CAPÍTOL SEGON

Karras va rebobinar la cinta en un rotlle buit, a l’oficina del fati i canós director de l’Institut d’Idiomes i Lingüística.

Acuradament havia tornat a editar les diferents seccions dels seus enregistraments en rodets separats, i ara es disposava a sentir la primera, juntament amb el director. Llavors va engegar la gravadora i es va allunyar uns passos de la taula. Van escoltar la veu febril raucant en el seu argot.

Karras es va girar cap al director.

—Què li sembla, Frank? És un idioma?

El director estava assegut en la vora de la seva taula.

En acabar la cinta, va frunzir les celles, desconcertat.

—Molt estrany. D’on ho ha tret?

Karras va parar la cinta.

—És una cosa que tinc des de fa anys, des de l’època en què vaig treballar en un cas de doble personalitat. Penso escriure una monografia sobre això.

—Ah, ja!

—Bé, Què pensa?

El director es va treure les ulleres i va començar a rosegar les barnilles de carey.

—Si és un idioma, jo no l’havia pas sentit mai. No obstant això, alguna vegada… —Va frunzir l’entrecella. Després va aixecar la mirada fins a Karras.

—Vol passar-la de nou?

Karras va rebobinar de seguida la cinta i la va tornar a passar.

—Bé, Què li sembla? —va preguntar.

—Té la cadència de llenguatge.

Karras va sentir una emoció esperançada. Va tractar de reprimir-la.

—Això és el que m’ha semblat a mi —va dir.

—Però, naturalment, no ho entenc. És antic o modern?

—No ho sé.

—Per què no em deixa la cinta, pare? L’estudiaré amb alguns dels nois.

—Podria fer-se una còpia? M’agradaria conservar l’original.

—Sí, per descomptat.

—Entretant, tinc una altra cosa a fer. Disposa de temps?

—Sí. De què es tracta?

—Li vaig a lliurar fragments d’una conversa entre el que aparentment són dues persones diferents. Per mitjà de l’anàlisi semàntica, Podria vostè determinar si una sola persona pot haver estat capaç de produir tots dos tipus de llenguatge?

—Crec que sí.

—Com?

—Doncs per la freqüència d’una «mostra tipus». En mostres de mil o més paraules, N’hi ha prou en provar la freqüència amb que es presenten les diverses parts de l’oració.

—I creu que això seria concloent?

—Almenys, en gran mesura. Per descomptat, aquesta classe de proves permet descartar qualsevol canvi en el vocabulari bàsic. No expliquen les paraules, sinó la manera d’expressar-les, l’estil. Nosaltres ho denominem «índex de diversitat». Això pot resultar difícil per a un profà i, per descomptat, és el que busquem. —El director va somriure amb afectada suficiència. Després va assenyalar les cintes que Karras tenia a les mans—. Aquí té dues persones diferents, No és així?

—No. Les paraules van ser emeses per la mateixa persona, Frank. Com ja li he dit, va ser un cas de doble personalitat. Les paraules i les veus em semblen totalment diferents, però ambdues van sortir de la mateixa boca. Miri, necessito que em faci un gran favor…

—Per ventura que comprovi les dues? Amb molt de gust. La hi donaré a un dels professors.

—No, Frank, aquest és el gran favor que li vull demanar: m’agradaria que ho fes vostè mateix, i el més ràpidament que pugui. És molt important.

El director va advertir la urgència en els seus ulls.

Va assentir.

—Em posaré a fer-ho de seguida.

Va gravar còpies d’ambdues cintes, i Karras va tornar amb els originals a la residència dels jesuïtes.

Va trobar una nota a la seva habitació. Havien arribat els informes de la clínica.

Es va dirigir de seguida a la recepció i va signar el paper en el qual constava que havia rebut el paquet. De tornada a la seva cambra, va començar a llegir immediatament. Aviat es va convèncer que la seva visita a l’Institut d’Idiomes havia estat una pèrdua de temps.

… Senyals de complex de culpabilitat, amb el consegüent somnambulisme histèric.

Hi havia espai per al dubte.

Sempre n’hi havia. Per a la interpretació. Però els estigmes de Regan… Abatut, Karras va recolzar la seva cara a les mans. L’estigma de la pell que li havia descrit Chris figurava en els informes.

Però també havien consignat en ells que Regan tenia pell hiperreactiva, per la qual cosa ella mateixa podia haver dibuixat simplement les misterioses lletres en la seva carn poc abans que fossin descobertes. Dermatografia.

S’ho va fer ella mateixa, va pensar Karras. Estava segur.

Perquè tan aviat com li van immobilitzar les mans amb corretges —deien els informes—, van cessar els misteriosos fenòmens, fenòmens que no van tornar a repetir-se.

Frau. Conscient o inconscient. Però, al cap i a la fi, frau.

Va aixecar el cap i va mirar al telèfon. Frank.

Hauria de trucar-lo per dir-li que no es molestés?

Va prendre el receptor. No li van contestar, i li va deixar un encàrrec.

Després, exhaust, es va aixecar i, lentament, es va dirigir a la cambra de bany. Es va rentar la cara amb aigua fresca. L’exorcista tindrà summa cura en no deixar sense contestació cap de les manifestacions del pacient. Es va mirar al mirall.

Se li hauria escapat alguna cosa?

Què? L’olor a salsitxes amb chucrut. Es va tornar, va agafar la tovallola i es va assecar la cara. Autosuggestió, va recordar. I els malalts mentals, en certs casos, semblaven capaços d’obligar inconscientment als seus cossos a què emetessin una varietat d’olors.

Karras es va assecar les mans. Els cops…, el calaix que es va obrir i es va tancar. Psicoquinesi? Amb tota seguretat? Creu vostè en això? En posar la tovallola en el seu lloc es va adonar que no estava pensant lúcidament. Estava massa cansat. Però no s’animava a fer endevinalles amb Regan, a exposar-la a les perilloses traïcions de la ment.

Va sortir de la residència i va marxar cap a la biblioteca de la Universitat.

Va buscar a la Guia de publicacions periòdiques:

Tel… Tel…

Telepa… Va trobar el que buscava i, agafant la revista científica, es va asseure per llegir un article del doctor Hans Bender, un psiquiatre alemany, sobre investigacions de fenòmens telepàtics.

En acabar la lectura va quedar convençut que existien els fenòmens psicoquinètics, ja que es trobaven profusament documentats i havien estat filmats en clíniques psiquiàtriques. En cap dels casos esmentats en l’article es feia referència a possessió diabòlica. S’emetia la hipòtesi d’una energia dirigida per la ment, produïda de manera inconscient, i, en general —la qual cosa era molt significativa, va pensar Karras—, es donava en adolescents sotmeses a estats «d’extrema tensió interior, frustració i ràbia».

Karras es va fregar els cansats ulls. Encara se sentia fluix. Va tornar a analitzar els símptomes, detenint-se en cadascun com un nen que torna a tocar les llates d’una palissada blanca. Quin se li havia escapat? —es va preguntar—. Què?

La resposta, va concloure, per fi, cansat, era: Res.

