Una visita de compromís

En Francesc Pujades sabia prou bé que no podia forçar el seu fill Oriol, i no li quedava cap altre remei que esperar que el noi decidís quan ja era arribat el moment oportú per a la revelació. Com a arquitecte tenia d’allò més feina: construïa tres xalets en una nova urbanització i un gros edifici de deu pisos a la Diagonal; sistemàtic, passava un parell d’hores al seu despatx (cada dia hi arribava abans que els seus ajudants, la secretària i el parell de mecanògrafes), preparava ordenadament la tasca del dia i, seguidament, se n’anava a inspeccionar les obres. Alguna vegada telefonava a la Rosa per tal d’assabentar-la que aquell dia no aniria a dinar a casa i que es quedaria al nou restaurant de la urbanització, per exemple. Depenia, és clar, del nombre de problemes que calia resoldre damunt el terreny, però ni un sol cop, en tot el llarg del dia, no deixava que la seva muller tingués un indret segur on localitzar-lo. Les tardes, de les sis a les vuit, tornava al seu despatx, examinava els problemes que havien sorgit i repassava totes les trucades i visites que havia consignat la secretària, la senyoreta Maria Dolors, una noia molt eixerida i addicta al seu patró, al qual admirava de debò.

Generalment, els vespres, a casa, dedicava una gran part del seu temps a la Rosa i als infants. Parlaven, jugaven, els ajudava en les tasques escolars si encara no les havien enllestides —sovint feia tard: la Rosa ja li havia passat davant— i cada dia inventava noves experiències per tal d’evitar que els fills no s’encastessin davant el televisor. La seva imaginació solia fruitar en uns jocs molt més divertits.

Més tard, quan els infants ja eren al llit, feia el balanç del dia amb la seva muller, a la qual, ja no caldria dir-ho, havia informat fil per randa de la conversa amb el seu noi gran a Castellar de N’Hug. Un vespre la Rosa li va dir:

—Aquesta tarda, de seguida que ha arribat de l’escola, se n’ha anat al teu estudi i ha consultat un munt de llibres. Un instant que ha sortit a fer pipí l’he aprofitat per tafanejar en què treballava. Té una llibreta, que jo mai no havia vist (la deu guardar sota el coixí o vés a saber on) i hi fa apunts de les coses que treu dels llibres. Mira què et dic, Cesc: tots els volums que ha consultat, i les pàgines que tenia obertes de les enciclopèdies, parlaven del ciment.

—Del ciment? Del ciment de construcció, vols dir? Del formigó, doncs?

—Sí, efectivament.

—Quina cosa més estranya! L’Oriol sap perfectament que aquesta és una de les meves especialitats! Em penso que puc respondre airosament qualsevol pregunta que em faci en aquest sentit!

—És tossut, el nostre Oriol! Et parlarà de la seva idea quan s’hagi convençut que l’haurà madurada prou.

—Però si es dedica a especular sobre el formigó, el ciment armat, perd una pila de temps! Per què no em pregunta què vol saber?

—És inútil, Cesc. L’Oriol és de mena caparrut, i quan posa la banya en un forat no hi ha res a fer. Haurem d’esperar el temps que calgui, amor meu, per a saber què hi ha darrere l’«Esparver Zeta-Iota»!

—Prou que ho veig! La realitat, però, és que em va deixar completament intrigat. Et confesso que, pràcticament, ja no puc pensar en res més! Sóc en una de les obres, per exemple, i l’aparellador em diu que cal modificar el tiratge de la xemeneia, i jo penso: «D’acord, d’acord. Canviarem l’“Esparver Zeta-Iota”»!

Un dia —i no pas inesperat, certament— l’Oriol va dir al seu pare:

—Voldria parlar llargament —i a soles— amb tu. M’agradaria que fos al teu despatx. No m’hi podries rebre com si jo fos un client qualsevol?

En Francesc Pujades es va quedar d’una sola peça. De la butxaca de l’americana va treure l’agenda i la va fullejar. Tenia concertades moltes cites, i al cap d’una estona de reflexió va dir:

—Molt bé, Oriol. Però no tinc lliures ni cinc minuts entre avui i demà. Diré a la Maria Dolors que no em concerti cap cita per a demà passat, de les sis de la tarda en endavant. En principi —i admès que no sorgeixi cap destorb a darrera hora—, podries venir demà passat, dijous. Però si ho vols, aquest vespre aquí, a casa, quan hagi tornat de la feina, ens podem tancar al meu estudi i parlem tant com vulguis.

—Gràcies per l’oferiment, pare, però m’estimo més que sigui a la teva oficina i «a soles», recalco. Quan hàgim parlat hauràs entès perfectament per què poso aquesta condició.

Dijous, a dos quarts de sis de la tarda, ja feia temps al carrer, esperant l’hora de pujar al despatx. La seva escola era a tocar de l’avinguda de Sarrià, i havia fet corrents el curt trajecte. Va baixar a l’estacionament de cotxes de l’edifici per tal de veure si hi havia l’automòbil del seu pare, i la gossa del vigilant —que no el coneixia— li va lladrar furiosament. No es va veure amb cor de passar més enllà de la barrera, i va sortir del pàrquing sense haver escatit res. Però com que solament faltaven quatre minuts per a les sis, va pujar a l’oficina. La Maria Dolors —a l’Oriol li va fer l’efecte que amb un pèl de sornegueria— el va tractar amb aquell aterridor «vostè»:

—Passi, passi, jove Oriol Pujades. L’arquitecte l’espera.

El seu pare el va rebre amb els braços oberts. Es van besar a les galtes, com si fes qui sap quant de temps que no s’haguessin vist, i va dir:

—On vols que seiem? Em vas demanar que et tractés com una visita. Als visitants els faig posar en aquesta butaca.

L’Oriol se sentia encarcarat, massa rígid. Ara ja es penedia d’haver demanat que la cita fos en el despatx. Però el seu pare, que sempre s’adonava de tot, es va posar decididament a afluixar la tensió. Va dir, somrient:

—Què vol beure, el meu esparver? Refresc, cafè, potser cervesa?

—Un refresc, pare. Tinc la gola seca.

L’arquitecte va parlar per l’intercomunicador:

—Maria Dolors, porta’ns un got d’aquests tan alts, que només s’hi arriba fent puntetes, ben ple de suc de llimona glaçat. Per a mi, un cafè exprés.

L’Oriol va escoltar la veu de la noia:

—Immediatament, senyor Pujades.

Aleshores va preguntar a son pare:

—Ella sent tot el que es parla aquí?

—Únicament si jo pitjo aquest botó.

—Segur? No hi ha micròfons?

—No, fill meu, estigues tranquil —va respondre somrient.

Al cap d’un instant la Maria Dolors va entrar amb una safata i va deixar davant l’Oriol l’enorme got de refresc, i la tassa de cafè, és clar, a l’abast de l’arquitecte.

—Mana alguna altra cosa, senyor Pujades?

—No, gràcies, Maria Dolors. No em passis cap visita ni cap trucada telefònica. A les set podeu marxar tots; ja tancaré jo. Deixa desconnectada la línia amb el meu despatx i posa el contestador automàtic.

—D’acord, senyor Pujades.

Ara a l’Oriol li agradava el to que allò prenia. I encara més el detall de son pare, que se’n va anar cap a la porta i va fer mig tomb al retenidor del pany, que el bloquejava per dins. Se’n va anar, afablement, cap al seient de la seva taula i de passada va tustar l’esquena del seu fill, que ja s’havia begut la meitat del seu got de suc de llimona.