CAPÍTOL PRIMER

En la refrescant foscor del seu tranquil despatx, Kinderman cavil·lava assegut a la taula.

Va corregir lleument la direcció del raig de llum del llum. Davant d’ell hi havia referències, transcripcions, proves, fitxes policials, informes del laboratori de criminalística i notes gargotejades. Pensatiu, havia ordenat el conjunt fent un «collage» en forma de rosa, com per desmentir l’horrible conclusió a la qual l’havien portat totes aquelles dades, i que es resistia a acceptar.

Engstrom era innocent. En el moment de la mort de Dennings, estava a casa de la seva filla, a la qual havia portat diners perquè comprés drogues. Havia mentit sobre el seu parador aquella nit per protegir-la i ocultar tot a la mare, la qual creia que Elvira era morta, a resguard de tot dany i degradació.

Però no va ser Karl qui va informar a Kinderman d’això.

La nit en què es van trobar al passadís de la casa d’Elvira, el servent va romandre en obstinat silenci.

Només en advertir-li a la filla que el seu pare podria estar implicat en el cas Dennings, ella es va oferir a dir la veritat. Hi havia testimonis per confirmar-ho.

Engstrom era innocent.

Innocent i mut respecte al que estava ocorrent a casa de Chris McNeil.

Kinderman va arrugar l’entrecella davant la rosa formada pels papers.

Alguna cosa no quedava bé en el «collage». Va moure una miqueta més cap a baix, a la dreta, la punta d’un pètal (l’angle d’un testimoniatge).

Roses. A Elvira li havia advertit durament que si en el termini de dues setmanes no s’internava en una clínica, li seguiria els passos i registraria casa seva fins que tingués proves per detenir-la. Però, sincerament, no creia que ella ho fes. Hi havia moments en què ell mirava fixament a la llei, sense parpellejar, com ho faria amb el sol del migdia, esperant que l’encegués momentàniament per tal de què alguna presa tingués temps d’escapolir-se-li.

Engstrom era innocent. Què quedava?

Respirant amb dificultat, Kinderman va recolzar una cama sobre l’altra. Després va tancar els ulls i es va imaginar que es ficava en una banyera plena d’aigua calenta, aigua que l’acariciava. Liquidació per tancament mental!, es va dir. Noves conclusions!

Absolutament tot ha de desaparèixer! Va esperar un moment, no del tot convençut.

Després: Absolutament tot!, va agregar amb fermesa.

Obrint els ulls, va examinar de nou els desconcertants indicis.

Assumpte: La mort del director Burke Dennings sembla estar relacionada amb les profanacions comeses a l’església de la Santíssima Trinitat.

Ambdues van tenir a veure amb bruixeria, i el desconegut profanador bé podria ser l’assassí de Burke Dennings.

Assumpte: S’ha vist que un expert en bruixeria, un sacerdot jesuïta, visitava la casa dels McNeil.

Assumpte: La fulla, mecanografiada amb blasfèmies, que es va trobar a l’altar, havia estat examinada a la recerca de possibles empremtes digitals. Es van trobar ditades a banda i banda. Algunes eren de Damien Karras. Però unes altres, per la seva grandària, podien atribuir-se a algú de mans petites, molt probablement, un nen.

Assumpte: S’havia analitzat el tipus de lletra de la màquina d’escriure utilitzada al full de l’altar i comparat amb el de la carta sense acabar que Sharon Spencer va arrugar i va llançar a la paperera, però que va caure fora de la mateixa, mentre Kinderman interrogava a Chris. Ell l’havia agafat i se la va emportar sense que ningú ho veiés. Es va comprovar que ambdues havien estat escrites amb la mateixa màquina. No obstant això, d’acord amb l’informe, diferia el tacte de les persones que havien mecanografiat tots dos escrits. La persona que havia escrit el full blasfem tenia una pulsació molt més enèrgica que la de Sharon Spencer.

Es tractava, doncs, d’una persona amb pràctica i d’extraordinària força.

Assumpte: Si la seva mort no va ser un accident, Burke Dennings havia estat assassinat per una persona d’una força poc comuna.

Assumpte: Engstrom havia deixat de ser considerat com a sospitós.

Assumpte: En investigar en les oficines de les línies aèries de l’interior del país, s’havia descobert que Chris McNeil havia viatjat amb la seva filla a Dayton (Ohio). Kinderman sabia que la nena estava malalta i que la portaven a una clínica. Però la clínica de Dayton havia de ser la «Barringer».

Kinderman va comprovar que la nena havia estat internada per a la seva observació. Encara que la clínica es negava a declarar la naturalesa de la seva malaltia, es tractava, òbviament, d’un trastorn mental.

Assumpte: Els trastorns mentals greus donen en ocasions una extraordinària força als pacients.

Kinderman va sospirar i va tancar els ulls. El mateix.

Arribava a la mateixa conclusió. Va sacsejar el cap.

Després va obrir els ulls i va clavar la vista en el centre de la rosa de paper: el descolorit exemplar d’una revista de notícies. A la tapa estaven Chris McNeil i Regan. Va contemplar a la nena: la dolça careta pigosa, les cuetes de cavall lligades amb cintes, el seu somriure que descobria que li mancava una dent . Mirà cap a la finestra, envaïda per la foscor. Havia començat a plovisquejar.

Va baixar al garatge, es va ficar en el sedan negre sense marques, i va conduir pels carrers, brillants i lliscants per la pluja, cap a la zona de Georgetown; va aparcar a la vorera est del carrer Prospect. I va romandre assegut a l’interior del cotxe. Durant un quart d’hora. Assegut. Amb la vista clavada a la finestra de Regan. Hauria de trucar a la porta i exigir veure-la? Va baixar el cap.

Es va fregar el front. William F. Kinderman, Estàs malalt! Estàs malalt! Torna’t a casa!

Pren algun medicament! Dorm!

Mirà de nou cap a la finestra i va moure tristament el cap. L’havia conduït fins a allà la seva turmentada lògica.

Va desviar la vista quan un taxi es va apropar a la casa.

Va engegar el motor i el netejaparabrises.

Va baixar del taxi un home alt, ja entrat en anys.

Vestia impermeable i barret negre i portava a la mà una atrotinada maleta. Va pagar al conductor, i girant-se va romandre immòbil, amb la mirada fixa a la casa. El taxi es va allunyar i va desaparèixer per la cantonada del Carrer Trenta-sis.

Kinderman li va anar ràpidament al darrere per seguir-lo. En tombar la cantonada va veure que l’home d’edat seguia aturat sota la llum del fanal del carrer, enmig de la boira, com un malenconiós viatger congelat en el temps. El detectiu va fer senyals lluminosos al taxi.

En aquell moment, dins de la casa, Karras i Karl subjectaven els braços de Regan, mentre Sharon li injectava «Librium», la quantitat del qual era un total de quatre-cents mil·ligrams aplicats en dues hores.

Karras sabia que la dosi era molt elevada. Però, després d’un llarg període de calma, la personalitat diabòlica s’havia despertat de sobte en un atac de fúria tan frenètic, que l’afeblit organisme de Regan no podria resistir gaire més temps.

Karras estava exhaust. Després de la seva visita al Bisbat aquell matí, va tornar a explicar a Chris el que havia ocorregut. Després va disposar l’alimentació intravenosa per a Regan, va tornar a la seva cambra i es va desplomar al llit.

Al cap de només una hora i mitja de son, el telèfon l’havia fet saltar de nou. Era Sharon.

Regan seguia inconscient, i el pols era cada vegada més lent i imperceptible. Va córrer a la casa amb el seu maletí de metge, i, ja al costat de Regan, li va prémer el tendó d’Aquil·les, i va esperar la reacció de dolor. No n’hi va haver cap. Li va estrènyer fortament una ungla. Tampoc va reaccionar. Estava preocupat. Encara que sabia que en casos d’histèria i en estats de transit s’observava de vegades insensibilitat al dolor, ara temia el coma, un estat que podia desembocar fàcilment en la mort. Li va prendre la pressió arterial: màxima, nou, mínima, sis.

Després, el pols: seixanta batecs per minut.

Durant una hora i mitja va romandre a l’habitació, examinant-la cada quinze minuts, abans de quedar-se tranquil perquè la pressió sanguínia i el pols s’havien estabilitzat, la qual cosa significava que Regan no sofria un xoc, sinó que es trobava en estat de letargia. Li va deixar instruccions a Sharon perquè li prengués el pols cada hora. Llavors va ser quan va aconseguir agafar el son. Però novament el va despertar el telèfon.

Del Bisbat li van informar que l’exorcista seria Lankester Merrin.

Karras actuaria d’ajudant.

La notícia l’havia deixat esbalaït. Merrin. El filòsof-paleontòleg. Aquell intel·lecte sorprenent i elevat esperit. Els seus llibres havien causat revolada a l’Església, ja que interpretaven la seva fe en termes de ciència, en termes d’una matèria que es troba encara en transformació, destinada a convertir-se en esperit i a unir-se a Déu.

Immediatament, Karras va cridar a Chris per donar-li la notícia; però es va trobar amb que ella ho sabia ja directament pel bisbe, el qual li havia informat que Merrin arribaria l’endemà.

—Li he dit al bisbe que Merrin pot allotjar-se a casa —va dir Chris—. Total, seran un o dos dies, No?

Abans de respondre, Karras va vacil·lar.

—No ho sé. —I després, dubtant novament, va dir—: No es faci gaires il·lusions.

—Suposant que doni resultat —havia respost Chris. El seu to era deprimit.

—No he volgut dir-li que no resultaria —la va animar—. Només volia insinuar que pot portar temps.

—Com quant?

—Depèn. —Ell sabia que l’exorcisme durava, en ocasions, setmanes i fins i tot mesos, i que, sovint, fracassava per complet. Esperava que succeís això últim, estava segur que la pesada càrrega, exceptuant la cura per suggestió, recauria una vegada més, finalment, sobre ell—. Tal vegada dies o setmanes —li va dir.

—Quant temps li queda a Regan, pare Karras…?

Quan va penjar el telèfon, es sentia oprimit, inquiet.

Recolzat en el llit, va pensar en Merrin. Merrin.

Va sentir emoció i esperança.

Seguides per una depriment inquietud. Hauria estat natural que el triessin a ell com a exorcista; no obstant això, el bisbe l’havia passat per alt. Per què? Perquè Merrin ja ho havia fet abans?

Tancant els ulls, va recordar que els exorcistes eren escollits en consideració a la seva «pietat» i «grans qualitats morals»; que, segons un passatge de l’Evangeli de sant Mateu, quan els apòstols li van preguntar a Crist per què havien fallat en un exorcisme, Ell els havia respost: «Per la vostra poca fe». Tant el provincial com el rector sabien el seu problema. Un d’ells l’hi hauria explicat al bisbe?

Va donar voltes al llit, decebut. Se sentia una mica indigne, incompetent, rebutjat. I això li dolia.

Irracionalment, però li dolia. Per fi va venir la son a omplir els buits i esquinçaments del seu cor.

Però el telèfon el va despertar de nou. Chris el trucava per informar-li del nou desvari de Regan.

En arribar, va prendre el pols a la nena. Era ferm. Li va tornar a injectar «Librium». Finalment, es va encaminar a la cuina, on es va unir a Chris per prendre cafè.

Estava llegint un llibre de Merrin, que havia demanat per telèfon.

—És massa elevat per a mi —li va dir en to suau, encara que semblava commoguda i profundament impressionada—. Però hi ha unes coses tan boniques, tan extraordinàries… —Va tornar enrere diversos fulls, fins a arribar a un passatge que hi havia marcat, i li va passar el llibre a Karras, qui va llegir:

«… Tenim coneixement de l’ordre, la constància i la perpètua renovació del món material que ens envolta. Malgrat que cadascuna de les seves parts és fràgil i transitòria, i que són inquiets i migratoris els seus elements, no obstant això, perdura. Està sotmès a una llei de permanència, i encara que mor una vegada i una altra, sempre torna a la vida. La dissolució no fa més que donar naixement a noves maneres d’organització, i una mort és la mare de mil vides. Per tant, cada hora és només un testimoniatge de com d’efímera i, tanmateix, segura i certa és la gran totalitat. És com una imatge a l’aigua, que sempre és la mateixa, encara que l’aigua flueixi constantment. El sol s’amaga per alçar-se de nou, el dia és engolit per la foscor de la nit, per néixer d’ella, tan pur com si mai s’hagués apagat. La primavera es converteix en l’estiu i, a través de l’estiu i la tardor, en l’hivern, per retornar, amb major seguretat, a triomfar sobre aquesta tomba cap a la qual s’ha apropat ràpidament des de la seva primera hora. Nosaltres plorem els capolls de maig perquè es van a marcir, però sabem que maig un dia es venjarà de novembre, per la rotació d’aquest solemne cercle que mai es deté, el qual ens ensenya, al cim de la nostra esperança, que hem de ser sempre equilibrats i que, en la profunditat de la desolació, no hem de desesperar-nos mai».