Va deixar la revista en el seu lloc.

Va tornar caminant a casa dels McNeil. Va acudir a obrir Willie, que el va acompanyar fins al despatx.

La porta estava tancada.

Willie va cridar.

—El pare Karras —va anunciar.

—Que passi.

Karras va passar i va tancar la porta darrere seu. Chris estava d’esquena, amb el front recolzat en una mà i el colze al bar.

—Hola, pare!

La seva veu era un murmuri sec i desesperat.

Preocupat, es va apropar a ella.

—Està bé? —li va preguntar amb dolçor.

—Sí.

Era evident que intentava contenir la tensió.

Karras va arrugar l’entrecella. Amb tremolosa mà, Chris es cobria el rostre.

—Què hi ha, pare?

—He examinat els informes de la clínica. —Va esperar. Ella no va fer cap comentari. Ell va prosseguir—: Crec… —Es va detenir—. Bé, la meva honrada opinió, en aquest moment, és que el que més ajudaria a Regan seria un tractament psiquiàtric intensiu.

Chris va moure lentament el cap una vegada i una altra.

—On és el seu pare? —va preguntar Karras.

—A Europa —va murmurar ella.

—Li ha dit vostè el que passa?

Ella havia pensat moltes vegades a dir-li-ho. Hi havia estat temptada de fer-ho. Això podria tornar a unir-los. Però Howard i els capellans… Pel bé de Regan hi havia decidit, per fi, no explicar-li-ho.

—No —va dir en to suau.

—Doncs crec que seria una gran ajuda si ell estigués aquí.

—I jo crec que res ajudarà, excepte alguna cosa aliena a nosaltres! —va cridar Chris de sobte, aixecant cap al sacerdot la seva cara plena de llàgrimes—. Alguna cosa molt aliena a nosaltres!

—Insisteixo que hauria de trucar-lo.

—Per què?

—Seria…

—Jo li he demanat a vostè que expulsi a un dimoni, no que em porti a un altre! —va cridar-li a Karras amb sobtada histèria. Les seves faccions estaven contretes per l’angoixa—. Què ha passat de sobte amb l’exorcisme?

—Bé…

—Maleït sia! Per a què diables vull jo a Howard?

—Ja parlarem d’això després.

—No, ara! Para què ens pot servir Howard?

Quin seria el benefici?

—És molt possible que l’alteració de Regan comencés amb un sentiment de culpabilitat per…

—Culpabilitat? De què? —va cridar, amb ulls embogits.

—Podria…

—Pel divorci? Totes aquestes ximpleries que diuen els psiquiatres?

—Bé…

—Té sentiments de culpabilitat perquè va matar a Burke Dennings! —va xisclar Chris, estrenyent-se les temples amb força—. El va matar! El va matar i la fotran a la presó, la ficaran a la presó! Oh, Déu meu, oh…!

Karras va aconseguir sostenir-la quan es desplomava, plorant, i la va conduir fins al sofà.

—Tranquil·litzi’s —li va repetir suaument—, tranquil·litzi’s.

—No, la hi… ficaran a la presó! —va sanglotar ella—. La ficar… a ficar… ahhh! Oh, Déu meu! Oh, Déu meu!

—Vinga, Vinga…

La va fer tombar-se en el sofà, es va asseure al seu costat i li va agafar una mà entre les seves. Pensà en Kinderman, Dennings, en el plor de Chris. Què irreal!

—Bé, bé, ja està bé. Calmi’s.

Quan es va haver calmat, la va ajudar a incorporar-se. Li va portar aigua i una caixa de mocadors de paper que havia trobat sobre una prestatgeria, darrere del bar. Després va tornar a asseure’s al seu costat.

—M’he tret un gran pes de sobre —va dir ella, mocant-se i ploriquejant—. Ho he tret tot.

Karras estava consternat. L’impacte que li va causar la revelació de Chris creixia a mesura que ella es calmava. Respirava més tranquil·la tot i sentir una pressió intermitent a la gola. Però ara el pes requeia sobre ell, aclaparant i opressiu.

Es va sentir tens en el seu interior. Res més! No digui res més!

—Vol dir-me alguna cosa més? —li va preguntar amablement.

Chris va assentir. Va sospirar. Es va assecar els ulls i va parlar vacil·lant, entre sanglots espasmòdics, de Kinderman, del llibre, de la seva certesa que Dennings havia pujat al dormitori de Regan, de l’extraordinària força de la seva filla, de la personalitat de Dennings, que ella havia cregut reconèixer quan el va veure mort, amb el cap girat i mirant cap a vall.

Va acabar. Esperava la reacció de Karras. Durant una estona, ell no va dir res. Pensava en tot el que havia escoltat. Per fi, va dir amb suavitat:

—Vostè no sap si ella ho va fer.

—Però tenia el cap girat cap a enrere —va dir Chris.

—Vostè s’havia copejat també fortament el cap contra la paret —va respondre Karras—. També estava vostè commocionada. S’ho va imaginar.

—Ella em va dir que ho havia fet —va declarar Chris, inexpressiva.

—I li va dir com? —va preguntar Karras.

Chris va agitar el cap. Ell es va tornar per mirar-la.

—No —va contestar ella—, no.

—Llavors, això no vol dir res —li va assegurar Karras—. No té cap valor, tret que ella li hagués donat detalls que ningú, raonablement, pogués saber, apart de l’assassí.

Ella va moure el cap dubitativa.

—No sé —va respondre—. No sé si estic fent l’adequat. Crec que ella ho va fer i que podria matar a algú més. No ho sé… —Va fer una pausa—. Pare, Què haig de fer? —li va preguntar, desesperada.

El pes era ara concret i s’adheria a les seves esquenes.

Karras va recolzar un colze sobre el seu genoll i va tancar els ulls.

—Bé, ja l’hi ha explicat a algú —li va dir serenament—. Ha fet el que calia. Ara oblidi-ho. No pensi més en això i deixi’m-ho tot a mi.

Va sentir la vista de Chris posada sobre ell, i la va mirar.

—Es troba millor?

Ella va assentir.

—Em farà un favor? —li va preguntar.

—Què?

—Vagi al cinema a veure una pel·lícula.

Ella es va assecar un ull amb el dors de la mà i va somriure.

—Detesto les pel·lícules.

—Doncs vagi a visitar una amiga.

Chris es va posar les mans a la faldilla i el va mirar afectuosament.

—Tinc un amic aquí —va dir per fi.

Ell va somriure.

—Descansi una mica —li va aconsellar.

—Ho faré.

A Karras se li havia ocorregut una cosa.

—Creu vostè que Dennings va portar el llibre a dalt? O que ja estava allà?

—Crec que ja estava allà —va respondre Chris.

Karras va reflexionar sobre això.

Després es va posar d’en peus.

—Bé, Necessita el cotxe?

—No; pot seguir fent-lo servir.

—D’acord. Ja ens veurem.

—Fins ara, pare.

—Fins ara.

Va sortir i es va endinsar en el tumultuós i agitat carrer.

Regan. Dennings. Impossible! No! I, tanmateix, existia la convicció quasi bé absoluta de Chris, la seva reacció, la seva histèria.

