La tortura d’un llarg viatge cap a l’inconegut

Una altra vegada eren a l’estreta escala, que ara baixaven. Per les escletxes del vímet de la seva caixa —ja sospitava si no fóra el seu taüt— no entrava ni un filet de llum. Novament era dipositada en el compartiment d’equipatge d’un automòbil. No havien aixecat la tapa ni un sol cop, mal que solament hagués estat per comprovar si encara vivia.

Allò va durar llargues hores. Continuava sense noció del temps, però li feia l’efecte que ja havia transcorregut tota una eternitat. Ara, pels menys sovintejats canvis de marxes, pels freqüents revolts i pels sorolls dels vehicles amb els quals s’encreuaven, sabia que anaven per una carretera. Cap on? Res no li permetia de fer deduccions. Hi va haver una altra parada llarga, i novament va sentir l’esperança d’un registre de duana, però ni tan sols no van obrir el portaequipatge. Se sentia defallir, va cridar estentòriament —o ho intentava— i es va desmaiar.

Quan va recuperar el coneixement era en una petita estança, amb sostre de bigues. En un racó hi havia un parell d’homes que parlaven, sempre en aquell idioma obsessiu. Estava ajaçat damunt un sac de dormir plantat directament sobre el sòl de rajoles, i ja li havien tret les manilles i les benes. Però li havien fet una pressió tan forta, que li semblava que encara ho duia posat. Es va mirar els monyons, segats per uns braçalets sangonents.

—Hola, Oriol! —va dir jovialment un dels homes, el que tenia una barba més esponerosa. No l’havia vist abans: no era cap dels que havien entrat violentament a casa seva.

—Vols menjar alguna cosa? —li va preguntar l’altre.

L’Oriol no contestava, sorrut, temorós que aviat el torturarien. Per arrencar-li què? Estava segur que abans s’hauria deixat matar que pronunciar «Esparver Zeta-Iota». I si li clavaven una d’aquelles injeccions obnubiladores?

—Vols menjar o no? —va insistir, insolent, aquell home. Li va allargar un plat amb un parell de formatges, un de suís, i francès l’altre, però ho va refusar amb un gest de fàstic.

—Vull pixar! —va cridar finalment.

El primer que havia parlat li va assenyalar, amb un gest del cap, una porteta. Se n’hi va anar i era un lavabo. A les palpentes va trobar l’interruptor i es va encendre una minsa bombeta, de vint-i-cinc wats a tot estirar. En un racó hi havia un vàter, i hi va orinar llargament, amb l’estranya sensació d’escolar-se. Tan llargament, que de sobte es va obrir la porta, i un dels homes va espiar què feia i es va retirar tot seguit quan el va veure immòbil al racó.

Per rentar-se les mans i la cara i per refrescar-se el clatell, va anar al lavabo, en realitat una tronada pica. Hi havia, encara embolicada, una pastilla de sabó francès. Li va cridar l’atenció perquè un dels formatges també era francès. Va llegir les lletres blanques damunt l’esgrogueït fons de la bombeta, i era de la marca Sipratic, també francesa. La pinta també tenia idèntica procedència. L’havien dut, doncs, a terra francesa? Havia, potser, travessat una duana i els duaners coneixien els tripulants del cotxe? Hauria estat per això que no els havien escorcollat? Va observar, però, un altre detall, veritablement insignificant i, això no obstant, el va anotar acuradament en el seu cervell.

Va sortir, es va mig ajeure damunt el sac de dormir, amb l’esquena repenjada a la paret, i es va dedicar a observar-ho tot minuciosament, des del parell d’homes que el vigilaven a la cambra sencera i el seu parament. Tenia la certesa d’haver dormit una bona estona. Altrament, fóra inexplicable que se sentís tan desvetllat.

Era una petita cambra d’una casa moderna o, si era vella, l’havien restaurada feia poc. Hi havia una finestra tancada, amb finestrons de fusta barrats amb dos travessers clavats en el marc. A les parets no hi havia res més llevat d’un calendari dels pneumàtics Michelin, en francès, deturat però com un rellotge inservible: era de l’any 1979! La taula i les cadires bloquejaven la porta d’entrada. En un racó hi havia un petit moble prestatger, amb unes ampolles i uns paquets. Mirava els seus guardes, i el que tenia més a la vora duia un embalum a la butxaca del darrere dels pantalons que solament podia ser una pistola.

