Dos anys de treballs forçats

Els dos primers anys de BUP de l’Oriol Pujades van ser com una condemna a treballs forçats. Era una estranya sentència, mai no pronunciada per cap tribunal, que per carambola també encadenava el bon arquitecte Francesc Pujades. Perquè l’Oriol repartia el seu esforç entre els estudis i el cada cop més arrodonit «Esparver Zeta-Iota», i son pare, mentrestant, es dividia entre la seva feina d’arquitecte —que enllaçava, sense solució de continuïtat, una obra rere l’altra—, més la multiplicitat de coses que li venien al magí de cara a perfeccionar aspectes (o detalls) també de l’«Esparver Zeta-Iota». En Francesc havia traduït a l’anglès el mot «esparver», i del hawk pare i fill en parlaven tranquil·lament, en la impunitat que brindava l’ús d’una llengua forastera per a designar alguna cosa ignorada per tots els altres.

L’única excepció era la Rosa, a la qual el marit i el fill assabentaven de tot. Si ella preguntava a l’Oriol:

—Què faràs, aquest vespre?

—Estudiar mats, mare. Demà tinc prova. I, quan ja hagi acabat, dedicaré una estona al hawk.

Si la Teresina o en Pauet ho escoltaven, suposaven que «hawk» devia ésser una assignatura ignorada que s’ensenyava en el BUP. D’altra banda, no els quedava ni el recurs de mirar de què es tractava en un diccionari, car, encara que haguessin descobert que era una paraula anglesa, no sabien pas com s’escrivia. Tots dos sentien un so com de «houc» i més aviat imaginaven que devien ser unes sigles, tal com ho era el propi mot de «BUP», d’alguna misteriosa matèria que s’havia d’aprendre en el batxillerat.

La Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, a mitges, havien acordat l’erecció d’un monumental complex cultural, amb sales de concert i de teatre, més una gran biblioteca, en uns terrenys que l’ajuntament havia adquirit a la vella Diputació, prop de la Ciutat Diagonal. Havien convocat un concurs de projectes i el d’en Francesc Pujades, sòlidament fonamentat, racional i funcionalíssim, enormement modern, subratllat per una extraordinària maqueta, el va guanyar sense cap oposició raonable. Van exposar els plànols —ampliats fotogràficament— i la maqueta a la Virreina, i el públic s’extasiava amb el projecte, tan bell i pràctic. No cal dir que el nom de l’arquitecte Francesc Pujades havia fet un gros salt cap a la fama, i sovint hom l’entrevistava per als diaris i revistes, la ràdio i la televisió. De seguida havien posat mans a l’obra, i el complex, batejat amb el nom d’Apel·les Mestres, pujava dia rere dia.

—Ets famós com la Sarita Montiel! —li deia la Rosa, i en l’aparent sarcasme dissimulava la forta admiració que sentia pel seu marit.

El seu nom, com dèiem, havia sonat molt, i tal cosa havia refrescat la memòria d’uns senyors invisibles, un dels quals, eternament disfressat amb unes ulleres fosques i un barret enfonsat fins a les celles, coneixia bé l’arquitecte, la seva gent, el seu cotxe, la seva oficina —àdhuc els seus dependents— i la seva casa. Havia passat nombroses hores vigilant-lo i seguint-li els passos.

L’Home Inadvertit havia vist arribar a ca l’arquitecte un camió de la Televisió de Catalunya, del qual baixava una mena de marabunta humana aqueferada, que entrava tot d’artefactes i aparells. Aquell dia havia fet una cosa insòlita en ell: deixar-se veure. S’havia tret el barret i les ulleres i ho havia amagat tot dins un cotxe de color vermell fosc. Havia entrat sense entrebancs a can Pujades, i s’havia pogut lliurar al plaer de tafanejar-ho tot. Ningú no li havia dit res: els de la televisió, perquè suposaven que era algú de la casa, i la gent de l’arquitecte, perquè imaginaven que devia ser algú de la televisió. Poc s’hauria figurat que aquell dia, ben bé per obra de l’atzar, un dels càmeres que enfocava el seu aparell el caçaria en gros pla.

Un vespre, en havent sopat, en Francesc va dir a l’Oriol:

—Amb el pensament clavat en el hawk, he intentat una cosa. El Complex Apel·les Mestres m’ha ofert l’oportunitat d’experimentar-ho. He encofrat una jàssera de catorze metres de llargada per u vint d’alçària i vuitanta centímetres de gruix, i he barrejat amb el ciment i la sorra un material desusat, la possibilitat d’aprofitament del qual algú em va indicar ja fa temps. La tinc en plena presa del ciment, i d’aquí a un mes, aproximadament, la faré desencofrar. Vull que aquell dia vinguis a l’obra i presenciïs les operacions que penso ordenar.

—Oh, sí, pare! Vindré, és clar! —va dir entusiasmat l’Oriol. Va afegir—: Quin cop, per al hawk, si funciona!

