CAPÍTOL SISÈ

El dimecres, 11 de maig, estaven de tornada a casa.

Van ficar al llit a Regan, van posar un forrellat a les persianes i van treure tots els miralls del seu dormitori i del bany.

… Cada vegada els intervals lúcids són menys freqüents; a més, ara es produeix una pèrdua total de la consciència durant els atacs.

Això, que és nou, descartaria, pel que sembla, Una veritable histèria. Mentre tant, un o dos símptomes en el camp del que anomenem fenòmens paranormals han…

El doctor Klein va passar per la casa per ensenyar a Chris i Sharon a administrar a la nena sèrum «Sustagen» durant els períodes de coma. Va inserir la sonda nasogàstrica.

—Primer…

Chris s’esforçava a observar i, al mateix temps, no veure la cara de la seva filla; a retenir les paraules que deia el metge i a oblidar unes altres que havia sentit en la clínica. Es filtraven en la seva ànima com el plugim a través de les branques d’un desmai.

—Ha dit vostè «cap religió», Veritat, Sra. McNeil?

Cap educació religiosa en absolut?

—Potser, només algunes coses molt genèriques sobre Déu. Vostè ja m’entén.

Per què?

—Per començar, haig de dir-li que el contingut de molts dels seus desvaris —apart de les incoherències que balbucejava— han tingut fonaments religiosos.

On creu vostè que els pot haver adquirit?

—Posi’m un exemple.

—Doncs bé, aquí en té un:

«Jesús i Maria fan el seixanta-nou». Klein havia introduït la sonda a l’estómac de Regan.

—Primer han de comprovar si ha entrat líquid en el pulmó —els va indicar, pessigant el tub per impedir el pas del sèrum—. Si això…

—… és una síndrome d’un tipus d’alteracions que rarament s’observa ja, excepte en les cultures primitives. Nosaltres l’anomenem possessió sonambuliforme. Honestament, no sabem gaire sobre ella; només que comença amb algun conflicte o sentiment de culpa que evidentment, condueix al deliri del malalt, convençut que l’ha posseït una intel·ligència estranya, un esperit, si es vol. Abans es creia que tal entitat posseïdora era sempre el dimoni. Tanmateix, en casos relativament moderns, és generalment l’esperit d’algun mort, sovint, algú a qui el malalt ha conegut o vist i del que pogués, inconscientment, imitar la veu, la forma de parlar i de vegades, fins i tot les seves faccions .Ells…

Després que el preocupat doctor Klein abandonés la casa, Chris va parlar per telèfon amb el seu representant de Beverly Hills i li va anunciar, amb to desanimat, que no dirigiria la pel·lícula.

Després va trucar a la Sra. Perrin. Havia sortit. Chris va penjar el telèfon amb un creixent sentiment de desesperació. Havia d’aconseguir ajuda d’algú…

—… Els casos més fàcils de tractar són aquells en què l’entitat poseïdora és l’esperit d’algun mort. Gairebé mai s’observen paroxisme, hiperactivitat o excitació motora. No obstant això, en l’altre tipus important, o sigui, el de possessió sonambuliforme, la nova personalitat és sempre agressiva i hostil respecte a la primera.

De fet el seu principal objectiu és destruir, torturar i, de vegades, fins i tot matar.

Es va enviar a la casa un joc de corretges de subjecció.

Chris, pàl·lida i esgotada, va contemplar com Karl les assegurava al llit de Regan i als seus canells.

Després, mentre Chris li movia els coixins en un intent per centrar-los-hi sota el cap, el suís es va redreçar i va mirar compassivament el demacrat semblant de la nena.

—Millorarà? —va preguntar. Un deix d’emoció havia tenyit les seves paraules; les va pronunciar com subratllant-les lleument per la preocupació.

Però Chris no podia contestar-li. Mentre Karl li parlava, ella havia pres un objecte que es trobava sota el coixí de Regan.

—Qui ha posat aquí aquest crucifix? —va preguntar.

—La síndrome és només la manifestació d’algun conflicte, d’alguna culpa, per això tractem d’arribar a ell, de saber què és.

En tal cas, el millor procediment és la hipnosi.

No obstant això, no vam poder fer-lo servir amb ella. Així que, provem amb narcosíntesi —això és, un tractament a base de narcòtics—, però francament, em sembla que serà un altre camí sense sortida.

—Llavors, Què segueix ara?

—Temps; em temo que l’única cosa que queda és esperar. Haurem de seguir fent proves, tot esperant que es produeixi algun canvi.

Entretant, caldrà internar-la per a…

Chris va trobar a Sharon en la cuina preparant la màquina d’escriure sobre la taula. Feia poc l’havia portat de l’habitació de les joguines, en el soterrani. Willie llescava pastanagues a l’aigüera, per fer un guisat.

—Has estat tu la que ha posat el crucifix sota el seu coixí, Shar? —va preguntar Chris, amb gran tensió.

—Què…? —va respondre Sharon desconcertada.

—No has estat tu?

—Chris, no saps el que estàs dient. Mira, ja t’ho vaig dir a l’avió: l’única cosa que li he dit a Rags en aquest sentit és que «Déu va crear el món», i tal vegada algunes coses sobre…

—Està bé, Sharon, està bé, et crec, però…

—Jo no l’he posat —va rondinar Willie, a la defensiva.

—Doncs algú l’ha hagut de posar! —va esclatar Chris; després es va dirigir a Karl, quan aquest va entrar en la cuina i va obrir la nevera—. Miri, li vaig a preguntar novament —va cridar en un to que ratllava l’estridència—: Ha estat vostè el que ha posat aquest crucifix sota el seu coixí?

—No, senyora —va contestar ell en el mateix to. Embolicava glaçons en una tovallola—. No, jo no he posat cap crucifix.

—Però no ha pogut entrar caminant! Un de vostès menteix! —La seva veu retrunyia l’estança—. Em direu qui l’ha posat allà, qui…! —Bruscament es va enfonsar en una butaca i va començar a plorar sobre les seves tremoloses mans—. Perdó, perdó, no sé el que dic! —va plorar—. Oh, Déu meu, no sé el que dic!

Willie i Karl van observar en silenci com Sharon s’apropava a ella i li acariciava el coll amb una mà.

—Està bé, està bé…

Chris es va assecar la cara amb la màniga.

—Sí, suposo que qui l’hagi posat ho haurà fet amb bona intenció.

—Miri, l’hi dic novament, i li aconsello que em cregui: No la ficaré a cap maleït sanatori!

—És…

—No m’importa com n’hi digui vostè! No la mantindré lluny de mi!

—Bé, ho lamento molt.

—Sí, Lamenti-ho! Oh, Déu!

Vuitanta-vuit metges i l’única cosa que em poden dir és…!

Chris va encendre un cigarret, el va aixafar nerviosament al cendrer i va pujar a veure a Regan.

Va obrir la porta. En la penombra de l’habitació va distingir una figura al costat del llit, asseguda en una cadira de fusta de respatller recte. Karl. Què estava fent?, es va preguntar.

En apropar-se Chris, ell no va aixecar la vista, sinó que la va mantenir fixa en la cara de la nena. La tocava amb un braç estès. Què tenia a la mà? Quan Chris va arribar al costat del llit, va veure el que era: la tovallola amb el gel, que havia preparat a la cuina; refrescava el front de Regan.

Commoguda, es va quedar mirant estranyada, i quan va veure que Karl no es movia ni demostrava haver advertit la seva presència, va donar mitja volta i va abandonar l’habitació.

Va anar a la cuina, va prendre cafè carregat i es va fumar un altre cigarret.

Després, seguint un impuls, es va dirigir a l’estudi.

Potser… potser…

—… hi ha una remota possibilitat com a molt, ja que la possessió està vagament relacionada amb la histèria pel fet que l’origen de la síndrome és gairebé sempre l’autosuggestió. La seva filla ha d’haver conegut la possessió, cregut en ella i conegut alguns dels seus símptomes, de manera que ara el seu subconscient formaria la síndrome. Si és possible establir això, es pot intentar un procediment de capellans per autosuggestió. En aquests casos, jo seria partidari del tractament per xoc, encara que suposo que la majoria dels meus col·legues no estarien d’acord. Bé, li repeteixo que és una possibilitat remota, i ja que vostè s’oposa al fet que internem a la seva filla, jo faria…

—Digui’m el nom, per Déu! Què és?

—Ha sentit parlar alguna vegada sobre l’exorcisme, Sra. McNeil?

Els llibres que hi havia al despatx formaven part de la decoració, i Chris no els havia fullejat mai. Ara els examinava, buscava i rebuscava…

—… rituals d’estil caduc, en els quals rabins i sacerdots tractaven d’allunyar l’esperit. Solien donar resultat. El fet que la víctima cregués en la possessió contribuïa a causar aquesta, o, almenys, a afavorir l’aparició de la síndrome. De la mateixa manera, la creença en el poder de l’exorcisme pot fer que desaparegui aquesta síndrome. Veig que frunzeix vostè l’entrecella. Potser hauria d’explicar-li alguna cosa sobre els aborígens australians.

Estan convençuts que moriran si un bruixot els hi envia «el raig de la mort» a distància. I el fet és que Es moren! Es fiquen al llit i es moren lentament! L’única cosa que els salva, de vegades, és una forma similar de suggestió: Un «raig» neutralizant d’un altre fetiller!

—M’està dient que la porti a un bruixot?

—No a un bruixot pròpiament dit , sinó a un sacerdot. És un consell insòlit, ho sé, i àdhuc perillós, tret que puguem saber amb certesa si Regan tenia coneixements sobre possessió, i particularment sobre l’exorcisme, abans que emmalaltís. Creu vostè que pot haver llegit alguna cosa sobre el tema?

—No.

—O que hagi vist alguna pel·lícula d’aquest tipus? Alguna cosa per televisió?

—Tampoc.

—Que hagi llegit els Evangelis? El Nou Testament?

—Per què?

—Hi ha bastants relats de possessió en els Evangelis, exorcismes realitzats per Crist. Les descripcions dels símptomes són les mateixes que en els casos de possessió actuals. Si vostè…

—Miri, és inútil. No es molesti, no segueixi. L’única cosa que em faltaria és que el seu pare s’assabentés que he consultat a un enfilall de…

L’ungla del dit índex de la mà dreta de Chris passava lentament les pàgines, llibre rera llibre.

Res. Cap Bíblia.

Cap Nou Testament. Cap…

—Un moment!

Els seus ulls es van llançar precipitadament sobre un títol que es destacava al prestatge d’a baix.

El llibre sobre bruixeria que li havia enviat Mary Jo Perrin.

Chris el va treure, el va obrir i va buscar a l’índex, mentre feia córrer el seu dit…

—Aquí!

El títol d’un capítol palpitava com un cor bategant:

«Estats de possessió». Va tancar el llibre i els ulls simultàniament, mentre es preguntava: Tal vegada… només tal vegada…

Va obrir els ulls i es va dirigir a la cuina. Sharon escrivia a màquina. Chris li va mostrar el llibre.

—Has llegit això, Shar?

La rossa va seguir teclejant, sense aixecar la vista.

—Què? —va respondre.

—Aquest llibre sobre bruixeria.

—No.

—L’has posat tu en el despatx?

—No. No l’he tocat mai.

—On està Willie?

—Al mercat.

Chris va assentir i va quedar-se pensativa. Després va pujar novament a l’habitació de Regan. Va mostrar el llibre a Karl.

—Ha posat vostè aquest llibre al despatx, Karl?

—No, senyora.

—Potser Willie —va murmurar Chris, mirant el llibre. La punyien indicis de conjectures.

Tindrien raó els metges de la «Clínica Barringer»? Seria allò? S’hauria provocat Regan el seu trastorn per mitjà de l’autosuggestió, a través de les pàgines d’aquell llibre? Es citarien allà els seus símptomes? Hi hauria alguna cosa semblat al que Regan feia?

