Buenos Aires, 1940. Un grup d’exiliats jueus es troben en un cafè. Els amoïna el que passa a Europa. A partir de les notícies dels diaris és difícil treure’n l’entrellat i les cartes que els arriben de la família a Varsòvia cada vegada són més inquietants. Una novel·la autobiogràfica en què Santiago Amigorena reconstrueix la història de l’exili del seu avi jueu i recrea la impotència i el sentiment de culpabilitat que el van tenallar en saber com la shoah havia colpejat la seva família. Una novel·la, doncs, sobre el confinament progressiu d’un home en l’horror, sobre com es conformen els silencis en una família i sobre la condició de l’exiliat, abocat a viure en un gueto interior.

En el llibre que teniu a les mans hi trobareu el record de les gestes, glorioses en algunes èpoques i tristes en d’altres. Coneixereu els reis i els governants, però també sentireu bategar la gent de la terra de nom desconegut. Ells feren un país, d’acord amb les aspiracions de cada moment, de cada període històric. Alguns n’eren conscients, d’altres no se n’adonaven pas. El seu treball i el seu esforç ha quedat, però. Girareu fulls i deixareu enrere el temps de la romanització, de l’Edat Mitjana, del centralisme i la pèrdua de les llibertats i arribareu als moments històrics del reconeixement de la nostra personalitat, de la nostra capacitat de governar-nos, de decidir un present i un futur. I aquest és el gran sentit de la història, de la nostra història. Fer-nos comprendre que recordant el passat, avui podem construir l’esdevenidor, el que gaudirem nosaltres i els nostres fills.