Disclaimer

El 1908 una noia malaguenya de disset anys, asseguda dalt d’un elefant luxosament adornat, entra en una ciutat del nord de l’Índia; el poble sencer és al carrer per retre homenatge a la nova princesa de pell blanca com la neu. Així comença la gran història d’amor i passió —i traïció— entre el ric maharajà de Kapurthala i Anita Delgado, una dona de personalitat irresistible que va ser fidel als seus sentiments fins que va aconseguir la llibertat. Després de minucioses recerques, Javier Moro ens revela els secrets d’un dels escàndols més grans de l’Índia sota la dominació anglesa i ens trasllada al fabulós món dels maharajàs, dels harems, de les bacanals, de la passió per les joies, els palaus i el flamenc, els cavalls, els Rolls Royce i les caceres de tigres. Una història que ens obre les portes a un món perdut i a les olors i els colors d’un país exòtic i fascinant.<

En el dibuix de l’escena, el detectiu està darrera la taula esperant alguna feina menor. Pensa en una escena eròtica. De tant en tant mira la secretària que treballa amb l’ordinador. Arriba un cas i és un cas vulgar: la senyora rica busca l’amant del marit infidel. Tanmateix, l’inici de pel·lícula dolenta del Gaudeamus igitur no és altra cosa que un parany de l’autor per a jugar més lliurement amb els tòpics que pretesament utilitza. Ni el cas, ni la senyora, ni el detectiu ni el marit i l’amant, ni la secretària ni el mateix ordinador no són gens vulgars en aquest llibre desvergonyit, a estones delicat, a estones obertament pornogràfic. Original en la història, compromès en l’estil i divertit en les situacions, allò que potser sorprèn més del primer llibre d’aquest jove escriptor és la maduresa i la capacitat de narrar les escenes més picants i més fortes. El final, tan sorprenent com tota la narració, afegeix encant a un text tan divertit com pervers, tan literari com volgudament popular.<

Toni Morrison, una figura literària indiscutible dels nostres dies, ens regala una peça d’orfebreria delicada, però ben esmolada. La història d’un afroamericà que, després de lluitar a la guerra de Corea, torna als Estats Units, un país que conviu amb l’odi racial. El retorn és una novel·la rotunda i colpidora. Una narració inoblidable.<

Una intensa narració coral sobre la fragilitat de la infància i les contradiccions de l’edat adulta, el racisme i una societat que se’ns mostra corrupta, malalta, pràcticament maleïda. La Lula Ann va ser una nena poc estimada. El seu color de pell, negre com la nit, fou viscut com una creu a la família, de to més tènue, quasi blanc. Avui, als vint-i tres anys, la Lula Ann es fa dir Bride i llueix amb orgull la seva contundent negror i el seu rotund èxit laboral. Aquest orgull, però, no podrà refrenar el floriment dels traumes infantils i de noves nafres emocionals: el rebuig familiar que va marcar els seus primers anys; el testimoni, quan era petita, d’uns successos aberrants; l’inesperat abandonament de la seva parella actual; la influència de la Rain, la nena amb una dolorosa història per oblidar… Una provocadora i absorbent novel·la de la premi Nobel Toni Morrison, gairebé un tresor patrimonial als Estats Units, que retrata la complexitat d’uns individus amb arestes inassumibles, membres d’una societat que els convida a l’aïllament, a la incomprensió més profunda.<

La identitat i la raça vertebren la literatura de la premi Nobel Toni Morrison. Quin és el motiu que empeny els humans a construir la figura de «l’altre»? Per què ens espanta tant, la seva presència? Aquestes qüestions formen part de les agendes polítiques globals i prenen forma de fronteres tancades i desplaçaments massius de persones. En la seva cerca de respostes, Toni Morrison repassa passatges de la seva pròpia experiència i també de la història, la política i especialment de la literatura, examinant autors com ara Ernest Hemingway, William Faulkner i Flannery O’Connor. A través d’ells analitza las nocions de puresa racial, l’origen de la raça negra com a instrument per definir una societat immigrant amb una gran varietat de procedències i costums, o les formes en què la literatura utilitza el color de la pell per expressar el caràcter d’un personatge o per fer avançar la narració.<

