Disclaimer

A través de les visions i records d’Ahmed Xubudi, un alfaquí morisc que he aconseguit fugir del seu poble i escapar de l’expulsió decretada per Felip III, el lector de L’últim muetzí té l’oportunitat de resseguir, sobre un fris històric que va des de l’entrada de Jaume I a València (o a Balansiya) fins als moments en què es materialitza l’expulsió, els avatars de la població autòctona de Xarq al-Andalus. La recreació d’uns anys decisius en la configuració de l’actual País Valencià ens permet conèixer una sèrie de personatges, històrics els uns, ficticis els altres, com ara l’alfaquí Ahmed, símbol de la resistència morisca davant el fonamentalisme cristià; o com Valèria, la conversa, mescla de romanticisme i esperit pragmàtic; o l’esquerpa baronessa viuda; o mossèn Joan, víctima i botxí alhora en una situació mai no imaginada; o el baró Felip Albert, fugint cap endavant en un món i una societat crepusculars… Afanys, passions, esperances, crueltat, somnis, solidaritat, bateguen entre els habitants de Manzal, condicionen les seues actuacions i determinen les seues vides sobre el fris històric d’uns anys violents i irrepetibles.<

Amb la croada contra els càtars, el papa Innocenci III destrueix, per una banda, una església independent que comença a arrelar amb força a Occitània. Per l’altra, barra el pas, per sempre més, a la creixent expansió catalana cap al nord occità. Exèrcits mercenaris, en missió de guerra santa contra els heretges, arrasaran el Llenguadoc i, després del genocidi de poblacions senceres, conqueriran —en nom de França— el ric país occità on floria la societat més culta i desenvolupada d’Europa. La intervenció del rei Pere el Catòlic, en defensa dels interessos de Catalunya-Aragó i dels seus vassalls occitans, i el seu enfrontament amb la geopolítica de Roma i París representen una cruïlla determinant en el curs de la història medieval d’Europa. La tragèdia occitana i els fascinants personatges que la van protagonitzar faran inevitable, però, que el temps vagi amarant de llegenda una crònica històrica que, amb la batalla de Muret i el setge de Montsegur, omplirà un dels capítols més suggeridors de la mitologia d’Occident.<

Aš mačiau kaip jis mirė. Sunkus kūnas iš didelio aukščio žnektelėjo ant mano nelaimingojo volvo kapoto. Pasigirdo klaikus garsas. Praradusi žadą stebėjau, kaip nelaimingojo galva apsisuko 180 laipsnių kampu... Negalėjau praverti burnos ir be žodžių susmukau ant žemės.

Les Dames del Foc és un testimoni d’excepció de la tragèdia occitana i de l’extermini càtar. L’autor de les memòries que conformen el llibre és Pere Roger de Mirapeis, cap militar de Montsegur i supervivent de la batalla de Muret. El vell guerrer dóna corda als record i redacta aquest text testimonial, amb l’ajut de la crònica inacabada d’Esclarmonda de Foix. A partir de la visió dels vençuts, Xavier Escura repassa tota l’epopeia dels càtars, en un hàbil encreuament d’història i ficció, d’amor i gelosia, de cobdícia i revenja, amb el rerefons de les foguers «purificadores» i el terror de la Inquisició. Tot plegat es resol en el dramàtic setge de Montsegur, on abans de cloure’s amb l’holocaust càtar, es propicia la revelació de l’enigma del Sant Grial, l’autèntic tresor secret dels càtars.<

Ir ši bjauri sumaištis yra vasaros poilsis! Šį kartą Jevlampija Romanova tiria tikriausią "šeimyninę" žmogžudystę... Tad dabar atidžiai klausykite. Vos tik su vaikais ir gyvūnais ji atsikraustė į Aliabjevo vasarnamį, šis... sugriuvo lyg koks kortų namelis. Paaiškėjo, kad dėl to kaltas jos naujasis kaimynas Glebas Lukičius. Jis pasistatė savo namą per daug arti Lempos vasarnamio, ir jo pamatai neišlaikė... Lempa su vaikais persikraustė gyventi į svetingojo kaimyno namą. Kirka ir Liza susidraugavo su jauniausiąja šeimininko dukterimi ir jo jauna žmona. Dėl jų, mėgstančių krėsti pokštus ir apgaudinėti žmones, kentėjo kiti šio namo gyventojai. Ir štai netikėčiausias "pokštas" - naktį kažkas nušovė Glebą Lukičių. Siaubas! Lempa gyvena viename name su žudiku! Juk svetimas į šią pilaitę negalėjo patekti... Be abejo, Jevlampija nusprendžia surasti paslaptingąjį niekšą...