—Sí, és maco —va dir Karras en to suau. Mantenia els ulls clavats a la pàgina. El bram del dimoni, a la planta baixa, es va fer més fort.

—… Bastard… gasòfia… pietós hipòcrita!

—Ella sempre em posava una rosa al plat… al matí… abans d’anar a treballar.

Karras va aixecar la mirada, amb una pregunta en els seus ulls.

—Regan —li va dir Chris baixant el cap—. Perdoni, però m’oblido que vostè no la va conèixer abans. —Es va mocar i es va assecar les llàgrimes—. Vol una mica de conyac en el cafè, pare Karras? —va preguntar.

—No, gràcies.

—La veritat és que el cafè no té gust a res —va murmurar trèmula—. Li posaré una mica de conyac.

Amb permís.

Ràpidament va abandonar la cuina.

Karras, assegut, es va quedar sol, prenent-se el cafè; estava deprimit. Sentia la tebiesa del jersei que portava sota la sotana; lamentava no haver pogut consolar a Chris. Després, un record de la seva infantesa va brillar feble i tristament, un record de Ginger, la seva gossa petanera, cada vegada més prima i atordida dins d’una caixa a l’apartament; Ginger estava tremolant de febre i vomitant, mentre Karras la cobria amb tovalloles i intentava fer-li beure llet calenta, fins que va arribar un veí i, en comprovar que tenia el borm, va moure el cap i va dir: «La teva gossa necessita injeccions de seguida». Després, a la sortida de l’escola, una tarda… pel carrer… en files de dos fins a la cantonada… la seva mare que l’estava esperant… inesperadament… amb aspecte trist… li va posar a la mà una lluenta moneda de mig dòlar…

Quin goig… quants diners…! I després la seva veu, suau i tendra, «Ginger ha mort…».

Va baixar la vista fins a l’amarga i fumejant negror de la seva tassa; va sentir les seves mans buides de consol i de remei.

—… bastard pietós!

El dimoni. Encara enrauxat.

—La teva gossa necessita injeccions de seguida.

Ràpidament va tornar al dormitori de Regan. Allà la va sostenir mentre Sharon li posava una injecció de «Librium», amb la què, la dosi era ja de cinc-cents mil·ligrams.

Sharon li va passar un cotó amb alcohol pel punt en què havia clavat l’agulla, mentre Karras observava, desconcertat, a la nena.

Les delirants obscenitats semblaven no anar dirigides a ningú dels presents a l’habitació, sinó més aviat a algú no visible o absent.

Va rebutjar aquest pensament.

—Torno de seguida —va dir a Sharon.

Preocupat per Chris, va baixar a la cuina, on la va trobar de nou asseguda sola. Posava conyac en el seu cafè.

—Està segur que no vol una mica, pare? —va preguntar.

Denegant amb el cap, es va apropar a la taula i es va asseure fatigat. Mantenia els ulls fixos a terra.

Va sentir el característic soroll de la cullereta removent el sucre en la tassa de porcellana.

—Ha avisat al pare de la nena? —va preguntar.

—Sí. Sí, va trucar. —Una pausa—. Volia parlar amb Rags.

—I què li va dir vostè?

Una altra pausa. Després:

—Doncs que s’havia anat a una festa.

Silenci. Karras no sentia ja el soroll de la cullereta. Aixecant els ulls, va veure que ella mirava el sostre. I llavors ell també va caure en que havien cessat els crits al pis de dalt.

—Li deu haver fet efecte el «Librium» —va dir ell amb alleujament.

Va sonar el timbre de la porta.

Mirà cap a aquesta i després a Chris, amb un interrogant en la mirada i aixecant una cella en un gest de temor.

Seria Kinderman?

Van transcórrer uns segons. Van esperar. Willie estava descansant.

Sharon i Karl, al pis d’a dalt. Ningú anava a obrir.

Tensa, Chris es va aixecar bruscament de la taula i va sortir a la saleta. Es va agenollar en un sofà i va mirar per la finestra, aixecant lleugerament la cortineta.

Gràcies a Déu. No era Kinderman, sinó un ancià alt, amb impermeable. Mantenia el cap pacientment inclinat sota la pluja. Portava a la mà una maleta molt vella i malmesa. Per un moment, una de les sivelles va brillar sota la resplendor del llum del carrer, en canviar-se-la de mà.

El timbre va tornar a sonar.

Qui serà?

Intrigada, Chris es va baixar del sofà i va caminar fins al vestíbul.

Va obrir la porta, deixant només una escletxa, i va escodrinyar en la foscor; un fi plugim li va esquitxar els ulls. L’ala del barret de l’home li enfosquia la cara.

—Bona nit. Què desitja?

—La Sra. McNeil? —li va arribar una veu des de les ombres, amable, refinada, i pletòrica.

Quan ell va fer el posat de llevar-se el barret, Chris li va indicar que passés, i després, de sobte, es va trobar mirant aquells ulls que l’envaïen, que brillaven intel·ligents i afectuosament comprensius, amb una serenitat que emanava del seu cos i que la penetrava com un riu de tèbies aigües medicinals la font de les quals estava en ell i una mica més enllà d’ell, que el seu fluir era contingut, però impetuós i interminable alhora.

—Sóc el pare Merrin.

Per un moment va romandre atònita, contemplant aquella cara magra i ascètica, aquells pòmuls que semblaven esculpits, brillants com a esmalt; després, ràpidament, va obrir del tot la porta.

—Oh, Déu meu! Passi, per favor. Passi. Estic…

Sincerament. No sé on…

Ell va entrar, i ella va tancar la porta.

—No l’esperava fins demà.

—Sí, ja ho sé —va sentir que deia.

En girar-se va veure que el sacerdot tenia el cap inclinat cap a un costat i que mirava cap amunt com si escoltés o, més aviat, com si sentís alguna presència invisible… alguna vibració distant, coneguda i familiar. L’observava perplexa. La seva pell semblava curtida per vents estranys, per un sol que brillava en una altra banda, en algun lloc molt llunyà de l’espai i del temps d’ella.

—Què fa?

—Permeti’m, pare. Deu pesar molt.

—No es molesti —va dir ell suaument. Seguia atent. Explorant—. És com una prolongació del meu braç; ja és molt vella; està molt feta malbé. —Va baixar la vista, amb un càlid somriure en els seus ulls—. Ja m’he acostumat al seu pes… És aquí el pare Karras? —va preguntar.

—Sí, sí, a la cuina. A propòsit, Ja ha sopat vostè, pare?

Va desviar la seva mirada cap a la planta alta, en sentir el soroll d’una porta que s’obria.

—Sí, he sopat al tren.

—Està segur que no vol prendre alguna cosa més?

Una pausa. El soroll d’una porta que es tancava.

Va baixar la vista.

—No, gràcies.

—Quina pluja més inoportuna! —va protestar ella, atordida encara—. Si hagués sabut que venia, hauria anat a esperar-lo a l’estació.

—No importa.

—Li ha costat molt trobar un taxi?

—Només uns minuts.

—Ja la hi portaré jo, pare.

Era Karl, que havia baixat, corrent, l’escala i, després d’agafar-li la maleta, el va conduir pel passadís.

—Li hem posat un llit al despatx, pare. —Chris estava inquieta—. És molt còmode, i he pensat que voldria estar sol. Li mostraré on és. —S’havia posat en moviment, però es va detenir—. O prefereix saludar abans al pare Karras?

—Abans m’agradaria veure a la seva filla —va dir Merrin.

Ella va semblar desconcertada.

—Ara mateix, pare?

Ell va tornar a mirar cap amunt, amb distant atenció.

—Sí, ara mateix.

—Deu estar dormint.

—Crec que no.

—Bé, si…

De sobte, Chris va retrocedir en sentir un soroll que venia del pis de dalt. Era la veu del dimoni, atronadora i apagada alhora, que grunyia com si pronunciés un sepeli.

—Merriiiinnnnn!

Després, un tremend i esgarrifós cop de puny, assestat contra una paret del dormitori.

—Déu Totpoderós! —va mussitar Chris mentre estrenyia una mà pàl·lida contra el seu pit. Atònita, va mirar a Merrin. El sacerdot no s’havia mogut.

Seguia mirant cap amunt, intensa, però serenament, i en els seus ulls no hi havia la més lleu petjada de sorpresa. Més encara, va pensar Chris, semblava com si ho reconegués.

Un altre cop va fer tremolar les parets.

—Merriiiinnnnnnnnn!

El jesuïta va avançar lentament, esbalaït, ignorant la presència de Chris, que obria la boca maravellada; de Karl, que sortia, àgil i incrèdul, del despatx; de Karras, que sorgia, estorat, de la cuina, mentre continuaven els grunys i cops de malson.

Lentament va pujar les escales; amb la seva fina mà d’alabastre lliscant per la barana.

Karras es va apropar a Chris i, junts, van observar des d’a baix, mentre Merrin entrava en el dormitori de Regan i tancava la porta darrere seu. Durant una estona va haver-hi silenci. Després, de sobte, el dimoni va llançar una riallada i Merrin va sortir. Va tancar la porta i va caminar pel passadís. A la seva esquena, la porta es va obrir de nou, i Sharon va girar el cap mentre l’observava allunyar-se amb una expressió estranya en els seus ulls.

El jesuïta va baixar ràpidament les escales, estenent-li la mà a Karras, que esperava.

—Pare Karras…

—Què tal, pare?

Merrin va prendre l’altra mà del sacerdot entre les seves i la va estrènyer amb força; escodrinyava la cara de Karras amb una mirada seriosa i preocupada, mentre en la planta alta el riure havia estat substituït per grolleres obscenitats dirigides a Merrin.

—El veig terriblement cansat —va dir—. És cert que està cansat?.

—No, en absolut. Per què m’ho pregunta?

—Té un impermeable aquí?

Karras va moure el cap.

—No.

—Llavors prengui el meu —va dir Merrin, descordant-li—. M’agradaria que anés a la residència, Damien, i agafés una sotana, dos sobrepellissos, una estola porpra, aigua beneïda i dos exemplars del Ritual Romà. —Va lliurar l’impermeable al desconcertat Karras—. Crec que hauríem de començar de seguida.

Karras va frunzir l’entrecella.

—Ara? De seguida?

—Sí, crec que és el millor.

—No vol sentir primer els antecedents del cas, pare?

—Per què?

Les celles de Merrin es van aixecar en un gest d’absoluta bona fe.

Karras es va adonar que no tenia resposta. I va esquivar la mirada d’aquells desconcertants ulls.

—Té raó —va dir. Es va posar l’impermeable i es va dirigir a la porta—. Li portaré el que m’ha demanat.

Karl va creuar, corrent, l’estança, es va avançar a Karras i li va obrir la porta. Després d’intercanviar ràpides mirades, Karras es va internar en la plujosa nit. Merrin va tornar a mirar a Chris.

—No té inconvenient en què comencem de seguida? —li va preguntar amb to suau.

Ella l’havia estat observant, i es va sentir profundament alleujada per la sensació de fermesa i decisió que l’envaïa, com un crit joiós en un dia de sol.

—No, al contrari —va contestar, agraïda—. Però deu estar cansat, pare.

Ell va veure que la seva ansiosa mirada es dirigia cap al pis de dalt, amb l’oïda atenta als brams del dimoni.

—Vol una tassa de cafè? —li va preguntar—. L’acabo de fer. —La seva veu era implorant—. Està calent. No vol una mica, pare?

Va veure que Chris entrellaçava nerviosament les seves mans.

Va veure les profundes cavernes dels seus ulls.

—Sí, gràcies —va dir en to càlid. Calia deixar momentàniament de banda tota aquella situació tan aclaparant; posar-la en espera—. Si està segura que no és molestia…

Chris el va acompanyar a la cuina, i aviat va estar recolzat contra el marbre, amb la tassa de cafè negre a la mà.

—No vol tirar-li una mica de conyac, pare? —Chris tenia aixecada l’ampolla.

Ell va baixar el cap i va mirar la seva tassa, inexpressiu.

—Segons els metges, no n’haig de prendre —va dir, apropant-li la tassa—. Però, gràcies a Déu, no tinc gaire voluntat.

