Un parell d’hores de treva

La butaca era de cara a la finestra oberta, que donava a la mica de caricatura de jardí que tenien davant de casa (un plàtan eixarreït, que deien que s’assemblava a l’Oriol perquè mai no es decidia a clavar l’estirada cap amunt, i una trista iuca, aclaparada per la seva alta missió d’aportar fresca brisa salvatge del Carib en aquella Barcelona pol·luïda i que, malgrat la seva evident migradesa, servia per esbargir-se, per deixar que la mirada vagaregés).

Amb els ulls enderiats a fer com si seguissin un joc de ping-pong, del plàtan a la iuca i de la iuca al plàtan, l’Oriol feia balanç. La relació dels inconvenients era molt superior a la dels avantatges, respecte a la marxa del projecte. Però no pas a la seva execució, si algun dia reeixia a menar-la a terme. En aquell moment fabulós ja no hi hauria destorbs i ningú no recordaria els obstacles que l’Oriol havia hagut de vèncer. La glòria, això no obstant, era cosa secundària. Podia venir o no venir i tant se li’n donava, perquè la qüestió important era que el projecte Oriol Pujades fos una realitat, i com més aviat millor. Aleshores es va adonar que dintre seu en deia «el projecte Oriol Pujades», la qual cosa implicava una insuportable vanitat. Calia trobar un nom ben digne de l’empresa, un apel·latiu que foragités el tint personal. En va rumiar diversos, i al capdavall el que més li va agradar era el d’«Esparver Zeta-Iota». No volia dir res, no deixava flairar ni de lluny allò que amagava, i de retop afegia al projecte un cert aire de misteri. «Esparver Zeta-Iota»! Sonava bé.

Quin canvi no faria Catalunya amb el seu «Esparver Zeta-Iota»! I ben possiblement tot el món, car era segur que de seguida fóra imitat a tot arreu, per totes les latituds del planeta. I com que hi havia en joc el bé comú de la humanitat, no es podria oposar pas a la còpia. Quants milions d’anys més donaria de vida a la Terra? Era una de les altres coses que caldria preguntar —quan fos hora— a un científic d’aquests que hi entenen. L’Oriol no gosava fer especulacions en aquest terreny: la inclinació natural el menava a imaginar milers de milions d’anys!

Semblava una treva pel que feia al taulell de dibuixar i a l’anàlisi del mapa però, com ja veieu, no pas respecte al seu acaparador projecte, l’acabat de batejar «Esparver Zeta-Iota». Era un pensament obsessiu, «formidablement obsessiu», pensava el nostre personatge. Sobtadament es va adonar d’una cosa: no n’hi havia prou amb registrar l’indret de naixement dels rius: calia escatir també l’altitud exacta en metres damunt el nivell del mar de cadascuna de les fonts. Altrament, la feina que feia fóra completament inútil. Venturosament, aquelles no eren unes dades massa difícils d’assolir; les trobaria, ben segur, dins de casa seva mateix. Era un detall que no podia negligir, encara que no tingués la categoria de gros destorb.

—Enguany acabaré l’EGB —pensava en veu alta—. L’any que ve, quan en faré quinze, ja seré en el BUP. Amb empenta (i si cal una mica de sort) als divuit anys ja faré el COU. O sigui que als dinou ja em podré haver matriculat a enginyeria, admès que no em vinguin amb aquells ciris trencats de la selectivitat. No sé pas si amb la física que t’ensenyen a enginyeria en tindré prou; mai no he vist cap programa d’estudis de la carrera. El cor em diu que, en aquest sentit, hauré de completar la mancança; aquesta i les altres que es presentin. Però te’n sortiràs, Oriolet, te’n sortiràs!

Aleshores es va adonar que parlava sol, i es va tornar vermell com una síndria. Va mirar per tot l’estudi de son pare per veure si no hauria entrat algú mentre monologava. Quina vergonya, si l’haguessin escoltat sa mare o els germans! Encara bo si hagués estat en Pau. Però si per atzar hagués entrat la Teresina! La gresca que hauria muntat: «Mare! Pare! Pauet! Veniu, que l’Oriol debuta com a boig! Parla sol, com els lloros! Però se’n sortirà, l’Oriolet se’n sortirà! Ho acaba de dir. El meu germanet anirà lluny amb la camisa de força posada, pare! Tenim un savi a la família, senyora Pujades!».

