Disclaimer

Un assassinat dins d’un ascensor, una tunisiana molt bonica que és més que una senyora de fer feines, un conflicte costaner i, sobretot, un lladre de pastissets molt espavilat són els elements que, al llarg de la novel·la, donaran forma a aquesta història —detectivesca fins al moll de l’os— sortida de la veu genuïnament siciliana d’Andrea Camilleri. Qui s’encarregarà de treure l’entrellat de tot aquest embolic? Doncs, evidentment, Salvo Montalbano, el cèlebre comissari de la Vigata fictícia que tant ha captat l’atenció dels lectors. Amb El lladre de pastissets, una vegada més tenim l’oportunitat de conèixer i viure el món corrupte de la Sicília més profunda.<

Els peixos grossos de Montelusa són tots a la presó, però els grossíssims continuen al seu lloc. Michela Licalzi, una jove rica de Bolonya, apareix assassinada a la seva torre de Montelusa sense les joies ni la roba interior que portava. El comissari Montalbano és el primer de descobrir l’homicidi i engega les investigacions abans que li ho demanin. Montalbano està a anys llum dels detectius que fan servir un mètode científico-deductiu en les seves perquisicions policials. Intuïtiu, culte i amant de la bona cuina, resol els casos que se li presenten d’una manera ben peculiar: no interroga, conversa; de les seves indagacions en surten petites històries de poble, confessions entranyables, retrats magnífics de la gent de Montelusa. Però aquesta vegada, per culpa d’un violí, el comissari sentirà trontollar dins seu la fibra —o la corda— més íntima…<

El comissari Salvo Montalbano viu i treballa a Vigata, la població siciliana on tenen lloc la major part de les seves investigacions. Acompanyem el comissari durant trenta dies de feina i al llarg d’una trentena de casos. El mostrari de delictes és ben divers (suïcidis, estafes, vendettas…) i a vegades Montalbano arriba massa tard. La casuística és àmplia: són delictes d’amor, d’interessos mafiosos, d’ambició i d’exaltació; delictes comesos per joves i grans, homes i dones, gentils i maleducats, lascius i moralistes, cultes i ignorants. A totes aquestes aberracions s’hi contraposa la humanitat de Montalbano i el seu personalíssim estil, la seva moral fatalista i les virtuts que sempre l’acompanyen: la intel·ligència, la ironia, la pietat. En poc temps, el comissari Salvo Montalbano s’ha convertit a Itàlia en un fenomen popular, entranyable com els detectius Carvalho o Maigret, un personatge tan viu com una persona del carrer.<

L’assassinat d’un noi de vint anys, Nenè Sanfilippo, al portal de casa seva, i la desaparició d’un matrimoni d’avis, els Griffo, que viuen al mateix edifici que Nenè, inicien una investigació en mans de Salvo Montalbano, el conegudíssim comissari de la Vigata imaginària. Tant Sanfilippo com els Griffo passaven desapercebuts per gairebé tot el veïnat de l’escala, llevat d’algunes nits boges del jove Nenè amb una noia que no sempre era la mateixa. A més, tant el jove com el matrimoni disposaven d’una butxaca tan plena, que despertaria sospites a qualsevol amb una mica de mal ull. Unes cintes de vídeo molt compromeses, un cirurgià de renom amant empedreït de bones obres d’art, i molt cares, un estable mig abandonat i, com sempre, la màfia omnipresent són els elements que configuren aquesta història tan siciliana, plena d’intriga, de l’autor més llegit de la Itàlia dels nostres dies.<

El conegudíssim comissari Salvo Montalbano té un nou enigma per resoldre: la mort d’un mag de les finances sicilià que enganyava els qui es deixaven enganyar robant-los tots els estalvis. La veritat és que es tracta d’un cas poc freqüent, ja que el cadàver no apareix fins més tard. Tot comença quan el comptable Emanuele Gargano, de quaranta anys i tan ben plantat que sembla un dandy sortit d’una pel·lícula americana, i el seu empleat s’esfumen de cop i volta; s’han endut els diners de mig Vigata i rodalia. Dos anys abans, Gargano s’havia presentat a Vigata per promoure el que ell anomenava «el ressorgir econòmic d’aquesta estimada i malaurada terra nostra». En realitat és una bona estafa, però hi ha un munt d’elements més aviat obscurs. Montalbano buscarà la resposta als grans dubtes que li ronden pel cap en la memòria de qui coneixia i freqüentava el desaparegut. Però, de fet, la solució del misteri és en una altra banda: al fons del mar, just a sota d’un precipici.<

