Disclaimer

Un dia decideixes afaitar-te el bigoti que has lluït durant deu anys. Vols sorprendre la dona i els amics, gaudir del joc, les reaccions i els comentaris. Però la teva dona no s’hi fixa i els teus amics no recorden haver-te vist mai amb bigoti. La realitat es deforma, la memòria flaqueja i el teu món es comença a esfondrar. La simple afaitada serà el primer pas cap a una onada de pànic que et portarà molt lluny. Potser volen fer-te creure que has perdut el cap? La broma es converteix en una perillosa falla que creix al teu voltant a una velocitat vertiginosa. S’esmicola la confiança en tots els que t’envolten i, amb un canvi brusc de perspectiva, fins i tot acabaràs dubtant de l’existència de la teva ciutat.<

L’escena d’un infant amarat de cap a peus que, embadocat, bevia a galet aigua de pluja en el passeig de Vara de Rey, d’Eivissa, una tarda de diumenge de Pasqua fa ja una vintena d’anys, no ha deixat de perseguir en Joan: està obsessionat amb aquell menut, que ja deu ser tot un home. Ni la feina, ni els amics, ni les aficions, ni la relació amb la Susann, ni el temps que tot ho esborra, no han aconseguit que aquest record li fugi del cap i el deixi en pau. Sent una imperiosa necessitat de trobar aquest jove, com si d’això en depengués fins i tot la seva salut, i en desconeix el motiu. La inquietud ha tornat dèria que el turmenta, alhora que l’estimula, però no sap per on para, ni com esbrinar-ho. La seva recerca a cegues el farà sortir de la monotonia i la mediocritat en les quals es troba sumit. L’amo del negoci on treballa, d’estranya personalitat, i la seva filla Maria, a qui coneixerà en luctuosa circumstància; el misteriós Lluis, que el fa anar de corcoll amb els seus silencis i que deu tenir l’edat d’aquell qui cerca; En Felip, un enigmàtic home que viu a Bèlgica, propietari d’una finca a Eivissa ocupada per uns hippies; i n’Antònia, la dona que fa temps que li agrada… són els protagonistes dels esdeveniments que li faran veure la vida amb altres ulls, malgrat el sorprenent desenllaç que l’espera… Diuen que qui busca troba, però allò que trobem no sol ser el que buscàvem…<

Espais màgics i rituals, laboratoris de la cultura i de la tècnica, els passatges permeten pensar el gran text urbà des de les seves notes a peu de pàgina. A Barcelona n’hi ha prop de quatre-cents. Alguns són camins que condueixen a un passat rural; d’altres, passadissos proletaris o carrerons de barraques que parlen de la metròpoli fabril i del franquisme; els més famosos tenen forma d’interseccions enjardinades i de galeries burgeses del segle XIX; els més recents estan en polígons industrials o acullen cases amb piscina i restaurants per a turistes. Jordi Carrión ha viatjat per tots ells, els ha estudiat, els ha llegit, per accedir a una dimensió de Barcelona que no havia estat explorada fins ara. Una dimensió protagonitzada per les bugaderes d’Horta, per fotògrafs com els Napoleon, per editors com els Tasso, per anarquistes i republicans, per pintors com Josep Maria Sert o Joan Miró, per llibreters i comerciants, per arquitectes com Benedetta Tagliabue o escriptors com Eduardo Mendoza. Així, sumant passos i lectures, entrevistes i viatges, Barcelona. Llibre dels passatges narra aquesta ciutat com mai no ho havia fet cap altre llibre. Inspirat per Walter Benjamin i Italo Calvino, l’autor fa dialogar la seva ciutat amb tota la resta de ciutats. Així, Barcelona, Venècia, París, Nova York, Buenos Aires o Londres dialoguen en aquestes pàgines com ho fan l’assaig i la crònica de viatge, l’autobiografia i el periodisme. El resultat és una apassionant novel·la sense ficció.<

Somiant que segueix el Conill Blanc, Alícia entra a la seva llodriguera i hi descobreix un món on tot és possible: el país de les meravelles, habitat per un seguit d’animalons amb qui es relaciona com si fossin persones. La barreja de somni i realitat en un espai imaginari, ple de personatges fantàstics i d’objectes animats, va permetre a Lewis Carroll presentar una caricatura de les convencions socials que és, encara avui, una obra mestra divertidíssima, intel·ligent i captivadora.<