Diverses generacions d’estudiants universitaris recorden, amb especial afecte, les classes del professor Anton M. Espadaler. No solament per la seva capacitat científica i docent, sinó també —i aquí surt a compte rememorar-ho— per la seva fina ironia, capacitat de suggestió i convenciment i amenitat irreductible. El que avui presentem és una selecció d’articles periodístics publicats durant els anys 1990-1993 a la contracoberta de l’Avui, en els quals el lector hi trobarà també, precisament, aquelles qualitats, a les quals caldrà afegir les d’agut polemista, mordaç cordial i «bon vivant».<

Aquest Diccionari de sinònims de frases fetes és un diccionari conceptual i un diccionari d’ús d’expressions lexicalitzades de la llengua catalana, fonamentalment del català contemporani. A partir de conceptes proporciona informació gramatical i lingüística referida a frases fetes de naturalesa gramatical diversa. Innova en l’especificació de diverses relacions de sentit (sinonímia, antonímia, inversió argumental i extensió semàntica) i múltiples referències creuades a altres expressions lexicalitzades. Inclou 5.500 entrades conceptuals i 15.500 expressions lexicalitzades, les quals es registren en 18.850 fitxes distintes. És el diccionari de frases fetes més complet dels existents en l’actualitat, una obra imprescindible per a docents, traductors i escriptors en general.<

Milicijos majoras Volodia Kostinas kaltinamas nužudęs jauną merginą, su kuria turėjo intymių ryšių. Neginčijami įkalčiai byloja prieš Volodią. Jevlampija netiki, kad bičiulis yra kaltas, ir nusprendžia rasti tikrąjį žudiką. Netrukus ji sužino, kad majoras mirė kalėjimo ligoninėje...

Pirmoji ironiškojo rusų detektyvo karalienės Darjos Doncovos knyga iš serijos „Privatus Dašos Vasiljevos tyrimas“. Atvykusi į Paryžių paviešėti pas draugę, ištekėjusią už turtingo prancūzo, Daša Vasiljeva pakliūna į keistų įvykių sūkurį: draugės vyras keistomis aplinkybėmis žūsta autoavarijoje, o į jo milžinišką palikimą nusitaiko minia keistų paveldėtojų. Daša nusprendžia viską išsiaiškinti... <

«El respecte em sembla compatible amb alguns apunts satírics. He evitat tant com he pogut el to transcendent i solemne i m’he acostat a la mort com a fet natural, quotidià, repetit. Però ple de matisos. La meva mirada aspira a ser una personal reflexió sobre un fet íntim i alhora social, a vegades amb un punt d’humor, perquè la mort és, també, un fet vital». La vella capitana, un llibre d’emocions i lucidesa.<

Nors aš, Jevlampija Romanova, esu sekimo reikalų diletantė, jau išaiškinau ne vieną nusikaltimą. Ir dabar versiuosi per galvą, bet pasieksiu pergalę... Mano geriausios draugės Katios giminaitės Olios Belkinos gyvenime prasidėjo juodos dienos – nužudė jos vyrą, paskui užpuolę ją pačią ir pagrobė naujagimį sūnelį Geną. Belkina atsidūrė reanimacijos skyriuje, o aš užsispyriau surasti kūdikį. Pagaliau išvydau šviesą tunelio gale – aptikau vaikišką vežimėlį, kuriame buvo Gena, kai jį pagrobė. Bet prie metro stoties vežimėlį pardavinėjusi girtuoklė Ala netikėtai mirė, aš nespėjau nieko iš jos sužinoti. Tačiau esu įsitikinusi, kad Ala neatsitiktinai paliko šį pasaulį. Vėliau upėje nuskendo vaikinas, pardavęs jai užnuodytos degtinės butelį. Nutrūko ir šis siūlelis. Liko paskutinė viltis – Belkinos gimdymo namų palatos kaimynė. Mano širdis jaučia, kad tiesa jau čia pat...<

