Un home d’aspecte humil però amb una mirada especial arriba a un poblet com a professor de música. És Enric de Bellreguard, un personatge misteriós que amb la seva aparició trasbalsa la vida monòtona del lloc: l’art i la bellesa floreixen en persones que semblaven incapacitades per a la música o qualsevol altra activitat artística. I a poc a poc creix una llegenda a l’entorn del professor de música i una capsa que sempre porta amb ell però que no tothom és capaç de veure. ¿Es tracta d’un àngel o d’un dimoni? ¿O és una persona de carn i ossos? El professor de música és una faula que trenca les fronteres del temps i de l’espai per endinsar-se en el més profund de l’ànima humana, una dimensió en què tot és possible i la grisa realitat sucumbeix a la força de la creació artística. Amb aquesta agosarada proposta, Isabel-Clara Simó presenta una obra d’una bellesa insòlita, capaç de fer visible els aspectes més intangibles del misteri de la vida.
«Quan el sol va besar la ratlla de l’horitzó, més de cent persones buscaven amunt i avall. Portaven bengales, xiulets i llanternes. La majoria cridava: “Victòria! Victòria!”, en un tètric contrast entre el nom i la realitat». La desaparició d’una nena posa en marxa els engranatges d’un univers narratiu exuberant, amb protagonistes principals inusualment comuns i herois secundaris singulars. Una novel·la polifònica sobre un poble imaginari on, malgrat mèrits indiscutibles o tragèdies insuperables, sembla que un mal fat amagui tots els seus habitants sota una capa d’oblit. Una vigorosa novel·la coral de profundes ressonàncies. Un abans i un després en la impecable trajectòria d’Isabel-Clara Simó, referent ineludible de les lletres catalanes.
Arrogants, però també dominats; violents, però també violentats; triomfadors però també derrotats. Entre els homes, diu Isabel-Clara Simó, «n’hi ha de tot». Aquesta escriptora de referència ens mostra unes instantànies de l’univers masculí amb una bona dosi d’ironia i enginy, però alhora també amerades d’estima i tendresa. Relat a relat, l’autora capgira els estereotips més arrelats i ens mostra un retaule de mascles contemporanis per a tots els gustos. Simó fa desfilar vint-i-dos protagonistes a través d’històries breus i incisives en què descobrirem el retrat de més d’un conegut o, fins i tot, una fotografia sorprenent de nosaltres mateixos. Homes és un repte literari i personal per a la creadora de Dones, un llibre deliciós que va seduir els lectors i la crítica, i que ha estat adaptat al teatre i al cinema.
Van morir el mateix dia, la meva mare i el meu gos. La mare va morir del cor. El gos va ser envestit per un camió quan sortia de casa, desesperat, a bordar a tothom l’infart de la mare. Com si reclamés ajuda. Jo tenia dotze anys. Des d’aleshores tot va ser diferent i al cap d’un temps vaig estar a punt de morir. I me’n vaig sortir. Durant tres anys, però, vaig haver de fer llit. Tota la meva adolescència prostrat en un llit. Però, ara, no em penedeixo de res. El temps de la convalescència vaig redescobrir i estimar el pare, aquell desconegut; vaig conèixer la Lurdes, una tia excepcional que em va fer estimar el dibuix i els llibres; vaig saber el que era estimar i sentir-se estimat i… per sobre de tot, vaig conèixer la Marta.
L’Àlex és llatinista i viatja a Nova York per participar en un congrés. Hi coneix en Jonàs, un fotògraf hàbil i creatiu, i hi descobreix la seva sexualitat oculta. L’Àlex és culte, neuròtic, pedant i enormement sensible; el Jonàs és una bellesa, que commou tots els qui el coneixen. L’amor sorgeix entre tots dos i decideixen viure en parella. Aviat, però, la tragèdia marca la seva relació. La mort de la mare el fa tornar a Barcelona, on s’ha d’enfrontar a una família hostil i a una societat que no l’acaba d’entendre. Amb una escriptura sòbria i continguda, plena de diàlegs i introspeccions, Isabel-Clara Simó ha escrit una novel·la alhora realista, psicològica i intimista sobre la crisi contemporània del jo, la pèrdua de la innocència i el descobriment de l’homosexualitat.