¿Es lo mismo un espectro que un fantasma? ¿Por qué signos o incidentes se puede reconocer si uno de ellos habita una casa? ¿Qué condiciones debe reunir una casa, y cuánto tiempo tiene que pasar desde que fue inaugurada, para acoger a un fantasma? ¿Cuáles son sus reglas de etiqueta? ¿Y qué tratamiento debemos nosotros darles? ¿Por qué sale tan caro ser fantasma en un torreón? ¿Cobra algún sueldo por sus servicios, y, si es así, cuánto? ¿Qué se sabe de las reglas del Comité de Casas Encantadas? ¿Cómo se accede al título de fantasmaestre? Estas y otras preguntas hallarán su respuesta, por boca de un tremendo representante de esta clase especial de seres, en este libro, un breve poema jocoso donde Lewis Carroll, que fue ilustre miembro de la Society for Physical Research, combinó sus estudios y conocimientos sobre la materia con su proverbial sentido del humor. Fantasmagoría (1869), que aquí se publica, en versión de Javier La Orden, por primera vez en español, es una muestra genuina de la versatilidad y del ingenio de su autor.<

Cairo Jukes, un boxejador de Dudley, viu encadenant contractes precaris. Ha crescut enmig de les retallades que recorren la zona interior d’Anglaterra com les venes obertes d’un vell ordre industrial. Llavors coneix la Grace, una exitosa realitzadora de cinema documental de Londres. Anthony Cartwright ens descobreix, a través d’una ficció inspiradora i sublim, la realitat de la zona interior d’Anglaterra. Una zona que històricament havia estat motor industrial de la nació i que ara pateix l’atur i la devastació econòmica. Aquest llibre no només atrapa, sinó que ajuda a entendre la complexitat d’una situació que entronca amb les arrels històriques del Regne Unit.<

Se ha afirmado que el relato es la forma narrativa por excelencia en la literatura norteamericana actual y que Raymond Carver es el maestro indiscutible en este registro. En cada relato de Catedral se revela la presencia latente o la intrusión de terrores extraordinarios en una existencia ordinaria (Cathleen Medwick). El propio Carver ha escrito: «Pienso que es bueno que en un relato haya un leve aire de amenaza… Debe haber tensión, una sensación de que algo es inminente. Sus personajes son gente de lo más común: trabajadores manuales, empleaduchos, parados, parejas a la deriva… desamparados, golpeados por la vida, muchos de ellos bebedores, acceden, a pesar suyo, a una suerte de dimensión heroica, tercos testimonios de una realidad implacable. Su estilo es escueto, lacónico, opera por sustracción; se ha dicho que Carver inaugura una nueva visión, un nuevo método, una nueva tonalidad. Una de las voces más originales que han aparecido en la narrativa norteamericana desde hace muchos años.<

Amb un estil sobri, concís, despullat, Carver ens presenta personatges aparentment vulgars, amb problemes com l’avorriment i la incomunicació. Són disset contes precisos amb situacions quotidianes on la tragèdia rau en la no presentació d’elements considerats normalment tràgics. El que dóna títol al recull reprodueix la conversa de dues parelles sobre uns quants casos d’amor molt apassionats. En tots el contes aconsegueix crear un clima angoixant, intens, carregat, característic de la bona literatura.<

Recull de cent meditacions, o tankes.<

Els temes que trobareu en aquests poemes són els habituals, l’amor i les relacions de parella, el pas del temps, la naturalesa, la bellesa, els somnis i fracassos, la mort… en definitiva: la vida. La vida que he vestit (o despullat) de paraules, d’imatges, de ritmes, tancat al laboratori obsessiu de la inspiració.<

«I, des d’aquell dia, aquella cabanya rudimentària la vam anomenar La Mansió. Va ser una manera d’aprendre que contra l’horror només ens queda l’humor, i com que en aquella platja tot era horror, tot va passar a ser humor. Humor negre, és clar. I dels soldats que ens vigilaven en dèiem “els nostres protectors”, i de la sorra, “el nostre llit d’hotel”, i del mar, “la nostra banyera”». Ara que estem junts explica la separació de dos germans bessons per la Guerra Civil. Una mirada diferent sobre l’exili i la vida al camp de refugiats d’Argelers. Ara que estem junts és també una història d’amor.<

