Prendre part

Amb l’avi no vam parlar mai de la guerra. Ni una paraula. Amb l’àvia sí que ho vaig aconseguir, tot i que ella sempre intentava evitar-ho. Però recordo una frase que em va impactar molt: «Cada nit me n’anava a dormir tement que l’endemà ens vindrien a matar a tots. Tenia uns malsons terribles, imaginant-me un afusellament a casa com el de la família del tsar de Rússia».

Per a la burgesia catalana il·lustrada no devia ser fàcil prendre partit, i menys encara després de l’experiència de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, promoguda tretze anys abans precisament per bona part la nova burgesia liberal i l’aristocràcia catalanes. I és que el dictador els va trair així que va arribar a Madrid: va prohibir l’ús del català, va liquidar totes les institucions culturals i associatives catalanes, va suprimir la Mancomunitat i va destituir el president Puig i Cadafach, que no solament havia «facilitat» el cop d’estat, sinó que fins i tot havia acompanyat amablement el general a l’estació de tren per acomiadar-lo quan marxava cap a la capital a ocupar el poder. Entre la gent molt ambiciosa passen aquestes coses.

Aparentment hi va haver un punt d’inflexió en la posició dels avis durant la guerra: el moment en què van veure clar que la República no tenia cap futur i van apostar per l’altre bàndol. Va ser durant els fets de maig del 1937, quan a la rereguarda va esclatar una guerra fratricida entre comunistes i anarquistes.

Sis mesos després, el novembre del 1937, al Quadern de garlandes destaca un concepte nou: «Venda d’or i pedra de joies», que puja a una petita fortuna per a l’època, 45.000 pessetes.

El mateix mes destaca aquesta anotació de l’avi:

El dia 21 de novembre de 1937 a les 12.30 del migdia vaig sortir de casa per a prendre l’autobús de la Seu d’Urgell per escapar-me cap a l’Espanya Nacional.

El dia 22 junt amb Antoni Cabañes, Lluis Tuñí i altres dos sortí de la Seu per la muntanya travessant la frontera d’Andorra a les 3 de la matinada del dia 23 i arribant feliçment a Sant Julià a les 11 del matí.

L’avi havia fugit sol al bàndol nacional. I allí no va parar de moure’s. Resseguint el Quadern de garlandes veiem que les seves prioritats van ser, en primer lloc, fer arribar ajut alimentari i medicines a la família; seguidament, contribuir com a metge a la victòria del bàndol nacional i, per últim, anar preparant una expatriació de tota la família, no fos cas que passés com amb els russos blancs vint anys abans. Al quadern hi surt detallat tot un periple: San Juan de Luz, Tolosa de Llenguadoc, Perpinyà, París, Montreux, Marsella i Bordeus, i potser altres llocs que mai sabrem. Però sí el cost: 2.260 pessetes.

Tanmateix, en aquest temps d’emocions enceses i contradictòries, destaca un moment inoblidable en la vida de l’avi que il·lumina aquells temps tan foscos i fa petits tots els patiments d’aquells últims anys. El mes de setembre del 1938 fa un viatge a França i a Suïssa, i al quadern hi ha una anotació amb una lletra excepcionalment gran i subratllada:

El 25 de setembre a París, data memorable: ABRAÇO A LA MAMÀ DESPRÉS DE 30 ANYS DE SEPARACIÓ.

És la primera vegada que apareix la paraula «mamà». Puc imaginar-me tot el que va ser per a l’avi retrobar la mare i poder escriure aquest mot, tants anys després i quan ell ja era pare. Després d’aquella trobada, fill i mare es van tornar a veure només una vegada més, a Barcelona.

La besàvia Teresa havia deixat els Estats Units i s’havia traslladat amb el Pijoan a Europa per poder ajudar més de prop les famílies de tots dos, que patien la guerra a Espanya. Es van instal·lar en un xalet de Ginebra, el Xalet de La Tour, on havien d’aixoplugar tota la família. La besàvia Teresa i el Pijoan feien gestions des de la Societat de Nacions, on tenien un cert prestigi i podien moure fils. Al xalet del costat hi va passar les vacances Sir Winston Churchill, i això també ajudava. Finalment hi van poder anar a exiliar-se la germana de l’avi, la tia Niní, i la seva filla Nenita. L’avi va tornar a veure la seva mare en una de les breus visites a Barcelona que va fer amb el Pijoan després de la guerra. El Gip, en canvi, no la va voler veure mai. Ni tan sols quan sabia que la tenia a pocs quilòmetres de casa. Mai es van retrobar.

Hi ha un punt que vull destacar: tot i les noves circumstàncies, l’avi va continuar mirant-s’hi molt, amb el vestir. El primer apunt de tots, però, fa certa basarda. És la primera despesa de roba fora de casa, i la primera vegada que apareix una anotació escrita en castellà al quadern.

Fins i tot s’empescarà la forma de poder-se fer un vestit de fil. Com que no hi ha roba ni res enlloc, per poder-se’l fer es comprarà un llençol.

També hi apareix una cosa curiosa: un viatge a Sevilla, on es trobarà amb la tia Isabel Llorach, la tia María Belén i els seus pares:

El moment més dur de l’avi fora de casa va ser quan va rebre aquest comunicat:

Casa destruida. Dos bajas.

Va trigar setmanes a saber que havia estat un error. El comunicat anava destinat a una altra persona.