Chris es va asseure a la taula, va obrir el llibre per un capítol sobre la possessió i va començar a buscar, a investigar, a llegir:

«Directament derivat de la creença comuna en dimonis, tenim el fenomen conegut com a possessió, estat en el qual moltes persones creien que les seves funcions mentals i físiques havien estat envaïdes i dominades per un dimoni (la qual cosa era molt freqüent en el període que estem tractant) o per l’esperit d’un mort. No hi ha època de la Història ni part del Planeta en els quals no s’hagin referit casos com aquests i en termes semblants. No obstant això, encara han de ser explicats en forma adequada. Des de l’estudi definitiu fet per Traugott Oesterreich, publicat en 1921, molt poc s’ha afegit al que ja es sabia, malgrat els avanços de la Psiquiatria».

No estaven totalment explicats? Chris va frunzir l’entrecella. Ella tenia una impressió diferent de la dels metges.

«Només se sap que diferents persones, en diferents moments, van sofrir transformacions tan profundes, que els que les envoltaven creien estar tractant amb altres persones. No només s’alteren la veu, les faccions i moviments característics, sinó que el subjecte es considera fins i tot totalment diferent de la persona original, amb un nom —sigui humà o diabòlic i una història propis».

Els símptomes. On estaven els símptomes?, es preguntava Chris, impacient.

«A l’Arxipèlag Malai, on encara és freqüent la possessió, l’esperit d’algun mort fa sovint que el possés imiti, d’una manera tan real, posats, veu i maneres, que els familiars del mort esclaten en sanglots. A part, la dita “gairebé possessió” —o sigui, en els casos que són, essencialment, frau, paranoia i histèria—, el problema l’ha constituït la interpretació dels fenòmens. La interpretació més antiga és l’espiritista, impressió que sembla tenir fonament per subjaure en el fet que la personalitat intrusa arriba a adquirir talents que li eren desconeguts a la primera. En la forma diabòlica de la possessió, per exemple, el “dimoni” pot parlar en idiomes que no coneixia la personalitat original, o…».

Aquí! Això quadra! L’argot de Regan! Un intent d’idiomes? Va seguir llegint ràpidament.

«… o manifestar diversos fenòmens parapsíquics, per exemple, telecinesi, o sigui, el moure objectes a distància sense aplicació de força material».

I els cops? I el llit que pujava i baixava?

«… En els casos de possessió per persones mortes es donen manifestacions, tals com la que explica Oesterreich relativa a un monjo que, estant posseït, es va convertir de sobte en un brillant ballarí, sent així que abans de la possessió mai havia sabut donar ni un pas de ball. Aquestes manifestacions són tan impressionants de vegades, que el psiquiatre Jung, després d’estudiar detingudament un cas, va poder donar només una explicació parcial d’allò del que estava segur que “no era frau”».

Inquietant. El que seguia era inquietant.

«… i William James, el més gran psicòleg que hagi produït Amèrica, va recórrer a proposar la “credibilitat de la interpretació espiritista del fenomen”, després d’estudiar profundament el cas de l’anomenada “Meravella de Watseka”, una adolescent de Watseka (Illinois), que va arribar a ser indistinguible en el que a la personalitat es refereix, d’una nena anomenada Mary Roff, morta en un asil estatal, dotze anys abans de la possessió…».

Amb l’entrecella arronsada, Chris no va sentir que sonava el timbre de la porta d’entrada; no va sentir que Sharon deixava de teclejar i s’aixecava per a obrir.

«Generalment s’accepta que la forma diabòlica de la possessió va tenir els seus orígens en la primera època de la cristiandat, encara que, de fet, tant la possessió com l’exorcisme són anteriors a la vinguda de Crist. Els antics egipcis, igual que les primeres civilitzacions del Tigris i l’Eufrates, creien que els trastorns físics i mentals eren causats per dimonis que s’introduïen en el cos. Heus aquí, per exemple, la fórmula de l’exorcisme contra les malalties dels nens en l’antic Egipte: “Vés-te, tu que véns de la foscor, que tens el nas tort i la cara contrafeta. Has vingut a besar a aquest nen? No t’ho permetré”…».

—Chris?

Ella va seguir llegint esbalaïda.

—Shar, estic ocupada.

—Hi ha un detectiu d’Homicidis que vol veure’t.

—Oh, Déu, Shar, digues-li que…!

Es va interrompre.

—No, no, espera! —Chris va frunzir l’entrecella i va seguir amb la vista clavada en el llibre—. No, digues-li que entri.

Soroll de passos.

Soroll d’espera.

Què estic aguaitant?, es va preguntar Chris. Va sentir aquella expectativa que li resultava familiar i, al mateix temps, indefinida com un somni vívid que un mai pot recordar exactament en despertar.

Va entrar acompanyat de Sharon, amb l’arrugat barret a la mà, respirant amb dificultat i respectuós.

—Perdoni’m. Està vostè ocupada i sóc una nosa.

—Què tal va el món?

—Molt, molt malament. Com està la seva filla?

—Sense novetat.

—Ho lamento molt, sincerament. —Era una figura tosca, que transpirava preocupació per les parpelles, detinguda al costat de la taula—. Ni se m’ocorreria molestar la seva filla. Sap Déu que quan la meva Ruthie estava allitada amb… no, no; va ser Sheila, la més petitona…

—Assegui’s, si us plau —el va interrompre Chris.

—Gràcies —va dir mentre s’asseia en una cadira a l’altre costat de la taula, enfront de Sharon, que tornava a mecanografiar cartes.

—Perdó, Què m’estava dient? —va preguntar Chris al detectiu.

—Bé, la meva filla… Oh, no importa! —Va fer un posat com per allunyar el pensament. Està vostè ocupada.

Si li explico la història de la meva vida, podria fer una pel·lícula amb ella. De debò! És increïble! Si només sabés la meitat de les coses que solien passar-li a la meva original família; com la meva… bé, vostè està… li explicaré una de bona! La meva mare ens posava peix farcit tots els divendres. Però al llarg de la setmana, tota la setmana sencera, ningú es podia banyar, perquè la meva mare tenia la carpa ficada a la banyera, nedant a munt i a vall, a munt i a vall; la meva mare deia que així se li anaven els verins que portava dins. En the prou prou amb això?

Perquè… No, amb això és suficient ara com ara. —Va sospirar, cansat, fent un gest amb la mà, com si rebutgés el pensament—. Però és bo somriure de tant en tant, encara que sigui només per no posar-nos a plorar.