Recuperant els personatges de L’últim home que parlava català, Carles Casajuana ens presenta la història de la redacció d’un assaig sobre la qüestió i la identitat catalana. Ramon Balaguer, director de la col·lecció d’assaig d’una important editorial, encarrega al seu antic company de pis i escriptor Miquel Rovira el projecte d’escriure una obra de no ficció sobre els catalans. L’encàrrec és el fil conductor de la novel·la: l’editor vol un llibre divertit amb gràcia, però l’autor creu que la situació de Catalunya no fa cap gràcia i no serà fàcil, una vegada més, posar-se d’acord.<

Si mai desaparegués el català, com seria l’últim home que el parlés? Un dels protagonistes d’aquesta novel·la, l’escriptor Miquel Rovira, dedica tota la seva capacitat creativa a respondre aquesta pregunta. Rovira imagina una Catalunya en què el català ha desaparegut i n’investiga les causes, com si es tractés d’una novel·la policíaca. Hi ha una víctima, el català, un investigador, que és un professor nord-americà que vol aclarir les raons de la desaparició de la llengua, i un testimoni, l’últim home que parla català. Ramón Balaguer, l’altre protagonista, també es escriptor, i no se’n vol anar del pis on viu abans d’acabar la novel·la que està escrivint, malgrat que el propietari de la resta de l’edifici li fa la vida impossible perquè li vengui el pis i se’n vagi. Balaguer renuncia a molts diners i comoditats per la seva obra. Té sentit aquest sacrifici? L’últim home que parlava català narra un cas de setge o mobbing immobiliari que —en ser la víctima un escriptor— es converteix en un setge a la literatura. Una història sobre la vida que fan dos novel·listes catalans, un que escriu en castellà i l’altre en català, i que defensen l’opció que han triat. En definitiva, una reflexió sobre el bilingüisme, sobre l’estat de la nostra llengua i de la nostra identitat.<

Rafael Masferrer és un home casat i amb dos fills universitaris. Al capdavant d’un bufet de Barcelona amb un centenar d’advocats, també presideix la secció nacional d’una oenagé internacional contra la corrupció. Quan una empresa catalana és acusada de subornar les autoritats tailandeses responsables d’un concurs, Masferrer demana als seus dirigents que refutin l’acusació. Les reticències amb què ensopega aviat es converteixen en amenaces. La publicació d’una fotografia d’ell en aparença nu amb una jove l’enfronta a una sèrie de fets que el sotmeten a un implacable qüestionament personal. Primer d’una manera tènue i després ja de forma evident, la seva situació professional es deteriora. Al mateix temps, el malestar envaeix la relació amb la seva família. Després de l’èxit de L’últim home que parlava català, Carles Casajuana du a terme de nou una aguda dissecció de la societat catalana en plena globalització. Amb una prosa àgil i un humor subtil, els tabús i les hipocresies de la Barcelona benestant s’entrecreuen amb les tribulacions de la immigració més recent. El resultat és una novel·la que atrapa el lector del principi al final.<

«Us vull explicar una història. És la història d’un nen que va néixer el 18 de juliol de 1990, a Barcelona. La història d’un nen que va néixer abans del que estava previst de les ganes que tenia de veure món, i també la història del que va passar amb aquestes ganes de conèixer gent i coses noves. Evidentment, és una història d’aventures». El món sobre rodes és la història de l’Albert Casals, un noi que tot i haver patit una leucèmia, amb tan sols catorze anys va començar a viatjar, sol i en cadira de rodes, per mig món. El seu esperit inconformista i lluitador, la seva curiositat i l’afany per superar els contratemps i ser feliç l’han convertit en un aventurer excepcional i ha decidit explicar les seves experiències en aquest relat. Un testimoni vital impressionant, sincer i directe que desprèn autenticitat per tots el cantons.<

La consulta sobre la independència l’any 2014, la manifestació de la Diada amb més d’un milió i mig de persones al carrer, eleccions en clau plebiscitària, la societat civil manifestant-se en tots els àmbits… Deixem un país enrere per entrar en nous escenaris i Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, en un moment crucial de la història del nostre país, ha decidit prendre la paraula. L’autora posa la seva mirada en el país que som per fer-ne una anàlisi rigorosa i projectar-lo just ara, que ha deixat de veure’s com un somni per semblar una possibilitat. Perquè defensar la nostra sobirania econòmica, política i mental és una tasca que ningú pot fer per nosaltres, i ara, com bé diu l’autora, és l’hora de l’obra, de l’acció.<

