A palau, com a casa

En el Quadern de garlandes es detecta un canvi substancial en unes despeses reveladores:

És la prova que s’apropa un canvi de casa, i un canvi substancial en la vida dels avis. Deixen el pis de Santa Maria i se’n van a viure a Can Soler, el palau de la família de la tia Ramona, que és a l’artèria més senyorial de Mataró, la Riera. Els castellans diuen que «el hábito hace al monje», i jo afegiria que «el palau fa el príncep». La vida a palau marca, i és segurament per aquesta raó que els descendents de moltes estirps palatines acabaven sovint seduïts per la sensibilitat de l’art; i, si la fortuna els ho permetia, es dedicaven al que podríem anomenar les «ocupacions nobles»: pintar, escriure, rebre, parlar amb la gent…

Estic segur que, així que va entrar al hall decorat amb frescos de Can Soler, l’avi es va sentir més com a casa. On realment se sentia còmode era entre les formalitats, el protocol i les rígides formes de la politesse, encara que sembli un contrasentit. Era el seu ambient natural, el seu ecosistema. En el cas de l’àvia, potser no tant, però tampoc li costava adaptar-s’hi. El palau —o més ben dit palauet— de la Riera no era gaire més gran que la casa de Santa Maria, encara que tenia tres plantes i jardí. Ara bé, tenia certificada la dignitat de palau. En aquell mateix solar hi havia hagut abans la casa de Marià Jofre, ciutadà honrat de Barcelona, on s’havia hostatjat l’arxiduc Carles, futur rei de Catalunya i emperador d’Àustria, que tantes esperances eufòriques va despertar en els catalans i que tant va decebre. Va ser just allà on va esperar l’arribada per mar de la seva esposa, Isabel Cristina de Brunswick. Els arxius de Santa Maria ho expliquen així:

… fuese a apear a la casa del magnífico Mariano Jofre, Ciudadano Honrado de Barcelona, donde habiéndose detenido un breve rato se fue a Palacio a verse con su deseada prenda.