La literatura de viatges de Josep M. Espinàs, que ja ha arribat als setze títols, té el seu origen en aquest volum. Aquell «Viatge al Pirineu de Lleida», que Espinàs va fer l’any 1956 amb Camilo José Cela, va ser la partida de naixement d’un gènere narratiu que, llibre a llibre, ha obtingut l’adhesió dels lectors. Aquesta nova edició, revisada a fons per l’autor, ha modificat el títol original perquè fos coherent amb la resta de títols posteriors que han identificat aquesta sèrie: A peu per la Terra Alta, A peu per la Llitera, A peu pel Matarranya, A peu per Castella, etc. Rebatejat, doncs, com a A peu pel Pallars i la Vall d’Aran, aquest llibre conserva, augmentada pel pas dels anys, la suggestió d’un temps en què el Pallars i l’Aran no tenien estacions d’esquí, els guàrdies civils anaven amb bicicleta i la centraleta de telèfons de Salardú la feia funcionar, manualment, una noia en un racó de menjador d’una antiga fonda. Aquestes pàgines, doncs, són el document excepcional d’uns fets i d’uns personatges que avui ja semblen increïbles i que Josep M. Espinàs manté vius per sempre amb una prosa sensible i atractiva.<

Darja Doncova - viena populiariausių šiuolaikinių Rusijos rašytojų, daugiau nei penkiasdešimties ironiškųjų detektyvų autorė, prestižinės „Ivanuška“premijos, „Epochalno“ nominacijos laureatė.
D. Doncovos knygose viskas tiesa. Jos herojai turi autobiografinių bruožų: katės, šunys, vaikai, vyrai...
Rašytojos hobis - megzti ir kepti pyragus, o tarp šių rimtų darbų - sugalvoti nusikaltimus.
Jevlampija tapo „kieta“ disko žokėja. Jei šią frazę išverstume į normalią kalbą, tai reikštų, jog ji neseniai pradėjo vesti muzikinę laidą „Bum“ radijo stotyje. Jai tenka skubiai mokytis paauglių žargono. Be to, Jevlampija tiria bylą. Dingo jos draugė Galia Sorokina. Namiškiai nė nemano jos ieškoti. Vyras įsitikinęs, kad žmonelė pabėgo su meilužiu. Tačiau Jevlampija tuo netiki! Pirma, plepioji Galina nė vienai draugei net neužsiminė, kad turi naują meilužį. Antra, ji yra tokia godi, kad nė už ką nepaliktų savo brangenybių buvusiam vyreliui. Ir kodėl Galia nuvyko pas ekstrasensę tą dieną, kai dingo? Trumpai tariant, Galia aiškiai papuolė į bėdą. Jevlampija privalo rasti draugę.

Què queda d’aquell Priorat de l’any 1957? El temps s’ha endut moltes coses que afortunadament han continuat vives en aquest llibre. El que era una crònica de viatge, fidel a la realitat, ara és l’indret on ressuscita un món que pot semblar inventat. Espinàs, que l’any abans havia estrenat la seva literatura de viatges caminant pel Pallars i la Vall d’Aran, va conèixer un Priorat del qual, amb l’excepció del vi, se’n tenien molt poques notícies. Aquest llibre va consolidar Josep M. Espinàs com a introductor en la narrativa catalana d’un gènere molt personal que havia de seduir els lectors al llarg de llibres successius. L’escriptor camina pel Priorat en el temps de la verema, i esmorza i conversa amb la gent que troba a les vinyes, passeja per uns pobles on un foraster és una raresa i coneix una sèrie de curiosos personatges —el Batista, el Serenet, el Monget, el noi que a Gratallops escolta de nit Ràdio Moscou…— que en aquest llibre apareixen retratats admirablement. Un text que ja és un clàssic de la literatura de viatges.<

La Segarra és l’escenari del tercer viatge a peu de Josep M. Espinàs. Hi va caminar l’any 1962, quan encara s’hi podia trobar una colla de segadors i compartir l’esmorzar, un guàrdia civil que s’havia llegit el Quixot nou vegades i feia tertúlia amb el mossèn, una carnissera que cuinava la carn per al foraster, una funció de circ ambulant… i tot de personatges que s’han esvaït en el temps o han mort. Al cap de gairebé vint anys, uns escolars de Sant Antolí, per on Espinàs havia passat, li van donar aquesta informació: «La Carme que el va rebre a casa seva, ja és morta; on hi havia la barberia ara hi ha l’agència d’una Caixa; del mossèn de Talavera, que feia pensar a la gent que era massa modern perquè tenia una majordona molt jove, tocava el piano i tenia una moto, ja no se’n sap res…». A peu per la Segarra és el testimoni de la immersió d’un escriptor de mirada penetrant en el paisatge i la gent d’una Segarra marcada per un gran caràcter, i la crítica va saludar l’aparició d’aquest llibre dient que era «un model literari en aquest gènere». Segurament per això, el mateix temps que ha canviat la Segarra ha conservat, i ha augmentat encara, l’interès d’aquestes pàgines.<

