Una complicació imprevista

La inauguració del Complex Apel·les Mestres va assolir un èxit remarcable. Hom s’admirava de la prodigiosa acústica obtinguda gràcies a una ben elaborada disposició arquitectònica, que no enlletgia pas els interiors sinó que ben al contrari, els omplia d’originalitat. Tot allò projectat per l’arquitecte Pujades havia estat aconseguit amb escreix. Uns mesos abans de la inauguració havia tingut una idea complementària: s’havia recordat d’aquells rengles d’escultures del Museu d’Art Modern, pensades per llurs autors per a l’espai obert i que, des de feia anys, romanien en fileres immòbils sota sostre, com figures de col·lecció de cera. Havia fet la proposta de treure-les i posar-les damunt senzilles bases, escampades pels jardins del complex. Hi havien accedit, i ara, entre els arbres i els jocs d’aigua, es revifaven de la passada claustrofòbia. Els organismes de govern de Catalunya se sentien orgullosos de la reeixida, la qual situava el nostre país en un nivell capdavanter de tot el món. Enlloc més no hi havia res que s’hi pogués comparar. Tots els governs mundials havien fet venir a Barcelona els seus millors arquitectes, a fi i efecte que estudiessin la tècnica emprada i en prenguessin bona nota.

Un diari va fer el suggeriment d’homenatjar públicament l’arquitecte creador del miracle, i la idea va quallar estrepitosament: s’hi adheria tothom! L’acte es va fer en un dels enormes vestíbuls del Complex Apel·les Mestres, agençat com a restaurant, el servei del qual va ésser encarregat a un dels establiments més prestigiosos. Hi va assistir una multitud, presidida per la jovial parella que formaven la Rosa i en Francesc. S’havien acomiadat efusivament dels seus fills, Oriol, Teresina i Pau, quan el cotxe oficial que els havia vingut a cercar ja era a la porta, davant el plàtan i la iuca, que tot s’ho miraven admirats.

Encara no feia ni deu minuts que el matrimoni havia sortit que davant la casa de l’arquitecte Pujades es va deturar una furgoneta de color crema. Els infants Pujades estaven davant el televisor: hom havia anunciat que aquell vespre farien dues o tres connexions amb el Complex Apel·les Mestres durant el sopar, i esperaven, impacients i emocionats, veure ni que fos a distància els seus pares. Van trucar a la porta i la Teresina va dir als seus germans:

—Qui deu ser, ara?

Va mirar per la finestra i va veure una furgoneta que duia pintades unes grosses lletres que deien «Tintoreries Anka». Era absurd que en aquella hora fessin recollida de roba a domicili i l’Oriol va dir:

—Es deuen haver perdut o potser tenen algun contratemps i volen telefonar a algú. Obre’ls, Teresina.

Hi havia tres homes, vestits amb granota blava, a frec mateix de la porta. Amb prou feines la Teresina l’havia entreoberta que la van empènyer fortament, fent caure la nena a terra. L’Oriol i en Pauet hi van córrer i l’Oriol va increpar els nouvinguts, que ja eren al rebedor i havien tancat la porta d’entrada. Els va cridar:

—Però, què voleu? Aquesta és la vostra manera d’entrar a les cases?

Un d’ells, amb fort accent estranger, va preguntar:

—Tu ets l’Oriol Pujades, oi?

—Sí, sóc jo. Què passa? Us he preguntat què volíeu.

—Parlar amb tu una estona.

—Amb mi? Parlar de què?

—Ja t’ho direm. Però ha de ser aquí fora.

Un dels altres homes, mentrestant, havia clavat una forta estirada a la caixa d’entrada del cable telefònic. En Pauet, que era al costat de la Teresina per veure si no s’havia fet mal amb la caiguda, es va adonar que a l’esquena de les granotes els tres homes duien brodat un rètol que deia el mateix que la furgoneta: «Tintoreries Anka».

—Per què, afora? Si m’heu de dir alguna cosa, feu-ho aquí.

Sense gens de contemplacions, entre dos homenots van agafar l’Oriol pels braços i, aixecant-lo del sòl, se’l van endur cap a la furgoneta. Tenien molta força i dominaven còmodament el minyó, que es debatia i clavava inútils puntades de peu. L’home que havia arrencat la instal·lació telefònica s’havia quedat, i va dir als aterrits Pauet i Teresina:

—Vosaltres, aquí i quiets. Calleu. No intenteu sortir a avisar ningú fins d’aquí a dues hores. Ara són les deu; a partir de les dotze podeu fer el que us vingui de gust.