La investigació més dura del famosíssim comissari sicilià, Salvo Montalbano, comença amb un cadàver anònim pescat per casualitat en alta mar. Se’l troba Montalbano mentre neda, trist i deprimit, després d’una nit d’insomni. Fets recents de suposada corrupció política i la dura repressió policíaca a Gènova, que ha acabat amb un mort, fan que se senti profundament traït i que estigui considerant, molt seriosament, dimitir del seu càrrec. I el cadàver anònim, destinat a ser arxivat com un ofegat més sense identificar, acaba de fer-lo sentir més crític i escèptic que mai. És en aquest moment tan difícil que el comissari es veu immers en una obscura indagació, tot un repte que el portarà a investigar les xarxes mafioses que trafiquen amb els immigrants clandestins i a descobrir els enormes interessos econòmics que s’amaguen darrere.<

Després que Un gir decisiu el deixés malmès a l’hospital, Montalbano —el comissari sicilià més famós de la literatura— es troba ara tancat a casa, recuperant-se, malhumorat, melangiós i resignadament cuidat per la seva eterna promesa. En l’atmosfera anodina de la casa irromp una trucada del fidel Catarella: s’ha trobat, abandonada en una carretera, la vespino d’una joveneta de Vigata. Tot apunta a un segrest, però de seguida es farà evident que la veritat és més complexa. L’oncle de la noia és el proper candidat a les eleccions municipals pel partit del govern, Progresso Italia, i per aquí pot anar el xantatge… Com qui desfà lentament una tela d’aranya, el comissari Montalbano aconseguirà desfer l’embolic d’un delicte subtilment perpetrat per l’odi, en una novel·la policíaca atípica, sense morts. Silenciar el seu final és obligatori…<

Els tres relats llargs que conformen aquest volum de les aventures del comissari Montalbano no decebran ningú, ben al contrari: A El primer cas d’en Montalbano, el lector patirà una curiosa impressió, en descobrir el jove vicecomissari vivint una relació amorosa no amb Lívia, sinó amb una tal Mery, i és clar, recentment traslladat, es veurà embolicat en un afer tèrbol que comença amb una bufetada originada per una disputa de trànsit. També a Set dilluns, el comissari haurà de pensar molt per resoldre l’endevinalla que li plantegen els assassinats d’uns curiosos animals. I a Retorn als orígens Montalbano investigarà el cas del segrest fingit d’una nena de tres anys, darrere del qual s’intueix tota una trama mafiosa. Amb el rerafons d’una Sicília plena de vida que amara tota la narració amb els seus paisatges i sabors, Camilleri regala als lectors un nou capítol de les aventures del comissari Montalbano, un personatge únic, especial i ordinari alhora, que encarna l’excepcionalitat de l’heroi i els dubtes, temors i emocions de l’home corrent.<

Ha arribat un punt que el comissari Montalbano ja conversa de tu a tu amb la vellesa incipient, i mentre comença a conviure amb el rellotge biològic de la mort, vet aquí que el destí li planta dues dones davant. Una, extravertida i descaradament sensual; l’altra, secreta i d’ardors morbosos, capaç d’enfrontar-se a tot i d’amagar-ho tot. Naturalment les esques i paranys que es posen l’una a l’altra no el deixen respirar. «Quan era minyó, una vegada son pare li va explicar, de per riure, que la lluna que veia allà dalt al cel era feta de paper. I ell, que es creia cada paraula que sortia de la boca de son pare, se l’havia cregut. I resulta que ara, madur, experimentat, home dotat de cervell i d’intuïció, s’havia cregut com una criatura dues dones que li havien explicat que la lluna era de paper».<

Som en ple mes d’agost, en Mimí Augello ha hagut d’anticipar les vacances i en Montalbano està obligat a quedar-se a Vigata. Acompanyada d’una amiga —amb marit i fill—, la Lívia baixa a passar les vacances en una casa vora la mar. Però un dia el nen desapareix. En Montalbano s’ocuparà de la investigació i descobrirà una galeria subterrània amb una sorpresa inesperada: el cadàver d’una noia… Ara sí que la recerca comença de debò.<

No és un bon moment per al comissari Montalbano: la guerra amb la Lívia continua i els molts anys d’ofici comencen a pesar… Com sempre, però, la tragèdia real és més urgent que la moral: en un abocador han trobat el cadàver d’una noia nua i amb el rostre devastat per un projectil. L’única pista per identificar-la és un petit tatuatge en forma de papallona a l’espatlla esquerra, que esdevindrà el punt de partida de la investigació. I aviat de noies tatuades n’hi haurà moltes més, i totes han arribat de l’Europa de l’Est gràcies a l’associació catòlica La buona volontà, que aparentment les ha rescatades de la prostitució. Mentre la recerca segueix el seu curs, el comissari és veurà apressat per tothom: el bisbe, decidit a protegir La buona volontà peti qui peti; el senyor en comandant, per dir-ho en catarellès, que no vol fer enfadar els que manen de debò; i, naturalment, la Lívia, que l’espera neguitosa per fer un últim intent de salvació de la parella. Tantes pressions alhora no podien sinó conduir a un final accelerat, tan angoixant per a en Montalbano com per als lectors mateixos.<

