El Gip, amb vocació de famós
Per dibuixar el retrat del meu avi, el Ninus, que en realitat es deia Francesc Xavier —el mateix nom que em van posar a mi, suposo que en homenatge a ell— és interessant conèixer una mica el seu germà gran: el Gip, l’hereu, que en realitat es deia Jaume, i que era exactament el contrari del Ninus en tots els aspectes.
L’existència del Gip és imprescindible per entendre com es va modelar la personalitat del Ninus. El Gip, tot s’ha de dir, era també cortès, molt ben plantat, educadíssim i galant, però, en lloc de convertir-se en el patriarca de la família, va esdevenir un personatge típic de l’imaginari social català, l’hereu escampa. El Gip va voler ser una mena de precursor dels senyors del pelotazo d’ara. Era un amant de les marques conegudes i els luxes llampants i un esclau dels tòpics comercials i vulgars del magnat del negoci ràpid, sempre obsessionat per agradar i destacar. Potser va ser dels primers amb vocació de ser «famós professional». Li encantava fer-se fotos amb gent coneguda. Fotos que, quan va morir, algú devia llençar a les escombraries, perquè han desaparegut. Per totes aquestes raons es va instal·lar molts anys a Madrid, on vivia obsessionat per ser un gran señorito. Cada dos per tres li repetia per carta al seu pare: «A Madrid, papà, tots em diuen Don Jaime; i m’obren les portes arreu».
Tinc una carta del seu pare que li respon: «Em fas llàstima. Tot són adulacions. Allunya’t de tots aquests sablistes i arribistes, i vine a treballar a la fàbrica. És el teu lloc. Ets l’hereu».
Però el Gip no va fracassar, en el seu afany de ser famós. L’escriptor Ian Gibson el defineix a La vida desaforada de Salvador Dalí com a «conegut ric de Cadaqués». És exactament el que ell hauria volgut, i així és com se’l recordarà.
El Gip, instal·lat a París o al Ritz de Madrid, no tenia cap interès per la fàbrica. Les seves prioritats eren molt més mundanes. Només volia viure com un sàtrapa i gastar-se els diners de la manera més extravagant i més visible. Una amiga molt observadora em va dir un dia que era una actitud molt comprensible, si parlem en termes freudians: en el subconscient, el Gip sabia que la fortuna familiar havia estat la culpable de la separació dels seus pares; que havia fet que la seva mare marxés per sempre quan ell encara era un adolescent. De manera inconscient, desfer-se d’aquesta fortuna de la manera més absurda, obscena i insòlita era la seva millor venjança.