L’excursió a Castellar de N’Hug

L’Oriol —com ja era habitual— va haver de disputar amb els seus germans per culpa de l’indret que ocuparien dins el cotxe, del seient posterior, per dir-ho amb exactitud, presos com ja eren els dos davanters pel pare —que guiava— i per la mare, que sempre seia al seu costat. La discussió —amb un cert enverinament de baralla— era per les finestrelles laterals: cap d’ells no volia seure al mig. L’Oriol, però, va fer prevaler la seva prerrogativa de noi gran i va aconseguir que en Pauet i la Teresina s’avinguessin a intercanviar els seus llocs cada cinquanta quilòmetres, des dels cent que pretenia la Teresina als deu o dotze que proposava en Pau. En Francesc Pujades, erigit en jutge, va decidir que canviarien de seient cada cinquanta quilòmetres i va acceptar el compromís de vigilar el comptador i advertir-los a temps.

Des del seu observatori, a la dreta del seient del darrere, l’Oriol prenia bona nota dels rius que travessaven o d’aquells als quals caminaven paral·lelament. El Ripoll —que baixava llastimosament sec, per un llit on hi haurien cabut el Volga i el Vístula plegats— venia de la serra de Granera, coronada amb l’extraordinari castell; el Tenes, també dolorosament eixut, procedia de Santa Coloma Sasserra, a la bella serra de Sauva Negra; la riera de Caldes, temperamental, no duia ni una gota d’aigua: l’havia perduda en el seu llarg camí des dels cingles de Gallifa; el Besòs, espès i tèrbol, era la suma recent de dos altres rius, el Mogent i el Congost, i es veia que hom l’havia espremut a consciència; el Congost, al costat del qual corrien ara (i tocava a la finestrella de la Teresina), encara tenia empenta de bon riu i no semblava pas que el viatge des de Sant Cugat de Gavadons l’hagués malmès gaire; el pobre Gurri, esquifit de mena, baixava extenuat del Matagalls; el Ter —passat Vic— s’escolava majestuós i gairebé sempre romania al costat del seu incansable observador, l’Oriol. No venia pas excessivament net, però encara era ben aprofitable, abans de les angoixes que l’esperaven més endavant, en la seva marxa cap a Girona; el Freser, que naixia a la Conca de Fresers, duia bella empenta, i l’endemà, finalment, el Llobregat, del qual serien testimonis de la seva entrada al món dels contaminadors.

Van arribar a Ripoll i es van instal·lar al primer hotel que van trobar, un de més aviat modest, d’aquells que duen el qualificatiu d’«hostal». Una cambra per al matrimoni, una altra per a la nena, i la tercera compartida per l’Oriol i en Pauet. L’hotel servia el sopar a partir de les nou del vespre, i encara no eren les sis de la tarda.

—Tenim temps d’anar a veure el monestir —va dir el pare.

—No hi arribem a temps —va aclarir l’Oriol, que acabava de llegir un fullet turístic que havia pres del taulell de l’hostal—. Diu que tanquen a les sis.

—No cal pas que hi entrem; el podem veure per fora. L’art romànic és cosa de sucar-hi pa, tant per dins com des de l’exterior.

—Jo preferiria fer un tomb per la vila i comprar diverses coses comestibles. L’altra vegada que vam venir vam trobar uns embotits formidables.

—Vinc amb tu, mare, i em compres una pistola antiga —va fer en Pau.

—Ni antiga ni moderna, Pauet! A casa nostra, res d’armes —va dir, enèrgic, l’arquitecte—. Serà més profitós que clavis un bon cop d’ull a la portalada del monestir, «la Bíblia en pedra», que deia Mossèn Cinto. I comprendràs perquè m’estimo més que pensis en la pau que no pas en la guerra.

En Pauet va remugar alguna cosa però ningú no li va fer cas.

—Jo vinc amb tu, mare —va dir la Teresina.

—D’acord. M’ajudaràs. Ens trobem tots plegats a tres quarts de nou aquí, no us sembla?

—Fet!

A les vuit del matí ja seien tots plegats al voltant d’una taula del menjador. En havent esmorzat, van emprendre el viatge cap a Castellar de N’Hug. Quan passaven el deliciós Coll de Merolla, l’Oriol va recordar (en realitat ho havia llegit el dia abans) que en aquell indret abandonaven el Ripollès i entraven a l’Alt Berguedà, la llar natal del Llobregat.