Brevíssima relació de la destrucció de les Índies és un informe que el monjo de l’orde dels Predicadors Bartolomé de las Casas va començar a redactar mig segle després de l’arribada dels espanyols a Amèrica. L’obra fou dedicada al príncep Felip qui va ser posteriorment el rei Felip II d’Espanya, encarregat pel rei Carles V, el seu pare. Les Cases va voler que el futur rei d’Espanya conegués les injustícies que feien els espanyols a Amèrica. Als vols de l’any 1539, les Cases començar a Mèxic la redacció de la Destrucció de les Índies. Al 1542, estant a Espanya, va acabar una primera redacció. Un resum de l’obra sembla que li va ser llegit al rei Carles I i després públicament a la Comissió de Valladolid que van donar lloc a les Lleis d’Índies. L’any 1546, després del fracàs d’aquestes lleis, va afegir algun comentari més. L’any següent, el 1547, la va augmentar amb alguns paràgrafs i va intentar imprimir una versió molt retocada usant pseudònim: Historia sumària i relació brevíssima i veritable del que va veure i va escriure el reverend pare fra Bartolomé de la Penya. El 1552 es va imprimir a Sevilla, a la impremta de Sebastián Trugillo, i sense passar per censura prèvia la versió primera, de nou ampliada amb informació recent: Brevíssima relació de la destrucció de les Índies. De la primera Brevíssima es conserva un manuscrit hològraf en l’Arxiu Històric de la Província dels Dominics d’Aragó, a València. L’obra comença amb una dedicatòria al príncep Felip, futur rei Felip II, i acaba amb aquest paràgraf: «I amb color que serveixen al rei els espanyols a Amèrica, deshonren a Déu i roben i destrueixen al Rei».<

Des del primer dia que ingressa en una prestigiosa escola, Fèlix s’adona de la conducta estranya del seu company d’habitació. Però la seua convivència, que acaba en tragèdia, dura poc. Aleshores, Fèlix es veurà embolicat en una trama fosca protagonitzada per gent sinistra, pels mateixos personatges que anys enrere van escriure algunes de les pàgines més terribles de la història d’Europa. Fèlix haurà de resoldre tot sol l’enigma per poder salvar la vida. Però el mal està molt més a prop del que sospitava.<

La tonalitat de l’infinit és una cantata sobre textos poètics d’Enric Casasses. Es va estrenar l’any 2001 amb música de Feliu Gasull, pensada per a ser apresa i interpretada per alumnes escolars dins del programa Cantània. Josep Prats, director de la Coral Cantiga copsa l’essència de La tonalitat de l’infinit amb aquestes paraules: «Són textos d’alta volada, eventualment d’un lirisme que emociona, i també juganers, irònics, humorístics…, reben el suport d’una composició que juga amb colors, textures i efectes, complexa en l’harmonia i el ritme, però sempre respectuosa amb les línies melòdiques d’inspiració popular».<

BES NAGANA (que en rus col·loquial vol dir SENSE PISTOLA) són poemes de tots colors i de tots estils, amb rima i sense rima, dècimes i romanços, cançons i formes lliures… fins i tot n’hi ha un que fa més de 800 versos: Som a l’era, que parla de quan es va acabar el petroli a la terra. Els poemes van amb el mateix ordre com van ser escrits, tret d’un, Amunt com l’aigua, que va aparèixer quan el llibre ja era tancat i va exigir un lloc entre els 10 primers. N’hi ha que van il·lustrats. N’hi ha d’amor, de revolució, de sàtira, de pensament, de fantasia, de normals i corrents… Al final de tot hi ha un gap o cançó de fatxenda, la Balada nova de l’haver fet marso. Els epígrafs que obren els poemes fan un acompanyament que segons com es pot convertir en el protagonista de la pel·lícula. L’humor i la severitat, la lleugeresa i la fondària, el carinyo i la ferotgia van junts, no estan renyits. Les idees hi són importants, els sentiments més, i les sensacions encara més.<