El vell monarca Xahriar té tan poca fe en la fidelitat de la dona, que s’ha acostumat a prendre una donzella cada nit i executar-la l’endemà. Xahrazad, culta i intel·ligent, intenta captivar el rei amb el do de contar històries: passa la nit, i l’alba interromp un relat que el rei li pregarà de reprendre el capvespre següent. Així esquivarà la seva sort i aplegarà, a través de mil i una nits, les històries més diverses que s’han sentit explicar. Històries per entretenir i divertir-se, històries fantàstiques, llegendes, novel·les, contes didàctics, humorístics, faules, etc., per on desfila una galeria de personatges incomptables, des del rei Salomó fins a Sindbad o Alí Babà. Recull de contes de tradició oral escrits en àrab, Les mil i una nits aplega, sota un canemàs comú a l’estil de les antigues col·leccions orientals, narracions provinents de la contística Índia, iraniana, de l’antic Egipte, grega i hebrea. El recull es va iniciar probablement cap al segle IX i va cristal·litzar cap al segle XV. A partir de 1704, Jean-Antoine Galland, orientalista francès erudit i amant de les antiguitats, va publicar la seva versió francesa de part del corpus que circulava en el món àrab amb el títol Alf layla wa-layla. Va ser el primer episodi d’un procés de difusió i popularització que trobaria en els països d’Europa camp adobat. Un procés que, de retruc, va dur la cultura àrab a començar a apreciar aquell univers literari, fins aleshores considerat menyspreable i vulgar. L’univers literari més important que la tradició àrab i el patrimoni cultural oriental han donat a la cultura universal. La cultura catalana no ha estat pas menys permeable que la resta d’Occident a la influència de Les mil i una nits. Ja en Ramon Llull s’hi poden descobrir motius que n’han estat clarament manllevats. I, modernament, Josep M. López-Picó en va versionar una selecció de contes. Però, malgrat la popularitat d’alguns personatges i d’algunes llegendes, que es mantenen encara ben vius entre nosaltres, mai el lector català havia pogut accedir directament a aquest patrimoni, que ja és indiscutiblement universal. La riquesa i la varietat dels motius, les dimensions del conjunt, la diversitat d’estils i de gèneres, l’analogia amb altres cicles de les literatures orientals i la seva empremta en les lletres d’Occident, fan de Les mil i una nits el resultat final d’un llarg procés de formació i d’elaboració que supera l’àmbit de més d’una cultura: en fan un paradigma de la realitat complexa, fèrtil i interpel·ladora que és el mestissatge cultural. Desitgem que aquesta edició de Les mil i una nits, en traducció directa de l’àrab, esdevingui ben aviat un clàssic popular entre els lectors de tota condició.

«Posa’t al costat dret del vagó i estigues alerta un minut després de Jaume I». Aquest cop, l’enigmàtic Charles Beauvoir ha citat Carles Bellver en una estació fantasma del metro de Barcelona, la de Correus, tancada des de 1972. Tot i que el metro no s’hi atura, Bellver té la sensació d’haver-hi vist algú. Un cop al carrer, un noiet vestit de grum li dóna un missatge amb instruccions i l’adreça d’un bar. Allà el cambrer li lliurarà una memòria USB amb una nota enganxada: «No pense escriure més. T’ho vaig dir i t’ho repetisc. Açò és tot el que tinc. Pots fer-ne el que vulguis». La memòria conté una seqüència de fitxers de so numerats, etiquetats amb data i hora: els soliloquis d’una nit d’insomni, entre la mitjanit i les set del matí, al llarg de la qual Beauvoir, a manera de Xahrazad, explica en veu baixa les històries de «La nit mil dos».

El 4 de novembre de 2007, Charles Beauvoir escriu a Carles Bellver per encomanar-li la publicació dels seus diaris. Tot i que l’escriptor no se sent obligat, ni de bon tros, a executar l’excèntrica voluntat de Beauvoir, hi farà un cop d’ull, en llegirà les primeres frases i, en un tres i no res, la curiositat el vencerà. Les anotacions s’inicien el setembre de 2001, quan Beauvoir va marxar de París a Szohôd, capital de la república imaginària de Bordúria, per exercir com a professor visitant en una denominada «Escola d’Alts Estudis». I acaben el maig de l’any següent, quan va fugir del país a corre-cuita, esglaiat per la situació d’amenaça bèl·lica que s’hi vivia.