Dorothy —catorze anys, cabells vermells, cara pigada— irromp a la vida de Joaquim Simon —un sexagenari ric i divorciat—, que decideix convertir aquella «salvatge» vinguda d’Amèrica en una noia modèlica i perfecta segons els seus ideals maçònics. La relació que s’estableix entre protector i protegida seguirà un procés ascendent d’interdependència afectiva i domini vital que desembocarà en una pèrdua d’identitat per part d’ella i en un amor obsessiu i possessiu per part d’ell. La nova casa de Dorothy —ara Dolores— esdevindrà una autèntica presó on una estranya mena de vida i d’horror s’anirà imposant sense compassió. La salvatge (Elegia de Dolores Mendoza), guanyadora del Premi Sant Jordi de novel·la 1993, mostra de nou la capacitat d’Isabel-Clara Simó per crear una història que captiva el lector des de la primera pàgina, aquest cop a partir d’una original i crua recreació del mite de Pigmalió.
Leonard, un pacífic administratiu d’una oficina bancària, un bon dia es troba dos policies a la porta de casa per interrogar-lo sobre el misteriós suïcidi del propietari d’un magatzem del veïnat. El cadàver en qüestió deixa un controvertit testament: una atractiva vídua enjogassada, una suma de diners més que considerable i un embolic tempestuós capaç de convertir un insípid funcionari que només vol pau i tranquil·litat en un apassionat heroi de trifulgues policíaques.
L’home que volava en el trapezi
Cap persona no és igual a una altra, ni cap història d’amor no és com una altra. Raül, un misantrop gelós del seu aïllament i amb fama de cínic que treballa en una editorial, s’ha fet un món on no hi caben sentimentalismes ni hipocresies que afavoreixin les relacions socials. Fins que els seus esquemes trontollen quan casualment coneix l’Iris, una noia que restaura mobles gairebé vint anys més jove que ell i d’una bellesa aclaparadora. Però l’Iris és una noia solitària encara més radical que Raül en la preservació de la seva intimitat, ferida per un trauma del passat, i tots dos hauran d’enfrontar-se als propis fantasmes per donar sortida a l’atracció mútua que senten. L’home que volava en el trapezi planteja amb contundència i sense censures morals els límits de l’amor, la seva autenticitat i l’ús interessat que se’n pot fer. Isabel-Clara Simó ha creat dos personatges reacis a tota comunicació que, tanmateix, perseguiran des de la seva singularitat l’establiment d’una relació en què l’amor no sigui la coartada per dominar o manipular l’altre.
Raquel és una noia de 17 anys intel·ligent i sensible, amb un alt esperit crític. Té dos problemes, però: no estima la seva família i no s’agrada ella mateixa. La seva millor amiga mor tràgicament i cau en una soledat que intenta de superar per mitjà de l’amor. Les trampes del germà, la doble vida del pare, la feblesa de la mare i el materialisme del seu company la porten a interrogants de difícil resposta.
«Si em moro aquesta nit…». Així comença Isabel-Clara Simó aquests relats. Un conjunt de petites històries protagonitzades per un seguit de personatges anònims, sovint insatisfets o maltractats per la vida, d’altres somiadors —des d’un home preocupat per les tensions en el seu entorn laboral a un extreballador que decideix venjar-se dels bancs oferint lloguers gratuïts—, o un altre que experimenta sentiments d’inferioritat per les crítiques a què el sotmet la parella. Uns contes que, com petites píndoles de vida, constitueixen un itinerari social i íntim d’una sèrie de persones en el seu dia a dia. El retrat dels seus conflictes —l’envelliment, la infidelitat, la gelosia, els desitjos sexuals—, les seves contradiccions quotidianes, personals o laborals, conformen un fresc ric i viu del desencís vital i alhora un mirall dels temps actuals. Però de les individualitats, saltem, en l’últim conte, Le Cirque de la Terre, a una divertida i crua caricatura de la societat catalana.