«Primer disparen a la noia blanca». Així comença la narració que recula cent anys per explicar-nos la història dels nou homes de Ruby, Oklahoma, que assaltaren una matinada del 1976 el Convent i les dones que hi havia dins. Els nou homes són descendents d’esclaus i dels fundadors de la comunitat de Ruby. El poble era el domini dels homes i el Convent el de les dones, i feia més d’un any que corrien rumors: «Una mare que havia caigut per les escales, colpejada per una filla de mirada freda. Quatre criatures que havien nascut malament en una sola família. Filles que es negaven a sortir del llit. Núvies que desapareixien. Dos germans que es van disparar el dia de Cap d’Any». L’única cosa que relacionava totes aquelles catàstrofes era al Convent. I al Convent hi havia aquelles dones. Paradís és la primera novel·la de Toni Morrison després de rebre el premi Nobel de literatura: una novel·la plena de lirisme i de suspens. L’autora hi fa una nova demostració de virtuosisme amb un estil elegant i imaginatiu.<

Poc abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, una nena és abandonada en un vaixell amb destinació a Austràlia. Una misteriosa dona, anomenada l’Autora, ha promès cuidar d’ella, però l’Autora desapareix sense deixar cap rastre. La nit que compleix vint-i-un anys, la Nell O’Connor descobreix que és adoptada, fet que canviarà la seva vida per sempre. Dècades més tard, s’embarca en la recerca de la veritat dels seus avantpassats, i arriba a la ventosa costa de Cornualla. Quan la Nell mor, la seva néta Cassandra rep una inesperada herència: una cabanya en les terres de Cornualla i el seu oblidat jardí, conegut per la gent pels secrets que amaga. Aquí és on la Cassandra descobrirà finalment la veritat sobre la família i resoldrà el misteri, que es remunta un segle, d’una nena desapareguda.<

Verano de 1924. Durante una rutilante fiesta de la alta sociedad en Riverton Manor, una preciosa mansión a orillas de un lago, un joven y prometedor poeta se quita la vida. Las únicas testigos de ese dramático hecho, las hermanas Hannah y Emmeline Hartford, no se volverán a hablar nunca más.Invierno de 1999. Grace Bradley, una anciana de noventa y ocho años que otrora fuera doncella en Riverton Manor recibe la visita de una joven directora de cine que está rodando una película sobre el suicido del poeta. Esa visita convoca los fantasmas del pasado, recuerdos que durante décadas Grace había relegado a lo más profundo de su mente, incapaz de enfrentarse a ellos.Kate Morton retrata en La casa de Riverton los últimos esplendores de la aristocracia inglesa, un mundo de convenciones y secretos atravesado por vehementes pasiones y terribles desengaños.<

1959. En un dia calorós d’estiu, mentre la resta de la família fa un pícnic a la vora del rierol de la seva granja, a Suffolk, una adolescent s’amaga a la caseta de l’arbre de la seva infantesa. Des d’allà, la Laurel fantasieja sobre un noi anomenat Billy, una fugida a Londres i un futur esplèndid que ella espera amb ànsia. Però res és tan senzill, abans que aquella tarda idíl·lica s’acabi, la Laurel serà testimoni d’un crim aterridor que ho canviarà tot. El 2011, convertida ja en una actriu cèlebre, la Laurel viu envoltada de les ombres del seu passat. Els records i el misteri del que va veure aquell dia, l’assetgen de tal manera que torna a la casa familiar per començar a desxifrar cada racó de la seva memòria a la recerca de la veritable història. Una història de tres desconeguts amb uns orígens molt diferents (Dorothy, Vivien i Jimmy) que coincideixen en el Londres dels anys de la Segona Guerra Mundial, i les vides dels quals quedaran unides de forma funesta i inexorable. Alternant els anys trenta, els cinquanta i el present, L’aniversari secret és un relat fascinant de misteris i silencis, falsedats i enganys, d’un assassinat i d’un amor indestructible.<

La Minou Joubert, de dinou anys, rep una carta anònima a la llibreria del seu pare. Segellat amb l’emblema d’una poderosa família, el missatge diu només: ELLA SAP QUE ESTÀS VIVA. Però abans que la Minou pugui desxifrar el missatge misteriós, una trobada casual amb un jove convers, en Piet Reydon, canviarà el seu destí per sempre, perquè en Piet té una perillosa missió, i necessita l’ajuda de la Minou per sortir viu de la ciutat.<