Chris va dubtar un instant, no li havia quedat gaire clar; després va veure un somriure en els seus ulls en aixecar el cap.

Li va servir.

—Té un nom molt bonic! —va exclamar ell—. Chris McNeil.

No és un nom artístic?

Chris va deixar caure unes gotes de conyac en el cafè i va moure negativament el cap.

—No. O potser creu que em dic «Esmerelda Glutz»?

—Lloat sia Déu! —va murmurar Merrin.

Chris va somriure i va prendre seient.

—I de què ve Lankester, pare?

Sona molt estrany. L’hi van posar per algú en particular?

—Un vaixell de càrrega —va mussitar amb aire absent mentre es portava la tassa als llavis. Va prendre un xarrup de cafè—. O un pont. Sí, crec que era un pont. —Semblava afligit—. Com m’hauria agradat tenir un nom com Damien! És preciós!

—D’on ve aquest nom, pare?

—Damien? —Miró la tassa—. Era el nom d’un sacerdot que va dedicar la seva vida a guarir leprosos a la illa de Molokai.

Finalment, va contreure la malaltia. —Va fer una pausa—. Preciós nom —va dir de nou—. Crec que amb un nom de pila com Damien, m’acontentaria amb el cognom Glutz.

Chris va sufocar el seu riure. Es va relaxar. Es va sentir més còmoda. I, durant diversos minuts, ella i Merrin van parlar de petites coses quotidianes. Per fi, Sharon va aparèixer a la cuina i només llavors Merrin va fer el posat d’anar-se’n. Va ser com si hagués estat esperant la seva arribada, perquè immediatament va portar la seva tassa a l’aigüera, la va esbandir i la va col·locar amb cura en l’assecador.

—Molt bo el cafè. Era justament el que necessitava —va dir.

Chris es va aixecar.

—L’acompanyaré a la seva cambra.

Ell li va donar les gràcies i va seguir fins a la porta del despatx.

—Si necessita alguna cosa, pare —va dir—, només cal que m’ho digui.

Merrin li va posar una mà en l’espatlla i li va pressionar com per tranquil·litzar-la. Chris va sentir que fluïen al seu interior una força i un afecte indefinibles.

Pau. Va sentir pau. I un estrany sentiment de… «seguretat?», es va preguntar.

—És vostè molt amable. —Els seus ulls somreien—. Gràcies.

Va retirar la mà i la va veure allunyar-se. Tan aviat com ella va marxar, un agut dolor li va fer contreure la cara. Va entrar al despatx i va tancar la porta.

Va extreure una capseta d’«Aspirina Bayer» d’una butxaca dels pantalons; la va obrir, va treure una píndola de nitroglicerina i se la va posar acuradament sota de la llengua.

Chris va entrar a la cuina. Es va detenir al costat de la porta, i va mirar a Sharon, que estava dempeus al costat de la cuina, amb el palmell de la mà recolzat a la cafetera, esperant que el cafè tornés a escalfar-se.

Chris es va apropar a ella, preocupada.

—Bufona —li va dir suaument—, per què no descanses una mica?

No va haver-hi resposta. Sharon semblava absorta en els seus pensaments.

Després, girant-se, va mirar a Chris inexpressivament.

—Perdó, M’has dit alguna cosa?

Chris observava l’expressió de la seva cara, la seva mirada absent.

—Què ha passat allà a dalt, Sharon? —va preguntar.

—Què ha passat, on?

—Quan ha pujat el pare Merrin.

—Ah, sí…! —Sharon va arronsar les celles. Va desviar la seva mirada absent cap a un punt de l’espai, entre el dubte i el record—. Sí, ha estat curiós.

—Curiós?

—Estrany. Ells només… —Va fer una pausa—. Bé, només es van mirar fixament una estona i després Regan, aquella cosa, va dir…

—Què?

—«Aquesta vegada perdràs». Chris l’observava, expectant.

—I després?

—Això va ser tot —va respondre Sharon—. El pare Merrin va donar mitja volta i va sortir de l’habitació.

—I quin aspecte tenia?

—Curiós.

—Per Déu, Sharon, pensa en una altra paraula! —va exclamar Chris; anava a dir més coses, quan es va adonar que Sharon havia inclinat el cap, abstreta, com si estigués escoltant.

Chris va mirar cap amunt i ho va sentir també: el silenci, el sobtat cessament del rugir diabòlic.

Però també hi havia quelcom més… alguna cosa… que creixia.

Les dues dones es van mirar de reüll.

—Ho sents tu també? —va preguntar Sharon amb un filet de veu.

Chris va assentir. Era a la casa. Hi havia alguna cosa a la casa. Una tensió.

Fos el que fos, anava fent-se cada vegada més dens. Un batec, com d’energia que s’engegantia.

El so del timbre va semblar irreal.

Sharon es va tombar.

—Obriré jo.

Va caminar fins al vestíbul i va obrir la porta. Era Karras.

Portava una gran caixa de cartró.

—Gràcies, Sharon.

—El pare Merrin és al despatx —li va dir.

Karras es va encaminar ràpidament cap a allà, va cridar amb suavitat i va entrar amb la caixa.

—Perdó, pare —va dir—, he tingut un petit…

Es va detenir en sec. Merrin, amb pantalons i jersei, estava agenollat resant al costat del llit, amb el front recolzat sobre les mans juntes.

Karras es va quedar un instant petrificat, com si en tombar una cantonada s’hagués trobat amb un nen, que era ell mateix, passant precipitadament al seu costat, amb la casulla al braç, sense reconèixer-lo.

Karras va dirigir els seus ulls cap a la caixa oberta, cap a les gotetes de pluja que havien caigut sobre el midó. Després, lentament, es va apropar al sofà i hi va escampar, sense fer soroll, el contingut de la caixa. Quan va haver acabat, es va treure l’impermeable, el va doblegar acuradament i el va deixar en una cadira. En observar a Merrin va veure que el sacerdot es senyava; desviant la vista, va agafar el sobrepellís més gran. Va començar a posar-se’l a sobre de la sotana. Va sentir que Merrin es posava en peus.

—Gràcies, Damien. —Karras es va girar, posant-se el sobrepellís, mentre Merrin s’apropava al sofà i els seus ulls es posaven tendrament sobre la indumentària litúrgica.

Karras va agafar un jersei.

—He pensat que podria posar-se això sota la sotana, pare —li va dir, allargant-li-ho—. L’habitació es refreda de vegades.

Merrin va passar suaument la mà pel jersei.

—Gràcies per la seva atenció, Damien.

Karras va agafar del sofà la sotana de Merrin i el va observar mentre es posava el jersei. En aquest instant, i de sobte, mentre presenciava una acció tan comuna i trivial, va ser quan Karras va sentir com n’era de sorprenent aquell home, del moment, d’aquella quietud que s’advertia a la casa i que l’esclafava, tallant-li la respiració.

Va tornar a la realitat en notar que li prenien la sotana de les mans. Merrin. Se la posava.

Va preguntar:

—Coneix les regles de l’exorcisme, Damien?

—Sí —va respondre Karras.

Merrin va començar a abotonar-se la sotana.

—És essencial evitar converses amb el dimoni…

El dimoni. La manera tan natural en què ho va dir, el va fer venir esborronar.

—Hem de preguntar només allò que sigui important —va dir Merrin mentre es cordava el coll de la sotana—. Tota la resta seria perillós. Summament perillós. —Va prendre el sobrepellís de mans de Karras i va començar a posar-li a sobre de la sotana—. Especialment, no pari esment a res del que digui el dimoni.

És un mentider. Mentirà per confondre’ns, però també barrejarà mentides amb veritats per atacar-nos. L’ofensiva és psicològica, Damien. I poderosa. No escolti. Recordi això: no escolti.

En allargar-li Karras l’estola, l’exorcista va agregar:

—Vol preguntar-me alguna cosa ara, Damien?

Karras va negar amb el cap.

—No. Però crec que pot ser útil que el posi en antecedents sobre les diferents personalitats que Regan ha manifestat. Fins ara sembla que n’hi ha tres.

—Hi ha una sola —va dir Merrin suaument, lliscant l’estola al voltant de les seves espatlles. Durant uns moments, la va sostenir i va romandre immòbil, al mateix temps que una expressió turmentada va aparèixer en els seus ulls. Després va agafar els exemplars del Ritual Romà i li va donar un a Karras—. Ometrem la lletania dels sants. Té l’aigua beneïda?

Karras va treure el flascó de la seva butxaca. Merrin el va agafar i amb un gest serè, va assenyalar cap a la porta.

—Faci el favor, indiqui’m el camí, Damien.

A dalt, al costat de la porta del dormitori, Sharon i Chris esperaven tenses. S’havien embolicat en gruixuts jerseis i jaquetes. En sentir el soroll d’una porta que s’obria, es van girar, van mirar a baix i van veure que Karras i Merrin venien, pel vestíbul, cap a l’escala, en solemne processó.

Alts. «Què alts són!», va pensar Chris. I Karras amb la seva fosca i esmolada cara destacant sobre la blancor del sobrepellís d’innocent escolanet.

En veure’ls pujar amb pas ferm, Chris es va sentir profunda i estranyament commoguda. Ara ve el meu germà gran, a donar-te una pallissa, fastigós! Era un sentiment molt fort, va pensar. Podia sentir com el cor li bategava amb força.

Els jesuïtes es van detenir enfront de la porta del dormitori.

Karras va frunzir les celles en veure el jersei i la jaqueta de Chris.

—Vostè també entrarà?

—Crec que ho he de fer.

—Si us plau, no ho faci! —li va dir en to imperiós—. Cometria un greu error.

Chris es va girar cap a Merrin, interrogant-lo amb els ulls.

—El pare Karras sap el que més li convé —va dir lentament l’exorcista.

Chris va tornar a mirar a Karras.

Va baixar el cap.

—Bé —va dir descoratjada. Es va recolzar contra la paret—. Esperaré aquí fora.

—Quin és el segon nom de la seva filla? —va preguntar Merrin.

—Teresa.

—Bonic de veritat —va dir Merrin càlidament.

Va sostenir la seva mirada durant un moment per animar-la.

Després va mirar cap a la porta i de nou Chris va sentir aquella tensió, aquella foscor que es feia cada vegada més densa. A dins. Al dormitori. Darrere d’aquella porta. Es va adonar de què Karras i Sharon també ho percebien.

Merrin va fer un gest amb el cap.

—Anem —va dir suaument.

En obrir la porta, una bafarada d’aire fred i pudent va fer trontollar a Karras. Karl s’havia arraulit, en una cadira, en un angle de l’habitació. Vestit amb caçadora color verd oliva, destenyida, s’encarà, expectant, cap a Karras.

Ràpidament, el jesuïta va dirigir la mirada al dimoni. Els ulls, flamejants de furor, estaven fixos més enllà, darrere d’ell, en el vestíbul: en Merrin.

Karras es va avançar, al mateix temps que Merrin entrava lentament, alt i esvelt, fins a arribar al costat del llit. Allà es va detenir i va baixar la vista cap a l’odi.

Una reprimida quietud planava sobre el dormitori. A continuació, Regan va treure la seva llengua negrosa, com de llop, i es va llepar els llavis clivellats i inflats.

El soroll era semblant al d’una mà que allisa un pergamí arrugat.

—Bé, Orgullós de merda! —va rugir el dimoni—. Per fi! Per fi has vingut!

L’ancià sacerdot va aixecar una mà i va fer el senyal de la creu sobre el llit; després va repetir el gest per tota l’habitació. Girant-se, va treure el suro del flascó amb l’aigua beneïda.

—Ah, sí! Ara ve l’orina sagrada! —va exclamar el dimoni amb veu ronca.

Merrin va aixecar l’hisop, i la cara del dimoni es va contreure, lívida.

—Ah!, però, ho faràs? —va rugir—. M’ho penses fer?

Merrin va començar a agitar l’hisop.

El dimoni va aixecar violentament el cap; la boca i els músculs del coll li tremolaven amb fúria.

—Sí, esquitxa! Esquitxa, Merrin! Xopa’ns!

Inunda’ns en la teva suor! La teva suor està santificada, Sant Merrin!

—Silenci! Calla!

Les paraules van saltar com a dards. Karras va retrocedir i va desviar la mirada cap a un costat, meravellat davant la fermesa de Merrin, que mirava a Regan d’una manera fixa i dominant. I el dimoni va callar. Li va retornar la mirada. Però ara els ulls eren vacil·lants.

Parpellejaven cautelosos.

