, amb tota la tendresa de l’Oriol.

El Bessaïm ho va llegir set o vuit cops, ple de malfiança. Al capdavall va preguntar:

—Per què dius «la senyora Pujades» en comptes de «la meva mare»?

—De cara a l’autenticitat que dèiem. Jo sóc l’únic de la família que, en lloc de dir-li «mare», li dic «senyora Pujades». És una vella broma que vaig començar quan encara era molt menut i que ha durat tota la vida. Si ara l’anomenava «mare», sospitaria alguna cosa anormal, de la mateixa manera que desconfiaria si el meu germà Pau no li deia «Rosa», puix que sempre l’ha cridada pel seu nom de bateig.

El capitost es gratava el clatell. Hi va tornar, però ara l’atac era per un altre flanc:

—No m’agrada això dels «mots ben especials». Al peu de la lletra no em diu res, però no sé per què, em fa mala espina. Com quedaria, sense el «ben»?

—Sense l’adverbi, «uns mots especials», vols dir? El «ben» dóna més força a la frase, en recalca l’efecte. Però si no t’agrada, el trec.

—Sí, treu-lo. Té, dedica la foto. Copia el text lletra per lletra, amb traç espontani. Els grafòlegs detecten l’estat d’ànim de l’autor de l’escrit.

(«Ben», en àrab, vol dir «fill d’en». El Bessaïm sospitava si l’Oriol, coneixedor de la paraula, no la hi posava a fi i efecte d’explicar, amb subtilesa, qui eren els segrestadors, o d’on venien).

—Aquí davant no hi cap. El marge és molt petit.

—Escriu-lo al darrere.

Ho va fer amb lletra segura:

Uns mots especials per a la senyora Pujades i les seves amiguetes, amb la tendresa de l’Oriol.

Aleshores, quan ja estava escrit, el Bessaïm es va adonar d’una cosa no advertida abans. Va anar d’un pèl que no esqueixés la foto, arravatadament. Va preguntar:

—Què vol dir, això de «les seves amiguetes»?

—Em refereixo als aspectes íntims que donen versemblança al meu missatge. En el nostre llenguatge casolà, les «amiguetes» de la meva mare són les flors que tenim al jardí, i que ella adora.

El capitost ho va reflexionar extensament i, finalment, va arribar a la conclusió que aquell era un detall perfectament innocu. Una referència a les flors del jardí no podia tenir cap mena de significat críptic. Va dir a l’Oriol:

—Demà farem arribar a ton pare un paquetet amb la casset i la foto, més una nota que nosaltres li escriurem a màquina, amb certes instruccions. Com que és materialment impossible que el missatger esperi resposta, li exigirem —sí: he dit exigirem— que per ràdio d’ona curta (ja li direm per quina emissora) et digui uns mots de resposta a les onze de la nit de demà passat. Pujarem l’aparell de ràdio i el podràs escoltar. I l’endemà, Oriol, ja sense cap mena d’excusa, respondràs totes les nostres preguntes. Si intentes un altre ajornament, el nostre company Xa-Nafer —el va assenyalar amb el cap: era el de l’aparell enregistrador— et foradarà el cervell d’un sol tret.