Els Llorach i el Bonviure

Els Llorach tenien un castell. Després de publicar el meu anterior llibre, on esmentava algun record d’aquest castell, em va trucar a casa una senyora que no coneixia de res per felicitar-me que em va dir:

—Al llibre dius que la teva família tenia un castell, i això no es veritat…

—Miri, puc posar la mà al foc que la meva família tenia el castell de Biure —la va vaig tallar jo, a la defensiva, però ella de seguida em va replicar molt cordialment:

—És que la teva família Llorach no tenia un castell, sinó tres. I jo també hi puc posar totes dues mans al foc, perquè els altres dos castells els tinc jo. Són meus. I conec perfectament la seva història.

Em vaig quedar petrificat, com una gàrgola. Això no ho sabia ni la meva mare. I si els avis ho sabien, tampoc no n’havien dit mai res. Aquella dona em va explicar que el meu rebesavi Pau Llorach i Malet, en les èpoques de puixança, va anar comprant terres i més terres, des de Tarragona fins a Lleida, i que entre tantes terres hi havia també castells. Les seves quatre filles —entre elles, la meva besàvia Maria— i els seus acomodaticis esposos —entre ells, el meu besavi Antoni— van viure com a prínceps, venent-se una finca rere l’altra, fins que ja no els en va quedar cap. És cert que el cognom Llorach és molt antic, i a l’Edat Mitjana eren una de les famílies vinculades a la reialesa i el poder. Però als Llorach del temps del Padrí la fortuna els venia de la indústria farmacèutica, i era ben fresca, ja que s’havien fet molt rics amb les aigües purgants de Rubinat-Llorach, que van exportar a tot el món. Tot un imperi creat del no res i en vint anys encara no pel pare de la meva besàvia Maria, don Pau.

Don Pau va restaurar el castell de Biure de Gaià, a la Conca de Barberà, prop del poble on havia nascut, en un mas pairal en hores baixes. A l’edat mitjana el castell es deia Bonviure i havia estat un palau fortificat, més que no pas una fortalesa. S’hi devia viure molt bé. En les fotos dels anys vint del segle passat s’hi veu el castell durant les obres de restauració, ja molt avançades, i amb un aspecte neogòtic delirant que més aviat sembla un equipament de parc temàtic. Un cop acabat no els devia agradar gens, fins al punt que van admetre que l’havien espifiat i el van enderrocar per tornar-lo a aixecar, però com a castell català tradicional, de proporcions assenyades i delicada estampa, i encara senyoreja satisfet dalt d’un turó sobre un poblet ben bonic.

Catalunya no és terra de gaires castells, a diferència de Castella. Però en canvi hi ha una part de l’arquitectura d’aquestes fortaleses que va exercir un atractiu irresistible i gairebé fetitxista en la idiosincràsia catalana de la Renaixença. Em refereixo a la torre. Tot va començar quan aquesta emergent elit burgesa catalana, en un moment donat, per pura supervivència, va decidir que havia arribat el moment d’oblidar-se de l’imperio español, expressió que en realitat és un eufemisme per anomenar l’oligarquia castellana imperialista, que amb la seva incapacitat i despotisme va acabar per devastar tot l’imperi i tota Espanya, Castella inclosa.

Els catalans van decidir girar-se cap a Europa per refer els ponts amb el seu honorable passat romànic i gòtic i amb els lligams grecoromans. Vells vincles amb nous valors, com l’esperit de la Il·lustració, el cosmopolitisme i la confiança en la societat, la modernitat i el progrés. És la Renaixença, que canviaria el panorama social de Catalunya com no havia passat mai abans. És clar que aquesta nova aristocràcia burgesa també ho fa per consolidar el seu poder, per donar-li legitimitat i una justificació racional i social, i de pas rentar les consciències i deixar enrere com abans millor un passat de negocis tèrbols, de vegades fins i tot amorals o il·lícits, com és el cas de moltes de les famílies retornades de les colònies, que havien explotat esclaus o nadius quan l’esclavatge ja estava prohibit. Molts apostaran per redimir-se a través de la filantropia i el mecenatge de la cultura i l’art. I signaran aquest testament amb la seva torre, apuntant al cel.

El fenomen s’havia iniciat a Europa amb la moda del Romanticisme, que obligava tot senyor a dur una doble vida: d’una banda, la vida social urbana i cosmopolita de les grans capitals, amb viatges de negocis o de turisme cultural i exòtic; i de l’altra, una segona vida de recolliment aristocràtic a la casa al camp, on es dedicaven a tasques artístiques, intel·lectuals i de caritat. L’exemple venia del mateix poeta Lord Byron, pare moral del Romanticisme, que va heretar una abadia en ruïnes i carregada de deutes, Newstead, i en va fer l’escenari perfecte de les seves tribulacions. Ell sempre va dir que entre aquelles ruïnes havia passat els millors moments de la seva vida.