Amb gest rutinari, Merrin va tapar el flascó i l’hi va retornar a Karras. El psiquiatre se’l va posar a la seva butxaca i va observar que Merrin s’agenollava al costat del llit, tancava els ulls i començava a resar com en un murmuri.

—Pare nostre…

Regan va escopir; A la cara de Merrin es va estavellar una escopinada groguenca, que va relliscar lentament per la seva galta.

—… Vingui a nosaltres el teu regne… —Capcot, Merrin va continuar la seva pregària sense pausa, mentre una mà treia un mocador de la butxaca i, sense pressa, s’eixugava la salivada—. I no ens deixis caure en la temptació… —va acabar suaument.

—Més lliura’ns del mal. Amén —va respondre Karras.

Va aixecar la mirada un instant.

Els ulls de Regan van quedar en blanc. Karras estava inquiet.

Sentia que alguna cosa a l’habitació es congelava.

Va tornar al text, seguint l’oració de Merrin:

—Déu i Pare del nostre Senyor Jesucrist, apel·lo al teu sant nom, implorant humilment la teva bondat, perquè generosament m’assisteixi contra aquest esperit abjecte que turmenta a una de les teves criatures. Per Crist nostre Senyor.

—Amén —va respondre Karras.

Merrin es va aixecar i va orar fervorosament:

—Oh, Déu, Creador i defensor de la raça humana!

Mira amb pietat a la teva serva, Regan Teresa McNeil, agafada a les xarxes del més antic enemic de l’home, el renegat enemic de la nostra raça, que…

Karras va aixecar la vista en sentir que Regan xiulava; va veure que s’alçava amb els ulls en blanc, que treia i balancejava el cap lentament cap a davant i enrere, com una cobra.

Una vegada més, Karras va experimentar un sentiment d’inquietud.

Va tornar a seguir el text.

—Salva a la teva serva —llegia Merrin en el Ritual.

—Que confia en tu, Senyor meu —va respondre Karras.

—Permet-li trobar en tu, Senyor, una fortalesa.

—Per fer front a l’enemic.

Mentre Merrin llegia la línia següent, Karras va sentir un crit ofegat de Sharon darrere d’ell, giravoltà ràpidament i va veure que ella mirava, estupefacta, cap al llit.

Perplex, va mirar també en direcció al jaç. Va quedar petrificat.

La capçalera del llit s’aixecava del terra!

Mirà fixament, incrèdul.

Deu centímetres. Quinze centímetres. Trenta centímetres.

Després van començar a aixecar-se també els peus del llit.

—Gott in Himmel! (Déu del cel) —va murmurar Karl, esfereït. Però Karras no el va sentir ni va veure que es persenyava quan es van aixecar els peus del llit per quedar al mateix nivell de la capçalera. Això no està passant, va pensar mentre observava transfigurat.

El llit es va elevar trenta centímetres més, i després va romandre així suspesa, balancejant-se com si estigués surant sobre l’aigua.

—Pare Karras?

Regan es cargolava. Xiulant com una serp.

—Pare Karras?

Karras es va girar. L’exorcista el va observar serè, indicant-li, amb gestos del cap, el Ritual que tenia a les seves mans.

—La resposta, faci el favor, Karras.

Karras, perplex, semblava no entendre. Sharon va sortir corrent de l’habitació.

—Que l’enemic no tingui poder sobre ella —va respondre Merrin amablement.

Afanyant-se, Karras va tornar a seguir el text i va llegir la resposta, mentre el cor li bategava amb força.

—I que el fill de la iniquitat sigui impotent per fer-li mal.

—Senyor, escolta la meva oració —va continuar Merrin.

—I arribi a Tu el meu clam.

—El Senyor sigui amb vosaltres.

—I amb el vostre esperit.

Seguidament, Merrin va llegir una llarga oració, i, una vegada més, Karras va tornar a mirar al llit, les seves esperances sobre Déu i sobre els fets sobrenaturals, suraven en l’aire buit. Va sentir en tot el seu ésser un calfred de goig. Aquí està!

Aquí està! Davant meu! Aquí!

Es girà de cop en sentir el soroll de la porta que s’obria. Sharon va entrar precipitadament amb Chris, que es va detenir bocabadada, incapaç de donar crèdit als seus ulls.

—Déu meu!

—Pare Totpoderós, sempitern Déu…

L’exorcista va aixecar la mà i va fer tres vegades el senyal de la creu, sobre el front de Regan, mentre prosseguia llegint del Ritual.

—… que vas enviar al món al teu Fill, engendrat per aixafar al lleó rugent…

Va cessar la xiulada, i de la boca, estirada en forma d’O, va sortir un bram que crispava els nervis.

—… arrabassa de la perdició i de les urpes del dimoni a aquest ésser humà creat a la teva imatge i…

El bramul es va fer més fort, trencat…

—Déu i Senyor de tot allò creat… —Merrin va estirar la mà i va estrènyer una punta de la seva estola contra el coll de Regan, mentre seguia resant—, igual que el teu poder va fer caure del cel a Satan com un llamp; infon terror en la bèstia que causa la desolació de la teva vinya.

Va cessar el bram. Un silenci sonor. Després, un pútrid vòmit verdós va començar a rajar de la boca de Regan en lentes i regulars glopades, que fluïen com la lava i anaven caient a la mà de Merrin.

Però ell no la va retirar.

—Permet que la teva poderosa mà llanci a aquest cruel dimoni fora de Regan Teresa McNeil, que…

Karras amb prou feines es va adonar que s’obria la porta i que Chris sortia corrent de l’habitació.

—Espanta a aquest perseguidor dels innocents…

El llit va començar a balancejar-se lentament, a fer sacsejades, a cabotejar. El vòmit encara fluïa de la boca de Regan quan Merrin, amb calma, li va ajustar l’estola de manera que quedés ferma en el seu coll.

—Dóna ànim als teus serfs per oposar-se valentament a aquest drac depravat, a fi de què ell no menyspreï a aquells que posen la seva confiança en Tu, i…

De sobte van cessar els moviments, i mentre Karras observava fascinat, el llit va descendir suaument, com una ploma, fins al sòl per posar-se, per fi, a sobre de la catifa amb un cop esmorteït.

—Senyor, permet que aquesta…

Atordit, Karras va desviar la mirada. La mà de Merrin. No podia veure-la. Estava enterrada sota una fumejant capa de vòmit.

—Damien?

Karras va aixecar els ulls.

—Senyor, escolta la meva oració —va dir suaument l’exorcista.

Karras es va girar cap al llit i va respondre:

—I arribi a Tu el meu clam.

Merrin li va treure l’estola, va fer un pas curt cap a enrere i després va sacsejar l’habitació amb el fuet de la seva veu en ordenar:

—Jo t’expulso, esperit abjecte, juntament amb tots els poders satànics de l’enemic. Tots els espectres de l’infern. Tots els teus salvatges companys. —La mà de Merrin degotava vòmit a sobre de la catifa—. És Crist qui t’ho ordena, Ell, que una vegada va aplacar els vents, el mar i la tempesta.

Que…

Regan va deixar de vomitar. Estava asseguda, en silenci.

Immòbil.

Els seus ulls en blanc es dirigien a Merrin amb perversitat. Des dels peus del llit, Karras l’observava de fit a fit. A mesura que s’anava esvaint en ell el xoc i l’excitació, la seva ment febril començava a refer-se, intentant furgar profundament en els racons del dubte lògic: telepatia, acció psicoquinètica, tensions adolescents i força dirigida per la psique.

Va arronsar l’entrecella al recordar una cosa. Es va apropar al llit i es va inclinar per tocar el canell de Regan. I va descobrir el que temia. Com va ocórrer amb el xaman a Sibèria, el pols bategava amb una rapidesa increïble. Va sentir un profund desànim, i, comprovant el seu rellotge, va comptar els batecs del cor com si cadascun d’ells hagués estat un argument en contra de la seva pròpia vida.

—És Ell qui t’ho ordena; Ell, que et va precipitar des de l’altura dels cels.

El poderós conjur de Merrin va sacsejar els límits de la consciència de Karras amb ressonants i inexorables cops, mentre el pols s’accelerava cada vegada més.

Més ràpid encara! Karras va mirar a Regan. Encara en silenci. En l’aire gelat, tènues bafarades de vapor s’elevaven de la matèria vomitada, com una pudent ofrena.

Karras se sentia inquiet. Després se li va començar a estarrufar el borrissol dels braços en veure que a poc a poc, amb una lentitud de malson, el cap de Regan girava com el d’un maniquí, cruixint igual que un mecanisme rovellat, fins que els fantasmals ulls en blanc es van quedar fixos als seus.

—I ara, Satan, tremola terrorizat…

Lentament, el cap va tornar a girar en direcció a Merrin.

—… tu, corruptor de la justícia! Engendrador de la mort!

Traïdor de les nacions! Lladre de la vida…!

Karras va passejar la mirada cautelosament al seu voltant quan les llums de l’habitació van començar a fer pampallugues, a perdre potència i a adquirir un to sobrenatural d’ambre vibrant. Va tremolar. Feia més fred. L’estança s’anava posant insuportablement freda.

—… tu, príncep dels assassins; tu, inventor de totes les obscenitats; tu, enemic de la raça humana; tu…

Un cop sec va sacsejar l’habitació. Després un altre. I un altre, i un altre… Vibraven a un ritme terrible, com els batecs d’un gegantí cor malalt.

—Allunya’t, monstre! El teu lloc és la solitud! El teu estatge, un niu d’escurçons! Descendeix i arrossega’t amb ells! És Déu mateix qui t’ho mana! La sang de…!

Els cops es van fer cada vegada més forts i ràpids.

—Jo et conjuro, antiga serp…

Els cops van seguir refermant-se.

—… pel jutge de vius i morts, pel teu Creador, pel Creador de tot l’Univers, pel…

Sharon va xisclar i es va estrènyer els punys contra les oïdes, mentre els cops es feien eixordadors; de sobte es van accelerar tant que van bategar a un ritme espantós.

El pols de Regan era alarmant. Martellejava a una velocitat tan elevada que no se li podia mesurar. A l’altre costat del llit, Merrin va allargar serenament la mà i, amb la punta del polze, va traçar el senyal de la creu sobre el pit, cobert de vòmit, de Regan. Les paraules de la seva pregària eren ofegades pels sorolls.

Karras va comprovar que el pols havia perdut bruscament velocitat, i mentre Merrin resava i feia el senyal de la creu sobre el front de Regan, els sorolls de malson van aturar-se de sobte.

—Oh, Déu del cel i de la terra, Déu dels àngels i arcàngels…! —Karras podia sentir ara l’oració de Merrin, mentre el pols es feia cada vegada més lent.

—Merrin, ets un bastard orgullós!

Carronya! Perdràs! Morirà!

La porca morirà!

La boira va començar a dissipar-se.

L’entitat diabòlica havia tornat, plena de còlera contra Merrin.

—Vanitós depravat! Vell heretge! Et commino a que et giris i em miris! Mira’m ara, merdós! —El dimoni va fer un bot cap a davant, va escopir a Merrin a la cara i després li va etzibar—: Així guareix el teu Mestre als cecs!

—Déu i Senyor de tota la creació… —va orar Merrin mentre, sense immutar-se, buscava el seu mocador i es netejava l’escopinada.

—Va, segueix les seves lliçons. Fes-ho! Posa la teva santa titola dins de la boca de la garrineta i purifica-la!

—Refrega-li la teva arrugada relíquia i serà guarida! Un miracle! Un…

—… deslliura a aquesta la teva serva de…

—Hipòcrita! A tu no t’importa gens la porca! No t’importa gens! L’has convertit en un duel entre nosaltres dos!

—Jo, humilment…

—Mentider! Mentider bastard! Digues; on és la teva humilitat, Merrin? Al desert?

A les ruïnes? A les tombes de les que vas fugir per escapar dels teus germans, els homes? Per escapar dels teus inferiors, dels pobres i febles d’esperit? Parles als homes tu, vòmit pietós?

—… lliura…

—El teu estatge és un niu d’envanits, Merrin. El teu lloc està dins de tu mateix. Torna al cim de la muntanya i parla amb el teu únic igual!

—Estàs afamat, Sant Merrin? Aquí et dono nèctar i ambrosia, et dono l’aliment del teu Déu! «Va grallar el dimoni, secretant diarrea i burlant-se perquè aquest és el meu cos! Ara ho consagres, Sant Merrin!».

Merrin va continuar amb les seves oracions sense parar esment, al mateix temps que el torrent d’insults continuava de forma violenta.

