La vida és un regal

La tònica d’aquests darrers anys de la dècada dels quaranta és que a l’apartat de despeses hi hagi cada vegada més regals. Regals per a tothom, detalls per a tothom, rams de flors per a tothom i per a qualsevol ocasió. Sants, aniversaris, festes religioses, acabar una carrera, passar un examen, guanyar una competició esportiva, un concurs, un naixement, la caiguda d’una dent de llet, posar-se els primers pantalons llargs, aprendre a cordar-se les sabates, cantar bé, ballar, recitar una poesia, celebrar…, tot és una excusa per fer regals a fills, nebots, cosins, cunyats, gendres, sogres, amics, ajuda domèstica, professors de la mainada, porters, veïns, parròquies de pobles petits i bonics…

Hi ha mesos amb més partides de regals que de la resta de coses. En una ocasió en què li va tocar la loteria amb un grup d’amics, els va donar la seva part corresponent i a més va voler fer un regal a cadascun. Tot plegat encara hi va perdre diners. Al Quadern de garlandes, veient els noms dels destinataris dels regals —quan hi surten—, es pot deduir qui eren els amics dels avis:

Marfà, Gispert, i Tecla Sala són referents en el món de la burgesia catalana. Dalí, Masriera i Alícia de Larrocha no necessiten presentació en el món de l’art. Hi ha més cognoms que no he aconseguit relacionar, i centenars de noms de pila als quals mai podrem posar cognom. Aquesta generositat de l’avi pot tenir dues explicacions: d’una banda el seu natural esplèndid, però jo crec que també hi ha una explicació sociològica. L’avi és fill d’una família de senyors catalans, i això vol dir criat en la mentalitat catalana arrelada en el pairalisme.

És impossible comprendre la història de Catalunya si no es té en compte aquesta institució social endèmica del nostre país. Al mas pairal, l’hereu és el responsable del petit cosmos familiar, actua com un rei amb tot els poders, és únic administrador i legislador, amb l’objectiu primordial de perpetuar el patrimoni familiar i també la fidelitat als valors i tradicions de la família i els avantpassats. També ha de vetllar perquè els fadristerns, els que no heretaran cap patrimoni, exceptuant la legítima —una part molt minsa—, puguin trobar la manera de tirar endavant el seu projecte vital i de desenvolupar el seu esperit d’emprenedoria per viure dignament i amb un benestar equivalent al que tenien al mas pairal dels seus ancestres. En l’univers pairal, família, casa, terra i comunitat són una mateixa cosa. Amb certes modificacions, el pairalisme s’adapta també al món industrial, i és un factor clau per comprendre la idiosincràsia dels grans senyors de Barcelona.

Quan l’avi Ninus va veure que l’hereu dels Baladia, el seu germà Gip, no donava la talla, que mai dirigiria la fàbrica, que no tindria fills i que per tant no podria assegurar la continuïtat de la família, de manera instintiva, va assimilar el paper del patriarca. I aleshores li agafa la dèria de vetllar del benestar de tothom, d’ajudar tothom i d’aprofitar qualsevol ocasió de ser generós i magnànim, com correspon a la dignitat de la família. Si l’avi hagués estat un rei, no tinc cap dubte que hauria estat recordat com Ninus el Magnànim. I el seu germà Gip hauria passat a la història com a Gip el Dilapidador. La despesa és la mateixa; el sentit, diametralment oposat.