En castellano

En les coses importants l’avi no deixava res a l’atzar, i menys encara els petits detalls. L’avi va intuir, amb molt bon nas, que la dictadura feixista espanyolista duraria una bona temporada. Era evident que la burgesia catalana de la Renaixença havia fracassat: havia decebut. Per conservar la vida i salvar del naufragi el que fos possible, els hereus d’aquella elit van haver de renunciar al seu poder i lideratge davant la societat. No eren temps de somnis, sinó de desencant. Era el moment de posar fil a l’agulla per tornar a guanyar diners, com fos. Perquè amb els diners es poden fer —i refer— moltes coses.

Així doncs, per reforçar la imatge externa de família castellana i castissa, i de pas evitar més ensurts, els avis van decidir que aquest fill petit no tindria una fraulain com els grans, ni una mademoiselle com els mitjans. Li van posar una señorita castellana. Com que l’avi cercava en tot l’excel·lència, no la va anar a buscar per Castella, sinó a Cantàbria. Es deia Elisa Molino. D’aquesta manera, els pares i els germans parlaven al petit Xavier i a l’Elisa en castellà i així tenien l’oportunitat de perfeccionar l’idioma imposat, però entre ells van seguir parlant el català. L’avi va suposar que el petit aprendria el català sense cap problema sentint-lo parlar a la resta de la família i, lògicament, així va ser.

Però, mentre davant de tothom parlaven castellà, l’avi i el rector de la parròquia del Pilar, mossèn Pere, van iniciar la introducció subtil del català a la mainada de l’escola parroquial del barri, de la qual l’avi, quan va tornar a tocar diners, va esdevenir el principal mecenes. Per cert, aquest mossèn va ser el primer de Barcelona a vestir pràcticament sempre de seglar, sense la sotana. Així doncs, alhora que al carrer cridava al seu fill petit: «¡Muchacho, ven aquí!», l’avi continuava engrossint la seva col·lecció de la Bernat Metge i sufragant una escola catalana amb un capellà de tarannà revolucionari. A Barcelona, on sempre ha agradat tant criticar, tothom estava content: els uns podien dir que l’avi era un fatxa espanyolista, i els altres que era un «rojo separatista».

A casa, com a tot arreu, s’havia de contestar el telèfon en castellà. L’àvia i els fills el parlaven amb un accent català molt marcat, però l’avi no ho suportava i els corregia constantment. Encara que fos una llengua imposada per la força de les armes, i no pas per l’atractiu de la cultura, per a l’avi calia parlar-la bé. Fins al punt que, quan sonava el telèfon, tots, ajuda domèstica inclosa, corrien a amagar-se per no haver de contestar i estalviar-se així les correccions pigmaliòniques de l’avi. Així doncs, normalment el despenjava l’Elisa Molino, la señorita del petit, o ell mateix. Pel que fa al català, l’avi també els corregia. Fins i tot pretenia revisar les cartes d’amor dels seus fills i filles grans, per esmenar-les segons el seu català fabrià.

L’avi i l’àvia parlaven un català molt especial, que gairebé sonava com francès, amb unes vocals neutres delicioses que m’agradaria poder imitar. No es pot dir pas que s’assemblés a la parla de Lleida o Tarragona, i encara menys al xava barceloní. Era una cosa diferent. Eren d’una neutralitat justa. Tot i així, la meva àvia deia que el seu català era molt lleig comparat amb el del tio Peiu, en Pompeu Fabra, de qui deia que tenia una manera de parlar el català que feia que sonés a anglès de bona família del camp. Els avis mai van dir la paraula «maco»; ells sempre van dir «bonic». L’àvia tenia una teoria molt daliniana: assegurava que parlant català, ben vocalitzat, t’entenien a tot el planeta, fos quin fos el país i la seva llengua. És una cosa que no he gosat provar. Em sembla que aquell català tenia encara reminiscències occitanes. En la parla dels avis, molt subtilment, i parlo de mil·lèsimes de segon, l’«e» neutra acabava en una mena d’«e» tirant cap a l’«eu» dels francesos, elegantíssima. I és que no hem d’oblidar que la cultura catalana és hereva de la delmada cultura occitana, tan refinada. Potser per definir la bonica parla catalana de la generació dels avis el millor serà citar l’entrevista que va fer Xammar a Isabel Llorach. El periodista més gran, visionari i cosmopolita de la seva generació a tot Europa (Salvador de Madariaga dixit) va deixar escrit en una entrevista feta el 1917: «La señorita Llorach, como cuadra a una aristócrata de Cataluña, habla el catalán sin el más leve acento extranjero».

Per culpa de la imposició del castellà i del xava barceloní, els descendents no hem conservat aquest subtil matís, i jo no l’he sabut imitar mai.

Anys després, quan va casar la filla petita, la meva tia Teresa, a qui deien «Floreta», l’avi va voler escriure una carta als consogres per fer-los saber que important que era per a ell aquest vincle familiar, que esdevindria un lligam per sempre. Però el que volia expressar era tan i tan bonic que ni en català ni en castellà sabia transmetre tot el que els volia dir, i finalment va escriure la carta en francès. Un francès exquisit i impecable, en tinta marró sobre l’elegant paper epistolar de l’avi, encapçalat pel cognom de la família en una elegant tipografia en lletres capitals. Els consogres es van quedar com qui veu visions. I això que eren gent avesada a la cosa poliglota i que vivien en un castell pairal, la Torre Balldovina, que abans havia estat propietat de la família del poeta Josep M. de Sagarra. La tasca poliglota de l’avi no va ser en va. Els meus oncles, per exemple, que viuen a Los Angeles, parlen entre ells un idioma diferent segons el dia de la setmana: dilluns, anglès; dimarts, francès; dimecres, alemany; dijous, italià, i divendres, castellà. Els caps de setmana, com que toca relaxar-se, parlen català.

El Gip va viure la postguerra d’una manera molt diferent. Així com l’avi va seguir fidel a les seves referències afrancesades i anglòfiles i va continuar considerant París com la capital de la cultura europea, el Gip va convertir el Madrid castís en el centre del seu univers. L’avi Ninus també havia d’anar a la villa y corte sovint per tramitar permisos per a la fàbrica. Ell anava al Palace; en canvi el seu germà, el Gip, era assidu al Ritz. No coincidien ni en això. Al Ritz l’oncle Gip va tenir la seva suite fixa durant molts anys.