Fastiguejat, Karras va concentrar la seva atenció en el text, mentre que Merrin llegia un passatge de sant Lluc:

—… «El meu nom és Legió», va respondre, perquè eren molts els dimonis que havien entrat en ell, i li suplicaven a Jesús que no els ordenés precipitar-se a l’abisme. Hi havia allà un gran ramat de porcs que estaven pasturant a la muntanya. Els dimonis van suplicar a Jesús que els permetés entrar en els porcs. Ell els hi va permetre. Llavors van sortir d’aquell home, van entrar en els porcs i, des de l’alt del penya-segat, el ramat es va precipitar al llac i es va ofegar. I…

—Willie, et porto bones notícies —va bramar el dimoni. Karras va aixecar la mirada i va veure que Willie, prop de la porta, es parava en sec amb la seva càrrega de tovalloles i llençols—. Et porto la bona nova de redempció —va dir amb maliciosa satisfacció—. Elvira està viva!

Viu! És…!

Willie mirava bocabadada.

Llavors Karl es va dirigir a ella, cridant-li:

—No, Willie! No!

—… una toxicòmana, Willie, un cas perdut!…

—Willie, no escoltis! —udolava Karl.

—Vols que et digui on viu?

—No escoltis! No escoltis! —Karl l’empenyia fora de l’habitació.

—Vés a visitar-la el dia de la mare, Willie!

Sorprèn-la!

Vés i…!

Bruscament, el dimoni es va interrompre, clavant els ulls en Karras, que prenia de nou el pols de Regan; el va trobar fort, la qual cosa indicava que se li podia administrar més «Librium». Es va apropar a Sharon per indicar-li que preparés una altra injecció.

—La vols? —va dir luxuriosament el dimoni—. És teva! Sí, aquesta barjaula és teva!

—Podries cardar-te-la si volguessis. Apa que no ha tingut fantasies nocturnes amb tu Karras! Es masturba pensant en la teva enorme i sacerdotal…

Sharon va posar-se vermella i va apartar la vista quan Karras li va donar instruccions per al «Librium».

—I un supositori de «Compazine» si torna a vomitar —va agregar.

Sharon va fer un gest afirmatiu amb el cap baix i va marxar. En passar al costat del llit, encara amb el cap acotat, Regan li va cridar: «Puta!»; després va fer un salt, li va perbocar en tota la cara amb un doll de vòmit i, mentre Sharon es quedava paralitzada regalimant, va sorgir la personalitat de Dennings, qui, amb veu ronca, va exclamar: «Barjaula de merda!». Sharon va guillar de l’habitació.

La personalitat de Dennings feia ara ganyotes de disgust.

Passejant la vista a la seva al voltant, va preguntar:

—Pot algú obrir una mica la finestra, si us plau? Aquesta habitació apesta a merda! És simplement…

—No, no, no, no ho facin! —es va corregir—. No, per tots els cels, no ho facin, que podríem tenir un altre mort dels collons!

Després va riure, va aclucar els ulls monstruosament a Karras i va desaparèixer.

—És Ell qui t’expulsa…

—De veritat Merrin? Realment ho fa?

Havia tornat el dimoni. Merrin va prosseguir amb els seus conjurs, les aplicacions de l’estola i el constant traçat del senyal de la creu, mentre el dimoni seguia vomitant obscenitats. Massa llarg, es deia Karras: el paroxisme es perllongava massa.

—Ara ve la puta de la mare de la porca immunda! —va rugir el dimoni.

En girar-se, Karras va veure que Chris se li apropava amb un tros de cotó i una xeringa. Amb el cap cot, sentia les injúries del dimoni; Karras, amb l’entrecella frunzida, es va avançar cap a ella.

—Sharon s’està canviant de roba —li va explicar Chris—, i Karl està…

Karras la va interrompre amb un «Està bé», i tots dos es van apropar al llit.

—Vine a veure la teva obra, mare meuca! Vine!

Chris intentava desesperadament de no escoltar, de no mirar, mentre Karras subjectava els braços de Regan, que no oposava resistència.

—Mirin a aquesta dona repulsiva! Mirin a la meuca assassina! —es va enfuriar el dimoni—. Estàs contenta? Tu has estat la causa!

Sí, tu, amb la teva carrera primer de tot, la teva carrera abans que el teu marit, abans que ella, abans que…!

Karras va mirar al seu voltant.

Chris estava com petrificada.

—Segueixi! —li va ordenar—. No li faci cas! Prossegueixi!

—… el teu divorci! Acudir als capellans! Els capellans no t’ajudaran! —La mà de Chris va començar a tremolar—. Està boja! Està boja! La porca és boja! Tu l’has portat a la follia, a l’assassinat i…!

—No puc! —Amb la cara contreta, Chris mirava la xeringa vacil·lant. Va agitar el cap.

No puc fer-ho!

Karras l’hi va arrencar de les mans.

—No importa, desinfecti!

—Desinfecti el braç! Aquí! —li va dir en to ferm.

—… en el seu taüt, barjaula, per…

—No pari esment! —li va reiterar Karras; llavors el dimoni bruscament es va encarar cap a ell, els ulls desorbitats de fúria—. I tu, Karras!

Chris va desinfectar el braç de Regan.

—Ara vagi-se’n! —li va ordenar Karras mentre clavava l’agulla en la carn consumida.

Ella va sortir corrent.

—Sí!, nosaltres sabem del teu afecte per les mares, estimat Karras! —va rugir el dimoni.

El jesuïta va retrocedir acovardit, i, per un moment, no es va moure. Després, lentament, va retirar l’agulla i va mirar aquells ulls en blanc. De la boca de Regan brollava un cantussol, una espècie de salm, amb veu clara i dolç, com la d’un nen corista: Tantum ergo, sacramentum, veneremur cernui…

Era un himne que es canta en la benedicció amb la benedicció catòlica. Karras semblava exànime, mentre seguia el cant. Estrany i esgarrifós, l’himne sacre era un buit en el qual Karras va sentir, amb una terrible claredat, l’horror de la nit que s’aproximava.

Aixecant la mirada, va veure a Merrin, tovallola en mà.

Amb moviments cansats i suaus, l’ancià netejava el vòmit de la cara i coll de Regan.

—… et antiquum documentum…

El cant. De qui serà la veu?, es preguntava Karras. I després, fragments: Dennings…

La Finestra… Obsessionat, va veure que Sharon tornava i li agafava la tovallola a Merrin.

—Jo ho acabaré, pare —li va dir—. Ja estic bé.

Vull canviar-la i netejar-la abans d’administrar-li el «Compazine». Podria esperar fora una estoneta?

Els dos sacerdots van sortir a la tebiesa i foscor del vestíbul i es van recolzar, cansats, contra la paret.

Karras escoltava el misteriós cantussol que venia de l’habitació de Regan. Al cap d’uns moments, es va dirigir suaument a Merrin:

—Vostè ha dit… vostè ha dit abans que hi havia només… una entitat.

—Sí.

Parlant en veu baixa, amb els caps junts, semblaven estar confessant-se.

—Totes les altres no són més que formes d’atac —va continuar Merrin—. Hi ha un… només un. És un dimoni. —Van encetar una pausa. Després, Merrin va afirmar amb senzillesa—: Jo sé que vostè dubta d’això. Però miri, a aquest dimoni… el vaig conèixer una vegada. I és poderós… poderós…

Va haver un silenci. Karras va tornar a parlar:

—Diem que el dimoni… no pot afectar la voluntat de la víctima.

—Sí, així és… així és… No hi ha pecat.

—Llavors, Quin és el propòsit de la possessió? —va preguntar Karras amb l’entrecella frunzit—. Quin sentit té?

—Qui ho sap? —va respondre Merrin—. Qui pot tenir l’esperança de saber-ho? —Va pensar un moment. Després va continuar sondejant—: Però jo crec que l’objectiu del dimoni no és el possés, sinó nosaltres… els observadors… cada persona d’aquesta casa. I crec… crec que el que vol és que ens desesperem, que rebutgem la nostra pròpia humanitat, Damien, que ens vegem, a la llarga, com a bèsties, com essencialment vils i abjectes, sense noblesa, horribles, indignes. I tal vegada aquí estigui el perquè de tot: en la indignitat.

Perquè jo penso que el creure en Déu no té res a veure amb la raó, sinó que, en última instància, és una qüestió d’amor, d’acceptar la possibilitat que Déu pot estimar-nos…

Merrin va fer una altra pausa. Va prosseguir més lentament, obrint la seva ànima en un murmuri.

—Ell sap…, el dimoni sap on atacar… Fa molt temps que em sentia desesperat per no poder estimar el meu proïsme. Certes persones… em repel·lien.

Com podria estimar-les?, pensava. I això em turmentava, Damien; em va portar a desconfiar de mi mateix… i, partint d’aquí, desconfiar del meu Déu. Es va fer miques la meva fe…

Interessat, Karras va aixecar els seus ulls cap a Merrin.

—I què va passar? —va preguntar.

—Doncs que, per fi, em vaig adonar que Déu mai em demanaria allò que m’és psicològicament impossible, que l’amor que ell em demanava estava en la meva voluntat i no volia dir que havia de sentir-lo com una emoció. En absolut. Em demanava que obrés amb amor cap als altres, i el fet que ho fes amb aquells que em repel·lien, era un acte d’amor més gran que qualsevol altre. —Va moure el cap—. Sé que tot això ha de semblar-li molt obvi, Damien. Ho sé. Però llavors no aconseguia veure-ho. Estranya ceguesa. Quants marits i dones —va exclamar amb tristesa— creuran que ja no s’estimen perquè els seus cors no es commouen en veure’s! Ah, bon Déu! —va moure el cap afirmativament—. Damien, aquí radica la possessió; no tant en les guerres, com alguns volen creure; i molt poques vegades en intervencions extraordinàries com aquesta… la d’aquesta nena… aquesta pobra criatura. No, jo ho veig molt més sovint en coses petites, Damien; en els mesquins o absurds rancors, en les equivocacions, en la paraula cruel i insidiosa que les llengües deslligades llancen entre amics. Entre amants. Unes quantes d’aquestes coses —va murmurar Merrin—, i ja no és necessari que sigui Satan el que dirigeixi les nostres guerres, doncs les dirigim nosaltres mateixos… nosaltres mateixos…

Encara arribava el cant del dormitori. Merrin va mirar cap a la porta i va escoltar un moment.

—I, no obstant, fins i tot d’això, del mal, vindrà el bé. D’alguna manera. D’alguna manera que mai podrem entendre, ni tan sols veure. —Merrin va fer una pausa—. Potser el mal sigui el gresol de la bondat —va manifestar—. I tal vegada el propi Satan, malgrat si mateix, serveixi d’alguna manera per complir la voluntat de Déu.

No va dir res més, i durant una estona van romandre en silenci, mentre Karras reflexionava. Li va venir a la ment una altra objecció.

—Una vegada que el dimoni és expulsat —va dir temptejant—, com se li pot impedir que torni a entrar?

—No ho sé —va respondre Merrin—. No ho sé. Més sembla ser que mai torna. Mai.

Mai. —Merrin es va posar una mà a la cara i es va pessigar suaument les comissures dels ulls—. Damien…, Quin nom tan meravellós! —va murmurar.

Karras va percebre esgotament en la seva veu. I més coses.

Ansietat. Com un dolor reprimit.

De sobte, Merrin es va apartar de la paret i, amb la cara amagada entre les mans, es va excusar i va córrer pel passadís en direcció al bany. «Què passa?», es va preguntar Karras. Va sentir una sobtada enveja i admiració per la profunda i senzilla fe de l’exorcista. Es va tornar cap a la porta. El cant.

No se sentia més. Hauria acabat, per fi, la nit?

Minuts més tard, Sharon va sortir del dormitori amb un munt de roba i llençols pestilents.

—Està dormint —va dir. Ràpidament, va desviar la mirada i es va allunyar pel corredor.

Karras va respirar profundament i va tornar al dormitori. Va sentir el fred, va percebre la pudor. Va caminar a poc a poc fins al llit. Regan estava adormida.

Per fi. I, per fi —va pensar—, ell podria descansar.

Va agafar el prim canell de Regan i va mirar la maneta del seu rellotge.

—Per què fas això, Dimmy?

Se li va gelar el cor.

—Per què fas això?

El sacerdot no podia moure’s; no respirava, no s’atrevia a mirar en la direcció de la que procedia aquella veu queixosa; no s’atrevia a veure aquells ulls que estaven allà de veritat: acusadors i solitaris. La seva mare. La seva mare!

—Em vas abandonar per ser sacerdot, Dimmy; em vas enviar a un asil…

No miris!

—Ara vas a par mi…?

No és ella!

—Per què fas això?

Li retrunyia el cap, tenia el cor en la boca.

Va tancar amb força els ulls mentre la veu es tornava implorant, espantada, plorosa.

—Sempre vas ser un nen bo, Dimmy. Fes el favor!

Tinc por!

Si us plau, no em facis fora, Dimmy!

Si us plau!

… no és la meva mare!

—Fora no hi ha res! Només foscor, Dimmy!

—Estic sola! —Semblava plorar.

—No ets la meva mare! —va murmurar Karras amb vehemència.

—Dimmy, si us plau!

—No ets la meva…

—Oh, per l’amor de Déu, Karras!

Era Dennings.

—Miri, senzillament no és just que ens facin fora d’aquí! Pel que a mi respecta, és una qüestió de justícia que estigui aquí!

Aquesta puteta va prendre’m el cos, i tinc dret a què se’m permeti romandre en el d’ella! , No li sembla? Oh, per Déu!, Karras, miri’m! Vol?

Som-hi. No gaire sovint se’m deixa representar el meu paper. Giri’s i miri’m.

Karras va obrir els ulls i va veure la personalitat de Dennings.

—Això, està millor. Miri, ella em va matar. No la propietària de la casa, Karras, sinó Ella! Sí, Ella! Va assentir amb el cap. Jo estava sol al bar pensant en les meves coses. Sap?, quan em va semblar sentir que es queixava al pis de dalt. Bé, després de tot, jo havia d’anar a veure què li feia mal, així que vaig pujar, i llavors el collons de txona em va agafar pel coll. —La veu era ara planyívola, patètica—. Déu meu, mai en la meva vida havia vist tanta força!

Va començar a cridar que jo estava enganyant a la seva mare o alguna cosa per l’estil, o que jo vaig ser la causa del seu divorci. Alguna cosa així. No era molt clar. Però li asseguro que ella em va empènyer pel refotut cony de finestra! —Veu trencada. To agut—. Ella em va matar! Hòstia si em va matar! Li sembla, llavors, que és just fotre’m fora d’aquí? Vinga, Karras, respongui’m! Creu que és realment just? Ho creu vostè?

Karras va empassar saliva.

—Sí o no? —el va esperonar—. És just?

—Per què… per què… li va quedar el cap tornat cap a enrere? —va preguntar Karras amb veu ronca.

Dennings va desviar cap al seu al voltant una mirada evasiva.

—Això va ser un accident… una monstruositat… Em vaig donar contra els graons, Sap? Va ser una cosa molt rara.

Karras meditava, amb la gola seca. Va prendre novament el pols a Regan i va mirar el rellotge per desviar l’atenció.

—Dimmy, per favor! No permetis que em quedi sola!

La seva mare.

—Si en comptes de sacerdot haguessis estat metge, jo hauria viscut en una bonica casa, Dimmy; no amb paneroles, No sola a l’apartament! Llavors…

Lluitava per fer-la callar, però la veu plorava de nou.

—Dimmy, si us plau!

—No ets el meu…

—No vols enfrontar-te amb la veritat, merdeta pudent? —Era el dimoni—. Creus en el que et diu Merrin? Creus que és bo i sant? Doncs bé, No ho és!

És orgullós i indigne! T’ho provaré, Karras! T’ho demostraré matant a la porca!

Karras va obrir els ulls. Però encara no s’atrevia a mirar.

—Sí, ella morirà, i el Déu de Merrin no la salvarà, Karras.

Tu no la salvaràs! Morirà per l’orgull de Merrin i per la teva incompetència! Sapastre! No hauries d’haver-li injectat «Librium»!

Llavors, Karras es va girar i el va mirar als ulls.

Brillaven amb triomfant rancúnia.

—Pren-li el pols! —El dimoni somreia—. Au, Karras!

Pren-li!

Estrenyia amb la seva mà el canell de Regan; Karras va frunzir l’entrecella, preocupat. El pols era ràpid i…

—Feble, Eh? —va bramar el dimoni—. Ah, sí! Una mica.

De moment, només una mica.

Karras va agafar el seu maletí i va treure el fonendoscopi. El dimoni va proferir amb veu ronca:

—Escolta, Karras! Escolta bé!

Karras la va auscultar. Els batecs del cor sonaven distants i apagats.

—No la deixaré dormir!

Karras va mirar ràpidament al dimoni. Va sentir una esgarrifança.

—Sí, Karras —va grunyir—. No dormirà! Em sents? No deixaré dormir a la porca!

Mentre el sacerdot observava atordit, el dimoni va vinclar el cap cap a enrere, mentre llançava una riallada. No va sentir que Merrin entrava de nou a l’habitació.

L’exorcista es va detenir al costat d’ell i el va mirar amb deteniment.

—Què passa? —va preguntar.

Karras va respondre, inexpressiu:

—El dimoni… ha dit que no la deixaria dormir. —Va posar en Merrin els seus ulls turmentats—. El cor ha començat a fallar-li, pare. Si no descansa aviat, morirà d’insuficiència cardíaca.

Merrin semblava seriós.

—Li pot administrar alguna cosa que la faci dormir?

Karras va moure el cap.

—No; és perillós. Pot entrar en coma.

En tornar-se, Regan es va posar a escatainar com una gallina.

—Si la tensió arterial segueix baixant… —va dir per acabar.

—Què es pot fer? —va preguntar Merrin.

—Res… res… —va respondre Karras—. Però no sé… potser algun nou avanç… —Bruscament va dir a Merrin—: Vaig a consultar amb un cardiòleg, pare.

Merrin va assentir.

Karras va baixar les escales. Va trobar a Chris a la cuina, i a l’estança contigua va sentir el plor de Willie i la veu de Karl, que intentava consolar-la.

Li va explicar la necessitat d’una consulta, si bé li va ocultar el perill que corria Regan. Chris va donar la seva autorització i Karras va trucar per telèfon a un amic, un famós especialista de la Facultat de Medicina de la Georgetown University, al que va despertar per informar-li breument del cas.

—De seguida vaig —va dir l’especialista.

En menys de mitja hora va estar a la casa. Ja en el dormitori, va reaccionar amb sorpresa davant el fred i la pudor, i amb horror i compassió, davant l’estat de Regan. En aquest moment la nena balbotejava un incoherent argot. Mentre el cardiòleg l’examinava, la nena, alternativament, cantava i imitava veus d’animals. Després va aparèixer Dennings.

—Oh, és terrible! —es va queixar davant l’especialista—. Simplement espantós! Confio que pugui vostè fer alguna cosa! Pot fer-ho?

Si no, no tindrem on anar, i tot per que…

Oh, aquest diable maleït és un tossut! —L’especialista observava amb expressió estranya mentre prenia la tensió a Regan; Dennings va mirar a Karras i es va queixar—: Què collons està fent? No se n’adona que la puteta hauria d’estar en un hospital? En un manicomi, Karras! Vostè ho sap! De debò.! Suspenguem aquest ridícul sortilegi! Si ella mor, vostè sap que serà culpa seva! Tota seva! Jo crec que pel fet que ell sigui tossut, Vostè no ha de portar-se com un estúpid! És vostè metge! Hauria de saber el que cal fer, Karras!, som-hi! Hi ha escassetat de places en aquest moment.

Si ens…

El Dimoni va tornar, udolant com un llop. El cardiòleg, inexpressiu, es va guardar l’esfigmomanòmetre. Després li va fer un gest a Karras.

Havia conclòs.

Van sortir al passadís. L’especialista va mirar per un moment cap al dormitori i va preguntar, intrigat:

—Què diables passa aquí dins, pare?

El jesuïta va desviar la mirada.

—No puc dir-li-ho —va contestar en to suau.

—Està bé.

—Què opina?

L’expressió de l’especialista era ombrívola.

—Ha de detenir aquesta activitat… dormir… dormir abans que li baixi la pressió arterial…

—Què puc fer, Bill?

L’especialista va mirar fixament a Karras i va dir:

—Resar.

Va saludar i va marxar. Karras el va mirar mentre marxava; cadascuna de les seves artèries i nervis imploraven descans, esperança, miracles, que sospitava no es produirien… No hauries d’haver-li injectat «Librium»!

Es va encaminar de nou al dormitori i va empènyer la porta amb una mà, que li pesava com la seva ànima.

Merrin romania al costat del llit, vigilant a Regan, que ara renillava com un cavall. En sentir que Karras entrava, el va mirar inquisitivament. Karras va moure el cap amb desànim. Merrin va comprendre.

Hi havia tristesa en la seva cara; després, acceptació i, en tombar-se cap a Regan, una inflexible decisió. L’ancià es va agenollar al costat del llit.

—Pare nostre… —va començar a resar.

Regan li va escopir amb una bilis fosca i pudent, i després grunyí:

—Perdràs! Ella morirà!

Morirà!

Karras va prendre el seu exemplar del Ritual. El va obrir.

Va aixecar la vista i va mirar a Regan.

—Salva a la teva serva —va resar Merrin.

—En presència de l’enemic.

En l’ànima de Karras hi havia una angoixant desesperació. Dorm! Dorm!, rugia la seva voluntat amb frenesí.

Però Regan no es va adormir.

Ni a la matinada.

Ni al migdia.

Ni en fosquejar.

Ni el diumenge, quan el pols es va acostar als cent quaranta batecs, i la seva vida penjava d’un fil.

Els atacs se succeïen sense descans, mentre Karras i Merrin repetien una vegada i una altra el ritual, sense dormir, i Karras provava febrilment medicaments. Va tractar de reduir els moviments de Regan a un mínim, lligant-la al llit amb un llençol i mantenint a tots fora de l’estança, per veure si la falta de provocacions acabava amb les convulsions. No ho va aconseguir. I els crits de Regan eren tan esgotadors com els seus moviments. No obstant això, mantenia la tensió arterial. Però, Per quant temps més?, es deia Karras, angoixat.

Oh, Déu meu, no permetis que es mori!, es repetia a si mateix. No deixis que es mori!

Permet que s’adormi!

Permet que s’adormi! En cap moment va tenir la més mínima consciència que els seus pensaments eren oracions: només s’adonava que no eren ateses.

A les set de la tarda d’aquell diumenge, Karras estava assegut al costat de Merrin a l’habitació, exhaust i desfet pels atacs diabòlics: la seva falta de fe i la seva incompetència. I Regan per culpa seva…

No hauries d’haver-li injectat «Librium»…

Els sacerdots acabaven d’acabar un cicle del ritual. Estaven descansant mentre Regan entonava el «Panis Angelicus». Rarament sortien de l’habitació.

Karras ho va fer només una vegada per canviar-se de roba i donar-se una dutxa. Però era més fàcil romandre despert enmig del fred que de la pudor, pudor que des d’aquell matí s’havia convertit en repugnant olor a carn podrida.

Amb els ulls enrogits i mirant febrilment a Regan, a Karras li va semblar percebre un soroll. Alguna cosa que cruixia. De nou. Quan parpellejava. Llavors va comprendre que el soroll provenia de les seves pròpies parpelles resseques. Es girà en direcció a Merrin.

Durant aquelles hores, l’exorcista havia parlat molt poc: de tant en tant, algun record de la seva infantesa, reminiscències, petites coses, una història sobre un ànec que tenia, anomenat Clancy.

Karras estava molt preocupat per ell. La falta de son. Pels atacs del dimoni. A la seva edat. Merrin va tancar els ulls i va recolzar la barbeta al pit.

Karras va mirar a Regan i després, cansat, es va apropar al llit. Li va prendre el pols i es va aprestar a mesurar la tensió arterial. En embolicar-li el braç en el braçal de l’esfigmomanòmetre, va haver de parpellejar repetides vegades, ja que se li ennuvolava la vista.

—Avui és el Dia de la Mare, Dimmy.

Per un moment va ser incapaç de moure’s; va sentir que el cor se li retorçava dins del pit. Després va mirar aquells ulls que ja no s’assemblaven als de Regan, sinó que eren els tristament acusadors de la seva mare.

—No sóc prou bona per a tu? Per què m’abandones perquè mori sola, Dimmy? Per què? Per què em…?

—Damien!

Merrin li aferrava el braç amb fermesa.

—Faci el favor, marxi i descansi una mica, Damien…

—Dimmy, si us plau! Per què em…?

Va entrar Sharon a canviar la roba del llit.

—Vagi-se’n i descansi una mica, Damien! —va insistir Merrin.

Amb un nus en la gola, Karras va donar mitja volta i va sortir de l’habitació. Es va quedar aturat en el passadís. Es sentia feble. Després va baixar les escales, detenint-se indecís. Un cafè? Ho anhelava.

