Un conferenciant que fa pensar en l’Oriol

El Col·legi d’Arquitectes havia tramès una circular als seus socis invitant-los a assistir a la conferència del senyor Harrison O’Hara, un irlandès de prestigi mundial. Els seus articles sobre ecologia feien estremir els lectors, i havia dirigit uns quants films carregats de temibles prediccions respecte al futur. En tota la seva obra hi havia com un cert tint d’amarguesa; es veia que els anys l’havien fet enormement pessimista.

El títol de la conferència era cru i explícit: «Un món que retorna al caos inicial». No cal dir que en Francesc Pujades va anar a l’acte anunciat, obsessionat pels problemes ecològics a partir de la revelació del seu fill. El conferenciant li havia fet pensar en l’Oriol, però per un camí totalment invers: l’ecòleg irlandès preveia una inevitable i terriblement propera fi del món, per oposició al lluminós i esperançador postulat del seu noi gran. Pel que feia a l’exposició del panorama, la semblança era colpidora. Quan l’arquitecte Pujades escoltava el docte irlandès sentia que la seva fe en l’«Esparver» creixia més i més, a mesura que l’amenaça de destrucció immediata, reiteradament preconitzada pel savi, omplia d’esgarrifances els assistents a la conferència. Una dama i un senyor vellet van sofrir sengles cobriments de cor, i amb els seus col lapses van originar un gros renou.

La conferència la feia en francès, i el Col·legi havia muntat tot allò de la traducció simultània, malgrat que, en la pràctica, ja s’havia vist que gairebé ningú no se’n servia. L’home parlava treballosament, recercava lentament els mots, i d’altra banda la seva fonètica era d’allò més rudimentària. Era segur que en el seu gaèlic natal —o, si més no, en anglès, atès que al seu poble també hi ha bilingüisme imposat—, el savi es devia expressar amb fluïdesa. Però el seu francès quasi d’escolar era perfectament entenedor fins i tot pels menys versats en la llengua.

En Francesc Pujades sentia un fort desig de conversar privadament amb el professor Harrison O’Hara i, acabada la conferència, va fer que un dels membres de la directiva del Col·legi el presentés a l’eminent ecòleg. Els arquitectes havien preparat un sopar en honor del conferenciant, i en Pujades s’hi va afegir. L’àpat va ser en el restaurant mateix del Col·legi, i es va trobar assegut lluny de l’irlandès i sense cap possibilitat d’entaular-hi diàleg.

Però després, en havent sopat i ja intercanviats els discursos de rigor, en Francesc Pujades es va oferir a acompanyar el professor al seu hotel. L’home tenia l’aspecte de sentir-se veritablement cansat, i de debò desitjava allitar-se aviat i reposar. D’altra banda l’endemà mateix, a les onze del matí, havia d’agafar l’avió que el duria a Viena, on aquell dia feia una altra conferència. S’allotjava en un hotel de Pedralbes i, mentre hi feien via, l’arquitecte Pujades va oferir al professor O’Hara d’acompanyar-lo l’endemà al Prat de Llobregat. Es tractava d’un vol internacional i, segons que recalcava el bitllet d’avió, el passatger havia d’ésser a l’aeroport tres quarts o una hora abans de la sortida. En Francesc Pujades es va comprometre a ser a l’hotel a les nou en punt, i l’irlandès va acceptar i li ho va agrair cordialment. Ara ja sabia qui era i havia après el seu cognom. Semblava que hagués quedat un camí bla de cara a la relació posterior. El senyor O’Hara va assegurar que a les nou en punt fóra al vestíbul de l’hotel, amb el seu equipatge llest i a punt de marxa.

