CAPÍTOL SEGON

Es va detenir a la vora de la solitària andana del Metro, esperant sentir l’enrenou del tren, el qual apaivagaria aquell dolor que sempre l’acompanyava. Com la pols. El sentia només en els silencis. Es va canviar de mà la maleta i va contemplar el túnel. Punts de llum. S’allargassaven en la foscor com a guies cap a la desesperança.

Una tos. Va mirar cap a la seva esquerra.

Un home canós, amb aspecte de captaire i sense afaitar, s’incorporava enmig d’un toll d’orina. Els seus ulls groguencs van observar al sacerdot amb expressió trista.

El sacerdot va desviar la mirada.

L’home s’aproparia. Gemegaria.

Podria ajudar a un vell escolanet, pare? Podria? La mà, esquitxada de vòmit, es recolzaria en la seva espatlla. Va furgar i buscar una medalla. La bafarada de vi i all suportada en milers de confessions, i els trillats pecats mortals rotats d’una vegada i que asfixiaven… asfixiaven…

El sacerdot va sentir que l’esparracat s’aixecava.

Que no s’apropi!

Uns passos…

Oh, Déu meu, faci’s la teva voluntat!

—Hola, pare!

Va dir un gruny. Es va encongir.

No s’atrevia a girar-se. No podia suportar la recerca de Crist en el tuf i en els ulls enfonsats, el Crist del pus i els excrements sagnants, El Crist que no podia ser. Amb un posat distret, es va tocar la màniga, com si busqués una inexistent cinta de dol.^[4]

I va tenir un lleu record d’un altre Crist.

—Pare!

El soroll d’un tren que arribava. El soroll d’un ensopec. Va mirar al rodamón. Trontollava. S’esvaïa. Amb un cec impuls, el sacerdot se li va apropar, el va agafar i el va arrossegar fins al banc que hi havia contra la paret.

—Sóc catòlic —va murmurar el rodamón—, sóc catòlic.

El sacerdot el va tranquil·litzar, el va estirar i va veure que s’apropava el seu tren. Ràpidament va treure un dòlar del seu moneder i li va ficar a la butxaca de la jaqueta al rodamón; però després li va semblar que no era un lloc segur, li va treure i l’hi va ficar a la butxaca dels pantalons, humits d’orina; va recollir la seva maleta i es va ficar en un vagó.

Es va asseure en un racó i va fingir dormir. Al final del trajecte va caminar fins a Fordham University.

El dòlar era per al taxi.

Quan va arribar al pavelló en què s’allotjaven els visitants, va registrar el seu nom, Damien Karras, i es va quedar mirant el paper. Faltava alguna cosa. Cansat, es va adonar que no havia posat S. J.^[5] i ho va afegir.

Li van assignar una habitació a l’edifici «Weigel», i al cap d’una hora va poder dormir.

L’endemà va assistir a una reunió de la Societat Americana de Psiquiatria. Com a principal conferenciant, va exposar la seva tesi, titulada: «Aspectes psicològics del desenvolupament espiritual». En finalitzar el dia va poder prendre alguna cosa amb altres psiquiatres, que van pagar.

Els va deixar aviat. Havia de veure a la seva mare. Va anar caminant fins a l’edifici d’apartaments mig enderrocat del carrer Vint-i-u est, a Manhattan. Es va detenir al costat de l’escalinata d’accés i va contemplar als nens que hi havia allà.

Descurats. Mal vestits. Sense casa.

Se’n recordava dels desnonaments, d’humiliacions, d’haver tornat a casa seva amb una núvia de setè grau, per trobar a la seva mare regirant la galleda de les escombraries de la cantonada, tot esperant trobar alguna cosa. Va pujar l’escala i va obrir la porta com si fos una ferida delicada. Feia olor com de menjar. Com de dolça podridura. Se’n recordava de les visites a la Sra. Choirelli al seu petit apartament amb els seus divuit gats. Es va agafar a la barana i va pujar, vençut per un sobtat cansament, que es filtrava cap al seu interior i que ell sabia que provenia d’un sentiment de culpa.

No hauria d’haver-la abandonat mai. Estava sola.

El va rebre joiosa. Amb un xiscle i un petó. Va córrer a fer cafè.

Era Bruna i tenia les Cames gruixudes i guerxes. Ell es va asseure a la cuina i la va sentir parlar; les parets brutes i el pis tacat li calaven fins al moll de l’os. L’apartament era un rafal. Tenia Ajut Social. I tots els mesos, uns pocs dòlars d’un germà.

Ella es va asseure a la taula. Que si la senyora daixonses, que si l’oncle dallonses . Encara amb accent d’immigrant. Ell esquivava aquells ulls, que eren pous de tristesa, uns ulls que passaven els dies mirant per la finestra.