Un jove funcionari —«home de negre»— arriba a una ciutat que podria ser València, intervinguda pel govern central. Des d’aquell primer vespre començaran a passar-li coses sorprenents. Un títol extret de l’«Apocalipsi» per a una història d’amor amanida amb fortes dosis de surrealisme i crítica social. «Set somnis d’escriptors i un d’una escriptora». Vuit proses breus que evoquen els mons i les sensibilitats literàries de Jean Ferry, Augusto Monterroso, Lord Dunsany, R. L. Stevenson, H. P. Lovecraft, Ray Bradbury, Giovanni Papini i Maria Folch.

Un conte fantàstic, potser infantil, inspirat en la visió dels refugis de la Guerra Civil quan es van començar a construir els primers pàrquings subterranis a Castelló.

Els contes de Dino Buzzati no ens deixen indiferents. La ironia crua, l’humanisme realista i la lògica kafkiana, s’hi barregen d’una forma fluida i espontània, en un conjunt homogeni i del tot original. Dino Buzzati és tot un mestre en la narrativa contemporània. Aquests onze contes, seleccionats minuciosament d’un conjunt de seixanta, ens donen una mostra del millor que ha escrit. Ni per un moment al llarg de l’obra, Buzzati abandona la seva desbordant imaginació, el lirisme quasi poètic del seu estil i la crueltat en les petites observacions quotidianes. El retaule humà que a través dels onze contes hi dibuixa, a estones ens fa somriure, a estones compadir, a estones repudiar, mai però, com ja dèiem, no ens deixa indiferents.

Primer llibre de Jaume Cabré, un recull de narracions, que va rebre el 1973 el Premi Víctor Català. En paraules de Cabré: «Aquest recull que arreplega tretze moments narratius ben diferents, va ser concebut com un racó de mala endreços. Si en un principi el títol era Atrafegada claror, no he dubtat a canviar-lo per l’actual que crec més adient, potser perquè no intento aquí una unitat temàtica o tècnica, sinó més aviat un assaig de plantejaments artístics amb històries de tots colors on el món real i l’oníric tant són a tocar com força allunyats i on l’home que som tots nosaltres s’hi reflecteix o intenta ser-hi reflectit. Podria invocar molts déus als quals dec part de la vida d’aquestes faules. Però fóra inútil: quasi sempre el déu invocat s’ha diluït en el seu record i, silent, s’ha fet fonedís; aleshores és impossible descobrir-lo. Com pot ser difícil descobrir-hi els penats: hi són, però, ineludibles».

Les cosmicòmiques és un recull de contes fantàstics escrits en clau d’humor, protagonitzats per Qfwfq, un personatge difícil de definir perquè és tan vell com l’univers i ningú no sap ben bé qui és, ni tan sols si és un home. Si la ciència-ficció normalment ens situa en un temps futur, les narracions de Les cosmicòmiques es remunten a un passat remot.

Dos relats fantàstics de l’època del romanticisme francès, ambientats en les boscúries misterioses dels Vosges, amb detallades descripcions dels paisatges i acurades introspeccions en els personatges, que ens revelen misteris inquietants. La traducció va ser feta l’any 1919 per Josep Carner, amb el pseudònim de Joan Sitjar, i publicada a l’Editorial Catalana, que ell mateix dirigia.

El nen que parlava amb els animals és la història d’un nen que salva una tortuga i que emprèn amb ella un viatge llarguíssim. L’autoestopista parla d’un home que va amb cotxe i recull un autoestopista, un personatge inquietant i increïble. El tresor de Mildenhall és el relat verídic de com es va descobrir el més gran tresor mai trobat a les illes Britàniques.

Publicat el 1943 a Nova York, El petit príncep és un conte poètic i filosòfic sota l’aparença d’un conte per a nens. La història narra la trobada entre un nen i un aviador, els diàlegs que tenen i com aquests fan replantejar la vida a l’adult. El llibre està il·lustrat amb dibuixos del mateix autor, que formen part de la narració i que són tant o més coneguts que el conte. Cada capítol relata una trobada del petit príncep, que resta perplex pel que fa al comportament absurd de la «gent gran». Cadascuna d’aquestes trobades pot ser llegida com una al·legoria. El llenguatge, senzill i desposseït, destinat a ser comprès pels nens, és en realitat, per al narrador, el vehicle privilegiat d’una concepció simbòlica de la vida. Les aquarel·les, que formen part del text participen d’aquesta puresa del llenguatge: nuesa i profunditat són les qualitats mestres de l’obra. S’hi pot llegir una invitació de l’autor a trobar el nen en si mateix, ja que «totes les persones grans han estat al principi nens. (Però poques se’n recorden)».

Aquest és un recull de relats extrets dels llibres del Premi Nobel de Literatura Anatole France L’Étui de nacre (1892) i Crainquebille, Putois, Riquet et plusieurs autres récits profitables (1904). Aquests contes dispars, publicats en diverses revistes i diaris al llarg de quinze anys, tracten de la religió i la revolució, de llegendes edificants o històries terribles no menys edificants. Per a France, el sans-culottisme és una religió tan intolerant i tan fanàtica com el cristianisme jueu.

