D’un palau a un pis

Tot s’acaba. L’època palatina dels avis va tenir també el seu final. L’àvia era una urbanita cosmopolita, i la Barcelona moderna i republicana començava a exercir una atracció gravitatòria irresistible. Hi passaven les primeres figures de l’art i els espectacles, però també de la ciència, la medicina, la investigació… Barcelona era una olla on bullien les idees socials, polítiques i culturals més avançades d’Europa, i potser del món. A més, en temps republicans, viure en un palau potser no era gaire bona idea.

Al Quadern de garlandes, el març del 1931, hi trobem aquesta anotació:

Coincideix amb una dada sorprenent. Un préstec de la Rat al seu marit de 2.000 pessetes. Fins ara la contribució de la meva àvia a l’economia familiar s’havia limitat a 150 pessetes mensuals. Però pel que es veu la vida que duien a palau devia estar una mica per sobre de les seves possibilitats. El setembre hi ha un ingrés important de 3.000 pessetes «Per venta de mobiliari de la casa de Mataró» que, per cert, coincideix amb un altre ingrés, de 2.500 pessetes, per la liquidació de la fàbrica de xocolata Nelia. És un ingrés, però haver de tancar una fàbrica de la família no deixa de ser una mala notícia.

Els temps canviaven. En aquest sentit, el mes de juliol hi ha una despesa reveladora de 700 pessetes: «Tenda i llits de càmping». Tot i així, es mantenen les partides de xofer i ajuda de cambra, i a més, per moblar el nou pis, es fan compres importants:

Aquesta mena de despeses s’aniran repetint cada mes, intueixo que, en part, per superar el sotrac psicològic, perquè per a l’avi la vida al pis no devia tenir cap atractiu. Només cal veure que al quadern hi surt reflectida una partida de les fotos que va fer fer del palau que abandonaven per sempre:

El pis de Barcelona estava situat en una elegant finca de la Diagonal, a tocar de la plaça Francesc Macià, en el mateix edifici on durant molt de temps hi va haver el millor restaurant de la ciutat, el Finisterre. Era una edificació d’estil aristocràtic eclèctic i tenia encara una reminiscència dels antics palaus: els automòbils podien entrar per la porteria fins a l’escala de l’ascensor per una mena de carrer amb voreres i unes elegants columnes a banda i banda, tot de marbre. Després de deixar els passatgers a l’escala de l’ascensor, el xofer seguia recte fins al garatge, on hi havia els cotxes de tots els veïns. Al principi també es podia sortir directament pel darrere, al carrer Buenos Aires, però amb el temps aquest accés el van tancar. És clar que a l’avi ja li estava bé. Així no es perdia l’encant de tot el ritual d’obrir i tancar grans portes de ferro forjat o de recollir l’àvia a l’escala de marbre. A més, el Marcelino, el conserge, ho feia amb gran entusiasme i simpatia.

Recordo que un estiu que havia d’anar amb els avis al Pirineu vaig entrar a casa seva abans de tancar el pis i em vaig quedar bocabadat. Tots els mobles i quadres estaven tapats amb fundes fetes a mida; les catifes, recollides i amuntegades; els llums d’aranya, ben enfundats; els canelobres, coberts; i el piano de cua, completament embolicat amb una funda de formes misterioses: tot era un món fantasmagòric de siluetes irreals i vida aturada, paralitzada per l’asèptic olor de naftalina i espígol. I totes aquestes formes enfundades ens van perseguir fins al garatge, on tot de cotxes immensos dormien sota les seves lones com monstres apaivagats. A l’altura del capó, es veia una protuberància sota la lona. És de suposar que devien ser les estrelles dels Mercedes, les cigonyes dels Hispanos, o les senyores alades dels Rolls Royce, tots esperant que en algun moment l’aire veloç els tornés a la vida.

El pis era gran: més de tres-cents metres quadrats decorats amb columnes, estucs i altres detalls de casa de gent de vida folgada. Tot i així, aquells mobles esplèndids vinguts Mataró semblaven fora de lloc. Se’ls veia una mica embotits, com si lluitessin entre ells per acaparar l’espai i recuperar l’àmplia perspectiva per a la qual havien estat creats. Al principi els avis també s’hi sentien fora de lloc. Durant molts dies l’àvia va haver de deixar les finestres obertes perquè s’hi ofegava. Sempre havia viscut en cases enormes i amb jardí. L’avi, en canvi, es va decantar per la introspecció estoica, a través de la lectura i l’escriptura. Aquesta poesia deu ser d’aquells dies: