Quan es parla de nacionalisme, els focus mediàtics es dirigeixen només cap al País Basc o Catalunya. Però, què hi ha del nacionalisme espanyol? Arreu de l’Estat no costa gaire trobar qui defensa que ni existeix, ni ha existit. I és que l’espanyol és un nacionalisme sense mirall, que no és capaç de mirar-se a la cara i de reconèixer-se com a tal. De manera que, per a bona part dels espanyols, els nacionalistes sempre són «els altres». Per desmuntar aquestes construccions ideològiques, Francesc Puigpelat desplega un relat assagístic sobre com s’ha creat i desenvolupat el nacionalisme espanyol. N’estableix els primers antecedents en el mític Don Pelayo i repassa exhaustivament les manifestacions nacionalistes espanyoles dels dos darrers segles, que arrenquen en la Constitució de 1812, passen pel desastre del 98, la República i el franquisme, i arriben a l’actualitat. Per a Puigpelat el nacionalisme espanyol és una ideologia essencialment acrítica, fossilitzada i idèntica a ella mateixa des dels seus orígens, fonamentada en el caràcter monolític i no plural de la nació espanyola.

L’esperit de resistència d’un poble, el caràcter bel·licós dels catalans. Una aproximació fascinant i rigorosa a la participació de Catalunya a les guerres del món al llarg de la història, des de l’expedició contra el califat de Còrdova de l’any 1010 fins a la guerra dels Balcans dels anys 1991 al 1995. La presència bèl·lica dels catalans al món ha estat constant, tot i que mai fins ara havia estat prou documentada. Amb Els catalans a les guerres del món, els historiadors Josep Maria Solé i Sabaté i Eduard Puigventós López posen sobre la taula amb tots els detalls a l’abast —molts dels quals són arguments inèdits, textos sense ressenyar o dades mai publicades— una realitat sovint menystinguda: el poble català és d’esperit combatiu, indòcil i rebel i ha estat protagonista de moltes de les guerres que han marcat el transcurs de la història.

Fa cinc anys que els catalans vivim una situació política tan excepcional com inesperada: estem davant d’una cruïlla de gran transcendència. L’anàlisi històrica pot ajudar a comprendre els orígens i la natura d’aquest llarg enfrontament entre la ciutadania catalana i les institucions polítiques. Aquesta obra reuneix escrits del professor Borja de Riquer publicats durant una dècada. D’una banda estudien etapes històriques dels segles XIX i XX, que, a grans trets, se centren en l’anàlisi del lloc i del paper dels catalans en la política espanyola contemporània, i en el sorgiment i l’actuació del moviment catalanista. D’una altra analitzen situacions del temps present, del segle XXI, en articles de premsa.

Si mai heu pensat que us agradaria asseure-us a conversar amb alguns dels historiadors més brillants del país, aquest és el vostre llibre. Aquí els teniu, talment com si s’haguessin assegut al sofà de casa vostra i es disposessin a contestar amb ganes i amb paciència les vostres preguntes. Com és que som on som? Per què les coses van anar d’aquesta manera? Qui ho va fer bé, qui ho va fer malament i qui no ho va saber solucionar o no va poder? Aquest llibre recull les converses d’Antoni Tortajada, el presentador de la sèrie de TV3, 300, amb cadascun dels sis historiadors que han assessorat el programa. Amb un llenguatge planer, però amb tot el rigor acadèmic que els correspon, repassen les històries, les contradiccions, les dificultats, els èxits i els fracassos de la història dels últims tres-cents anys; aquest període del passat és clau per entendre el present, i aquest llibre, una eina valuosíssima per ajudar a pensar-hi.

El llibre que teniu a les mans és un crit a favor de la llibertat i demostra que la monarquia és un símbol desfasat, un error, una xacra, una absurditat, una immensa nosa que hauria de ser eliminada de la vida política, social, pública i privada com més aviat millor. Mathew Tree, amb una prosa satírica i convincent, evidencia a Contra la monarquia l’espectacle d’admiració i engany de les monarquies en general i, sobretot, de l’espanyola en particular: qui són els Borbons, la seva història més fosca, els escàndols, les mentides, els diners que ens costa… Creure en un rei suposa la renúncia total a la lògica i al sentit comú; significa la bogeria col·lectiva.

Aquest llibre és una important contribució a l’estudi d’un període crucial de la història de Catalunya, entre la dominació musulmana i la seva independència. Analitza els esdeveniments polítics i militars i les condicions socials que feren possible la formació de la nació catalana, amb un abundant suport documental que aclareix moltes de les llacunes de la historiografia tradicional. En la primera part, El domini carolingi, s’estudia la primera època comtal, els aspectes polític-religiosos de la reorganització del territori i les lluites civils i revoltes de la noblesa que acabaren afeblint la monarquia carolíngia. En la segona part, L’establiment de la dinastia nacional, són examinades les circumstàncies històriques que afavoriren la independència dels comtats catalans amb la instauració d’una dinastia —que arrenca del llegendari Guifré el Pelós— que hauria de governar Catalunya durant cinc segles. Amb el comte Guifré, que implanta el principi hereditari contra la tradició carolíngia, Catalunya és ja un nucli nacional en expansió; és l’etapa que es caracteritzà per la consecució de la independència política, la consolidació d’una organització social pròpia, l’establiment d’unes bases econòmiques i l’obertura del país al món exterior.

Allò que va impulsar a Jaume Vicens i Vives a escriure un llibre d’aquestes característiques va ser la voluntat d’oferir una visió del passat col·lectiu i les característiques del tarannà i la psicologia dels catalans a partir de la història, adreçada a un públic molt ampli, no exclusivament català, sinó també espanyol. Notícia de Catalunya (Nosaltres els catalans) va ser el llibre editat en català més venut durant les festes de Nadal de l’any 1954. Aquest èxit demostra que va ser una publicació oportuna i, sobretot, insòlita: era la primera obra de la postguerra editada legalment en català que reflexionava sobre la catalanitat.

Pierre Vilar és un dels historiadors francesos que més s’han ocupat de temes hispànics i, especialment, de la història de Catalunya. Aquest llibre recull el text que va escriure com a introducció a la Història de Catalunya en vuit volums que Edicions 62 li va encarregar de dirigir l’any 1986 i que sintetitza les idees fonamentals que hi ha darrere el fet d’explicar la història d’un país com el nostre; sense la necessitat d’haver-ne de defensar i demostrar la identitat i, per tant, fugint de romanticismes. I és que, com diu Vilar, la història no és tan sols relat, sinó també anàlisi, explicació.

Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l’avantguarda nacionalista i d’esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: «el llibre La traïció dels líders és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma els volums La sembra laboriosa i Una pedregada seca». Descriu d’un mode inèdit les lluites clandestines d’aquells anys. S’hi afegeix una tercera part, La collita perduda, on es posa a la llum l’autoperpetuació d’una classe política girada d’esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública.