El projecte «Esparver Zeta-Theta»

—És la culminació de les altres fases. Cal imaginar un país fèrtil, ric en agricultura, ramaderia i indústria, i no ric sinó poderós en energia. Un potentat de la força hidroelèctrica! En té tanta, que la pot regalar o vendre molt barata. Crec que caldria aprofitar-la fins al darrer quilowatt, i aquí entra la fase «Theta» que t’intriga. Caldria substituir tota l’energia locomotiva, tota, per l’elèctrica. Tinc pensada una cosa revolucionària…

—Una altra?

L’Oriol va acollir amb un somriure amistós la interrupció de son pare i va continuar:

—Ara m’inclino cap a les autopistes. Les actuals són insuficients i ho serien molt més quan s’apliqués íntegrament l’«Esparver Zeta-Eta-Theta-Iota». El nostre país produiria molt més del que necessitava, i tot el que sobrés ho hauria de repartir pel món, sobretot per això tan vexant que en diuen el «tercer món», i no pas com qui fa caritat sinó com un cordial obsequi a un germà. Per moure tot aquell bé de Déu d’excedent caldria tenir vies adequades. He pensat que s’hauria d’ampliar la xarxa actual d’autopistes. Se n’haurien de fer més a partir d’admetre, com a bones, les que ja hi ha. Em sembla que n’hi hauria d’haver una de paral·lela a la que va a Girona i al Voló, més a l’interior, que passés per Gandesa, Montblanc, Igualada, Manresa, Vic i Olot, fins a la frontera. I una altra, encara més endins de Catalunya, que sortís de Fraga i passés per Lleida, Balaguer i la Seu d’Urgell, i s’acabés a Andorra. Però en mancarien dues o tres de transversals. Una podria enllaçar Figueres, Olot, Ripoll, Berga, Solsona, Ponts i Balaguer, i allí empalmaria amb l’altra que t’he dit. Una més —en la meva imaginació— podria anar de Sant Feliu de Guíxols a Gandesa, passant per Santa Coloma de Farners, Manresa, Cervera i Tàrrega. I, potser, una altra que lligués Tarragona amb Gandesa via Reus, Falset i Móra d’Ebre. Però això, com et dic, són pures especulacions meves; uns tècnics dirien quins eren els traçats més convenients i realitzables. Jo solament em limito a fixar una idea. I no deu ser prou bona, perquè ja veus que Gandesa m’hi surt un munt de vegades!

—Sí. D’això se’n diu deliri de gandeses.

—Oh, pare, quin acudit més dolent! Sembla un dels que fa en Pauet! Te’l perdono de tot cor.

—Gràcies, Oriol. S’ha parlat diversos cops d’ampliar la xarxa vial i hom ha indicat uns possibles eixos, no gaire diferents dels teus, potser menys fantasiosos i més realistes. És, realment, una qüestió secundària, que posteriorment hi hauria temps sobrer per a resoldre. M’ha semblat entendre que el «Theta» es referia a un transport totalment electrificat.

—Sí, aquesta és la idea. Potser he imaginat una beneiteria, però ha estat prenent com a punt de partida aquells enreixats metàl·lics que hi ha en les pistes d’auto-xocs de les atraccions. Si totes les autopistes tinguessin aquesta mena de sostre de filferrades, els vehicles durien, simplement, tròlei. No podria ser?

—Per què no? A Barcelona mateix teníem tramvies i troleibusos, que lamentablement van desaparèixer a canvi d’unes baluernes monstruoses, dites «autobús», que cremen gasoil i tot ho empudeguen i emmetzinen. Hi ha moltes ciutats del món, en canvi, que continuen amb els seus vehicles elèctrics. Però el teu projecte voldria dir llençar al pou de la ferralla tot un material caríssim, i substituir-lo per un altre, que caldria fabricar.

—Potser no llençant-lo, sinó transformant-lo, adaptant-lo a la nova propulsió. El que és segur és que hi hauria feina per a milers i milers de persones, tant si es feien models nous com si s’adaptaven els antics. Però el «Theta» no s’acaba aquí, pare. Perquè les autopistes que he pensat tenen sostre.

—Ja ho has dit: un sostre de tela metàl·lica.

—Sí, aquest, és clar. Però bé s’ha d’aguantar amb alguna cosa, oi? N’hi hauria un altre, de ciment, per damunt el qual correrien sis rails paral·lels, de tren monorail, d’aquests que és impossible que descarrilin. Això és el que tinc més rumiat.

—De debò? O sigui que tot el que m’has explicat encara no ho has meditat prou? Espera’t, Oriol. Són tres quarts tocats de nou. Ta mare deu passar ànsia, i si ha telefonat aquí ha d’haver sentit el contestador automàtic. Vaig al commutador i la truco.

—Si vols, pleguem. I t’acabo d’explicar la cosa un altre dia.

—No, no, fill meu! Ara ja hi som posats i vull arribar al final! No em facis com els episodis de la televisió. O ets tu, qui s’ha cansat?

—A mi parlar d’esparvers em revifa, pare.

