Un altre món, la mateixa correcció

Els nous salons i el menjador del nou pis dels avis no tenien estucs policromats als sostres, com la casa de la Riera a Mataró, ni les parets pintades al fresc. Era un menjador normal; això sí, amb mobles molt bons i molta plata lluent. L’avi va assumir, a contracor, que per ajustar-se a aquell nou espai caldria fer uns quants canvis. Pot semblar un contrasentit, però sovint, perquè una cosa pugui continuar existint, cal que canviï. En el Quadern de garlandes, el gener del 1932 hi apareix per primer cop una novetat tecnològica, les despeses de telèfon, però també trobem a faltar una despesa remarcable. Ja no hi ha l’ajuda de cambra. A partir del mes de gener ja no treballa a la casa. Qui l’ajuda ara en aquesta tasca és el cuiner xinès, l’Arcadio, que ha vingut amb ells des de Mataró. L’Arcadio va demostrar que servia per a tot. Va acabar fent de cuiner, de majordom, de cambrer i d’ajuda de cambra. Estava a tot arreu i ho feia tot bé. Aquest és el moment en què, segons el quadern, l’insubstituïble Arcadio va entrar a la vida dels avis:

Com que l’avi era un home de recursos, es va inventar el seu propi codi d’etiqueta, més auster i senzill: va crear un esmòquing amb un llacet nou, una combinació del llacet d’etiqueta i del nus dels artistes bohemis de Montmartre. Això sí, tot ben sobri, de color negre. Anava igual d’elegant que abans, però amb un toc genial de rebel·lia. Aquell hivern va ser una època de canvis: al quadern hi trobem les despeses d’equips d’esquí nous —comprats a Miret i Bavillesset i de fusta de hickory, un pi americà que fa una fusta de molta qualitat— i un munt de sortides, primer a la Molina i Núria i més endavant també a Font Romeu i Envalira, a Andorra. Des que viuen en un pis, es multipliquen les sortides i excursions, però també la vida social i nocturna a Barcelona:

Quan arriba el bon temps, són constants les sortides a Sitges, Camprodon, Mallorca, Eivissa…

Tot i aquests canvis radicals, la tradicional factura de Furest continua sortint cada mes, i se n’hi afegeixen de Santa Eulàlia, de Pantaleoni Hnos., de les sastreries Dauder i Santiró, de la sabateria Cervera i de la barreteria Tussell; l’avi segueix vestint molt bé. El sastre Clavero li fa el tern a mida al xofer. I l’avi continua obligant els fills a mudar-se cada nit per seure a taula. Havien de posar-se roba més fosca i formal. Però els temps aniran canviant sense remei. Al cap d’uns quants anys, la més jove de les filles, la tia Teresa, un dia farà tard a taula i amb més d’un gintònic a la consciència. Devia venir del Charlie, del Pub 120, o d’algun dels clubs o boîtes de l’època. El cas és que arriba corrents a taula disposada a seure i l’avi li diu: «No et canviaràs?». Ella s’aixeca i desapareix sense dir res. L’avi tampoc diu res. Tots dos són del morro fort i allò era una prova de resistència. Al cap d’una bona estona la filla torna lluint el seu millor vestit llarg, amb guants llargs, estola d’ermini, unes sabates de taló vertiginós, totes les seves joies i una diadema de joguina de quan era petita. Ben bé com un arbre de Nadal. A més, com que era ballarina, va fer una entrada espectacular. Tothom va riure, l’avi inclòs. Però estic segur que en el fons estava trist. El món que ell havia heretat i que havia intentat conservar no seria el mateix que el dels seus fills.