No hauria d’haver-la deixat mai.

Després va escriure unes cartes en el seu nom, doncs no sabia llegir ni escriure en anglès. Més tard va reparar el sintonitzador d’una vella ràdio de plàstic. El seu món. Les notícies. L’alcalde Lindsay.

Va anar al bany. Diaris groguencs a sobre de les rajoles. Taques de rovell a la banyera i el lavabo. Una vella cotilla pel terra.

La llavor de la seva vocació. Des d’aquí, ell havia fugit cap a l’amor.

Ara l’amor s’havia refredat.

A la nit el sentia xiular travessant els racons del seu cor com un vent extraviat i plorós.

A tres quarts d’onze es va acomiadar d’ella amb un petó. Va prometre poc seriosament tornar tan aviat com pogués. Va deixar la ràdio sintonitzada en el noticiari

* * *

Ja de retorn a la seva habitació, a l’edifici «Weigel», va pensar escriure una carta al jesuïta en cap de la província de Maryland. Ja una vegada havia tocat el tema: una sol·licitud de trasllat a la província de Nova York per estar més a prop de la seva mare, un lloc com a professor i el relleu de les seves tasques. En sol·licitar això últim havia al·legat «ineptitud» per al treball.

El cap de la província de Maryland havia entrat en relacions amb ell durant el transcurs del seu viatge anual d’inspecció a la Georgetown University, que s’assemblava molt a les dels inspectors de l’Exèrcit, perquè es concedien audiències confidencials a aquells que tenien motius de greuge o ofensa. Sobre l’assumpte de la mare de Damien Karras, el cap provincial havia dit que sí amb un moviment de cap que li demostrava la seva comprensió, però respecte a la «ineptitud» va opinar el contrari, si s’havia de jutjar per les aparences. Però Karras havia insistit.

—Bé, no és només la psiquiatria, Tom. Vostè ho sap.

Molts tenen problemes de vocació, de sentit de la seva vida. Perquè, Caram!, no tot el problema es redueix al sexual, perquè també compta la fe, i jo no ho puc ignorar, Tom. És massa. Necessito canviar d’ambient. Tinc els meus propis problemes, els meus dubtes.

—Quin home intel·ligent no els té, Damien?

Com a home assetjat per nombrosos compromisos, el cap provincial no havia insistit a conèixer les raons dels seus dubtes, cosa que Karras li va agrair. Sabia que les seves respostes haguessin semblat insensates: La necessitat de mastegar menjar i defecar-lo després. Els nou First Fridays^[6] de la meva mare. Els tal·losos pestilents. Els bebès de la Talidomida.^[7] Un article en un diari sobre un jove escolanet, esperant un autobús, atacat per estranys que el van ruixar amb nafta i li van calar foc. No. Massa emocional. Imprecís. Existencial. Més lògic era el silenci de Déu.

Hi havia mal al món. I molt del mal provenia del dubte, d’una confusió sincera entre els homes de bona voluntat.

Senyor, dóna’ns un senyal…

En un passat llunyà, la resurrecció de Llàtzer es desdibuixava en el distant passat. Ningú que visqui enguany ha escoltat el seu riure.

Per què no un senyal?

En diverses ocasions, el sacerdot havia desitjat haver viscut amb Crist, haver vist, haver tocat, haver explorat La seva mirada. Oh, Déu meu, deixa que et vegi! Deixa’m conèixer-te! Vine a mi en somnis!

Aquest desig ardent el consumia.

Es va asseure davant del seu escriptori amb la ploma ja llesta sobre el paper.

Tal vegada havia entès que la fe és, al cap i a la fi, una qüestió d’amor.

El cap provincial li havia promès considerar les seves peticions, però fins ara no havia tingut notícies. Karras va escriure la carta i es va anar a dormir.

Es va despertar, mandrosament, a les cinc del matí i va anar a la capella de l’edifici «Weigel», va prendre una hòstia sense consagrar, va tornar a la seva habitació i va celebrar una missa.

—«Et clam meus ad et veniat» —va resar, murmurant la seva angoixa—. Que la meva súplica arribi fins a tu…

Va elevar l’hòstia en la consagració, recordant dolorosament el plaer que li produïa abans. Com li succeïa tots els matins, va sentir, una vegada més, el dolor agut d’una inesperada visió fugaç, des de la llunyania d’un amor perdut feia ja molt temps.

Va dividir l’hòstia sobre el calze.

—La meva pau us deixo, la meva pau us dono…

Després va combregar.

Quan va haver acabat la missa, va netejar el calze i el va posar, amb cura, a la seva maleta. Es va apressar per atrapar el tren de les set i deu a Washington; portava el sofriment a la seva maleta negra.