Chris l’observava inexpresiva, esperant…

—Ah, veig que està llegint! —Va mirar el llibre sobre bruixeria—. És per una pel·lícula? —va voler saber.

—No, el llegeixo per gust.

—És bo?

—Fa un moment que l’he començat.

—Bruixeria —va murmurar, amb el cap inclinat, llegint el títol a la coberta.

—Bé, Què passa? —li va preguntar Chris.

—Ah, sí, perdoni! Veig que està ocupada. Acabo de seguida.

Com ja li he dit, no la molestaria si no fos perquè…

—Per què?

De sobte es va posar seriós i, recolzant els colzes a la taula, va entrellaçar les seves mans.

—El cas del Sr. Dennings, Sra. McNeil…

—Sí…

—Maleïda sigui! —va exclamar Sharon irritada, traient d’una tirada una carta de la màquina. Va fer una bola amb el full i la va llançar a la paperera que estava prop de Kinderman—. Perdó —es va disculpar en veure que la seva exclamació els havia interromput.

Chris i Kinderman la van mirar.

—És vostè la senyoreta Fenster? —li va preguntar Kinderman.

—Spencer —va dir Sharon, empenyent la seva cadira cap a enrere per aixecar-se i recuperar la carta.

—No importa, no importa —va dir Kinderman mentre s’ajupia per agafar del terra la bola de paper.

—Gràcies —va dir Sharon.

—De res. Perdoni, És vostè la secretària?

—Sharon, el senyor…

—Kinderman —li va recordar el detectiu—. William Kinderman.

—Sí. La senyoreta Sharon Spencer.

—És un plaer —va dir Kinderman a la rossa, que havia creuat els braços sobre la màquina d’escriure, per examinar-lo detingudament—. Tal vegada em pugui ajudar —va agregar—. La nit de la mort del Sr. Dennings, vostè va ser a la farmàcia i el va deixar sol a la casa, Veritat?

—No. També estava Regan.

—Regan és la meva filla —li va aclarir Chris.

Kinderman va seguir interrogant a Sharon.

—Va venir a veure ell a la Sra. McNeil?

—Sí.

—Esperava ell que ella tornés de seguida?

—Jo li vaig dir que em semblava que vindria d’un moment a un altre.

—Molt bé. I a quina hora es va anar vostè? Se’n recorda?

—Vejam. Estava veient les notícies, de manera que… no, esperi… sí, va anar així. Recordo que em vaig enutjar perquè el farmacèutic em va dir que el repartidor ja s’havia anat a casa seva, i jo em vaig queixar que eren només dos quarts de set. Després va venir Burke, deu o tal vegada vint minuts més tard. Posem a les sis quaranta-cinc —va concloure.

—I a què ve tot això? —va preguntar Chris, cada vegada més tensa.

—Bé, això planteja un interrogant, Sra. McNeil —va panteixar Kinderman, que es va tombar per mirar-la—. Arribar a casa, per exemple, a tres quarts de set i anar-se només vint minuts després…

—Així era Burke —va dir Chris—. Seria molt típic d’ell.

—També tenia per costum freqüentar els bars?

—No.

—Ja m’ho semblava. Ho vaig verificar. I tampoc solia agafar taxis? No va trucar cap taxi des d’aquí, en anar-se?

—Podria haver-ho fet.

—Em pregunto també què feia caminant pel replà superior de l’escalinata. I per què les Companyies de taxis no tenen en els seus registres cap trucada des d’aquesta casa aquella nit —va agregar Kinderman—, apart de la feta per la senyoreta Spencer exactament a les sis quaranta-set.

—No sé… —va respondre Chris amb una veu impersonal… a l’espera.

—Sabia vostè tot això des del principi? —va dir Sharon, perplexa.

—Sí, perdoni’m —li va respondre el detectiu—. No obstant, l’assumpte s’ha posat molt seriós ara.

Chris, gairebé contenint la respiració, va mirar fixament al detectiu.

—En quin sentit? —va preguntar amb un filet de veu.

Ell es va inclinar, amb les mans encara entrellaçades a sobre de la taula; la bola de paper s’interposava entre ells.

—L’informe del forense, senyora, sembla indicar que la possibilitat d’una mort accidental és encara molt factible. Però…

—Vol vostè dir que és possible que fos assassinat? —va inquirir Chris, tensa.

—La posició… sé que això l’afectarà…

—Prossegueixi.

—La posició del cap de Dennings i certs esquinçaments dels músculs del coll indicarien…

—Oh, Déu! —Chris va fer un esgarip.

—Sí, és dolorós. Ho lamento, ho lamento molt.

Podem evitar els detalls, però això no podria haver ocorregut mai tret que el senyor Dennings hagués caigut des de certa altura abans d’estavellar-se contra els graons; per exemple, uns sis o vuit metres abans de rodar fins al peu de l’escala. De manera que una possibilitat, parlant senzillament, seria… Però abans voldria preguntar-li… —Es va girar, frunzint les celles, cap a Sharon—. Quan es va anar vostè, On era el Sr. Dennings? Amb la nena?

—No, aquí a baix, al despatx. S’estava servint una copa.

—La seva filla no podria recordar-se de si el Sr. Dennings va estar en el seu dormitori aquella nit? —va preguntar a Chris.

—Ha estat ella sola alguna vegada amb ell?

—Per què ho pregunta?

—Podria recordar-ho la seva filla?

—No, ja li he dit que li havien administrat sedants forts i…

—Sí, sí, m’ho va dir vostè, és veritat; ara me’n recordo. Però potser es va despertar i…

—En absolut. I…

—També li havien administrat sedants forts —la va interrompre— quan vam parlar l’última vegada?

—Casualment, sí —va recordar Chris—. Per què?

—Crec que la vaig veure a la finestra aquell dia.

—És impossible.

—Podria ser, podria ser. No estic segur.

—Escolti, Per què em pregunta tot això? —va interrogar Chris.

—Perquè, com li he dit, existeix una possibilitat: que el Sr. Dennings estigués tan borratxo que ensopegués i caigués des de la finestra del dormitori de la seva filla. Chris va moure el cap.