—Funcionarà, ho pressento. Es tracta d’una prova tècnica, i n’he feta fer una altra, de mida exacta, a la qual ja he fet abocar el ciment, però sense l’additiu, és clar. Faré comparacions exhaustives entre ambdues jàsseres: pes, resistència, flexió —si n’hi ha— o ruptura. Serà interessant. I a tu t’agradarà.

—Has fet pesar el component additiu que hi posaves?

—Naturalment, Oriol! Com volies que oblidés una cosa tan elemental? Hi ha trenta-cinc quilos de material singular triturat per metre cúbic.

—Perdona la meva taujaneria, pare.

Un d’aquells dies, quan la família Pujades dinava, la Teresina va dir:

—Avui, a l’esbarjo, se m’ha declarat l’Octavi Casasses. M’ha fet estrany, perquè mai no havíem parlat abans. Li ho he dit, i sabeu què m’ha contestat? Que em volia de nòvia per fardar, per poder presumir que la seva xicota era filla de l’arquitecte Pujades!

—Quines penques! —va dir en Pauet.

—Li has donat carbassa, suposo —va dir la Rosa.

—És clar! Li he dit que si era per allò, que es declarés al meu pare directament! I sabeu què ha contestat, l’animal? «A ton pare no el conec!». «I a mi em coneixes?», li he dit. «Naturalment! Tu ets companya meva d’escola!», m’ha contestat. Jo he afegit: «Tan companys d’escola com vulguis, però no ens coneixem de res! Perquè si em coneguessis, mai no m’hauries dit una ximpleria com aquesta!».

—Bona resposta! —va fer en Francesc. Va continuar—: S’ha d’haver empipat molt.

—Sí, bastant. I m’ha dit que jo era massa pretensiosa i malagraïda, que m’havien pujat els fums del cap i que sóc lletja i no tinc gens de pit, i que ell feia un esforç en prendre’m com a nòvia!

La Rosa s’havia indignat:

—No tens res de lletja, sinó ben al contrari! Encara no has fet tretze anys i el teu pit és perfectament proporcionat a la teva edat! Aquest noi Casasses és un ximple! I has fet molt bé d’engegar-lo!

—A mi mai no se m’ha declarat cap noia —va dir, seriós i amoïnat, en Pauet.

—Ets tu, qui t’has de declarar a les noies —li va explicar l’Oriol.

—Et penses que no ho sé? Si de nòvia ja en tinc! La meva xicota és la Mercè Puigfalgars. El que vull dir és que no ha sortit cap mossa que em vingui darrere perquè sóc fill de l’arquitecte!

—Potser quan siguis més gran, home —li va dir la Teresina amb afany tranquil·litzador—. Al capdavall ara només tens nou anys, Pauet!

—Tu sempre em tractes com si fos una criatura! —va protestar en Pau. Va preguntar a l’Oriol—: Tu no en tens, de xicota?

—No, encara no. Ja en tindré quan sigui gran.

—Quan siguis gran? Si gairebé ets un vell!

—La mare em dobla l’edat i no és pas una dona vella.

La Rosa i en Francesc es van agafar la mà, somrients.

Pare i fill s’apropaven al final de la condemna a dos anys de treballs forçats. El Complex Apel·les Mestres ja era a punt d’ésser inaugurat i hom preparava una sonada setmana d’esdeveniments: un concert cada dia (cors, simfòniques, trios i quartets de cambra), i també diàriament representacions teatrals a càrrec de grups vinguts d’arreu dels Països Catalans, com els propis músics executants. La sala de conferències del complex també anunciava un acte quotidià, i la biblioteca no pensava pas quedar endarrere: era la seu d’un curset internacional de bibliografia especialitzada.

L’obra havia quedat formidable! Ja havien retirat les grues i les màquines, i els jardins que rodejaven el Complex Apel·les Mestres, alternats amb petits bassiols i brolladors, eren una meravella. Solament un nombre molt reduït de persones sabia que les bigues mestres del complex, de robust formigó, pesaven una quarta part menys de les de mida normal, gràcies a una tècnica secreta. Un dia que l’arquitecte Pujades dinava amb uns companys de professió, enderiats a voler conèixer la fórmula emprada en el complex, únicament els va dir:

—Si agafeu una barra de mig quilo de pa, seca de dues o tres setmanes, no la podreu pas flexionar. Si hi aplicàveu molta força, molta de debò, abans que fer-la cedir la trencaríeu pel mig. La tècnica que he fet servir en les jàsseres ha estat pensant en una barra de pa sec. Els forats interiors del pa —les bombolles d’aire de la fermentació, expandides en la cocció— hi són exactament igual quan el pa és sec, oi? I això no obstant, no solament no li treuen rigidesa sinó que n’hi afegeixen.

—O sigui que fas bigues de formatge gruyère! —va dir el jove arquitecte Solans.

—Si fa no fa —va admetre en Francesc.