Per la finestra els va assenyalar un cotxe de color vermell fosc que hi havia aparcat a la vorera del davant, ocupat per un parell de persones que no podien distingir bé. Va afegir:

—Es quedarà per aquests topants, vigilant. Si sortiu abans de les dues hores, tenen ordres de disparar contra els desobedients.

Va sortir i es va enfilar a la furgoneta, en la qual ja tenien l’Oriol emmanillat i tapat d’ulls amb una bena, i amb un drap ben estret damunt la boca. L’havien fet entrar en una grossa caixa de vímet, la tapa de la qual van tancar de seguida. Mentrestant, la furgoneta ja corria a gran velocitat.

La Teresina i en Pauet van romandre llarga estona estretament abraçats i plorant. Potser ja havien passat uns vint minuts i la nena va mirar tímidament per la finestra. Ja sabia que la furgoneta de la tintoreria no hi era: prou que l’havia sentida arrencar! Però va veure que tampoc no hi havia el cotxe de color vermell fosc, un Talbot que duia plaques estrangeres. Havien dit, però, que rondaria per aquells verals i, agosarada (i plena, això no obstant, de cautela), va obrir la porta, va travessar el jardí i, mig amagada pel rengle de lligaboscs adherit a la reixa, va espiar el carrer, amunt i avall. No veia cap mena de vehicle enlloc, ni cap persona. La casa del davant tenia encesos els llums de la sala, però la nena no es va atrevir a travessar el carrer, sobretot perquè si els vigilants eren damunt la vorera mateixa de casa seva, arrecerats a qualsevol portal, no els podria veure pas. Des de la finestra, el seu germà Pau la guaitava aterrit.

—No hi ha ningú, Pauet! —va dir la Teresina—. Què fem?

—Trenco un vidre de cals senyors Massana, amb una pedra llançada des d’aquí?

—Abans arribaran els lladres que els senyors Massana!

—Ja ho tinc! —va dir en Pauet—. Saltaré la paret del pati del darrere i demanaré al senyor Mitjavila que em deixi telefonar. I avisaré la policia, no et sembla?

—Desobeirem les ordres d’aquesta gentalla i podrà ser perillós!

—Però potser en depèn la vida de l’Oriol! Perill gros el que ell ja passa ara, si no l’han assassinat!

—Calla, si et plau, Pauet! —va dir entre sanglots la Teresina.

—No podem perdre temps. Me n’hi vaig!

—Jo vinc amb tu i t’ajudo a saltar la paret.

Els senyors Mitjavila van tenir un fort esglai quan van sentir que algú tustava la porta del pati posterior. Ell, el senyor Pere, va anar a veure qui era, i la senyora Cèlia ja tenia les mans al telèfon, a punt de marcar el número de la policia. Quan es va adonar que era en Pauet, el fill petit de l’arquitecte Pujades, va imaginar que feia una de les seves bromes i l’anava a renyar, enfuriat, però de seguida es va adonar que la seva alterada expressió no corresponia pas a la d’un infant que fa una entremaliadura. Aleshores també va veure la nena, arrapada a la paret, traient cap amunt la meitat del seu cos.

—Què passa, nens? —va preguntar.

—Uns homes s’han endut el nostre germà Oriol!

—Què dius ara? —Se’n va anar al fons del pati i va ajudar la Teresina a baixar. Va dir—: Entreu, fills, entreu! Expliqueu-nos-ho tot!

La senyora Cèlia va passar el braç pel muscle de la Teresina i el senyor Pere va fer el mateix amb el nen, i els van acompanyar a la sala. Tenien encès el televisor.

—Justament ara acabem de veure els vostres pares!

Els infants els van relatar l’esgarrifós episodi que acabaven de viure —que encara vivien— i com aquells homenots havien arrencat el telèfon i advertit que si sortien en demanda d’auxili els matarien. El senyor Pere Mitjavila, terriblement impressionat, va trucar a la policia i els va donar la seva adreça, al carrer paral·lel al dels Pujades, seguidament d’haver explicat, breument i a batzegades, el que s’havia esdevingut. Va demanar que enviessin de seguida una patrulla i que, sobretot, no fes sonar cap sirena, per tal de no delatar que els nens havien pres el gros risc de violar l’ordre de silenci. L’inspector que dialogava amb el senyor Mitjavila li va dir que la patrulla que en aquell instant mateix sortia anava en un cotxe sense distintius policíacs i que, d’altra banda, els tripulants eren agents vestits amb roba civil.