Precisament són això: imaginacions histèriques.

Però… Rastrejava certeses com a fulles en el vent tallant.

En passar al costat de l’escalinata prop de la casa va sentir un soroll a baix, al costat del riu. Es va detenir i va mirar en direcció al canal C&O. Sentí una harmònica. Algú tocava. La vall del Riu Vermell. La cançó favorita de Karras des de la seva infantesa.

Va escoltar fins que les notes van ser ofegades pel soroll del trànsit, fins que la seva reminiscència a la deriva va ser feta trossos per un món ara turmentat que clamava ajuda, que regalimava sang sobre el fum dels tubs d’escapament. Es va ficar les mans a les butxaques.

Pensava febrilment. En Chris.

En Regan. En Lucas, donant puntades de peu a Tranquille.

Havia de fer alguna cosa. Però, Què? Li seria possible anar més enllà d’on havien arribat els clínics de la «Barringer»? «… anar a la Central Càsting…». Sí, sí, sabia la resposta: l’esperança. Va recordar el cas de Achille. Va ser possés.

Com Regan, també ell s’hi havia anomenat dimoni a si mateix; com el de Regan, el seu trastorn s’havia originat en un sentiment de culpabilitat: remordiment per la seva infidelitat conjugal. El psicòleg Janet havia efectuat una cura fingint hipnòticament la presència de l’esposa, que va aparèixer davant dels al·lucinats ulls d’Achille i el va perdonar solemnement. Karras va assentir per a si mateix. La suggestió podria resultar eficaç amb Regan. Però no a través de la hipnosi. Ho havien intentat a la «Barringer». No. La suggestió neutralitzant per Regan —creia ell— era el ritual de l’exorcisme. Ella sabia el que era, coneixia els seus efectes. La seva reacció davant l’aigua beneïda. Ho havia après al llibre. I al llibre hi havia descripcions d’exorcismes realitzats amb èxit. Podria resultar!

Podria! Podria resultar! Però, Com obtenir el permís del Bisbat? Com presentar el cas sense esmentar a Dennings? Karras no podia mentir al bisbe. No falsificaria els fets. Però pots deixar que els fets parlin per si sols! Quins fets?

Les cintes que hi havia a l’Institut. Què trobaria Frank? Podia haver trobat alguna cosa?

No. Però, Qui ho sabia?

Regan no havia distingit l’aigua beneïda de l’aigua comuna. Esclar.

Però si admetia que ella pot llegir la meva ment, Com és que no va reconèixer la diferència? Es va posar una mà al front. Tenia mal de cap. Es sentia confús.

Per Déu, Karras, desperta!

Algú es mor! Desperta!

De retorn a la seva habitació, va trucar a l’Institut.

Frank no hi era. Va penjar el telèfon. Aigua beneïda.

Aigua de l’aixeta. Extraordinari.

Va obrir el Ritual per les Instruccions als exorcistes: «… esperits malignes… respostes enganyoses…, de manera que pot semblar que el pacient no està possés en absolut…». Karras reflexionava. Seria això? De què diables estàs parlant? Quin esperit maligne?

Va tancar violentament el llibre i va agafar de nou els informes mèdics. Els va rellegir, a la recerca d’alguna cosa que pogués ajudar al bisbe.

Un moment. No hi ha antecedents d’histèria. Ja és alguna cosa, però poc. Cal alguna discrepància.

Quina? Va rastrejar desesperadament entre els records de quant havia estudiat. Després va recordar. Però gran cosa.

Va agafar el telèfon i va trucar a Chris. Per la seva veu, semblava estar endormiscada.

—Hola, pare.

—Dormia? Ho sento.

—No es preocupi.

—Chris, On puc veure al doctor… —va recórrer l’informe amb un dit—… Klein?

—A Rosslyn.

—En el complex mèdic?

—Sí.

—Faci el favor, truqui’l i digui-li que el doctor Karras anirà a veure’l, i que m’agradaria fer-li un cop d’ull a l’electroencefalograma de Regan. Digui-li doctor Karras, Chris. Entén?

—Sí.

—Ja li diré alguna cosa.

Quan va haver penjat el receptor, Karras es va treure l’alçacoll, la sotana i els pantalons negres, per vestir-se de seguida amb uns pantalons color caqui i un jersei. Damunt es va posar el seu impermeable negre de sacerdot, que es va abotonar fins al coll. En mirar-se al mirall va frunzir l’entrecella.

Mossens i policies, va pensar, mentre es descordava de pressa l’impermeable: el seu abillament emanava una olor que ho identificava, que era impossible dissimular.

Karras es va treure les sabates i es va posar l’únic parell que tenia que no eren de color negre: les seves gastades sabatilles blanques de tennis.

Ràpidament es va dirigir a Rosslyn en el cotxe de Chris. Mentre esperava, al carrer M, que la llum verda li donés pas per creuar el pont, va mirar de reüll per la finestreta i va veure quelcom inquietant: Karl es baixava d’un sedan negre al Carrer Trenta-cinc, enfront del celler «Dixie». El conductor del cotxe era el tinent Kinderman.

Va canviar el semàfor. Karras va accelerar i es va avançar per entrar al pont. Mirà pel mirall retrovisor.

L’haurien vist? Creia que no. Però què feien junts?

Pura casualitat? Tindria alguna cosa a veure amb Regan?

Amb Regan i…?

No et preocupis ara d’això!

Cada cosa al seu temps!

Va aparcar enfront del complex mèdic i va pujar al consultori del doctor Klein. El doctor estava ocupat, però una infermera li va donar a Karras l’electroencefalograma, que es va posar a estudiar de seguida; la llarga i estreta tira de cartolina lliscava suaument entre els seus dits.

Klein, que va arribar poc després, va examinar, lleugerament desconcertat, la indumentària de Karras.

—Doctor Karras?

—Sí. Molt de gust.

Es van donar la mà.

—Sóc Klein. Com està la nena?

—Va millorant.

—M’alegro molt.

Karras va tornar a examinar el gràfic. Klein el va imitar, recorrent amb el seu dit el traçat de les ones.

—Veu? És molt regular. No hi ha fluctuacions de cap tipus.

—Sí, ja ho veig. —Karras va arronsar l’entrecella—. Molt curiós.

—Curiós el què?

—Per descomptat, suposant que estem parlant d’un cas d’histèria.

—No ho entenc.

—Suposo que no és molt conegut —va murmurar Karras sense deixar de passar la cartolina entre les seves mans—, però Iteka, un belga, va descobrir que la histèria semblava ser la causa d’algunes rares fluctuacions en el gràfic: un traçat diminut, però sempre idèntic.

És el que busco aquí i no trobo.

Klein va remugar, com estranyat:

—Què diu ara?

Karras se’l va mirar breument.

—Estava alterada quan vostè li va prendre aquest encefalograma, Veritat?

—Sí, jo diria que ho estava.

—Llavors, No és estrany que l’examen hagi estat tan perfecte?