En un recorregut per tot el planeta que abraça uns quants segles, El gen relata la recerca per desxifrar el codi principal que ens conforma i ens defineix com a humans, que determina com som per fora i per dintre. La història del gen comença en una retirada abadia agustina de Moràvia l’any 1856, quan un monjo concep la possible existència d’una «unitat hereditària». Enllaça amb la teoria de l’evolució de Darwin, i topa amb els horrors de l’eugenèsia nazi de la dècada del 1940. EL GEN transforma la biologia de postguerra. Reconfigura la nostra percepció de la sexualitat, el caràcter, la capacitat d’elecció i el lliure arbitri. Per sobre de tot, però, aquesta història és filla de l’enginy humà i d’uns esperits obsessius com Charles Darwin, Gregor Mendel, Francis Crick, James Watson o Rosalind Franklin, i de milers de científics que continuen investigant per comprendre el codi més important de tots els codis. Aquest relat espectacular i emotiu sobre un supòsit científic que acaba cobrant vida és obra de l’autor de The Emperor of All Maladies, un dels grans llibres divulgatius que s’han escrit sobre el càncer. Entrellaçada amb la trama de El gen, però, com un fil vermell, hi ha també una història íntima: la història de la família de Mukherjee i el seu patró recurrent de trastorns mentals, que ens recorda que la genètica té una importància transcendental en la vida quotidiana de tothom. Aquestes qüestions esdevenen encara més vibrants i peremptòries avui dia, en què estem aprenent a «llegir» i a «escriure» el genoma humà, amb totes les possibilitats que comporta de modificar el destí i la identitat dels nostres infants. El gen, amb una noble ambició i una honestedat incorruptible, ens proporciona un relat insuperable sobre la unitat fonamental de l’herència i un panorama tant del passat com del futur de la humanitat.<

Una successió de flaixos literaris breus, de prosa commovedora, precisa i, de vegades, descarnada, configuren el retrat del procés de desintegració d’una comunitat germànica assentada a la Romania rural. Sotmesa a l’atmosfera opressiva, quasi asfixiant, del règim totalitari de Ceauşescu, aquesta minoria ha d’escollir entre l’exili o l’espera captiva en un temps paralitzat en la desesperança quotidiana, els conflictes, les supersticions i els somnis. L’home esdevé, així, un ésser perdut i oblidat en la seva misèria, un fracassat —representat pel faisà segons la cultura romanesa— incapaç de fugir de la seva condició i presa fàcil dels depredadors.<

Entrar en l’època de la noviolència, de Jean-Marie Muller, planteja la urgència de trencar amb la ideologia de la «violència necessària» que és la base estructural de les nostres societats i bastir una filosofia de la noviolència que sigui «la pedra angular d’una cultura de la noviolència». Aquesta noviolència que ens proposa l’autor no defuig el conflicte ni la lluita; ben al contrari, la noviolència genera una acció indignada i de resistència. En aquest sentit la noviolència, com a filosofia i com a estratègia, «permet reconciliar l’exigència moral i el realisme polític». Tal com escriu Jean-Marie Muller, «el no de la noviolència no és un no de negació de la violència. És un no d’indignació. És un no de revolta. Un no de resistència. Al capdavall, la noviolència no és tant el rebuig de la violència com la lluita contra la violència. No és una abstenció, sinó una actuació. I és una bona actuació».<

Dansa de les ombres felices és el primer llibre que va publicar Alice Munro, l’any 1968, quan la premsa deia d’ella: «Mestressa de casa troba temps per escriure relats». 45 anys després, què representa aquest llibre dins l’obra d’una de les poques dones guardonades amb el Nobel de literatura? Molt més que un debut: l’origen. En aquestes quinze històries que passen a la vora de rius, en cases pageses i pobles aïllats, Alice Munro fa sorgir vides ordinàries en el moment en què una revelació les trastoca. La infància hi té més protagonisme que no l’edat adulta —la infància que observa i no fa concessions. El món hi és ample, l’espai omnipresent; cada persona, per diminuta que sigui, s’hi expandeix si no es deixa atrapar per les dents d’un parany. No caure, seguir el propi impuls: la personalitat d’Alice Munro batega en aquest primer llibre amb tanta força com en l’obra tardana; i, curiosament, el que explora són els territoris íntims als quals tardaria mig segle a tornar amb Estimada vida: el pare, la mare; la llibertat que no fa escarafalls però que no deixa pedra sobre pedra.<

Els relats que conformen Canvi d’agulles circulen al ritme del pas dels trens i mostren fragments fugissers de les vides de diferents personatges que, aparentment, no tenen res en comú. Aquests contes, escrits amb una extraordinària força imaginativa i amb una perícia narrativa poc corrent, revelen que la felicitat i la destrucció, la delicadesa i la violència, la tragèdia i la comicitat poden ser una mateixa cosa, i que no hi ha gaire distància entre el somriure i el plor.<