—No pot ser. De cap manera. En primer lloc, perquè la finestra va estar sempre tancada, i en segon lloc, perquè Burke estava sempre borratxo, però mai trompa perdut del tot. No és cert, Shar?

—Correcte.

—Burke dirigia pel·lícules en aquest estat. Com podria, llavors haver ensopegat i caigut per la finestra?

—Potser esperava vostè altres visites aquella nit.

—No.

—No té amics que es presentin sense avisar?

—No. Això ho feia només Burke —va respondre Chris—. Per què?

El detectiu va baixar el cap, el va sacsejar, va arromançar l’entrecella i va contemplar atentament el paper arrugat que tenia entre les mans.

—És Estrany… desconcertant… —va sospirar, amb posat fatigat—. Desconcertant. —Després va aixecar la vista cap a Chris—. El Sr. Dennings ve a visitar-la, es queda només vint minuts, no pot veure-la i se’n va, deixant completament sola a una nena molt malalta. I parlant amb franquesa, Sra. McNeil, com vostè diu, no és probable que caigués d’una finestra. D’altra banda, una caiguda no li deixaria el coll tal com l’hem trobat nosaltres: es tracta només d’una possibilitat entre mil. —Va fer un gest amb el cap assenyalant el llibre sobre bruixeria—. No ha trobat en aquest llibre res sobre assassinats rituals?

Sentint una premonició esgarrifosa, Chris va negar amb el cap.

—Tal vegada no en aquest llibre —va afegir ell—. Tanmateix, i disculpi’m, doncs dic això només perquè així potser pot pensar una mica més, van descobrir al pobre Sr. Dennings amb el cap tort cap a enrere com en els assassinats rituals comesos pels anomenats dimonis, Sra. McNeil.

Chris es va posar lívida.

—Algun llunàtic va matar al Sr. Dennings —va continuar el detectiu, mirant fixament a Chris—. Al principi no li vaig dir res per evitar-li aquest dolor. I, a més, perquè, des del punt de vista tècnic, podria haver estat un accident. Però jo no ho crec. És només un pressentiment. La meva opinió és aquesta: primer, crec que el va matar un home molt fort; segon, la fractura del crani, més les restants lesions que ja he esmentat, farien probable (probable, no cert) que el Sr. Dennings fos assassinat primer i després llançat per la finestra de l’habitació de la seva filla. Però no hi havia ningú allà, excepte ella.

Llavors, Com podria haver estat així? Només si hagués vingut algú entre el moment en què la senyoreta Spencer va marxar i vostè va tornar. No li sembla? Potser sí. Ara li torno a preguntar: per favor, Qui va poder haver vingut?

—Casu’m Judes, esperi un segon! —va murmurar Chris asprament, encara sota l’efecte del xoc.

—Sí, ho sento. És dolorós. I tal vegada m’equivoqui. En aquest cas, ho reconeixeria.

Però, pot pensar-hi? Qui? Digui’m qui va poder haver vingut.

Chris va romandre amb el cap cot i l’entrecella frunzida, en un esforç de concentració. Després va aixecar la vista cap a Kinderman.

—No. No puc pensar en ningú.

—I vostè, senyoreta? —li va preguntar—. Ve algú a visitar-la de vegades?

—Oh, no, ningú! —va dir Sharon, amb els ulls ben oberts.

Chris es va tombar cap a ella.

—L’home dels cavalls, sap on treballes?

—L’home dels cavalls? —va preguntar Kinderman.

—El seu xicot —va explicar Chris.

La rossa va moure el cap.

—Mai ha vingut aquí. A més, aquella nit estava en una convenció a Boston.

—És viatjant?

—No. Advocat.

El detectiu es va dirigir novament a Chris.

—Els servents, No reben visites?

—No, mai.

—No esperava vostè cap paquet aquell dia?

—Que jo sàpiga, no. Per què?

—Com vostè ha dit, el Sr. Dennings (i no és per parlar malament dels morts, que en pau descansin), es posava un pèl… diguem irascible. En un estat, sens dubte, capaç de provocar una baralla; en aquest cas, un atac de fúria amb algun repartidor que hagués vingut a lliurar un paquet… Però vostè no esperava que li enviessin res, Veritat? Alguna coseta de la tintoreria, tal vegada? La comanda del magatzem? Algun encàrrec?

—De debò que no ho sé —va contestar Chris—. Karl s’encarrega de tot això.

—Ah, esclar!

—Vol preguntar-li a ell?

El detectiu va sospirar, reclinant-se para enrere, amb les mans ficades a les butxaques de l’abric.

Mirà, esquerp, el llibre sobre bruixeria.

—No importa, no es molesti; és una possibilitat molt remota. Vostè té una filla malalta i… bé, no es molesti. —Va fer un posat com si rebutgés la idea i es va aixecar de la cadira—. Ha estat un plaure conèixer-la, senyoreta Spencer.

—El mateix dic —va respondre Sharon, amb un distret moviment de cap.

—Desconcertant —va dir Kinderman movent també el cap—. Estrany. —Estava concentrat en algun pensament íntim. Després va mirar a Chris, quan aquesta es va aixecar de la cadira—. Bé, lamento haver-la molestat per res. Perdoni’m.

—No hi ha de què. L’acompanyaré fins a la porta —li va dir Chris, sol·lícita.

—No es molesti.

—No és molèstia.

—Bé, si insisteix… A propòsit —va dir en sortir de la cuina—, sé que és una possibilitat entre un milió, però m’agradaria que li preguntés vostè a la seva filla si va veure al Sr. Dennings en el seu dormitori aquella nit.

Chris caminava de braços plegats.

—Miri, en primer lloc haig de dir-li que no tenia cap motiu per pujar.

—Sí, ho comprenc. És veritat; però si uns investigadors anglesos no s’haguessin preguntat mai «Què son aquests fongs?», avui no tindríem la penicil·lina. No li sembla? Per favor, pregunti-li-ho. Ho farà?

—Quan millori una mica, l’hi ho preguntaré.

—No li pot fer mal.