Com el cavall d’en Perot, que camina molt i avança poc, al comissari Montalbano li passa una cosa ben estranya: a tothora li vénen al cap refranys relacionats amb cavalls. És culpa del cas que té entre mans o més aviat es deu a l’agradable vetllada passada en companyia de la Rachele? El cas dels cavalls és més que sospitós. En un mateix dia el comissari ha topat amb el cadàver d’un cavall a la platja i s’ha assabentat del misteriós robatori de cavalls en unes quadres. Per acabar-ho d’arrodonir, més tard han trobat al camp el cos gairebé nu d’un home assassinat d’un tret a l’esquena. Però la Rachele Esterman, tota una cavalcadora que tracta les muntures com si fossin homes i els homes com si fossin muntures, també té el seu què. I a sobre, l’ombra de la màfia es fa més present que mai. Després del trasbals de Foguerada d’agost, en què el popular comissari sicilià creia que havia entrat de manera definitiva en la vellesa, Montalbano encara troba forces per agafar les regnes d’algunes coses, o pràcticament de totes, menys, per variar, les de la seva tortuosa relació sentimental amb la Lívia.<

Ja fa molt de temps que el comissari Montalbano sent que es fa gran, però ara ja es deu haver fet vell i tot, perquè fins i tot necessita la Bíblia per lligar caps. En un terreny dels voltants de Vigata, s’ha trobat el cos d’un home esquarterat. Ningú no sap qui és el desconegut, però aviat una exòtica forastera, la Dolores, «dolorosa» en catarellès, denuncia la desaparició del marit. És en aquest punt que el comissari es recorda de l’Evangeli: «Els grans sacerdots recolliren les monedes. Llavors van prendre l’acord de comprar amb aquells diners el Camp del Terrissaire per sepultar-hi els forasters». El Camp del Terrissaire és l’indret de la traïció: Judes fou el primer a trair i, darrere seu, tots i els altres, des del mort desmembrat fins als amics i el comissari mateix. Novel·la de doble fons, és potser el cas montalbanià en què l’amistat, justament perquè penja d’un fil, adquireix més valor que mai.<

En aquest nou cas —el més marí fins ara de tots els de Montalbano—, el lector se sorprendrà pel canvi que s’ha produït en el comissari sicilià, com si l’autor s’hagués proposat remoure-li intensament els sentiments. Un matí es troba al port de Vigata un bot pneumàtic amb el cadàver desfigurat d’un home. L’ha apropat fins al port un vaixell de luxe, el quadern de bitàcola del qual parla de moviments constants per mig món. La propietària i la tripulació han de romandre a terra fins que Montalbano conclogui la investigació. En la lectura de les cartes nàutiques col·labora la tinent Laura Belladonna. Simpàtica, alegre i bella, molt més del que es desprèn del seu cognom, el comissari intueix que aquesta dona li pot canviar la vida: un darrer dubte existencial atroç que el porta a jutjar-se a si mateix com no ho ha fet mai, amb honestedat i una mena de crueltat despietada. A L’edat del dubte, Andrea Camilleri exhibeix totes les medalles que han fet de les aventures de Salvo Montalbano les més llegides de la narrativa negra contemporània: un mort anònim, uns sospitosos sorprenents i una dona trasbalsadora. I, per damunt de tot, un humor fi d’esmolada ironia.<

Com en una dansa macabra, des del porxo de la casa de Marinella el comissari Montalbano contempla l’aleteig desesperat d’una gavina moribunda. Està a punt de marxar de vacances amb la Lívia. Només ha de passar per comissaria per deixar-ho tot en ordre i acomiadar-se del seu equip. Però, un cop allà, no hi troba en Fazio, el més puntual i fidel dels seus homes. No ha tornat a casa i el mòbil està en silenci: el temor no triga a convertir-se en alarma. Trasbalsat per aquesta absència inexplicable, l’infatigable comissari comença una cursa contra rellotge per mirar de reconstruir les passes de l’inspector, que ha estat vist a prop del moll. Tenia una cita amb un antic company d’escola. Un altre testimoni el situa, més tard, enmig dels camps, en una zona plena de pous secs, probablement un cementiri de la màfia. I aleshores un cadàver emergeix de les profunditats…<

