Ritual

El procés ritualista i minuciós que havia de seguir l’avi per posar-se el frac li exigia sempre seguir el mateix ordre. Per començar, havia d’estar dutxat, afaitat, amb la brillantina posada als cabells i lleugerament perfumat amb la seva colònia habitual —la Johannes Maria Farina, que es fabrica a la ciutat de Colònia des del segle XVII—, o bé una fresca de lavanda —els senyors no feien servir perfums.

L’avi es posava els eslips de la seva pròpia fàbrica, can Minguell. Els mitjons no podien ser de la seva firma, i això que en fabricaven a milers cada dia, perquè els que ell feia eren de gènere de punt, i per anar amb el frac havien de ser de seda o d’algun combinat amb seda, sempre de color negre i agafats amb uns lligacames de goma elàstica i pell, amb unes pinces per subjectar els mitjons.

Llavors es posava els pantalons amb els tirants ja prèviament botonats. Eren uns tirants de seda blanca rivetada de negre i amb subjecció de pell per a botons, mai de clip. Els hi havia preparat l’ajuda de cambra, que en aquell moment no havia entrat encara en escena. La seva intervenció començava així que l’avi es posava els pantalons: l’últim que ha de perdre un home són els pantalons.

Aleshores apareixia l’ajuda de cambra amb les sabates de xarol fines i molt brillants i arribava el moment del primer punt delicat. Aquesta primera part del procés del ritual de gala de l’avi me la imagino amb la música d’un adagio barroc. Una cadència elegant i harmoniosa que va pujant cap a l’allegro, ma non troppo.

Amb el ritme més compassat de l’andante, tornava a aparèixer l’ajuda de cambra amb la camisa de gala. El frontal i els punys eren durs com una armadura i resplendents com una paret de guix al sol, de tan emmidonats com estaven. La camisa, que desprenia una intensa olor de net, fins i tot cruixia mentre l’avi se la posava. No podia ser de piqué, com molts es pensen, i encara menys prisada. La gent que hi entenia sabia que havia de ser llisa. L’armilla del frac ja és de piqué, i dos teixits similars i tan densos serien un excés. Massa recarregat. A més, el piqué és una aportació més informal que va arribar molt després del frac. Era una solució tèxtil que permetia un correcte acabat de planxat encara que no es disposés d’una experta —i cara— planxadora. Es va popularitzar quan, en el període d’entreguerres, les classes mitjanes d’arreu del món van adoptar l’esmòquing i el frac com a abillament habitual per a les festes.