En Francesc es va aixecar, va obrir la porta del seu despatx i se’n va anar cap al costat de la taula de la Maria Dolors, on hi havia el commutador. L’Oriol va sentir com marcava el número de casa i va escoltar:

—Rosa, vida meva, som aquí, al despatx, l’Oriol i jo. Sí, sí, perfectament bé. M’explica una idea seva que m’ha fascinat. No. A casa no podia ser. No, de primer tampoc jo no ho entenia, però ara sé per què tem qualsevol filtració, i té tota la raó. Una minúscula indiscreció ho podria engegar tot a rodar. Tu no, és clar! Però els menuts, sense voler. Naturalment. T’ho explicaré, però en algun indret on no ens pugui escoltar ningú. Agafarem el cotxe i cercarem un solitari racó qualsevol, fora d’una carretera. Estigues tranquil·la. No, no crec que triguem gaire. Què hi ha per sopar? Perfecte! El devorarem! Adéu, amor meu. Sí, l’hi faré de part teva. Adéu, fins ara.

Va entrar i es va asseure davant la seva taula. Va preguntar a l’Oriol:

—On érem?

—Enfilats al sostre de les autopistes.

—Ah, sí? I què hi fèiem, allí dalt?

—Érem a punt de veure-hi passar trens. Miràvem d’aprofitar la llarga teulada. No te’n recordes? Hi havia plantat sis grossos rails de ciment i et confesso que, en aquest tros, he pispat la idea als japonesos. Em meravellen aquells monorails que han construït i que van a tres-cents quilòmetres per hora! Jo n’hi poso sis: tres d’ascendents i tres de descendents. En ambdós sentits és igual: la via de l’esquerra és per als trens lents, els de càrrega; la central, per als de rodalia, que fan parades sovintejades, com el metro, i l’exterior per als trens ràpids i els expressos, amb les poques parades que cal fer en els trajectes llargs. Agafo el tren a les nou, i a les nou i quinze sóc a Figueres! Vaig del Pertús a Gandia en una hora i mitja! Què et sembla?

—Fenomenal!

—He inventat un sistema de radar —bé, he inventat: m’he empescat; cal que trobi un enginyer-electricista que m’ho resolgui— que detecta els obstacles i acciona el fre. Els trens ràpids reben el senyal a mig quilòmetre, els de rodalia a quatre-cents metres, i els de mercaderies a tres-cents. Si hi ha qualsevol nosa al carril, el comboi es detura automàticament i no hi pot haver accidents de cap mena. Allí dalt, d’altra banda, no hi ha passos a nivell! Són uns trens que ni tan sols no duen conductor: hom els guia electrònicament, des de les centrals, amb ordinadors.

—Què més?

—Oh, pare, si em sembla que això ja és tot! Que et fa l’efecte que no és prou?

—Al contrari: em sap greu que s’acabi!

Quan ja havien sortit de l’estacionament —aquest cop la gossa no va dir ni piu— en Francesc, que feia una estona que guiava en silenci, va dir al seu fill:

—Crec, de debò, que el teu «Esparver», en les tres fases «Zeta», «Eta» i «Theta», és perfectament realitzable. No avui, és clar. Calen unes certes condicions, sobretot polítiques, propiciatòries. Faràs enginyeria, resoldràs un munt de problemes, i probablement el teu «Esparver» emprendrà el vol. Tindràs milers i milions de persones al teu costat que el defensaran aferrissadament. Però també d’altres, molt pocs, el combatran. Pocs i molt poderosos, aquesta es la veritat. Al final, guanyarà la noblesa de la causa. Serà, de debò, la salvació del món. I sobre allò que m’havies dit de Catalunya —que ho vaig trobar quimèric—, a hores d’ara sé que tenies una visió justa. No t’he de recomanar discreció perquè tu mateix me l’havies aconsellada!

Van transitar en silenci per diversos carrers, fins que van arribar a casa. L’Oriol va baixar per obrir el garatge, son pare va entrar el cotxe i el noi va tancar la porta. Quan passaven entre la iuca i el plàtan, en Francesc va preguntar al seu fill:

—Has pensat en els milions de tones de ciment que calen per a fabricar el sostre de les autopistes i els rails?

—Sí, naturalment. I he trobat una fórmula per a estalviar-ne.

—Això m’interessa molt! Ja saps que el formigó és la meva especialitat. Com l’estalviaràs?

—Amb plàstic.

—Què dius ara?

—Amb les deixalles de plàstic inaprofitables, que ja omplen milers de quilòmetres quadrats del fons dels mars. Trituraré totes les galledes velles, les tapes de vàter, les ampolles i les capses, i les barrejaré amb la sorra i el ciment, i ho encofraré tot plegat. Quedarà una mescla molt més lleugera. I barata.

—Però perdrà consistència.

—No t’ho creguis pas!

—La duració del formigó depèn de la seva consistència.

—Naturalment! Però l’armadura del meu ciment la faré amb les vies de tramvia i de tren sobreres. Caldrà que desenterrin totes les de Barcelona, avui malaguanyades, perdudes perquè és més car el pressupost de treure-les que no pas el rendiment d’aprofitar-les. Ja he calculat la resistència a la dilatació, a la contracció i a la torsió del ciment armat amb plàstic i ferro, i aguantarà bé l’esforç.

—I la catenària? —va preguntar en Francesc, convençut que, finalment, hauria trobat un punt feble en l’exposició del seu fill, el qual va dir:

—També l’he calculada i no serà cap obstacle. Els suports del sostre-vies sovintejaran prou. I encara no t’he dit que les autopistes són enllumenades en la seva totalitat a partir de la posta de sol, i que els llums s’apaguen automàticament quan una càpsula de mercuri es dilata perquè ja ha rebut els primers raigs de sol. En les meves autopistes cobertes no hi poden haver accidents; pensa que no hi plou ni hi neva, i no hi poden haver patinades ni xocs en cadena. Els llums foren d’aquesta mena groga d’antiboira.

—Ja veig que no t’ha passat per alt cap mena de detall!