Però encara anhelava més la dutxa, canviar-se de roba, afaitar-se.

Va abandonar la casa i va creuar el carrer en direcció a la residència dels jesuïtes. Va entrar. Va anar a les palpentes fins a la seva habitació. I en mirar cap al llit…

Oblida’t de la dutxa. Dorm. Mitja hora.

Quan s’apropava al telèfon per avisar a recepció que el despertessin, va sonar el timbre.

—Digui —va contestar amb veu ronca.

—Hi ha una persona que vol veure’l, pare Karras; un tal senyor Kinderman.

Durant uns moments va contenir la respiració, i després, resignat, va contestar:

—Digui-li, si us plau, que vaig de seguida.

En penjar el receptor, Karras va veure el cartró de «Camel» a sobre de la seva taula. Portava una noteta de Dyer.

La va llegir amb la vista ennuvolada.

S’ha trobat una clau del «Club Play Boy» en el reclinatori de la capella, enfront dels llums votius. És teva? Pots reclamar-la a recepció.

Inexpressiu, Karras va deixar la nota, es va posar roba neta i va sortir de l’habitació. Es va oblidar d’agafar els cigarrets.

Ja a recepció va veure a Kinderman al costat del mostrador, arranjant, amb gest delicat, les flors d’un gerro. En sentir que Karras arribava, es va girar mentre sostenia per la tija una camèlia rosada.

—Ah, pare! Pare Karras…! —va exclamar Kinderman; però va canviar la seva expressió alegre per una altra de preocupació en veure l’esgotament a la cara del jesuïta. Ràpidament va deixar la camèlia en el seu lloc i va sortir al pas de Karras—. Té molt mal aspecte!

Què passa? Això li ocorre de tant córrer per la pista! Deixi de fer-ho! Vingui amb mi! —Prenent-lo pel colze, el va portar cap al carrer—. Té un minut disponible? —li va preguntar en passar per la porta d’entrada.

—Escassament… —va murmurar Karras—. De què es tracta?

—Quatre paraules. Necessito un consell, només un consell.

—Sobre què?

—L’hi diré de seguida. —Kinderman va fer un gest amb la mà com si rebutgés una idea—. Caminem, prenguem l’aire. —Va passar el seu braç pel de el jesuïta i, junts, van creuar en diagonal el carrer Prospect—. Ah, miri això!

Bell! Magnífic! —Assenyalava la posta del sol sobre el Potomac. En la quietud ressonaven, barrejats, els riures i les veus dels estudiants de Georgetown enfront d’un bar situat prop de la cantonada del Carrer Trenta-sis. Un li va donar un cop de puny a un altre al braç i els dos van començar a lluitar amistosament—. Ah, la Universitat, la Universitat…! —es va lamentar Kinderman, assenyalant amb el cap en direcció als estudiants—. Jo mai vaig anar… però m’hauria agradat… m’hauria agradat… —Va advertir que Karras contemplava el crepuscle—. Li dic de debò que té mal aspecte —va repetir—. Què li passa? Ha estat malalt?

«Quan anirà al gra?», es va preguntar Karras.

—No; simplement, molt ocupat —va respondre.

—Afluixi una mica, llavors! —va exclamar Kinderman—. Au, afluixi! Vostè sap molt bé el que li convé. A propòsit, Ha vist el «Ballet Bolshoi» al «Watergate»?

—No.

—Jo tampoc. Però m’hauria agradat. Les noies són tan gràcils… tan agradables…

Havien arribat a la barana del pont, sobre el riu. Recolzant un braç, Karras va mirar de front a Kinderman, qui, amb les mans sobre l’ampit, contemplava, pensatiu, l’altra riba.

—Què vol, tinent? —va preguntar Karras.

—Ah, pare! —va sospirar Kinderman—. Tinc un problema.

Karras va dirigir una brevíssima mirada en direcció a la finestra, tancada, de l’habitació de Regan.

—Professional?

—Bé, en part… només en part.

—De què es tracta?

—És un problema, sobretot… —vacil·lant, Kinderman va mirar de gairell— ètic, pare Karras… Una pregunta… —El detectiu es va girar i va recolzar l’esquena contra la paret. Va frunzir les celles, amb la vista cap al terra. Després es va encongir d’espatlles—. No podia comunicar-li-ho a ningú, i menys al meu superior. Simplement no podia. De manera que he pensat… —La cara se li va il·luminar sobtadament—. Jo tenia una tieta… Senti, senti això, que és molt graciós. Durant anys, ella li va tenir terror al meu oncle. Mai s’atrevia a dir-li una paraula, i menys encara a aixecar la veu. Mai! Així, quan s’enutjava amb ell, pel que fos, corria a l’armari del seu dormitori, i allà, en la foscor, tal volta vostè no em creurà, en la foscor, ella sola, entre la roba penjada i les arnes, insultava, insultava al meu oncle durant uns vint minuts!

Li deia exactament el que pensava d’ell!

Cridava!

Després sortia, alleujada, i anava a besar-li la galta. Digui’m, Què és això, pare Karras? Una teràpia?

—I molt bona! —va dir Karras, somrient feblement—. I ara jo sóc el seu armari. És això el que volia dir-me?

—En certa manera —va replicar Kinderman. Novament va baixar la vista—. En certa manera; però hi ha quelcom més seriós, pare Karras. —Va fer una pausa—. Perquè l’armari ha de parlar —va agregar en to greu.

—Té un cigarret? —va preguntar Karras; li tremolaven les mans.

El detectiu el va mirar, incrèdul.

—Creu vostè que fumo amb la meva malaltia?

—No, esclar —va murmurar el sacerdot, entrellaçant les mans a sobre de la barana i mirant-les-hi—. Deixa de parlar!

—Quin metge! No permeti Déu que em posi malalt a la selva i, en comptes d’Albert Schweitzer, em trobi només amb vostè! Guareix vostè encara les berrugues amb granotes, doctor Karras?

—No, amb gripaus —va respondre Karras amb veu apagada.

—Avui no riu —va dir Kinderman, preocupat—. Passa alguna cosa?

Karras va negar amb el cap.

—Prossegueixi —li va dir suaument.

El detectiu va sospirar, mirant cap al riu.

—Com li anava dient… —va panteixar. Es va gratar el front amb l’ungla del polze—. Li deia que… diguem que estic treballant en un cas, pare Karras. Un homicidi.

—Dennings?

—No, no, purament hipotètic.

Vostè no coneix la víctima. En absolut.

Karras va assentir.

—Sembla ser un assassinat ritual de bruixeria —va continuar, pensatiu, el detectiu. Tenia l’entrecella frunzida. Triava lentament les paraules—. I diguem que en aquesta hipotètica casa viuen cinc persones i que una d’elles ha de ser l’assassí. —Feia emfàtics moviments amb les mans—. Això ho sé, ho sé, ho sé positivament. —Després va fer una pausa, respirant poc a poc—. Però el problema… totes les evidències… assenyalen a una criatura, pare Karras, a una nena de deu anys, potser dotze… Podria ser la meva filla. —Mantenia la vista fixa en el dic que s’albirava en la llunyania—. Sí, ja sé que sembla fantàstic… ridícul… però és veritat. Llavors, pare, arriba a aquesta casa un sacerdot molt famós, i, com vulgui que es tracta d’un cas purament hipotètic, m’assabento, pel meu també hipotètic geni, que aquest sacerdot ha guarit ja cert tipus de malaltia.

Una malaltia mental, fet que esmento només de passada, per si li interessa.

Karras va sentir que empal·lidia.

—Bé, també hi ha… satanisme implicat en aquesta malaltia, i… força… Sí, una força increïble.

I aquesta… nena hipotètica, diguem llavors, podria… retorçar el cap d’un home. Sí, podria. —Feia gestos afirmatius amb el cap—. Sí… sí, podria.

Ara es pregunta un… —Va fer una ganyota, pensatiu—. Aquesta nena no és responsable, pare. És una dement. —Es va encongir d’espatlles. —I és només una criatura! Una criatura! —Va moure el cap—. No obstant això, la malaltia que té… pot ser perillosa. Podria matar a una altra persona. Qui sap? —Novament va mirar de gairell cap al riu—. És un problema.

Què fer? Hipotèticament, per descomptat.

Oblidar-ho i esperar que… —Kinderman va fer una pausa millori? —Es va buscar el mocador—. Pare, no sé… no sé. —Es va mocar—. És una decisió molt greu; simplement terrible. —Rebuscà una part no usada del mocador—. Terrible. I em molesta molt ser jo el que hagi de prendre-la. —Es va tornar a mocar, donant-se lleugers copets en una de les aletes del nas—. Pare, Què seria el correcte en tal cas? Hipotèticament! Què creu vostè que seria el correcte fer?

Per un instant, el jesuïta va vibrar de rebel·lia. Es va trobar amb els ulls de Kinderman i va respondre en to suau:

—Ho posaria en mans d’una autoritat superior.

—Crec que ja està aquí en aquest moment —va mussitar Kinderman.

—Doncs bé, jo ho deixaria aquí.

Les seves mirades es van trobar de nou. Kinderman es va guardar el mocador.

—He pensat que em diria això. —Va contemplar l’ocàs—. Quin espectacle tan bell!

Digne de ser vist. —Es va aixecar la màniga per mirar l’hora—. Haig d’anar-me.

La meva senyora estarà ja protestant que el sopar es refreda. —Es va tornar cap a Karras—. Gràcies, pare.

Em sento millor… molt millor. A propòsit, Podria fer-me el favor de donar un encàrrec? Si veu a un senyor anomenat Engstrom, digui-li: «Elvira es troba en una clínica: està bé». Ell ho entendrà. Ho farà?

Per descomptat, si el veu.

Karras estava desconcertat.

—Faltaria més! —va dir.

—No podríem anar al cinema una d’aquestes nits, pare?

El jesuïta va baixar la vista i va murmurar:

—Sí, aviat.

—«Aviat». És vostè com un rabí quan parla del Messies: sempre: «Aviat». Faci’m un altre favor, pare. —El detectiu semblava seriosament preocupat—. Deixi de córrer per la pista durant un temps. Camini.

Descansi una mica, no exageri. Ho farà?

—Ho faré.

Amb les mans a les butxaques, el detectiu mirava la calçada, amb aire resignat.

—Sí, ja sé —va sospirar pesadament—, aviat. Sempre aviat. —Quan es disposava a marxar, capcot encara va aixecar una mà i la va posar sobre l’espatlla del jesuïta.

Li va estrènyer.

Durant una estona, Karras el va observar allunyar-se pel carrer. El va mirar encuriosit. Amb afecte. I amb sorpresa, en comprovar com de misteriosos eren els laberints del cor.

Va aixecar els ulls fins als núvols, tenyits de color rosat que hi havia sobre el riu, i després, més a l’Oest, on semblaven lliscar fins als límits del món, resplendents i tènues com una promesa que es recorda. Va recolzar el dors de la seva mà contra els llavis i va baixar la vista per amagar la tristesa que li pujava des de la gola fins als ulls. Va esperar.

Ja no s’atrevia a enfrontar-se amb la posta del sol. Mirà de nou cap a la finestra de Regan; després va tornar a la casa. Sharon li va obrir la porta i li va informar que no hi havia novetats.

Portava un embalum de roba pudent. Li va dir:

—Haig de portar això a baix, al safareig.

La va mirar. Va pensar que li aniria bé prendre una tassa de cafè. Però va sentir que el dimoni llançava de nou insults contra Merrin. Es va dirigir a l’escala.

Després va recordar l’encàrrec. On devia se karl? Es va girar per preguntar a Sharon, però va veure que desapareixia per l’escala del soterrani.

Dominat per la confusió, es va encaminar a la cuina.

Karl no hi era. Només Chris.

Asseguda a la taula mirant… Un àlbum? Fotos. Retalls de diari.

No podia veure-li la cara, perquè tenia el front recolzat a les mans.

—Perdó —va dir Karras suaument—. Està Karl al seu dormitori?

Ella va negar amb el cap.

—Ha sortit a fer un encàrrec —va murmurar amb veu ronca, veu de plor—. Aquí té cafè, pare.

Es filtrarà en un minut.

Quan Karras va mirar l’indicador lluminós de la cafetera elèctrica, va sentir que Chris s’aixecava de la taula, i, en girar-se, la va veure sortir precipitadament, desviant la cara. Va escoltar un tremolós:

—Perdoni.

La seva vista es va posar en l’àlbum.

Es va apropar a mirar-ho. Instantànies. Una neneta.