Fins i tot les persones en estat normal poden incidir sobre les seves ones cerebrals, encara que sempre dins d’una escala normal, i Regan estava alterada en aquest moment. Sembla que hauria d’haver-hi algunes fluctuacions. Si…

—Doctor, la Sra. Simmons s’impacienta —va interrompre una infermera que va obrir la porta.

—Sí…, ja vaig —va sospirar Klein. Quan la infermera va marxar, el metge va començar a seguir-la, però després es va tombar cap a Karras, amb una mà a la maneta de la porta—. A propòsit d’histèria —va comentar secament—, ho lamento, però haig d’anar-me.

Va tancar la porta darrere seu.

Karras va sentir els seus passos, que s’allunyaven pel corredor; el soroll d’una porta que s’obria i una frase: «Bé, Com es troba avui, senyora…?». Es va tancar la porta. Karras va tornar a examinar el gràfic i, quan va haver acabat, el va doblegar i el subjectà amb una goma. Després li va retornar a la infermera de recepció.

Ja tenia alguna cosa. Era una cosa que podria esgrimir davant del bisbe com a prova que Regan no era una histèrica i, per tant, que podia tractar-se d’un cas de possessió. Però l’electroencefalograma havia plantejat un altre misteri: Per què no hi havia fluctuacions? Per què no n’hi havia cap?

* * *

Quan tornava a casa de Chris, en detenir-se enfront d’un semàfor a la confluència dels carrers Prospect i Trenta-cinc, es va quedar petrificat: entre Karras i la residència dels jesuïtes estava aparcat el cotxe de Kinderman, el qual, assegut, sol, al volant, treia un colze per la finestreta i mirava fixament cap a davant.

Karras va tombar a la dreta abans de què Kinderman pogués veure’l amb el «Jaguar» de Chris. Ràpidament va trobar un lloc, va aparcar, baixà i va tancar amb clau. Després va girar la cantonada caminant, com si es dirigís a la residència.

Estarà vigilant la casa?, es va dir, preocupat.

L’espectre de Dennings va reaparèixer una vegada més per assetjar-ho. Seria possible que Kinderman cregués que Regan…?

Tranquil. Vés més a poc a poc.

Pren-t’ho amb calma.

Es va apropar al cotxe i va ficar el cap per la finestreta oposada a la del conductor.

—Hola, tinent!

El detectiu es va girar amb rapidesa i va semblar sorprès.

Després va somriure, alegre.

—Pare Karras!

Què estrany, va pensar Karras.

Va notar que sentia les mans suoses i fredes.

Mostra’t natural!

No deixis que s’adoni que estàs preocupat!

Mostra’t natural!

—No sap que li poden posar una multa? Els dies laborables no es permet aparcar aquí entre les quatre i les sis.

—No importa —va panteixar Kinderman—. Estic parlant amb un capellà.

Tots o gairebé tots els policies del veïnat són catòlics.

—Com li va?

—Doncs si haig de dir-li la veritat, només regular. I a vostè?

—No em puc queixar. I què? Ja ha aclarit aquest assumpte?

—Quin assumpte?

—El del director.

—Ah, aquest! —Va fer un gest com rebutjant la idea—. No em pregunti. Miri, Què fa aquesta nit? Està ocupat? Tinc entrades pel «Cinema Crest». Passen Otel·lo.

—Qui són els intèrprets?

—Molly Picon és Desdèmona, i Leo Fuchs, Otel·lo. Li agrada?

És gratis, pare Marlon Exigent! És William F. Shakespeare! No importa qui treballi o qui deixi de fer-ho! Què, vindrà?

—Em temo que no podré. Estic atabalat amb la feina.

—Ja ho veig. Té vostè molt mal aspecte, pare, i perdoni’m que l’hi digui, va a dormir molt tard?

—Jo sempre tinc molt mal aspecte.

—Però ara més que mai.

Au va! Escapi’s una nit! Ens divertirem.

Karras va decidir temptejar-lo, comprovar què buscava en realitat.

—Està segur que projecten aquesta? —va preguntar. Els seus ulls sondejaven fermament els de Kinderman—. Hauria jurat que en el «Crest» posaven una de Chris McNeil.

El detectiu va esquivar el cop i va replicar de seguida:

—No; estic segur. Otel·lo.

Possen Otel·lo.

—A propòsit, Què el porta per aquest barri?

—Vostè! He vingut només per convidar-lo al cinema!

—Sí, esclar, és més fàcil agafar el cotxe que el telèfon —va dir Karras suaument.

Les celles del detectiu es van elevar amb una expressió d’innocència que no convencia a ningú.

—El seu telèfon comunicava —argüí asprament, mantenint aixecat el palmell de la mà.

El jesuïta va clavar en ell la mirada, inexpressiu.

—Què hi ha de dolent? —va preguntar Kinderman al cap d’un moment.

Seriós, Karras va allargar una mà i va aixecar la parpella de Kinderman.

Li va examinar l’ull.

—No sé. Vostè sí que té molt mal aspecte. Podria ser víctima d’una mitomania.

—No sé què significa això —va respondre Kinderman, quan Karras va retirar la seva mà—. Alguna cosa greu?

—No necessàriament fatal.

—Què és? Digui-m’ho! Perquè a mi el suspens… no em deixa viure.

—Esbrini-ho —va dir Karras.

—Miri, no sigui injust. De tant en tant hauria de donar-li una miqueta al César. Jo sóc la llei. Sap que podria fer que l’expulsin?

—Per què?

—Un psiquiatre no ha de caminar per aquí preocupant a la gent.

És vostè un problema públic, perquè fa que les persones se sentin avergonyides. I els encantaria desfer-se de vostè. A qui li pot interessar un capellà que vesteix jersei i calça sabatilles?

Somrient lleugerament, Karras va assentir.

—Haig d’anar-me. Cuidi’s.

Va copejar dues vegades amb la mà el marc de la finestreta, com a comiat; després es va tombar i va caminar lentament cap a l’entrada de la residència.

—Faci’s unes analisis! —li va cridar el detectiu amb veu ronca. Després, la seva afectuosa mirada va deixar pas a la preocupació.

Va observar fugaçment la casa a través del parabrises, va engegar el motor i va arrencar. En passar al costat de Karras, va tocar la botzina i va agitar una mà.

Karras li va retornar la salutació i el va seguir amb la vista fins que va desaparèixer per la cantonada del Carrer Trenta-sis. Després va romandre immòbil a la vorera un moment, fregant-se el front amb mà tremolosa. Podria ella haver-ho fet? Podria haver assassinat a Dennings d’una manera tan horrible?

Va aixecar la seva mirada febril fins a la finestra de Regan.

Per Déu, Què hi ha en aquella casa? I quant de temps passaria abans que Kinderman exigís veure a la nena?

O tingués oportunitat de conèixer la personalitat de Dennings? De sentir-lo? Quant temps passaria abans que internessin a Regan en un manicomi?

O que morís?

Havia de preparar el cas per presentar-lo al Bisbat.

Ràpidament va creuar el carrer en direcció a la casa de Chris.

Va tocar el timbre. Willie el va fer passar.

—La senyora està fent la migdiada —va dir.