Carretera enllà des de la Pobla de Lillet, ja arribaven a l’imponent Got del Moro, amb l’enrunada fàbrica de ciment. A l’esquerra tenien l’alterós Puigllançada, i al fons, darrere la Tuta, es retallava imponent la Tosa d’Alp, coronada de congestes.

—Sembla que jugui a fet i amagar —va dir en Pauet.

—Sí: ara hi és i ara ja ha desaparegut! —va reafirmar la Teresina. I va preguntar—: S’hi pot pujar amb cotxe?

—Tu aniries amb cotxe fins a les portes de l’infern! —va dir la Rosa.

—Em sembla que em faria tanta mandra anar-hi amb cotxe com amb avió, senyora Pujades!

—Dependria amb qui hi anaves —va dir, sarcàstic, en Pauet—. Si t’acompanyaven les teves Joanes series capaç d’anar-hi a peu coix. O a recules, germaneta!

—Ja m’estranyava que avui encara no haguessin sortit la Joana Comes i la Joana Magrinyà! —va dir la Teresina, que no podia tolerar cap mofa respecte a les dues millors amigues seves. Va afegir—: Ja em feia mala espina, el vostre silenci!

En Francesc Pujades va comentar amb la seva muller:

—És extraordinària la passió que la Teresina posa quan ha de defensar les seves amiguetes! Aquesta nena nostra és molt lleial amb els companys.

—Les defensa i les protegeix —va dir la Rosa.

—No em queda altre remei! Si no us en burléssiu, poc que hauria d’emparar-les!

—Té raó! Prohibit des d’ara ficar-se amb les seves Joanes-Tòtiles! —va fer en Pau.

Ho acabava de dir i va fer un xiscle estremidor, i en Francesc va frenar el cotxe, convençut que hi havia alarma a bord. Va preguntar:

—Però, què passa?

—M’ha pessigat, pare! La Teresina m’ha fet mal a la cuixa esquerra! Mireu quin vermell hi tinc!

—Però, per què, Teresina? —va demanar sa mare.

—Perquè és la que tinc més a prop.

—Aquesta és la teva excusa?

—Ha estat sense voler. Bé: sense voler fer-li massa mal. Ell també me n’ha fet i jo no he xisclat pas!

—Mentida! No li he fet res.

La nena va preguntar:

—Ah, no? I dir les «Joanes-Tòtiles» no fa mal?

—Prou d’aquest color, nens! Si us heu de barallar, giro i tornem cap a casa. Hem vingut d’excursió per tal de reposar, no per triturar-nos els uns als altres.

—A mi en Pauet ja m’ha amargat la sortida! —va dir la Teresina. A l’Oriol se li va escapar:

—I a mi m’espatlleu l’«Esparver Zeta-Iota»!

Furiós per haver relliscat, es va mossegar el llavi inferior. El pare tenia la impressió que el seu noi gran desvariejava i va demanar:

—Què has dit que t’espatllàvem?

L’Oriol no va contestar. Però en Pauet ho va xerrar:

—No sé què d’un esparver i unes coses estranyes, com renecs. El meu germà se’ns torna boig, pare! Ja no sap què s’empatolla!

—Et trobes malament, fill? —va preguntar la Rosa.

—No.

—Què has dit que se t’ha espatllat? —va insistir el pare, realment intrigat.

—No res, pare. Imaginacions meves. Potser sí, que em torno boig!

—Oi que has parlat d’un esparver zeta-iota?

—Sí, això he dit.

—Què rediable és, un esparver zeta-iota? Una variant exòtica de l’au, designada amb dues lletres gregues?

—Ja t’ho explicaré més endavant.

Van deixar el cotxe a Castellar de N’Hug, un poble gairebé desert, que ara, gràcies a la presència dels visitants, es reviscolava. Van agafar la grossa cistella rectangular on duien el menjar i tot el parament de taula. La traginaven entre l’Oriol i el seu pare, cadascun dels quals, a més a més, duia una síndria sota el braç. Entre la Rosa, la Teresina i en Pauet transportaven la taula i les cinc cadires plegables, més la nevera portàtil, amb les begudes. Els mobles eren d’alumini, molt lleugers i per tant de bon traginar. La nevera, en canvi, feia esbufegar mare i filla. Caminaven cap a ponent, per un camí que davallava i, malgrat les ensopegades i el fort pendent, al cap d’uns vint o trenta minuts ja eren, bocabadats, davant la meravella de les fonts.