Mentrestant… —Havien arribat a la porta d’entrada, i Kinderman va titubejar, avergonyit. Es va portar els dits als llavis en un gest de dubte—. Miri, em repugna haver de dir-li això, però…

Chris es va posar tensa, esperant un nou impacte; la premonició ressonava una altra vegada a la seva sang.

—Què?

—Per a la meva filla…, Podria signar-me un autògraf? —S’havia enrojolit, i Chris va estar a punt d’esclatar a riure d’alleujament, de si mateixa, de la desesperació i de la condició humana.

—No faltava més! Té un llapis? —va dir.

—Sí! —va respondre ell a l’instant, i va treure una resta de llapis, rosegat, de la butxaca del seu abric, mentre enfonsava l’altra mà en una butxaca de la jaqueta, per extreure una targeta de visita—. Li agradarà molt —va dir mentre allargava a Chris el llapis i la targeta.

—Com es diu? —va preguntar Chris, estrenyent la targeta contra la porta i posant el llapis en posició d’escriure. A continuació es va produir un llarg titubeig. Ella només sentia el seu panteixar. Es va girar.

En els ulls de Kinderman va veure una terrible lluita.

—Li he mentit —va dir ell, finalment, amb ulls alhora desesperats i desafiadors—. És per a mi.

Va clavar la mirada en la targeta i s’enrojolí.

—Posi «A William… William Kinderman», està escrit a l’altre costat.

Chris el va observar amb un lànguid i inesperat afecte, va comprovar com s’escrivia el seu cognom i va anotar: William F. Kinderman, I love you! I va signar a baix. Després li va lliurar la targeta, que ell es va ficar a la butxaca sense llegir la dedicatòria.

—És vostè una dona molt amable —va dir tímidament, desviant la vista.

—I vostè un home molt amable.

Ell va semblar posar-se més vermell.

—No, no ho sóc. Sóc una persona molesta. —Va obrir la porta—. No es preocupi pel que li he dit avui. És desagradable. Oblidi-ho. Preocupi’s només de la seva filla.

La seva filla.

Chris va assentir. Es va sentir descoratjada de nou quan l’home, en sortir cap a l’escalinata, es va posar el barret.

—L’hi preguntarà a la nena? —va dir, tombant-se.

—Sí —va murmurar Chris—. Li prometo que ho faré.

—Bé, adéu. I cuidi’s.

Una vegada més, Chris va fer un gest afirmatiu amb el cap.

—I vostè també.

Va tancar suaument la porta.

Però a l’instant la va tornar a obrir, perquè ell va cridar.

—Què molest! Sóc molt molest. M’he oblidat el llapis. —Va fer un posat de disculpa.

Chris va examinar atentament el trosset de llapis que encara tenia a la seva mà, va esbossar un somriure i l’hi va donar a Kinderman.

—I una altra cosa… —Va dubtar—. No té sentit, ho sé, és una molèstia, és estúpid… però sé que no podré dormir pensant que tal vegada hi hagi un boig rondant o un toxicòman, i jo no m’he preocupat per esbrinar els detalls… Vostè creu que jo podria…? No, no, és estúpid, és… però sí, sí, haig de fer-ho. Podria tenir unes paraules amb el Sr. Engstrom? El lliurament de comandes… l’assumpte dels repartiments. Crec que hauria de…

—Per descomptat; entri —va dir Chris amb to cansat.

—No és necessari. Podem parlar aquí fora. Aquí està bé.

S’havia recolzat contra la barana.

—Si insisteix… —Chris va esbossar un somriure—. Ara està amb Regan. De seguida l’hi mano.

—Moltes gràcies.

Chris va tancar la porta ràpidament. Un minut més tard la va obrir Karl. Va treure el cap a l’escalinata, deixant la porta lleument ajustada. Dempeus, dret i tibat, va mirar a Kinderman amb ulls immaculats i freds.

—Vol alguna cosa de mi? —va preguntar, inexpressiu.

—Té vostè el dret de no parlar —li va dir Kinderman, amb una mirada d’acer, fixa en la de Karl—. Si renuncia vostè al dret de no parlar —va afegir ràpidament, amb to avorrit i fatigós—, tot quant digui serà usat contra vostè en judici. Té el dret de consultar a un advocat i que ell estigui present durant l’interrogatori. Si així ho desitja i no pot pagar-ho, se li designarà un advocat d’ofici, prèviament a l’interrogatori. Entén tots aquests drets que li he esmentat?

Uns ocells piulaven entre les branques d’un vell arbre, i els sorolls del trànsit del carrer M els arribaven apagats com el brunzir de les abelles des d’un prat distant. La mirada de Karl no va vacil·lar en respondre.

—Sí.

—Renúncia al dret de no respondre?

—Sí.

—Vol renunciar al dret de consultar amb un advocat i al fet que ell estigui present durant l’interrogatori?

—Sí.

—Em va dir vostè que el vint-i-vuit d’abril, la nit de la mort del Sr. Dennings, va estar veient vostè una pel·lícula al cinema «Crest».

—Sí.

—A quina hora va entrar al local?

—No ho recordo.

—Va declarar vostè que va veure la sessió de les sis. Li ajuda això a recordar?

—Sí. Va ser a la de les sis.

Ara ho recordo.

—Va veure la pel·lícula des del començament?

—Sí.

—I va sortir en acabar la projecció?

—Sí.

—Abans no?

—No; la vaig veure tota.

—I en sortir del cinema, Va pujar a un autobús urbà enfront del local i baixà a la cantonada del carrer M i l’Avinguda Wisconsin, aproximadament a les nou i vint de la nit?

—Sí.

—I va caminar fins a casa seva?

—Exacte.

—I va arribar aquí aproximadament a dos quarts de deu?

—Vaig tornar exactament a dos quarts de deu —va respondre Karl.

—Està segur?

—Sí. Vaig mirar el rellotge. Estic ben segur.

—I va veure tota la pel·lícula, fins al final?

—Ja l’hi he dit.

—Estem registrant electrònicament les seves respostes, Sr. Engstrom. Vull que estigui ben segur del que diu.

—Estic segur.

—Se’n recorda d’una baralla entre l’acomodador i un espectador borratxo que es va produir en els últims cinc minuts?

—Sí.

—Podria dir-me què va ocórrer?