Els Lais de Maria de França són dotze bellíssimes històries d’amor. En aquests relats —els primers contes de la literatura europea— hi conviuen la societat cortesana del segle XII, el món llegendari de la matèria de Bretanya i les aventures meravelloses característiques dels contes de fades: la cérvola blanca, l’home-llop, el vaixell fantàstic, l’astor que es transforma en cavaller… Encara avui, al cap de vuit segles, admirem el delicadíssim art que l’autora va esmerçar en una obra que ha vençut per sempre el pas del temps. Perquè —tal com diu Jaume Vallcorba a la presentació—, els «Lais» de Maria de França són unes narracions «que no tenen solament el mèrit de ser les primeres escrites en romanç: són també, com comprovarà el lector de la present traducció, una mostra de la més alta literatura».

La publicació, el 1903, d’El crepuscle dels Déus va marcar una fita en la literatura fantàstica britànica. El llibre, que havia estat objecte d’una edició escurçada quinze anys abans —només 16 històries de les 28 que el componen—, va produir una agradable sorpresa als lectors que no coneixien l’autor, però no pas als visitants habituals de la Biblioteca del Museu Britànic, que no ignoraven pas els seus coneixements, la seva erudició i la seva ironia. L’obra es va convertir en un llibre «de culte»: les vuit edicions en quaranta anys en són una bona prova. La majoria dels relats que componen aquest recull es basen en històries i llegendes antigues i ens parlen de Déus, semiDéus, mags, fetillers, alquimistes, papes eclesiàstics, herois, filòsofs… tot plegat contat amb una deliciosa crueltat i una ironia molt britànica, amb un gran sentit de l’humor i una enorme brillantor narrativa. Es pot dir que aquest llibre admet, com a mínim, tres nivells de lectura: el primer és la lectura erudita, pròpia dels lletraferits que solen descuidar-se, per exemple, el paraigua a la biblioteca; el segon seria el tipus de lectura que fan aquells que no acostumen a anar a les biblioteques (que desconeixen, per exemple, d’on procedeix el costum de besar els peus als papes), els quals podran accedir, així, a coneixements oblidats i desconeguts, i el tercer seria el dels que frueixen amb la lectura, que —altre cop amb paraules de Lawrence— «els farà riure per sota el nas, cosa no gens vulgar. Té (el llibre) una brillantor i una perfecció en la incongruència com els busts antics amb ulleres d’aviador». Aquests últims són aquells que dubten entre deixar el paraigua o un llibre com aquest, ja que, facin el que facin, probablement no recuperaran ni l’un ni l’altre.

El pare corb i la mare corb estan indignats perquè una serp golafre que viu prop del seu niu sempre se’ls menja els ous. Amb l’ajuda del mussol, que és molt llest, aconseguiran que la serp no solament deixi de molestar-los sinó també que, a més, els sigui útil.

L’abat Hans està segur de tenir el millor jardí de les terres d’Escània. Però hi ha qui ho posa en dubte: la dona del bandoler. Assegura que cada nit de Nadal el bosc de Göinge es converteix en un ver paradís. L’abat, gelós del seu jardí, vol comprovar-ho. Així comença aquesta bonica llegenda de Nadal, original de l’escriptora sueca Selma Lagerlöf (1858-1940), Premi Nobel, recreada per Josep Carner.

«Rates, tots plegats. M’ha semblat que em deien “rata” a mi i tot. Sí. Jo dec ser la seva rata mentre que el Moisès és la meva. Jo rato el Moisès i ells em raten a mi perquè els sembla que els rato a ells. I no podem viure sense ratar-nos, encara que no ho vulguem.» David Medina signa aquest nou relat epistolar de to confessional. Aquest cop es tracta del diari personal d’una nena.

Recull de narracions de Pedrolo corresponents a l’any 1954: «Estructures», «Un plat per Monel», «Sang cremada», «Lleuger de les cinc» i «Identitats».

Manuel de Pedrolo, en triomfar amb Crèdits humans en el «Premi Víctor Català» de 1956, no ha fet sinó justificar les esperances que desvetllà en aparèixer als cenacles literaris. Els contes de Crèdits humans, ben pensats, ben construïts, ben explicats, són una demostració de la rapidesa amb què Pedrolo es va situant en allò que en podríem dir la maduresa de l’escriptor, tant pel que es refereix al domini del llenguatge com a l’aconseguiment dels efectes.

Recull de contes de Pedrolo corresponents a l’any 1954: «Temps simultanis», «Cent històries», «Jock» i «Els vius i els morts».