L’Oriol hauria jurat que ja la sentia, amb tot el seu habitual rebombori d’escarafalls, un dels quals —ben freqüent tanmateix— consistia a cridar sa mare no pas pel nom de mare, o pel de Rosa, sinó pel de senyora Pujades. Però, no: venturosament ningú no havia escoltat el seu soliloqui. Va passejar un cop més la mirada del plàtan a la iuca i de la iuca al plàtan, fins que es va tranquil·litzar del tot. I va reprendre el camí d’ordenar els pensaments. La qüestió de l’energia era una de les més inquietants, puix que quedava clar que en faria molta falta. Tanta, que si no podia resoldre ben resolt el problema, el projecte sencer riscava heroicament d’anar-se’n al botavant. Malaguanyat «Esparver Zeta-Iota»! Afortunadament —pensava l’Oriol—, aquell aspecte que l’inquietava anguniejava també la humanitat sencera. Hom havia fet un abús forassenyat de l’energia derivada del petroli, i a hores d’ara una munió d’estudiosos de tot el món maldava per aconseguir noves fonts energètiques. Les cercaven en el sol, en el vent, en l’aigua, pertot arreu. Algú, el dia més insospitat, faria el descobriment que resoldria, d’una vegada per totes, l’immens conflicte que el gènere humà tenia plantejat. I, de retop, esdevindria viable el projecte «Esparver Zeta-Iota».

L’altre aiguavés important, el principal de tots els incentius, era el de la contaminació atmosfèrica i la consegüent degradació de l’ambient. Tots els diaris i revistes, la ràdio i la televisió, n’anaven plens. L’Oriol sabia del cert que el seu projecte restabliria l’ordre que l’home havia malbaratat sense adonar-se’n, o indiferent quan en tenia esment. Si altra vegada els ocells lliures poblaven els aires, els animals terrestres els camps i els boscos, i els peixos l’aigua! Si el món esdevenia altra vegada habitable!

Era una idea que feia somniar de debò. I tenia la convicció que havia acarat bé la solució, que el seu «Esparver Zeta-Iota» havia de ser la Gran Solució Definitiva! No podia, doncs, plànyer cap esforç.

Per què no explicar-ho ara mateix, en sol·licitud d’ajut? Per una raó senzilla: la idea encara no havia madurat prou, quedaven massa zones obscures, i hi havia el perill de fer riure. En parlaria, evidentment, perquè la realització no era cosa d’un home sol, i molt menys d’un xicot de catorze anys. D’altra banda, ell tot sol tampoc no era capaç d’acarar totes les solucions que mancaven. Ho faria el dia que hagués trobat una exposició coherent i irrebatible, sense cap punt vulnerable. Ja es veia davant una pissarra, rodejat de tècnics, que admetien bocabadats que aquell noi hi tocava, que tot allò que explicava no era cap utopia irrealitzable. Solament calia observar l’aplom amb què enfrontava les preguntes més complicades!

Es va aixecar de la butaca del seu pare i es va plantar davant el gran moble-llibreria. La majoria dels volums parlaven d’arquitectura, o de belles arts, però també hi havia molts toms d’interès general. S’ho mirava tot plegat, no pas a la recerca d’algun llibre concret, i es va adonar que sa mare era davant la porta del jardí que donava al carrer. Arrossegava el carret d’anar a plaça, i encara, amb l’altre braç, traginava un munt d’embalums en precari equilibri. L’Oriol va sortir a rebre-la i ajudar-la i, matusser, quan li volia fer un petó va anar d’un pèl que no enderroqués la pila de bolics.

—Oriol, fill meu! Em faràs caure!

—Perdona, mare. Però, per què véns tan carregada?

—Duc provisions per a tres dies.

—Que hi ha d’haver vaga general?

—No. Excursió general, només. Ja has oblidat que marxem aquesta tarda havent dinat i passarem a fora el parell de dies festius?

—Oi tant! Ha vingut l’Enric, m’ha parlat del pont, però ja no recordava res d’allò que havíem quedat, d’anar a passar aquests dies fora ciutat.

—Quan ton pare plegui de la feina de les obres que té en curs anirà al club a recollir els teus germans. Dinarem en una esgarrapada i sortirem de seguida. Arranja les teves coses —no gaires, que ens faltarà espai— i mira d’enllestir de pressa. Mentrestant, jo prepararé el dinar. Un àpat fred: pollastre i patates fregides. Cap viu, Oriol!