Karras va fer un gest afirmatiu amb el cap.

—Bé, molt bé.

Va caminar al costat de Willie i després va pujar al dormitori de Regan. Buscava una certesa a la qual poder aferrar-se.

En entrar va veure a Karl assegut en una cadira recolzada contra la finestra. De braços plegats, observava a Regan. La seva silenciosa presència causava la impressió d’un bosc dens i fosc.

Karras es va apropar al llit i va baixar la mirada. Els globus dels ulls estaven coberts d’una boirina lletosa. Proferia murmuris. Encanteris des d’un altre món. Karras va fer un cop d’ull a Karl. Després es va inclinar lentament i va començar a deslligar una de les corretges que subjectaven a Regan.

—No, pare! No!

Karl va córrer fins al llit i, d’una estrebada vigorosa, va apartar el braç del sacerdot.

—No ho faci, pare! És molt forta! Deixi-li les corretges posades!

Els seus ulls revelaven un pànic que Karras va haver d’admetre com a autèntic, i en aquest moment va saber que la força de Regan no era una teoria, sinó un fet.

Ella podria haver-ho fet. Podria haver retorçat el cap de Dennings cap a enrere. Per Déu, Karras!

Dóna’t pressa! Troba alguna evidència! Pensa!

Aviat, abans que…!

—Ich möchte Sie etwas fragen, Engstrom!

Karras va sentir una punxada davant el descobriment i l’esperança que sorgia. Es va tornar amb rapidesa, mirant cap al llit. El dimoni somreia burleta a Karl.

—Tanzt Ihre Tochter gern?

Alemany! Havia preguntat si a la filla de Karl li agradava ballar! Amb el cor bategant-li violentament, Karras es girà i va comprovar que Karl havia enrogit, que els seus ulls s’encenien furibunds.

—Karl, el millor és que s’allunyi una mica! —li aconsellà Karras.

El suís va sacsejar el cap, estrenyent amb tanta força les seves mans, que els artells se li van posar blancs.

—No, em quedo!

—Vagi-se’n, si us plau! —va dir el jesuïta en to enèrgic. La seva mirada va sostenir fermament la de Karl.

Després d’un moment d’obstinada resistència, Karl va cedir per fi i va marxar precipitadament.

El riure havia cessat. Karras es va encarar de nou cap al llit.

El dimoni l’observava. Semblava complagut.

—Així que has tornat, Eh? Em sorprèn. Creia que la vergonya per allò de l’aigua beneïda t’hauria tret les ganes de venir de nou. Però, esclar, m’oblidava que un sacerdot no sent mai vergonya.

Karras va contenir la respiració i va intentar dominar-se, de pensar amb lucidesa. Sabia que la prova dels idiomes, en la possessió, exigia una conversa intel·ligent. Per descartar-la es podia atribuir a records lingüístics enterrats en la memòria.

Tranquil! Vés més a poc a poc! Te’n recordes d’aquella nena? Una serventa adolescent. Possessa. En el seu deliri, barbotejava en un idioma que, finalment, va ser identificat com a sirià.

Karras no va poder per menys de pensar en l’emoció que això havia causat i en com, per fi, es va saber que la nena havia estat empleada en una pensió, i que un dels pensionistes era un estudiant de Teologia. La vigília dels seus exàmens, aquest pujava i baixava les escales recitant en veu alta les seves lliçons de sirià. I la noia les havia sentit.

Tranquil! No ho espatllis tot.

—Sprechen Sie deutsch? —va preguntar Karras cautelós.

—Més tripijocs?

—Sprechen Sie deutsch? —va repetir, mentre el pols li bategava encara accelerat, davant aquesta esperança remota.

—Natürlich —va contestar el dimoni per provocar-lo—. Mirabile dictu, [Podem dir que meravellosament]. No et sembla?

El cor li va fer un bot.

No només alemany, sinó llatí! I dins del context!

—Quod nomen mihi est?

[Quin és el meu nom?] —va preguntar ràpidament.

—Karras.

—Ubi sum? [On estic?]. Llavors, Karras, animat, es va apressar a seguir.

—In cubiculo. [En una habitació].

—Et ubi cubiculum? [I on està l’habitació?]. —In dom. [En una casa]. —Ubi est Burke Dennings?

[On està Burke Dennings?]. —Mortuus. [Està mort].

—Quomodo mortuus est? [Com va morir?]. —Inventus est capite revers. [El van trobar amb el cap a l’inrrevés].

—Quis occidit eum? [Qui ho va matar?]. —Regan.

—Quomodo ea occidit illum? Dic mihi exacte! [Com el va matar ella? Digues-m’ho amb exactitud!].

—Bé, bé, de moment ja li hem donat prou emoció —va dir el dimoni, somrient—. Suficient.

Més que suficient. Però potser penses que mentre em feies preguntes en llatí, tu mateix t’anaves formulant mentalment respostes en llatí —va riure—. Producte de l’inconscient, esclar.

Sí, Què seria de nosaltres sense l’inconscient? T’adones d’on vull arribar, Karras? No en sé gens de llatí. M’he limitat a llegir-te els pensaments. Simplement he extret les respostes del teu cap!

Karras va experimentar un sobtat desànim, es va sentir turmentat i frustrat per l’enutjós dubte arrelat en el seu cervell.

La ment del jesuïta corria desenfrenada, es formulava preguntes per les quals no hi hagués una sola resposta, sinó moltes. Però potser pensi en totes elles!, es va dir, per fi. Bé, llavors fes una pregunta la resposta de la qual no coneguis. Després podria verificar si la resposta era correcta.

Abans de parlar de nou, va esperar que minvés el riure.

—Quam profundus est imus Oceanus Indicus? [Quina és la profunditat màxima de l’oceà Índic?]. Els ulls del dimoni van centellejar:

—La plume de ma tante —va proferir amb veu ronca.

—Respon latine. [Contesta en llatí].

—Bon jour! Bonne nuit!

—Quam…?

Karras va deixar la pregunta sense acabar en adonar-se que els ulls se li posaven en blanc a Regan i apareixia l’entitat que parlava en argot.

Impacient i frustrat, Karras va exigir en to imperiós:

—Deixa’m parlar de nou amb el dimoni!

No va haver-hi resposta. Només una respiració que semblava arribar d’una altra contrada.

—«Quis es tu?» —va preguntar de sobte amb veu trencada.

Seguia la mateixa respiració.

—Deixa’m parlar amb Burke Dennings!

Singlot. Respiració. Singlot.

Respiració.

—Deixa’m parlar amb Burke Dennings!

Continuava el singlot, a sacsejades regulars. Karras va agitar el cap.

Després es va dirigir a una cadira i es va asseure al caire de la mateixa. Es va inclinar. Tens. Turmentat. I esperant…

El temps transcorria. Karras s’endormiscava. Després va aixecar de sobte el cap. No t’adormis! Mirà a Regan a través de les seves parpelles tremoloses i pesants.

Sense singlot. Silenciosa.

Estarà dormint?

Es va apropar al llit i la va mirar.