En Pujades l’hi va trobar cabalment. Un conserge uniformat gairebé d’almirall va pujar la maleta de l’irlandès al compartiment d’equipatge del cotxe, i de seguida van arrencar cap al Prat de Llobregat. En Pujades va travessar la Diagonal, va agafar el Primer Cinturó de Ronda i la Gran Via de les Corts Catalanes, i al cap de quinze minuts ja eren al camp d’aviació. Tenien més de mitja hora sobrera, un pic el professor ja havia anat al taulell de la companyia aèria, revisat el bitllet i deixat l’equipatge. Es va posar la targeta d’embarcament a la butxaca de dalt de l’americana i, com que l’ecòleg O’Hara encara no havia esmorzat, en Pujades el va dur al pis de dalt, al restaurant, i es van entaular.

En Francesc va comentar la brillantor de la seva conferència del vespre anterior, i de seguida li va fer retreure que la seva dissertació era excessivament pessimista.

—No pessimista, simplement realista —va dir el científic.

En Pujades va replicar que mai no es podia donar per llesta, definitivament, cap situació, i li va traduir al francès aquella sentència que diu que mentre hi ha vida hi ha esperança. L’irlandès va replicar que, en efecte, mentre hi ha vida. Però que ara en quedava tan poca que fer-se il·lusions era un acte ple de temeritat.

L’«Esparver» voletejava pel damunt d’aquella taula del restaurant, aliè a l’estrèpit —i al rastre contaminador— dels motors dels avions que sortien o entraven al Prat. I en Pujades va sentir, sobtadament, l’impuls d’obrir un xic d’esperança a aquell savi vellet, un home convençut que aviat se n’aniria d’un món que, ell mateix, el món, també havia de desaparèixer al cap de poc temps. I amb bona cura de no pronunciar el mot «esparver» va dir:

—Un fill meu, un infant de catorze anys, ha elaborat un projecte summament ambiciós. Si algun dia es duu a la pràctica, l’home ja no contaminarà mai més la natura; al contrari, l’envigorirà. Definitivament s’haurà acabat la pol·lució, perquè ni el petroli ni l’energia nuclear ja no seran les forces motrius.

—Què dieu ara? Ja sabeu la importància que això tindria? És tan gros que ho rebutjo per impossible. No pot anar més enllà d’ésser una quimera infantil. Un nen no pot haver trobat allò que savis de tot el món cerquen debades des de fa anys! Fóra l’invent més gran del segle vint i de la història sencera de la humanitat! Hi ha nens que creuen en mags, en bruixes, en el Superman i en els Reis d’Orient. El vostre ha imaginat un món! Un món impossible, repeteixo. És evident que val més que els infants pensin en això que no pas en els romanços d’encanteris i màgia. Però costa d’acceptar que els pares —i encara més quan són gent culta i amb carrera universitària— donin per bones les especulacions infantils.

—Em dol, professor O’Hara, que no tingueu un xic més de temps. Us donaria una bella injecció d’optimisme i potser aquest vespre, a Viena, no parlaríeu amb la cruesa que anit passada ho vau fer a Barcelona. Una injecció d’optimisme realista, enteneu-me! Però ja heu de passar al control de passaports. Ho acaben de dir per la megafonia.

En Pujades va pagar l’esmorzar i van baixar. A la porta de sortides internacionals es van abraçar. El senyor Harrison O’Hara va dir:

—Llàstima que me n’hagi d’anar sense poder compartir la vostra convicció! Tant de bo que el que m’heu dit sigui realitzable, i no parlo pas per mi, sinó pel gènere humà. Jo ja no em podré beneficiar de cap projecte redemptor!

En Pujades no es va adonar que un home que duia ulleres fosques i un barret esportiu enfonsat gairebé fins a les celles havia escoltat, des de la taula del costat al restaurant, tota la conversa entre ambdós personatges. Tampoc no el va veure ara, quan s’acomiadava de l’irlandès, malgrat que el tenia a menys d’un metre darrere seu.

Va anar a l’estacionament, va treure el cotxe, i va enfilar cap a l’avinguda de Sarrià, per la Gran Via de les Corts Catalanes fins a Urgell, i per Urgell cap amunt fins a l’avinguda. En aquella hora feinera hi havia molt de trànsit, i tampoc no va veure un automòbil de color vermell fosc, amb plaques estrangeres, que l’havia seguit des del Prat fins al despatx.