Sentint una aguda angoixa, Karras es va adonar que aquella era Regan: aquí, bufant espelmetes d’un pastís d’aniversari: allà, asseguda sobre un moll del llac en shorts i samarreta, fent un gest alegre amb el braç davant la càmera. Tenia una inscripció a la samarreta:

«CAMPAMENT»…

No va poder distingir-ho bé.

A la pàgina contigua, una fulla de paper, pautat amb llapis i regla, contenia un manuscrit de nen:

Si en comptes de simple fang, pogués agafar les coses més boniques, com un arc de Sant Martí, o els núvols, o el cant d’un ocell, tal vegada llavors, benvolgudíssima mamà, si pogués ajuntar-les totes, podria fer de debò una estàtua teva.

I sota dels versos:

«T’ESTIMO! FELIÇ DIA DE LA MARE!».

La signatura, escrita en llapis, deia:

Rags.

Karras va tancar els ulls. No podia suportar allò.

Es va girar pesadament i va esperar que es filtrés el cafè. Capcot, es va agafar al marbre de la cuina i va tornar a tancar els ulls. Tanca-li la porta!, va pensar. Tanca-li la porta a tot! Però no podia, i mentre sentia el sord soroll del cafè que es filtrava, les mans van començar a tremolar-li, i la compassió va créixer fins a convertir-se en cega fúria contra la malaltia i el dolor, contra el sofriment dels nens i contra la monstruosa i ultratjant corrupció de la mort.

Si en comptes de simple fang…

La fúria es va esgotar; ara era pena i impotent frustració.

… Les coses més boniques…

No podia esperar que es filtrés el cafè. Havia d’anar-se’n… havia de fer alguna cosa… ajudar a algú… intentar…

Va sortir de la cuina. En passar pel vestíbul, va mirar cap a dins. Chris estava al sofà, plorant convulsivament; Sharon la consolava. Ell va desviar la vista i es va dirigir a l’escala; va sentir que el dimoni injuriava histèricament a Merrin.

—… haguessis perdut! Haguessis perdut i ho sabies! Tu, carronya, Merrin! Bastard! Torna! Vine i…! —Karras intentava no escoltar.

O el cant d’un ocell…

En entrar en el dormitori es va adonar que s’havia oblidat de posar-se un jersei. Va mirar a Regan.

Estava ficada al llit de costat, mentre el dimoni seguia rugint.

… Les coses més boniques…

Lentament es va apropar a la seva cadira i va agafar una manta.

Només llavors, en el seu esgotament, va notar l’absència de Merrin. En apropar-se al llit per prendre el pols a Regan, gairebé va ensopegar amb ell. Jeia estès de cap per avall, al costat del llit. Desllorigat.

Horroritzat, Karras es va agenollar. Li va donar la volta.

Va veure la coloració blavosa de la seva cara.

Li va prendre el pols. En un colpidor instant d’angoixa, es va adonar de què Merrin estava mort.

—… Llufa consagrada!

Vols morir-te? Karras, guareix-ho! —va rugir el dimoni—. Ressuscita’l i deixa’ns acabar, deixa’ns…

Era un col·lapse cardíac. L’artèria coronària.

—Oh, Déu! —es va queixar Karras en un murmuri—. Déu meu, no! —Va tancar els ulls, agitant el cap sense poder creure-s’ho, desesperat. Després, bruscament, en un arravatament d’aflicció, va enfonsar el polze, amb força, en el pàl·lid canell de Merrin, com si volgués extreure de les seves fibres el perdut pols de la vida.

—… pietós…

Karras va retrocedir i va respirar profundament. Llavors va veure les píndoles escampades pel terra. En agafar una va comprovar, amb desànim, el què ja sabia. Nitroglicerina.

Ho havia sospitat. Karras, amb ulls enrogits i plens de dolor, va contemplar el rostre de Merrin.

«… Vagi a descansar una mica, Damien».

—Ni els cucs es menjaran la teva carronya.

En sentir les paraules del dimoni, Karras va començar a tremolar, dominat per una fúria incontenible.

No escoltis!

—… homosexual…

No escoltis, no escoltis!

La còlera li va inflar al front una vena, que bategava amenaçadora.

En agafar les mans de Merrin i posar-les, pietosament, en forma de creu, va sentir que el dimoni grunyia:

—Posa-li ara a les mans la seva polla. —Una pútrida escopinada es va estavellar en un ull del mort—. Els últims ritus! —va exclamar, foteta, el dimoni. Va tornar a recolzar el seu cap i va riure salvatgement.

Estremit, Karras contemplava l’escopinada, amb ulls desorbitats. No es va moure. No podia sentir més que el rugir de la seva sang.

Després, lentament, va aixecar la cara, trasmudada per un electritzant paroxisme d’odi i fúria.

—Fill de puta! —va dir Karras en un murmuri de rauxa, que va espetegar a l’aire com un fuet—. Cabró! —Encara que no es movia, semblava com si es descargolés, mentre els tendons del coll se li estiraven com a cables. El dimoni va deixar de riure i el va observar malignament—. Anaves perdent! Ets un perdedor! Sempre has estat un perdedor! —va prosseguir. Regan va vomitar damunt d’ell; però Karras ho va ignorar i va prosseguir—. Sí, t’atreveixes amb els nens! —va dir, tremolant—. Amb les nenetes! Bé, vinga! Vejam què passa si ho proves amb algú una mica més gran! Som-hi! —Amb les mans esteses com a grans ganxos carnosos l’incitava amb moviments lents—. Va! Vinga, perdedor! Intenta-ho amb mi! Abandona la nena i pren-me a mi! Pren-me a mi! Entra…, entra en mi…!

Escassament un minut més tard, Chris i Sharon van sentir els sorolls procedents d’a dalt. Es trobaven al despatx, i, ja més tranquil·la, Chris estava recolzada en el petit mostrador del bar, mentre Sharon, a l’altre costat, preparava uns còctels.

Sharon va deixar sobre el mostrador les ampolles de vodka i d’aigua tònica, i ambdues dones van aixecar la mirada cap al sostre. Ensopecs.

Cops sords contra els mobles i…

… les parets. Després la veu de… El dimoni? El dimoni.

Obscenitats. Però una altra veu alternant-se. Karras?

Sí, Karras. Però amb un to més fort. Amb veu més profunda.

—No! No et permetré que els facis mal! No els hi faràs cap mal! Vindràs amb…!

A Chris li va caure el got en retrocedir, doncs s’havia sentit un violent soroll com d’alguna cosa que es feia miques —el trencament d’un vidre—. Van sortir corrent del despatx i van pujar precipitadament les escales cap a l’habitació de Regan, en la qual van irrompre violentament. Van veure en al terra la persiana de la finestra, arrencada dels seus suports.

I la finestra! El vidre estava fet miques!

Terroritzades, es van abalançar cap a la finestra, i, en fer-ho, Chris va veure a Merrin estirat al terra, al costat del llit. La impressió la va paralitzar. Després va córrer cap a ell. Es va agenollar. Va contenir l’alè.

—Oh, Déu meu! —va gemegar—. Sharon! Shar, vine aquí! Ràpid…!

Sharon va llançar un crit d’horror des de la finestra, i quan Chris va aixecar la vista, pàl·lida i bocabadada, Sharon va anar corrent cap a la porta.

—Shar, Què passa?

—El pare Karras! El pare Karras!

Va sortir atropelladament de l’habitació. Chris es va aixecar i, tremolant, va córrer a la finestra.

Va mirar cap avall. Va sentir una tremenda punxada al cor. Al peu de l’escalinata que donava al concorregut carrer M jeia Karras, tombat enmig d’una munió, que s’anava congregant.

Va mirar amb horror sentint-se paralitzada. Es va intentar moure.

—Mare!

La cridava una lànguida i plorosa veueta. Chris va contenir l’alè. No s’atrevia a creure-s’ho…

—Què passa, mare? Oh, si us plau! Si us plau, vine! Mare, si us plau! Tinc por! Tinc m…

Chris es va girar ràpidament i va veure en el rostre de la seva filla llàgrimes de confusió i una mirada suplicant.

De sobte engegà a córrer cap al llit, plorant.

—Rags! Oh, la meva petita!

Oh, Rags!

A baix, Sharon va sortir corrent, embogida, cap a la residència dels jesuïtes. Va demanar parlar urgentment amb Dyer, que va acudir immediatament a la recepció. Sharon li va explicar l’ocorregut. Dyer la va mirar amb cara trasmudada.

—Ha demanat una ambulància?

—Déu meu, no he pensat en això!

Dyer va donar de seguida instruccions a la telefonista de la centraleta i després va sortir corrent, seguit d’a prop per Sharon.

Van creuar el carrer i van baixar l’escalinata.

—Deixin-me passar, si us plau!

—Obrin pas! —Empenyent als curiosos, Dyer va sentir desgranar les lletanies de la indiferència: «Què ha passat?». «Un tipus ha caigut per l’escalinata». «Què…?». «Sens dubte estava borratxo. Mira com ha vomitat». «Anem, que se’ns farà tard…». Per fi, Dyer va poder obrir-se pas, i durant un moment colpidor es va quedar gelat en una dimensió eterna de dolor, en un espai on l’aire era massa angoixant com per poder respirar. Karras jeia contorsionat com una marioneta, de cara, amb el cap al centre d’un toll de sang, cada vegada més ampli.

Semblava mirar lluny, amb la boca oberta i la mandíbula dislocada. Encara vivia. I els seus ulls es van posar en Dyer amb la mirada borrosa. Feien l’efecte de brillar amb goig. Una súplica.

Alguna cosa urgent.

—Vinga, circulin! Allunyin-se!

Un policia. Dyer es va agenollar i va posar una mà, suau i tendra com una carícia, sobre la cara amb contusions i ferides. Un filet de sang fluïa de la seva boca.

—Damien… —Dyer va fer una pausa, per calmar el tremolor de la seva veu, i va veure en els ulls del moribund una lluentor tènue i ansiosa, una càlida súplica. Es va inclinar més—. Pots parlar?

Lentament, Karras va estirar una mà fins a agafar el canell de Dyer, que va estrènyer amb suavitat.

Dyer lluitava per contenir les llàgrimes. Es va inclinar encara més, fins a posar la boca a l’oïda de Karras.

—Vols confessar-te, Damien?

Va prémer.

—Et penedeixes de tots els pecats de la teva vida i d’haver ofès a Déu Pare Totpoderós?

Va prémer.

Dyer es dreçà, i mentre, lentament, traçava el senyal de la creu sobre Karras, va recitar les paraules de l’absolució:

—Ego et absolvo…

Gruixudes llàgrimes van rodar per les comissures dels ulls de Karras. Dyer sentia que li estrenyia amb força el canell mentre ell acabava la fórmula de l’absolució:… in nomini Patris, et Filii, et Spiritus Sancti.

Amén.

Dyer va tornar a inclinar-se fins a posar de nou la boca al costat de l’orella de Karras. Va esperar. Lluitava contra un nus que li tenallava la gola. Després va murmurar:

—Estàs…?

Es va detenir de sobte en sentir que s’afluixava bruscament la pressió sobre el seu canell. Redreçà de nou el pit i va veure aquells ulls plens de pau i de quelcom més: una cosa misteriosament semblat a l’alegria davant la fi d’una enyorança del cor. Els ulls seguien oberts, mirant. Però ja fora d’aquest món. Ja no hi romania res aquí a baix.

Lenta i mansament, Dyer li va tancar les parpelles. Sentia lluny el xiulet de la sirena de l’ambulància.

Va començar a dir «Adéu», però no va poder acabar.

Inclinant el cap, va plorar.

Va arribar l’ambulància. Van posar a Karras en una llitera i quan l’estaven carregant, Dyer va grimpar i es va asseure al costat del metge. Va estirar la mà i va prendre la de Karras.

—Ja no pot fer gens per ell, pare —va dir el metge amb veu amable—. No ho faci més dur per a vostè. No vingui.

Dyer va mantenir la vista clavada en la cara desfeta.

Va moure el cap.

El metge va dirigir la mirada cap a la porta posterior de l’ambulància, on el conductor esperava pacientment. Li va fer un gest afirmatiu, i l’home va tancar la porta.

Des de la vorera, Sharon observava atònita mentre l’ambulància partia lentament. Va sentir murmuris dels curiosos.

—Què ha passat?

—Què sé jo!

L’estrident xiulada de la sirena va esquinçar la nit i va quedar suspesa sobre el riu, fins que el conductor es va dir que el temps ja no tenia importància, i va tallar el so. El riu fluïa novament en silenci, per dirigir-se a unes ribes més afables.