Šį kartą ne tik Jevlampija, bet ir majoras Kostinas įsivėlė į bjaurią istoriją. Atsitiko baisus dalykas — Volodia vedė! Dabar jo laukia kalėjimas iki gyvos galvos tarp keturių sienų su nepatrauklia žmona Nata, kuri įsigudrino pasimylėti su meilužiu vestuvių puotos metu. Žinoma, šio nuotykio liudytoja tapo Jevlampija. O vėliau kažkoks velnias ją tempė sekti Natai iš paskos, kai ši meilužiui paskyrė pasimatymą. Per šį pasimatymą Jevlampija tapo žmogžudystės liudytoja. Trapioji Nata nušovė meilužį minios akivaizdoje. Kostinas nusprendė išeiti iš darbo — milicininkas negali būti žudikės vyru. Jevlampija nusprendė tam sukliudyti, juo labiau, kad prisiminė vieną svarbią detalę, bylojančią, jog žudikė — ne Nata...

A peu per la Terra Alta va significar el primer gran èxit de Josep M. Espinàs com a escriptor de viatges. Aquest llibre és l’inici d’una experiència personal i literària que ha continuat fins a constituir una sèrie de dinou viatges per les més diverses comarques. A peu per la Terra Alta, llibre del qual s’han venut més de 20.000 exemplars, és la crònica dels dies viscuts en un paisatge de secà ple de caràcter, d’unes valls solitàries amb camins que porten a perdre’s, d’una singular caminada per una via de tren, de la visió dels vestigis de la batalla de l’Ebre… Però també la trobada amb tota mena de gent. Espinàs busca la gent, hi parla, l’escolta i en recull molt més que les paraules. A peu per la Terra Alta és l’obra d’un gran observador i ja un text clàssic en una molt personal literatura de viatges.<

Negano to, kad Jevlampiją persekioja vaiduoklis — kengūra balkone — ir darbe ją ištiko bėda. Vykdydama slaptų paslaugų biuro „Alibi“ šefo užduotį, Jevlampija vaidino tarnaitę ir, gyvendama klientės šeimoje, kaipmat užklupo jos vyrą su meiluže. Didžiuodamasi, kad greitai ir sėkmingai įvykdė užduotį, Jevlampija padėjo nuotraukas ant šefo stalo. Tačiau klientė Ania pasiūlė Jevlampijai pasilikti. Per šeimininko gimtadienį išgėrusi likerio mirė jų viešnia, kurią Jevlampija atpažino kaip šeimininkės vyro meilužę. Ir staiga nemalonumai pasipylė kaip iš gausybės rago — nunuodijo Jevlampijos šefą, suėmė Anią, o Jevlampija neteko darbo... Tačiau Jevlampija niekada nenusimena, todėl Anios dukros paprašyta drąsiai pradeda tirti bylą...

On és exactament la Llitera? Com s’hi viu? Quin català es parla en aquesta comarca de l’Aragó? La passió per caminar i descobrir ha dut Josep M. Espinàs, aquesta vegada, a una terra plena d’interrogants per a molta gent. Els qui han llegit els viatges a peu d’Espinàs per la Terra Alta, l’Alcalatén, l’Alt Maestrat, el Berguedà, el Matarranya o el Comtat i la Marina ja saben que l’autor té la suggestiva traça de convertir l’experiència d’una caminada en una narració viva, en una crònica que es llegeix com si, tot passant les pàgines, el lector també s’aventurés amb l’escriptor per camins desconeguts. A peu per la Llitera, que duu com a subtítol «Viatge a la frontera de la llengua», tant per l’escenari com pels fets que s’hi troben, és una obra excepcional en la personal literatura de viatges de Josep M. Espinàs. Caminant per la Llitera amb sol i amb tempestes, amb totes les sorpreses d’un viatge a peu —fent la volta completa per Tamarit, Albelda, El Torricó, El Gaió, Sant Esteve, Sanui, Alins, Calassanç, Peralta de la Sal, Gavasa, Baells, Natjà, Seganta, Camporrells, Valldellou, Castellonroi, El Campell… i altre cop Tamarit— Espinàs ha deixat parats els lliterans («tota la Llitera a peu?, això no ho ha fet mai ningú!», li van dir) i aporta amb aquest llibre un document directe i apassionant.<