—L’espectador estava borratxo i va muntar un guirigall.

—I, finalment, Què van fer amb ell?

—El van fer fora.

—Doncs, amic, no va haver-hi tal baralla. Se’n recorda també que en la sessió de les sis es va produir una avaria tècnica que va durar aproximadament quinze minuts i que va originar una interrupció en l’espectacle?

—No.

—No recorda que el públic va començar una esbroncada?

—No. No recordo res d’això.

—Està segur?

—No va passar res.

—Sí va ocórrer, com consta en el full d’incidència del projeccionista, full segons el qual la sessió de la tarda no va acabar a les vuit quaranta, sinó, aproximadament, a les vuit cinquanta-cinc, la qual cosa significa que el primer autobús que va poder vostè agafar l’hauria deixat a la cantonada del carrer M i l’Avinguda Wisconsin no a les nou i vint sinó a les nou quaranta-cinc, i que, per tant, el més d’hora que vostè podria haver arribat a la casa seria a les deu menys cinc, i no a dos quarts de deu, com també va testificar la Sra. McNeil. Li agradaria fer algun comentari sobre aquesta desconcertant discrepància?

Karl, que no havia perdut el capteniment ni per un moment, va contestar amb tota tranquil·litat:

—No.

El detectiu el va mirar fixament i en silenci durant un moment; després va sospirar i va desviar la vista mentre apagava el control de l’aparell que portava ficat en el folre de l’abric. Va mantenir baixa la mirada per un moment; després la va aixecar cap a Karl.

—Sr. Engstrom… —va començar, en un to trist i comprensiu—. S’ha comès un crim. Se’l considera sospitós. El Sr. Dennings el tractava malament; m’he assabentat per altres fonts. I, aparentment, vostè va mentir sobre el lloc on es trobava en el moment de l’assassinat. Però de vegades ocorre, som humans, Per què no?, que un home casat es troba, en certes oportunitats, en algun lloc en què ell nega haver estat. S’adona que he arranjat aquesta entrevista de manera que poguéssim conversar en privat sense que ningú ens molestés, lluny de la seva esposa?

Ara no estic gravant. Està tancat. Pot confiar en mi. Si va sortir vostè aquella nit amb una altra dona, pot dir-m’ho; jo ho comprovaria i vostè no tindria cap disgust. La seva esposa no s’assabentaria.

Digui’m, doncs: On estava en el moment de la mort de Dennings?

Per un moment, alguna cosa va tremolar en la profunditat dels ulls de Karl; però aquest la va reprimir de seguida.

—Al cinema! —va insistir, estrenyent els llavis.

El detectiu el va examinar, silenciós i immòbil, sense emetre més so que el seu panteix mentre els segons transcorrien pesadament, pesadament…

—Em detindrà? —Karl va interrompre el silenci amb veu una mica tremolosa.

El detectiu no va respondre, sinó que va seguir mirant-lo fixament, sense pestanyejar; i quan Karl semblava disposat a seguir parlant, el detectiu es va allunyar bruscament de la barana i es va dirigir, amb les mans a les butxaques, fins al cotxe-patrulla.

Va caminar sense pressa, mirant a dreta i esquerra, com un turista curiós.

Des de l’escalinata, Karl, amb les seves faccions impassibles, va veure que Kinderman obria la portella del cotxe, buscava una caixa de mocadors de paper sobre el tauler, treia un i es mocava mentre mirava, amb aire absent, cap a l’altre costat del riu, com si estigués decidint on anar a esmorzar. Després va entrar a l’acte sense mirar enrere.

Quan el cotxe va arrencar i va girar la cantonada del Carrer Trenta-cinc, Karl va comprovar que no tenia recolzada la mà al picaportes i que tremolava.

En sentir que es tancava la porta, Chris estava meditant al bar del despatx i servint-se un vodka amb gel. Va sentir soroll de passos.

Era Karl que pujava les escales…

Ella va prendre el got i es va dirigir lentament cap a la cuina, removent el vodka amb el dit índex, mentre la seva mirada romania absent. Alguna cosa… alguna cosa anava horriblement malament. Com una llum que es filtra per sota d’una porta, un resplendor d’espant va penetrar en el racó més fosc de la seva ment.

Què hi havia darrere de la porta?

Què era?

No miris!

Va entrar a la cuina, es va asseure a la taula i va començar a beure’s el vodka.

Crec que el va matar un home amb molta força.

Va baixar la mirada i la va clavar en el llibre de bruixeria.

Alguna cosa…

Soroll de passos. Sharon tornava de l’habitació de Regan. Entrà. S’assegué a la màquina d’escriure tot posant paper.

Alguna cosa…

—És molt esgarrifós —va murmurar Sharon, mentre els seus dits descansaven sobre el teclat i els seus ulls miraven les notes de taquigrafia que tenia al costat.

No va haver-hi resposta. En l’estança semblava palpar-se la inquietud. Chris bevia amb aire absent.

Sharon va trencar el silenci amb veu baixa i tibada.

—Hi ha una enorme quantitat de fumetes hippies en un descampat prop del carrer M i l’avinguda Wisconsin.

Flipats. Ocultistes. Els policies els anomenen «pinxos buscabregues». —Va fer una pausa com si esperés algun comentari, amb els ulls encara fixos en les notes taquigràfiques; després va continuar—: Qui sap si Burke…!

—Per Déu, Shar! No pensis més en això, Vols fer-me el favor? —va esclatar Chris—. Ja en tinc prou amb pensar en Rags!

Mantenia els ulls tancats. Subjectava fortament el llibre.

Sharon va tornar de seguida a la seva màquina i va començar a escriure amb una velocitat furiosa; després, bruscament, va saltar de la cadira i va sortir de la cuina.

—Vaig a fer un volt —va dir fredament.

—No se t’ocorri apropar-te al carrer M —va rugir Chris de mal humor, amb la vista fixa en el llibre que tenia entre els braços creuats.

—No.

—Ni a la carrer N.

Chris va sentir com s’obria i es tancava la porta del carrer.

Va sospirar. Va sentir una punxada de penediment. Però la descàrrega l’havia alleujat de part de la seva tensió.