Ulls tancats. Respiració pesada. Li va prendre el pols; després es va inclinar i li va examinar acuradament els llavis. Estaven ressecs. Es va redreçar i va esperar.

Finalment, va abandonar l’habitació.

Va baixar a la cuina a la recerca de Sharon i la va trobar menjant sopa i un entrepà.

—Vol que li prepari alguna cosa, pare? —li va preguntar—. Deu tenir gana.

—No, gràcies, no en tinc —va respondre mentre s’asseia. Va prendre una llibreta i un llapis que hi havia al costat de la màquina d’escriure de Sharon—. Té singlot —li va dir—. Li han receptat «Compazine»?

—Sí, en tenim una mica.

Ell va escriure en la llibreta.

—Llavors posi-li aquesta nit mig supositori de vint-i-cinc mil·ligrams.

—Bé.

—Es comença a deshidratar —va continuar—, per la qual cosa caldrà recórrer a l’alimentació intravenosa.

Demà a primera hora truqui a una farmàcia i digui que li enviïn això de seguida. —Va lliscar la llibreta cap a Sharon—. Mentrestant, com dorm, pot començar a donar-li el sèrum «Sustagen».

—Bé —va assentir Sharon—. Així ho faré. —Sense deixar de prendre la sopa, va donar la volta a la llibreta i va llegir el receptat.

Karras l’observava. Després va frunzir l’entrecella, en un gest de concentració.

—És vostè la seva cangur?

—Sí.

—Li ha ensenyat una mica de llatí?

Ella la va mirar, perplexa.

—No, no li n’he ensenyat gens.

—I alemany?

—Només francès.

—A quin nivell? La plume de ma tante?

—Bastant avançat.

—Però gens d’alemany ni de llatí?

—No.

—Parlen de vegades en alemany els Engstrom?

—Esclar!

—Prop de Regan?

Sharon es va encongir d’espatlles.

—Suposo que sí. —Es va aixecar per portar els plats a l’aigüera—. Sí, sí, estic segura.

—Ha estudiat vostè llatí? —li va preguntar Karras.

—No.

—Però el reconeixeria si el llegís, Veritat?

—Sí, per descomptat.

Va esbandir el bol i el va posar en l’assecador.

—Ha parlat en llatí en presència de vostè?

—Qui? Regan?

—Sí. Vull dir des que es va posar malalta.

—No, mai.

—Cap altre idioma? —va temptejar Karras.

Va tancar l’aixeta, pensativa.

—Doncs crec…

—Què?

—Crec… —Va arrugar l’entrecella… Bé, juraria que l’he sentit parlar en rus.

Karras l’observava fixament.

—El parla vostè? —li va preguntar amb la gola seca.

Sharon es va encongir d’espatlles.

—Diguem que una mica. —Va començar a doblegar el drap de la cuina—. El vaig estudiar a la Universitat, això és tot.

Karras es va enfonsar.

Llavors va treure el llatí del meu cervell. Desolat, va enfonsar el front a les mans, dubtant, turmentat pel coneixement i la raó: La telepatia, més comuna en estats de gran tensió, el parlar sempre en un idioma conegut per algun dels que estan a l’habitació: «… pensa en les mateixes coses que jo penso…». «Bon jour…». «La plume de ma tante…». «Bonne nuit…».

Què fer? Dorm una mica.

Després, torna i intenta-ho de nou… intenta-ho de nou…

Es va aixecar i va veure a Sharon borrosament, ja que tenia la vista entelada. Ella estava d’esquena a l’aigüera, recolzada en ella i de braços plegats, escodrinyant-lo pensativa.

—Torno a la residència —va dir ell—. M’agradaria que em truqués tan aviat com es desperti Regan.

—Sí, el trucaré.

—I no s’oblidi del «Compazine» —li va recordar.

Sharon va negar amb el cap.

—No, de seguida m’ocuparé d’això —va dir.

Karras va assentir. Es va ficar les mans a les butxaques i va abaixar la mirada, tractant de pensar què es podria haver oblidat de dir a Sharon. Sempre quedava alguna cosa per fer. Sempre s’escapava algun detall, per molta cura que es posés.

—Pare, Què passa? —va sentir que li preguntava amb certa preocupació—. Què és? Què és el que realment li passa a Regan?

Va aixecar els ulls, apagats i plens d’obsessió.

—En realitat no ho sé —va contestar inexpressivament.

Va fer mitja volta i va sortir de la cuina.

En travessar el vestíbul Karras va sentir passos ràpids darrere d’ell.

—Pare Karras!

Es va detenir. Va veure a Karl, que portava el seu jersei.

—Perdoni’m —va dir el servent, al mateix temps que l’hi lliurava—. Volia haver-ho fet molt abans. Però em vaig oblidar.

Les taques de vòmit havien desaparegut, i la peça exhalava una suau aroma.

—L’hi agraeixo, Karl —va dir, amablement, el sacerdot—. Moltes gràcies.

—Gràcies a vostè, pare Karras.

S’advertia una tremolor en la seva veu, i els seus ulls revelaven emoció.

—Gràcies per ajudar a la senyoreta Regan —va acabar Karl.

Després va desviar la mirada, cohibit, i va abandonar ràpidament el vestíbul.

Karras, en veure com s’allunyava, el va recordar al cotxe de Kinderman. Més misteri j confusió.

Va obrir la porta amb gest cansat.

Era de nit. Sense esperances, va emergir de la foscor per submergir-se de nou en la foscor.

Va caminar fins a la residència, anant a les palpentes a dormir; en entrar a la seva cambra va veure al terra un paperet color rosa, amb alguna cosa escrita. Era de Frank.

Les cintes. El telèfon de casa seva. «Truqui’m si us plau…». Va agafar el telèfon i va demanar el nombre. Van passar uns segons.

Les seves mans tremolaven amb desesperançada expectació.

—Digui! —Era l’aflautada veu d’un petit vailet.

—Puc parlar amb el teu pare, si us plau?

—Sí, un moment. —A l’altre costat van deixar l’auricular per tornar-lo a agafar de nou al cap d’un moment. Una altra vegada el nen—: Qui parla?

—El pare Karras.

—El pare Karits?

El cor li bategava violentament. Karras va repetir, lletrejant:

—Karras, pare Karras.

De nou, el nen va deixar l’auricular.

Karras es va clavar els dits en el front.

Soroll del telèfon.

—Pare Karras?

—Sí. Hola, Frank! He estat intentant localitzar-lo.

—Perdoni’m, però m’han tingut ocupat les seves cintes.

—Ha acabat?

—Sí. A propòsit, hi ha una cosa molt estranya.

—Ja ho sé. —Karras procurava apaivagar la tensió de la seva veu—. De què es tracta, Frank? Què ha trobat?

—Bé, la freqüència de la «mostra tipus»…

—Sí?

—Doncs bé, la mostra no ha estat suficient per estar segur, per complet, M’entén?, però jo diria que és molt aproximada, o, almenys, el més aproximada que es pugui donar en aquestes coses. De totes maneres, m’atreviria a dir que les dues veus de les cintes corresponen, probablement, a dues personalitats diferents.

