Elegància abdicada. Madrid. Desembre del 1986
La millor manera d’entendre una societat és observant com es vesteix. A casa de la tia María Belén vaig tenir una revelació important. Ella detestava la forma de vestir del seu incòmode parent, el duc de Windsor. Avui en dia no hi ha article de moda en les revistes masculines que no recorri a la imatge del duc de Windsor com a model del gentleman elegant. Ara bé, tots aquests experts en moda i blogistes haurien de llegir el que va escriure a The Glass of Fashion Cecil Beaton, que coneixia personalment el duc i que a més era tot un gentleman, crític i fotògraf de moda.
Els únics que poden burlar-se de la moda sense sortir-ne malparats són aquells que ocupen posicions privilegiades o que tenen un gran prestigi personal, i encara. El duc de Windsor, quan era príncep de Gal·les, va desafiar les convencions. A l’estiu portava barret de palla en lloc del perceptiu barret de feltre anglès, vestits a quadres molt visibles i sabates tipus soc, i va desterrar les camises de front emmidonat en el vestit d’etiqueta. Va causar un veritable goût du scandale, i molt sovint apareixia a les recepcions solemnes amb vestit de carrer. Si un home normal hagués aparegut amb els barrets heterodoxos i els vestits a quadres de colors llampants que es va inventar el príncep, s’hauria posat en ridícul sense cap mena de dubte.
I potser sí que amb aquells pantalons a quadres més cridaners que unes estovalles donava una imatge curiosa, però no pas elegant. Hi ha fotografies que més aviat sembla que acabi de sortir d’una rulot del circ. La família reial anglesa mai ha estat un model d’estil. Només l’encerten en elegància quan respecten escrupolosament la tradició i les formes. És el que s’espera d’ells, amb el lògic objectiu de semblar als altres més alts, més prims, més forts i més atractius, que és en essència el que pretén l’elegància.
El cronista Joaquim M. de Nadal va escriure en referència al temps dels avis: «Vet aquí la característica de la societat barcelonina de llavors: el predomini de l’element home sobre l’element cosa». L’elegància no és només una cosa de drapets, també es cosa de la persona. L’avi es cuidava molt, cada matí feia una taula gimnàstica per estar a l’altura de la qualitat dels seus vestits. Fins que es va haver d’asseure en una cadira de rodes, cada dia va fer puntualment els seus exercicis d’abdominals. De fet, tot i que quan va morir ja era un home gran, encara tenia els abdominals ben plans. Una generació abans, Puig i Cadafalch s’havia fet fer un gimnàs a casa que era dels més complets de la Barcelona de principis del segle XX. Ell també va morir fibrat com un atleta. Eren homes que exigien molt als altres, però encara més a ells mateixos.