L’elegància del número zero ens explica la història del David, un noi de Saïllana, un poblet fronterer de l’Empordà, sobre la ratlla de França. Viu amb la seva mare vídua i un cosí orfe, en Pol, una mena de germà gran amb un gran poder de seducció que fascina en David fins a tal punt que tota la seva vida es converteix en un intent d’empeltar-se de la personalitat del seu cosí. En aquesta obsessió malaltissa, plena de projeccions i fantasies, hi apareix l’Agnès, una noia francesa de l’altra banda de la frontera que assisteix a la mateixa escola a Saïllana. Ella serà per al David un altre mirall on reconeixerà la fascinació del seu cosí i el seu propi desig. Al llarg d’aquesta novel·la assistim al creixement d’aquests dos cosins i de l’Agnès, dona volàtil i apassionada que desprèn una gran sensualitat. David es convertirà amb els anys en un futbolista professional, que s’adonarà amb gran tristesa de les seves limitacions futbolístiques el dia que descobreixi el geni de Maradona. El tractament literari del futbol és —juntament amb l’exploració dels límits més perversos de la sexualitat— un dels ingredients més originals d’aquesta novel·la.<

Muntaner va ser mestre racional i personatge protagonista de la Companyia catalana que va fer estralls a la Romania en els primers anys del segle XIV. Procurador general de Roger de Flor, el cavaller amb el qual comença aquest relat, Ramon Muntaner va saber casar les armes i les lletres, bé que aquestes segones probablement van passar inadvertides per a molts dels que van acompanyar-lo en aquella llarga i treballada a l’Orient. En aquest apassionant episodi de la seva Crònica, el cavaller Ramon Muntaner relata l’anada de l’exèrcit almogàver a l’Imperi Bizantí. Capitanejada per Roger de Flor, la Companyia va partir de Sicília el 1303 per defensar l’Imperi de l’amenaça turca. Amb un estil viu i directe, sap fer-nos sentir propera una de les grans epopeies militars catalanes, les seves intrigues i els seus clarobscurs.<

El 15 d’agost de 2014, la vida de la Nadia Murad va canviar per sempre. Les tropes de l’Estat Islàmic van irrompre en el poblet del nord de l’Iraq on vivia, i on la minoria yazidita feia una vida tranquil·la, i hi van cometre una massacre. Van executar homes i dones, entre ells la seva mare i sis dels seus germans, i els van amuntegar en fosses comunes. A la Nadia, que aleshores tenia vint-i-un anys, la van segrestar juntament amb milers de noies i nenes, i la van vendre com a esclava sexual. Els soldats la van torturar i violar durant mesos, fins que una nit va aconseguir fugir de miracle pels carrers de Mossul. Així va començar per a ella el llarg i perillós viatge cap a la llibertat.<

En japonés, la letra q y el número 9 son homófonos, los dos se pronuncian kyu, de manera que 1Q84 es, sin serlo, 1984, una fecha de ecos orwellianos. Esa variación en la grafía refleja la sutil alteración del mundo en que habitan los personajes de esta novela, que es, también sin serlo, el Japón de 1984. En ese mundo en apariencia normal y reconocible se mueven Aomame, una mujer independiente, instructora en un gimnasio, y Tengo, un profesor de matemáticas. Ambos rondan los treinta años, ambos llevan vidas solitarias y ambos perciben a su modo leves desajustes en su entorno, que los conducirán de manera inexorable a un destino común. Y ambos son más de lo que parecen: la bella Aomame es una asesina; el anodino Tengo, un aspirante a novelista al que su editor ha encargado un trabajo relacionado con La crisálida del aire, una enigmática obra dictada por una esquiva adolescente. Y, como telón de fondo de la historia, el universo de las sectas religiosas, el maltrato y la corrupción, un universo enrarecido que el narrador escarba con precisión orwelliana.<

Un noi tria una foto per fer una campanya publicitària. És una foto en la qual apareix un prat ple d’ovelles: uns bedolls i unes muntanyes al fons. La imatge no pot ser mes pastoral i inofensiva oi? Doncs no, senyor! Aquí comença la peregrinació d’aquest noi en busca d’una ovella absolutament mitològica i especial. Aquesta recerca el farà marxar del seu Tokio natal fins a les remotes muntanyes nevades de Hokkaido, al nord del Japó. Allà hi trobarà més o menys el que està cercant.<