Tancada i barrada com tenien la finestra, a la cambra no hi havia altra llum que la que llançava, malagradosa, una bombeta sense pàmpol penjada en una de les bigues, gairebé al centre de la cambra. L’interruptor devia ser a la part de fora. Des d’on havien posat el sac de dormir no arribava a llegir la marca de la bombeta; en canvi distingia prou clarament el rombe amb la lletra ema, característic dels estris Sipratic. Va guaitar la vora del sac de dormir i en va llegir l’etiqueta: «Sacs de couchage Sport - Made in France». Amb el pensament clavat en allò que havia descobert al lavabo, va imaginar si tota aquella faramalla de coses franceses no fóra intencionada, per a despistar-lo. Perquè l’aixeta, en lletres gairebé esborrades per la brutícia acumulada, deia Magrinyà-Barcelona. Magrinyà! El mateix cognom que la Joana, una de les millors amigues de la Teresina! No podia, malgrat tot, treure’n cap conclusió sòlida: també era possible que l’aixeta fos únicament la cosa forastera.

Ara tenia gana. Quantes hores devia fer que no menjava? Ho va dir als homenots:

—Tinc gana!

Un d’ells va dir:

—Ja era hora, home! —i del prestatge va treure un paquet amb una llesca de pa i un tros de pernil que encara duia adherit un tros de cel·lofana—. La qual —naturalment!— deia Jambon Olida! Ho va engolir en cosa de segons. Després va cridar:

—Tinc set!

Li van omplir un got amb aigua Vittel. Si no eren de debò a França, calia reconèixer que els seus segrestadors havien fet un muntatge quasi perfecte! Li van donar un parell de peres, que va devorar a queixalades. Els monyons li sagnaven i els va mostrar als seus vigilants.

—No és res! —va dir el de la barba esponerosa. Es va aixecar, va treure del prestatger una ampolleta de mertiolat líquid, i amb el pinzellet de la tapa li va pintar uns braçalets. No va poder llegir l’etiqueta del flascó, però tant se li’n donava: segur que era en francès!

Es va ajeure i es va adormir. No sabia pas quant de temps, però el va despertar el renou que feien per enretirar la taula i les cadires. Va entrar un personatge que l’Oriol, bon fisonomista com era, va reconèixer immediatament: era un dels homes de la Televisió de Catalunya! L’havia vist a casa seva. Amb una excessiva cordialitat —que proclamava la seva condició de postissa— el va tustar amicalment a l’esquena. Va dir, en un bon català, si bé amb un cert accent estrany, potser massa gutural:

—Hola, Oriol Pujades! Com es troba, el meu jove amic?

L’Oriol va reconèixer instantàniament la veu autoritària que havia escoltat abans. Quan? Ahir? Abans d’ahir? Va dir:

—No siguis cínic! Saps perfectament com em trobo! Tan aixafat com pugui estar una persona que hagi passat per un tràfec com el meu! Què voleu, de mi? Què us he fet? Per què m’heu segrestat? Cal que us digui que heu comès un gros delicte? No, no cal, ja ho deveu saber! La gent coneix el gruix de la seva feina!

—Molt bé, Oriol, molt bé! M’agrada sentir-te tan conversador! Amb aquesta empenta que duus, potser aviat acabarem! Dependrà de tu. De com responguis a les nostres preguntes. Fes-ho netament, sense trampes, i aviat quedaràs lliure. T’adverteixo una cosa, Oriol: si jugues brut, no tan solament fas perillar la teva vida sinó també la dels teus pares i germans. Tu mateix, doncs! Ara ja coneixes el nostre estil de treballar. Si vols estalviar la violència —que a nosaltres mateixos ens repugna, encara que no t’ho creguis—, respon assenyadament. Ara no, Oriol. Avui volem que reposis. Parlo pel teu bé, saps? Convé que dormis molt, que descansis deu o dotze hores d’una tirada. I que reflexionis, que meditis bé en la teva situació i en la teva gent. De pensar, ja en saps prou! En tenim un munt de proves, Oriol! Ara et prendràs un parell de pastilles de somnífer i et vindrà una soneta molt dolça.

—No vull prendre cap mena de pastilla. Si me’n doneu les escopiré!

—Provem-ho, doncs. Si més no et servirà de lliçó: sabràs d’una vegada que la resistència no et convé.

Va dir unes paraules en la seva llengua als barbuts vigilants i, de seguida, el van subjectar estretament. Un d’ells, amb uns dits com unes tenalles (el de la pistola), li va prémer les galtes fins que li va fer badar la boca. El de la televisió li va introduir un parell de pastilles, i li van fer el cap cap endarrere. Van abocar a la seva gorja l’ampolla d’aigua i va haver d’empassar-se-la quan ja gairebé no podia respirar. Van trigar una bona estona abans de deixar-lo anar.

Va quedar emmurriat, estirat damunt el sac de dormir. I, efectivament, aviat li va arribar una forta son. Va badallar diversos cops, enderiat a no dormir, però al capdavall va caure en el pou de la tenebra nocturna.

Quan es va despertar no hi havia ningú dins la cambra. Se’n va anar de puntetes fins a la porta i era tancada amb pany i clau. La bombeta del sostre continuava encesa.