Els ancians Gregorio i Caterina Palmisano, dos germans molt missaires, s'han reclòs a casa i reben la policia a trets de pistola. Quan per fi les forces de l'ordre aconsegueixen entrar-hi es troben amb la sorpresa inquietant que el pis, ple de crucifixos, és un cau de rates i que el vell Gregorio té una nina inflable plena d'esgarrinxades. Al cap de pocs dies n'apareix una altra en un contenidor de Vigata. En Montalbano, perplex, s'endú totes dues nines a casa per rumiar sobre el misteri. I aleshores, de sobte comença a rebre cartes anònimes que contenen instruccions per a un joc de pistes: endevinalles, proves a superar, indrets a localitzar. El comissari, però, no està gaire tranquil. Quan una de les pistes li arriba acompanyada d'un cap de be ensangonat, s'adona que allò és el senyal que el joc ha passat a ser una cosa més seriosa.<

L’edat no impedeix a en Montalbano reviure els goigs de l’adolescència: la inadaptació emotiva, els trasbalsos del cor, la lascívia; i per descomptat els enamoraments sobtats amb esclats d’ira i gelosia. Se sap de memòria aquells versos que diuen «… el savi no és sinó un jove / a qui reca haver-se fet gran». Afortunadament en una matèria tan relliscosa, el comissari té ben a prop l’inspector Fazio. En canvi, qui no les té totes és la promesa Lívia, que sospita que en Montalbano ha estat enlluernat per la bellesa de la jove Angèlica. Entretant, un personatge misteriós confon el comissari amb un reguitzell de furts organitzats geomètricament i de manera astuta. No falten estocades variades i passos en fals, amb morts i ferits. La situació és embolicada i té moments aspres. I per acabar-ho d’adobar, en el furor de la investigació irromp la bella Angèlica. Tots els ulls se la miren…<

Qui vol confondre en Montalbano? Per què li donen pistes falses i li engeguen un tret al cotxe? El joc dels miralls és un veritable laberint en què fins i tot el comissari es perd. Posen una bomba en un dipòsit abandonat, i el rastre porta cap als nous veïns d’en Montalbano, una colla d’okupes carregats d’antecedents penals. Però a la casa del costat també són nous: una simpàtica parella, els Lombardo. Ell viatja molt, i ella, ves per on, acabarà en braços d’en Montalbano. És casual que se li espatlli el cotxe just quan passa ell? La bellesa de la noia li dificulta la investigació del cas, fins que entre banys de mar i arancini gustosíssims, en Montalbano aconsegueix desembullar aquest joc de miralls en què tot es reflecteix. La màfia i el tràfic de droga hi tenen ben poc a veure; és la lluita entre el bé i el mal, el costat fosc i més impenetrable de cada un de nosaltres, allò que el portarà a descobrir el culpable.<

L’illa de Lampedusa torna a ser escenari d’un dramàtic desembarcament d’immigrants. La situació és tan greu que el ministre de l’Interior ha decidit visitar personalment el lloc i de passada ho aprofita per fer una parada a Vigata. Però el comissari Montalbano no està disposat a participar en un acte institucional que fa ferum de campanya. Tal com pertoca al seu caràcter, troba la manera de fugir d’estudi i es refugia en una nova galeria d’art, on coincideix, gens casualment, amb l’esplèndida propietària. Però, mal que li pesi, aviat ha de tornar a la feina. L’acabalat propietari d’un supermercat ha presentat una denúncia per robatori i violació. Sembla que el cas es resoldrà aviat, però les dones sempre l’hi compliquen tot. I encara més quan entren tres tunisians en escena, aparentment involucrats en el tràfic d’armes. Això fa que el cas hagi de passar a mans d’antiterrorisme, però… quan s’és vist que en Montalbano deixi córrer una investigació un cop l’ha ensumada?<

El mal de la feina d’en Montalbano és que de vegades s’acaba sabent la veritat. I això no sempre és agradable. Per exemple, quan resulta que un irreprotxable comptable vidu de Vigata ocultava una doble vida al fons d’un calaix. Els fills de l’assassinat, assisteixen consternats a la transformació pública del seu pare, però no són els únics: el comissari també s’ha d’empassar, incrèdul, tota la veritat sobre un sense-sostre que se li ha refugiat al porxo de Marinella, fugint de la pluja. Com tantes altres vegades, el somni amb què es desencadenen les aventures d’en Montalbano és premonitori, i aquesta vegada fins i tot anticipa la clàssica trucada d’en Catarella per comunicar la «mort d’un mort».<