Van escollir un bell prat, entre faigs i roures, i hi van establir el menjador. L’Oriol va trobar un racó del riu nounat protegit amb pedres, i hi va deixar en fresc les síndries, vetllant per tal que no rodolessin. En fresc de debò, perquè l’aigua baixava deliciosament freda. La Teresina i en Pauet es volien plantar sota els salts d’aigua, i com que no duien vestits de bany es van despullar del tot. Van temptejar el riu amb la punta dels peus, i van acordar que venia gelat, però, això no obstant, hi van entrar. La Rosa es va instal·lar en sec a prop dels infants, a fi i efecte de vigilar-los —temia que no s’enrampessin—, i en Francesc i l’Oriol, mentrestant, plantaven la taula i les cadires i preparaven els plats de cartó i els coberts de plàstic. Aprofitant que la resta de la família no els podia sentir, en Francesc —sense deixar de feinejar, fingint un cert desinterès— va preguntar al seu fill gran:

—Què volies dir, amb allò de l’esparver zeta-iota?

L’Oriol (ja sabeu que pensava parlar-ne amb son pare però quan fos el moment oportú) va sentir un xic de torbació. S’adonava perfectament de la simulada indiferència de son pare. Va dir, gairebé en un murmuri:

—L’«Esparver Zeta-Iota» és un projecte meu, d’allò més complicat. Fa gairebé tres mesos que no penso en altra cosa. Te’l vull explicar, pare, a tu primer que a ningú, però em sembla prematur. Cal que rumiï alguns aspectes que encara no he madurat prou, i m’estimaria més de parlar-ne quan et pogués exposar el meu projecte sense llacunes.

—No tinc gens de pressa, Oriol. Però m’ha intrigat el nom d’«Esparver Zeta-Iota». Què significa? Confesso que no en tinc ni la menor idea.

El pare va advertir immediatament la vergonya que sentia el seu fill. El qual va dir en un balbuceig:

—La meva resposta et farà l’efecte de ser la primera de les meves bestieses! «Esparver Zeta-Iota» per si sol no vol dir res. És un nom que em vaig empescar ahir mateix i em va agradar per tot el que tenia de misteriós i intrigant. En aquest sentit, no anava errat d’osques! A tu t’ha encuriosit bé prou!

—Sembla el nom d’una operació militar nord-americana, o d’una captura d’espies de pel·lícula. Va per aquest camí, la teva idea?

—No, pare, no té res a veure amb cap d’aquests romanços. És un projecte noble i ambiciós.

—En quin sentit?

—En el de fer de Catalunya el primer país del món.

En Francesc va quedar uns segons estupefacte. Al capdavall va dir:

—Realment, ningú no et podrà negar la qualitat d’ambiciós del projecte! Però Catalunya ja és el primer país del món, fill meu!

—No em refereixo als aspectes sentimentals, pare. Justament perquè crec que és el primer país del món en un sentit, vull que ho sigui en molts d’altres.

L’arquitecte va fingir que allò que més el neguitejava era l’ordenada col·locació dels gots de paper, els plats i els coberts damunt la taula. De la cistella va treure el paquet de tovallons i en va posar un parell per a cadascú. Era evident que feia temps que esperava que el seu fill gran continués. L’Oriol s’adonava perfectament de la veritable situació i de tota la seva dimensió. Va meditar molt abans de dir:

—M’he posat a parlar prematurament, pare. Insisteixo que és un tema complicat, del qual solament puc dir vaguetats, ara per ara. Per una incontenible indiscreció meva, aquesta de deixar escapar el nom del projecte, ja m’he embolicat a parlar-te’n abans d’hora. Insisteixo que el nom és una taujaneria, que haver-lo batejat així no té cap consistència. Una mena d’afany pel·liculesc, tu mateix ho has dit. Però et juro que encobreix una cosa d’enorme dimensió, que no sé si és realitzable o no, però que el cor em diu que sí. Si no m’equivocava, pare, fóra l’invent més gran del segle vint!

—Has mesurat bé que, gràcies a un invent teu, Catalunya es converteixi en el primer país del món?

—Així ho pressento, pare. I si de debò funcionava, el canvi no solament el faria Catalunya, sinó el món sencer.

L’accent de profunda convicció del seu fill inquietava l’arquitecte. No era cap infant arrauxat, ans reflexiu i sistemàtic. I ara, als catorze anys, parlava en un to meravellosament profètic!