Va aspirar profundament i va tractar de concentrar-se en el llibre. Va trobar el full en què havia interromput la lectura; es sentia curulla d’impaciència; va començar a passar ràpidament les pàgines, i es va saltar algunes, a la recerca de la descripció dels símptomes de Regan.

«… Possessió pel dimoni… síndrome… cas d’una nena de vuit anys… anormal… quatre homes forts per subjectar-la…». En girar un full, Chris va clavar la vista en ell i es va quedar gelada.

Sorolls. Willie que venia de la tenda.

—Willie…? Willie? —va preguntar Chris amb una veu sense matisos.

—Sí, senyora —va respondre Willie mentre deixava les bosses a un costat. Sense aixecar la vista, Chris va elevar el llibre en l’aire.

—Vas ser tu la que va posar aquest llibre a l’escriptori, Willie?

Willie li va llançar una mirada ràpida, va assentir, Es girà i va començar a treure els articles de les bosses.

—On el vas trobar?

—A dalt, al dormitori —va contestar, posant la cansalada en el compartiment de la carn de la nevera.

—Quin dormitori, Willie?

—El de la senyoreta Regan. El vaig trobar sota el seu llit en fer la neteja.

—Quan el vas trobar? —va preguntar Chris, amb la vista encara clavada en els fulls del llibre.

—Quan tot van marxar a l’hospital, senyora; en passar l’aspiradora pel dormitori.

—Estàs segura?

—Sí, senyora, estic segura.

Chris no es va moure, ni pestanyeja, ni va respirar, quan el record de la finestra oberta de Regan, la nit de l’accident de Dennings, la va assaltar amb les urpes esteses com un au de rampinya, ni quan va reconèixer una imatge inquietament familiar, en mirar la vora de la fulla del llibre que tenia obert davant seu.

Al llarg de tot el marge, algú havia tallat, amb precisió quirúrgica, una estreta tira de paper.

Chris va aixecar el cap amb un moviment brusc en sentir soroll a l’habitació de Regan.

Eren cops secs i ràpids, que ressonaven com en un malson, imponents com un martell que copegés sobre una tomba!

Regan, turmentada, udolava, implorant!

I Karl, Karl, enutjat, li cridava a Regan!

Chris va sortir, disparada, de la cuina.

Déu Totpoderós!, Què està passant?

Frenètica, Chris es va llançar escales amunt, cap al dormitori, va sentir un cop, el soroll d’algú que trontollava, d’algú que s’estavellava contra el terra com una pedra, mentre la seva filla cridava:

«No! Si us plau, no! Oh, no, si us plau!», i Karl rugia: No, no era Karl, sinó una altra persona! Una atronadora veu greu enfuriada i amenaçadora.

Chris es va precipitar pel corredor i va entrar violentament en el dormitori. Va contenir l’alè, es va quedar rígida, paralitzada pel xoc, al mateix temps que els cops es refermaven fragorosos, vibrant a través de les parets. Karl jeia inconscient en el pis, prop de la còmoda, i Regan estava amb les cames en alt i obertes completament sobre el llit, que s’agitava i estremia. Regan la mirava terroritzada, amb ulls desorbitats amb la cara ensangonada, perquè s’havia arrencat la sonda.

—Oh, si us plau! Oh, no, per favor! —gemegava llastimosament.

—Faràs el que jo t’ordeni, ho faràs!

El rugit amenaçador, les paraules, provenien de Regan, la veu de les quals, aspra i gutural, traspuava verí. En un instant, les seves faccions es van transmutar horriblement en les de la personalitat diabòlica i maligna que havia aparegut en el transcurs de la hipnosi. I ara, rostres i veus, mentre Chris observava atònita, s’intercanviaven veloçment.

—No!

—Ho faràs!

—Si us plau!

—Ho faràs, truja, o et mataré!

—Per favor!

—Sí.

Regan tenia els ulls desmesuradament oberts, i semblava retrocedir enfront d’alguna cosa odiosa, xisclant davant del terror del desenllaç. Després, de sobte, la cara diabòlica es va apoderar d’ella una vegada més, la va inundar. L’habitació es va omplir d’una pudor insuportable, i un fred gelat es va filtrar per les parets. Els cops es van aturar, i el penetrant crit de terror de Regan es va convertir en un riure gutural i caní, de victoriosa fúria. Rugia amb una veu profunda i eixordadora.

Bruscament, amb un crit aspre, Chris va córrer fins al llit; Regan va esclatar en còlera contra ella. Amb les faccions infernalment contretes, va allargar una mà, va agafar a Chris pels cavells i, d’una estrebada, li va fer baixar el cap.

—Aahhh, la mare de la porca! —va rugir Regan amb veu gutural—. Aahhh! —Després, la mà que sostenia el cap de Chris la va aixecar d’una estrebada, mentre amb l’altra li va assestar un cop al pit que la va projectar, trontollant, a través de l’habitació; finalment, Chris va estavellar-se contra una paret amb violència increïble, acompanyada per les estridents i diabòliques riallades de Regan.

Chris va caure al terra atordida d’espant, enmig d’un remolí d’imatges i sorolls; tot al seu al voltant va començar a girar embogit, borrós, desenfocat, al mateix temps que sentia un intens brunzit, que es va traduir en un concert de sorolls caòtics i distorsionats. Va provar d’incorporar-se, però massa feble, va trontollar. Després va mirar cap al llit, que encara veia borrós, i a Regan, que estava d’esquena a ella.

Les paraules van cessar quan Chris va començar a arrossegar-se dolorosament fins al llit, amb la vista encara ennuvolada i les cames adolorides; va passar al costat de Karl, que tenia la cara tacada de sang.

Després va retrocedir, tremolant amb tot el seu cos, escomesa per un increïble terror, ja que li havia semblat veure confusament, com a través d’una boirina, que el cap de la seva filla girava lentament en rodó sense que es mogués el tors, en una rotació monstruosa, inexorable, fins que, per fi, va semblar quedar mirant cap a enrere.

Chris va parpellejar davant aquella cara que li somreia com a boja, davant aquells llavis partits, davant aquells ulls de guineu.

Va llançar un crit i va caure desmaiada.