—Només probablement?

—Bé, no m’arriscaria a jurar-ho davant un tribunal. Però jo diria que la variació és gairebé ínfima.

—Ínfima… —va repetir Karras monòtonament. Bé, no podia ser d’una altra manera—. I què passa amb aquest argot? —va preguntar sense esperances—. És algun idioma?

Frank va tractar de contenir el riure.

—Què té de graciós? —va preguntar el jesuïta, molest.

—Ha estat algun experiment psicològic subreptici, pare?

—No sé què em vol dir, Frank.

—Doncs que crec que se li van barrejar les cintes o alguna cosa per l’estil. És…

—Frank, Es tracta o no d’un idioma? —el va interrompre Karras.

—Jo diria que sí.

Karras es va posar rígid.

—M’està prenent el pèl?

—No.

—Quin idioma és? —va preguntar, incrèdul.

—Anglès.

Durant un moment, Karras va romandre mut, i quan va parlar de nou, ho va fer amb veu fatigada.

—Frank, sembla que no ens entenem bé. Tret que em vulgui gastar una broma.

—Té aquí la seva gravadora? —va preguntar Frank.

Estava sobre la seva taula.

—Sí.

—Té mecanisme de reculada?

—Per què?

—En té o no?

—Un moment. —Irritat, Karras va deixar l’auricular i va llevar la tapa de la gravadora per comprovar-ho—. Sí, en té. Frank, de què es tracta?

—Posi la cinta l’aparell i passi-la a l’inrevés.

—Què?

—Té vostè Gremlins. —Frank va riure—. Escolti la cinta i parlem demà. Bona nit, pare.

—Bona nit, Frank.

—Que es diverteixi.

Karras va penjar. Semblava desconcertat. Va buscar la cinta i la va col·locar a la gravadora. Primer, la va escoltar del dret. Movia el cap. Era pur argot.

La va deixar córrer fins al final i després la va posar cap enrere. Va sentir la seva pròpia veu parlant a l’inrevés. Després Regan —o algú—, en anglès!

—… Marin marin Karras be us let us… (…Marin marin Karras deixa’ns estar…).

Anglès. Sense sentit, però anglès! Com diables va fer-ho?, es va preguntar Karras, asombrat.

Va escoltar-ho tot, després va rebobinar la cinta i la va passar una altra vegada. I una altra vegada, fins que, per fi, es va adonar que l’ordre de les paraules estava invertit.

Va detenir la cinta i la va rebobinar.

Paper i llapis en mà, es va asseure a la taula. Va posar novament la cinta des del començament i va començar a transcriure les paraules, treballant afanyosament, detenint-se a cada moment i tornant a engegar la gravadora. Quan, finalment, va haver conclòs, va fer una segona transcripció en un altra full de paper, repassant l’ordre de les paraules.

Després es redreça al seient i va dir:

«… perill. Encara no [indesxifrable] morirà. Poc temps. Ara el [indesxifrable]. Deixa-la que es mori. No, no, és agradable! S’està bé en el cos! Jo ho sento! Hi ha [indesxifrable]. Millor [indesxifrable] que en el buit. Temo al sacerdot. Dóna’ns temps. Temo al sacerdot! L’és [indesxifrable]. No, aquest no: el [indesxifrable], el que [indesxifrable]. Està malalt. Ah!, la sang, sento la sang, com [Canta?]».

En arribar aquí, Karras preguntava: «Qui ets?», i obtenia aquesta resposta:

«No sóc ningú. No sóc ningú».

Després Karras: «És aquest el teu nom?». Contestació:

«No tinc nom. No sóc ningú. Molts. Deixa’ns ser. Deixa’ns escalfar-nos en el cos. No [indesxifrable] del cos cap al buit, cap a [indesxifrable]. Abandoni’ns. Deixa’ns ser. Deixa’ns ser. Karras. (Marin? Marin?)…».

Una vegada i una altra va tornar a llegir-ho, obsessionat pel to, pel pressentiment que parlava més d’una persona, fins que la repetició mateixa va esmussar la seva percepció dels sons i li va fer que semblessin corrents. Va deixar sobre la taula la llibreta en què havia escrit i es va refregar la cara i els ulls fins als pensaments. No era un idioma desconegut. I escriure a l’inrevés amb facilitat no era res paranormal i ni tan sols poc comú. Però parlar a l’inrevés, adaptar i alterar la fonètica de manera que en retrocedir la cinta es fes intel·ligible, No era per ventura una gesta que anava molt més allà d’un intel·lecte hiperestimulat?

Va recordar. Va anar fins a la prestatgeria a la recerca d’un llibre: Psicologia i patologia dels anomenats fenòmens ocults. Esperava poder trobar allà alguna cosa semblat. Però, Què?

Ho va trobar: la descripció d’un experiment amb escriptura automàtica, en el qual l’inconscient del subjecte semblava ser capaç de resoldre les seves preguntes i anagrames.

Anagrames!

Va mantenir el llibre obert a sobre de la taula, es va inclinar més cap endavant i va llegir la descripció d’una part de l’experiment:

TERCER DIA

El subjecte va trobar aquesta solució: «La vida és menys capaç». Es va quedar atònit davant aquella gesta intel·lectual, que semblava provar-li l’existència d’una intel·ligència independent de la seva. Per tant, va passar a preguntar-li:

Qui ets? Clelia.

Ets una dona? Sí.

Has viscut a la Terra? No.

Tornaràs a la vida? Sí.

Quan? Dins de sis anys.

Per què parles amb mi? «Sanjo cleia toel».

El subjecte va interpretar que aquesta resposta era un anagrama de «Jo sento a Clelia».

QUART DIA

Karras va interrompre la lectura. Va moure el cap. No veia allà cap proesa paranormal: només les il·limitades habilitats de la ment.

Va buscar un cigarret, el va encendre i es va asseure. «No sóc ningú. Molts».

Què esgarrifós! D’on provindria, es preguntava, aquell «Amb ningú» ?

Del mateix lloc del que havia vingut Clelia?

Eren personalitats emergents?

«Marin… Marin…». «Ah, la sang…!». «Està malalt…». Obsessionat, va llambregar ràpidament el llibre «Satan», i, pensatiu, va passar els primers fulls fins a la inscripció inicial: «No permetis que el drac sigui la meva guia…». Va expel·lir el fum del cigarret i va tancar els ulls.

Va tossir. Sentia la gola inflamada i irritada.

Va aixafar el cigarret; el fum li va fer llagrimejar.

Estava exhaust.

Sentia els ossos rígids com a tubs d’acer. Es va aixecar per posar a la porta, per fora, el rètol de «No molestin»; després va apagar el llum de l’habitació, va baixar les persianes, es va treure lentament les sabates i es va estintolar sobre el llit.

Només comptava amb fragments. Regan. Dennings. Kinderman. Què podia fer? Havia d’ajudar. Com?

Sondejar al bisbe amb el poc que sabia? Creia que no. Mai podria argumentar el cas en forma convincent.

«… Deixa’ns ser!». Deixa’m ser, va respondre ell al fragment. I es va enfonsar en el somni immòbil i pesant.

