Jornalers i masovers
Aquell dia vam parlar de l’Espanya profunda. Bé, vaig parlar-ne jo, perquè ella no va replicar-me res, només em va escoltar. Jo li vaig dir el que en pensava i també que m’interessava molt saber el seu punt de vista. No me’n vaig sortir. Personalment, opino que un home té diverses pàtries: la seva llengua, els valors de la classe social o grup en què ha estat educat, i un paisatge mental compost d’olors, sabors, llums i aires. Li vaig dir que Espanya era un invent impossible, perquè no compartia cap d’aquestes coses, que se sustentava només en els interessos d’unes oligarquies i a través de l’amenaça o l’ús de la repressió, ja sigui dels coronels o dels jutges. I el terror mai ha unit res, sinó tot el contrari.
En el cas de Catalunya és flagrant. A més d’un paisatge molt diferent, es parla un altre idioma i els valors socials són antagònics. Li vaig explicar que els catalans, des de l’edat mitjana, pensaven com a ciutadans lliures i iguals. Fins i tot a la Catalunya rural el pagès que no era hereu, el camperol sense terres, preferia treballar en règim de parceria o masoveria que no pas ser jornaler. Treballava molt més dur, segur que sí, però només ell era l’amo de la seva fam o de la seva fortuna. I podia anar progressant. En cavi el jornaler del latifundi castellà depèn sempre de la benevolència i generositat de l’amo, al qual deu una obediència ovina i tribal. I no té cap opció de futur, més que morir jornaler.
Un senyor, metge com l’avi i de la seva mateixa generació, em va dir un dia que era molt difícil que dues societats com la catalana, que va fer la seva revolució contra les servituds als terratinents feudals al segle XV, i l’espanyola, que sembla que encara no l’hagi fet, puguin arribar a conviure. I és que és insòlit que a Espanya, a Andalusia, encara hi hagi ocupacions de latifundis pels jornalers que recorden la Rússia del 1917, quan ja som a l’Europa del segle XXI. Aquest metge tenia una finca pairal amb una magnífica torre d’estil gòtic català a la qual havia posat el nom de la Remença, en homenatge a aquesta revolta pionera a Europa, ja que a la resta del continent aquestes revolucions contra el sotmetiment feudal no es van iniciar fins al segle XVII. La Remença va portar la prosperitat i la riquesa al camp i a tota la societat catalana i va entrar a formar part de l’essència de la seva identitat.
Castella té un clima continental extrem i rigorós i un horitzó geogràfic estepari de discurs homogeni. D’això en resulta un temperament humà més unificat, dur, inquisidor, guerrer i amic de la jerarquia reglamentada. Castella sembla molt propera a l’ànima russa, tan passional, mística i autoritària. El cineasta Luis Buñuel va escriure a les seves memòries que sospitava que hi havia un túnel subterrani que comunicava directament Espanya i Rússia. No és casualitat que el director David Lean escollís Castella per rodar Doctor Givago. És el que més s’assembla a Rússia en tot el món.
Catalunya, en canvi, té un clima variadíssim, amb més matisos que comarques, i està sempre oberta al mar. El resultat és un temperament tolerant, obert, sibarític, individualista, pencaire i indecís. I amb passió per l’associacionisme. La mostra és la mateixa sardana, que sembla més una associació de persones que volen ballar que no pas una dansa. Els fenicis i els grecs, amb les seves polis o ciutats on van néixer la política i la polidesa —com la seva etimologia indica—, són un exemple d’aquesta naturalesa humana mediterrània de vida assembleària complexa. S’entén que Castella hagi donat al món els grans místics catòlics i els conqueridors. Els botins de guerra i el sotmetiment dels altres pobles ha estat la seva grandesa.
En canvi Catalunya ha donat genis i emprenedors. La creació ha estat la seva grandesa. «Els catalans de les pedres en fan pans», diu el refrany. I no sorprèn que Barcelona sigui avui una de les capitals del món pel que fa a escoles de negocis. Catalans i castellans són dues idiosincràsies i maneres d’entendre el món absolutament antagòniques.
A causa dels successius moviments migratoris, tant aquí com allà s’ha desdibuixat, en la població, aquest tarannà estereotipat. En canvi, encara és fàcil de veure en les dinàmiques de funcionament de les oligarquies del poder —la institució monàrquica i la pervivència de certs privilegis feudals, com l’aforament i l’indult, en són una prova. A Castella, el poder de casta ha estat blindat per una successió de reis absolutistes i dictadors, i encara avui segueix havent-hi un monarca totalment aliè al control de la llei. La figura del rei és inviolable i irresponsable. Això és una cosa difícil d’assimilar per a la mentalitat, la cultura i la tradició catalanes. Fins al segle XVIII el jurament dels catalans al rei era: «Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós i que us acceptem com a rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no». Shakespeare ho va resumir molt encertadament en el seu Ricard III: «La llei que us fa rei, us fa esclau de la llei». En aquest sentit, els catalans han estat sempre molt més a prop dels anglesos que no pas dels castellans o dels francesos.