El pis del servei

A la tia Ramona el petit Ninus li recordava la mare, la bellíssima Teresa, que ella mateixa havia fet fora de casa, i això li devia remoure la consciència. I així, inventant-se l’excusa que era un nen capficat, solitari i un mal exemple per a un hereu, va aconseguir convèncer el pare perquè el petit Ninus dormís amb el servei domèstic, apartat de la família, al pis de dalt del casal, on l’arquitecte Puig i Cadafalch havia instal·lat les cuines i les dependències del servei, perquè les males olors no molestessin els senyors. És en aquest pis de dalt on el meu avi passarà la infància, sense la mare i allunyat del pare i dels germans. L’únic que li quedava era l’última carta que li havia enviat la mare just abans de fugir a l’altra banda de l’Atlàntic, des de la casa de Barcelona. És una petita postal que diu:

Mentre el Gip i la Niní s’estaven a la planta noble, a les seves cambres de riques fustes tornejades i marqueteries isabelines, de motllures romàntiques, de mobles anglesos envernissats i flonges catifes orientals, l’avi Ninus passava la infància dalt de tot, en una habitació blanca amb el terra de tova, un llit de ferro, un santcrist de fusta petit a la paret, una cadira i un llum de llautó. Les minyones li van fer de mare. Si es posava malalt, elles el cuidaven; si estava trist, hi jugaven per animar-lo. Potser per això va tractar sempre els empleats domèstics amb el mateix respecte que si fossin aristòcrates. I potser també li va servir per aprendre a no expressar-se, a contenir-se i a fugir de les coses llampants i l’ostentació. Al cap i a la fi, com un gentleman britànic.

Mentre el Ninus era al pis de dalt, estudiant, el Gip es passava tot el dia jugant amb armes de foc de debò. Això el feia sentir important; i si matava alguna bestiola, encara més. Un dia, mentre practicava la punteria amb els ocellets dels arbres del passeig i els gats dels veïns, es va disparar un tret a la cama —ben bé com els nens de les cases reials, aparentment molt propensos a patir aquesta mena d’ensurts. Per guarir-li bé la ferida, i que no hi quedés cap resta del projectil, el metge va dir que necessitava un invent molt nou, una màquina de raigs X. Com que a Mataró no n’hi havia cap, calia dur el nen, ferit, a Barcelona. La tia Ramona s’hi va negar en rodó perquè ho trobava massa arriscat. L’hereu no es mouria de casa. En lloc d’això, va fer que li portessin una màquina de raigs X des de Barcelona i la va fer instal·lar al palau familiar de la Riera. Però com que a la casa no hi havia prou potència elèctrica, va fer que li portessin una escomesa elèctrica especial des de la central elèctrica de Mataró. És a dir: «Va fer passar un cable de punta a punta de la ciutat». El petit Gip es va recuperar i va poder seguir fent mal, tant amb armes com sense. Mentrestant, els veïns de Mataró ja començaven a fer-se’n creus, d’aquell nen consentit.

El Ninus es feia gran tot sol, mirant la seva roba plegada sobre la cadira de la seva cambra despullada i emboirada de l’olor de lleixiu, ceba i sofregit. La nostàlgia del caliu del qual havia estat desterrat el podria haver dut a detestar el luxe i a convertir-se en un seguidor de Diògenes, abandonat i deixat, que és un tipus humà recurrent a les cases bones. Hi ha l’exemple claríssim del filòsof Wittgenstein, que va preferir ser jardiner, llenyataire, eremita i pensador que no pas magnat de les finances familiars. O al contrari: el petit Ninus podria haver sublimat aquest món palatí i haver-se convertit en un adulador del luxe més llampant, com el seu germà gran, el Gip. Però no va fer ni una cosa ni l’altra. Va obrir els ulls a la bellesa dels detalls més senzills.

Quan la tia Ramona va decidir que calia decorar la casa amb bons retrats, va demanar al pintor de la burgesia catalana, el Singer Sargent local, que li fes un gran retrat a ella i a cada nen. Al Gip i la Niní, és clar. El Ninus no existia. El posat, la roba i els brodats que llu el Gip al retrat són propis del Rei Sol a Versalles. En les fotos que conservo d’aquells anys, el Ninus sempre surt amb pantalons curts, un jersei ajustat i unes sabates de color negre. De cara enfora, però, la tia Ramona sí que s’hi mirava amb certes coses, encara que només fos per preservar el bon nom de la família. Per exemple, a l’escola, el Ninus havia de menjar amb uns coberts de plata amb el monograma de la família gravat que guardaven al col·legi en un estoig especial, com feien altres nens de famílies potentades.