* * *

El va despertar la dringadissa del telèfon. Mig atordit, va caminar a les palpentes fins a trobar l’interruptor. Va encendre la llum. Quina hora és? Les tres i uns minuts. Amb gran esforç, va allargar la mà, temptejant, fins a agafar el telèfon.

Va contestar. Era Sharon. Volia saber si Podia anar de seguida a la casa. Aniria. En penjar l’aparell es va sentir atrapat, asfixiat, embolicat.

Va anar al bany i es va rentar la cara amb aigua freda, es va assecar i va caminar cap a la porta. Ja en el llindar, es va tornar a buscar un abric. Se’l va posar i va sortir al carrer.

L’aire semblava lleuger, suspès, en la foscor.

Uns gats, prop d’una galleda d’escombraries, van fugir espantats quan ell va creuar cap a la casa.

Sharon el va rebre a la porta.

Tenia posat un jersei i estava embolicada en una manta. Se la veia espantada, alterada.

—Perdoni’m, pare —li va murmurar en entrar—, però he pensat que calia que veiés això.

—De què es tracta?

—Ara ho veurà. Si us plau, no faci soroll. No vull despertar a Chris. Ella no l’ha de veure.

Va seguir-la, de puntetes, per l’escala, cap al dormitori de Regan. En entrar, el jesuïta va quedar literalment congelat. L’habitació estava glaçada.

Va frunzir l¡entrecella, desconcertat, mirant a Sharon, que va assentir solemnement amb el cap.

—Sí, sí, la calefacció està encesa —va murmurar.

Després es va girar per mirar a Regan, els ulls de la qual brillaven de forma estranya en incidir la llum sobre ells. Semblava estar en coma. Respirava amb dificultat.

Romania immòbil. La sonda estava en el seu lloc; el sèrum degotava lentament.

Sharon es va apropar al llit en silenci, seguida per Karras, que tremolava encara de fred. En arribar al costat d’ella, va veure que el front de Regan estava perlat de fines gotes. Va advertir així mateix que les mans de la nena estaven fermament subjectes per les corretges.

Sharon, inclinada, descordava suaument el pijama de Regan.

Karras va sentir una aclaparant compassió davant aquell pit consumit, davant aquelles costelles sortints, on un podia comptar les setmanes o dies que li quedaven de vida.

Va sentir els angoixats ulls de Sharon posats en ell.

—Em sembla que s’ha esborrat —va murmurar—. Però observi, no deixi de mirar-li el pit.

Es va girar per mirar a Regan, i el jesuïta, desconcertat, va seguir la direcció dels seus ulls.

Silenci. Sentia la seva respiració. I aquell fred!

L’observà.

Després, les celles del sacerdot es van aixecar, tibants, en veure que alguna cosa passava a la pell de Regan: un tènue color vermellós, encara que ben definit, sorgia en forma de lletres escrites a mà. Es va apropar per veure millor.

—Una altra vegada —va murmurar Sharon.

Bruscament, Karras va comprovar que als braços se li posava la pell de gallina i, no era degut al fred de l’habitació, sinó al que estava veient al pit de la nena. Com en relleu, nítides, sorgien lletres a la pell, vermella com la sang, fins a concretar-se en una paraula:

«AJUDA’M».

—És la seva lletra —va mussitar Sharon.

* * *

Aquell matí, a les nou, Damien Karras va demanar permís al rector de la Georgetown University per practicar un exorcisme.

El va obtenir, i immediatament després es va dirigir al bisbe de la diòcesi, qui va escoltar atentament quant li va dir Karras.

—Està vostè convençut que és un cas autèntic? —va preguntar, finalment, el bisbe.

—He emès un judici prudent, que compleix totes les condicions exposades en el Ritual —va respondre Karras, evasiu. Encara no s’atrevia a creure-s’ho. No era la ment, sinó el cor, el que l’havia arrossegat fins llavors; pietat i esperança de poder practicar una cura per suggestió.

—Voldria fer vostè personalment l’exorcisme? —va preguntar el bisbe.

Va viure un moment de goig: tenia la possibilitat de poder obrir la porta cap als prats, escapar a l’aclaparador pes de la preocupació i a aquella trobada de cada vesprejar amb el fantasma de la seva fe.

—Sí, per descomptat —va respondre.

—Com va de salut?

—Estic bé.

—Ha fet alguna vegada una cosa d’aquest tipus?

—No, mai.

—Bé, anem a veure. Tal vegada seria millor que ho fes algú amb experiència. Per descomptat que no abunden, però potser trobem a algú de les missions estrangeres. Deixi’m buscar-lo. L’avisaré amb prou feines sapiguem alguna cosa.

Quan es va anar Karras, el bisbe va trucar al rector de la Universitat, i per segona vegada aquell dia, van parlar de Karras.

—Ell coneix a fons els antecedents —va dir el rector en un moment de la conversa—. No crec que hi hagi cap problema en què actuï com a ajudant. Sigui com sigui, hauria d’estar present un psiquiatre.

—I l’exorcista? No coneixes ningú que pugui fer-ho?

Per la meva banda, jo no sé de ningú.

—Lankester Merrin està per aquí.

—Merrin? Jo creia que estava a l’Iraq. Em semblava haver llegit que treballava en unes excavacions prop de Nínive.

—Sí, al sud de Mossul. Però va acabar i va tornar fa tres o quatre mesos. S’està a Woodstock.

—Fent classes?

—No, treballant en un altre llibre.

—Déu ens empari! Però, No creus que és una mica vell? Com està de salut?

—Jo crec que deu trobar-se bé. En cas contrari, no aniria per aquests mons de Déu excavant tombes, No et sembla?

—Sí, suposo que sí.

—I, a més, ell va tenir ja una experiència, Mike.

—No ho sabia.

—Almenys, això és el que es comenta.

—Quan va ocórrer?

—Fa deu o dotze anys, a Àfrica. Es diu que l’exorcisme va durar diversos mesos. Pel que sembla, gairebé va ser causa de la seva mort.

—En tal cas, dubto que vulgui fer cap altre.

—Aquí fem el que ens ordenen, Mike. Tots els rebels estan entre vosaltres, els seglars.

—Gràcies per recordar-m’ho.

—Bé, Què decideixes?

—Doncs que ho deixo a les teves mans i en les del provincial.

Aquella tarda de silenciosa espera, un jove seminarista caminava pels terrenys del seminari de Woodstock, a Maryland. Anava a la recerca d’un vell jesuïta, canós i esvelt. El va trobar en una sendera, passejant per un bosquet.

Li va lliurar un telegrama. L’ancià l’hi va agrair amb una afectuosa mirada. Després, donant la volta, es lliurà de nou, mentre caminava, a la contemplació de la Natura, que tant estimava.

De tant en tant es detenia a sentir el cant d’un pit-roig, a veure voleiar sobre una branca alguna brillant papallona. No va obrir ni va llegir el telegrama.

Sabia el que deia. L’havia llegit a la pols dels temples de Nínive. I estava preparat.

Va continuar acomiadant-se de tot.