PRÒLEG

Iraq del Nord

L’ardent sol feia brollar gotes de suor del front del vell, malgrat tot, aquest va cobrir amb les seves mans la tassa de te fumejant i dolç, com si volgués escalfar-se-les. No podia desprendre’s de la premonició. La portava adherida a les seves esquenes com fredes fulles humides.

L’excavació havia acabat. L’informe havia estat revisat acuradament, pas per pas; el material, extret, observat, retolat i despatxat: perles i collarets, encunys, fal·lus, morters de pedra mòlta tacats de color ocre, olles polides. Res d’excepcional. Una caixa assíria d’ivori per a productes de tocador. I l’home. Els ossos de l’home.

Les esmicoladisses restes del turment còsmic que una vegada li van fer preguntar-se si la matèria no seria Llucifer que tornava a la recerca de Déu cap a dalt, a les palpentes. I, no obstant, ara sabia que no era així.

La fragància de les plantes de regalèssia i tamariu atreia la seva mirada cap als pujols coberts de roselles, cap a les planes de joncs, cap al camí irregular sembrat de roques que es precipitava en pendent cap a l’abisme.

Al nord estava Mossul; a l’Est, Erbil; al Sud, Bagdad, Kirkuk i l’ardent forn de Nabucodonossor.

Va moure les cames sota la taula que estava enfront de la solitària barraca, al costat del camí, i va mirar les taques d’herba de les seves botes i dels seus pantalons color caqui. Va xarrupar el te. L’excavació havia acabat. Què vindria ara? Va voler desempolsinar els seus pensaments com ho feia amb els tresors inanimats, però no va poder ordenar-los.

Algú panteixava a l’interior de la chayjana (així els hi deien a aquelles pestilents barraques). L’arrugat propietari s’apropava a ell arrossegant els peus, aixecant pols amb les seves sabates, de fabricació russa, que usava com si fossin xancletes, fent xerricar els contraforts sota el pes dels seus talons.

La seva ombra fosca va lliscar sobre la taula.

—Kaman chay, chawaga?

L’home vestit de color caqui va negar amb un moviment de cap i va baixar la vista cap a les seves sabates enfangades i sense cordons, cobertes per una gruixuda capa de dejeccions geològiques i, del dolor de viure. La substància del cosmos, va reflexionar calladament: matèria, però, d’alguna manera, esperit a la fi. L’esperit i les sabates eren, per a ell, només aspectes d’un element més important, primigeni i totalment diferent.

L’ombra es va moure. El kurd es va quedar aturat com un vell deute. L’home vestit de color caqui va clavar la mirada amb ulls humits i entelats, com si l’iris estigués velat per la membrana d’una closca d’ou.

Glaucoma. Abans hagués menyspreat aquest home.

Va treure la cartera i va buscar una moneda entre els bitllets trencats i arrugats: uns «Dinars», un permís de conduir iraquià, un calendari, de plàstic descolorit, de dotze anys enrere. En el revers tenia la inscripció:

EL QUE DONEM ALS POBRES ÉS EL QUE ENS PORTEM AMB NOSALTRES QUAN MORIM.

La tarja havia estat impresa a les missions jesuïtes. Va pagar el te i va deixar una propina de cinquanta «Fils» sobre una taula esquerdada, de color esvaït.

Va caminar fins al seu jeep. El suau clic de la clau en entrar al contacte es va sentir secament en el silenci. Va esperar un instant, ple d’inquietud.

Apinyats en el cim d’una muntanya, els sostres en doble vessant, d’Erbil, sorgien en la llunyania, suspesos dels núvols com una benedicció de pedra i fang.

Ell sentia que les fulles se li enganxaven a l’esquena amb més força.

Alguna cosa anava a ocórrer.

—Allah ma’ak, chawaga.

Amb les dents corcades, el kurd somreia i saludava amb la mà. L’home vestit de color caqui va buscar afecte en el fons del seu ésser i va poder respondre agitant la mà amb un somriure forçat, que es va enfosquir en desviar la vista. Va engegar el motor, va donar la volta en rodó i es va dirigir a Mossul. El kurd es va quedar aturat mirant, amb la rara sensació d’haver perdut alguna cosa, mentre el jeep cobrava velocitat.

Què era el que havia perdut? Què era el que havia sentit en presència de l’estrany? Alguna cosa similar a la seguretat, un sentiment de protecció i de profund benestar, que ara disminuïa, a mesura que el jeep s’allunyava veloç. Es va sentir estranyament sol.

* * *

El detallat inventari va estar llest a les sis i deu. El «Mosul» encarregat de les antiguitats, un àrab de galtes caigudes, registrava acuradament l’últim ingrés en el llibre major que estava a sobre del seu escriptori. Es va detenir un moment, aixecant la vista cap al seu amic mentre submergia la ploma en el tinter. L’home vestit de color caqui semblava perdut en els seus pensaments. Estava aturat al costat d’una taula, amb les mans a les butxaques, mirant fixament cap a un d’aquells ressecs vestigis de l’ahir, ja retolat. L’encarregat el va observar curiós, immòbil; després va tornar a la seva tasca, escrivint amb una cal·ligrafia petita, ferma i polida. Finalment, va sospirar i va deixar la ploma en adonar-se de l’hora. El tren cap a Bagdad partia a les vuit. Va assecar amb paper secant el full i li va oferir te.

L’home vestit de color caqui va negar amb el cap; els seus ulls seguien fixos en quelcom que hi havia a sobre de la taula. L’àrab l’observava, un pèl preocupat. Què hi havia a l’ambient? Hi havia alguna cosa a l’ambient. Es va aixecar i es va apropar, sentint un lleu pessigolleig a la base del coll. El seu amic, per fi, es va moure, va agafar un amulet i, pensatiu, el va sostenir entre les mans. Era un cap, en pedra verda, del dimoni Pazuzu, una personificació del vent del Sud-oest.

Tenia poder sobre la malaltia i els mals. El cap estava perforat. L’amo de l’amulet l’havia usat com a escut.

—El mal contra el mal —va murmurar l’encarregat mentre es ventava lànguidament amb una revista científica francesa, la portada de la qual tenia la taca d’una empremta d’oli d’oliva. El seu amic no es va moure ni va fer cap comentari.

—Passa alguna cosa?

No va haver-hi resposta.

—Pare!

L’home vestit de color caqui semblava seguir sense escoltar, esbalaït en l’amulet, l’última de les seves troballes. Al cap d’un moment el va deixar i va dirigir cap a l’àrab una mirada inquisitiva.

Havia dit alguna cosa?

—Res.

Van murmurar frases de comiat.

Ja a la porta, l’encarregat va agafar la mà del vell amb una inusitada fermesa.

—El meu cor té un desig, pare: que no se’n vagi.

El seu amic va respondre suaument coses del te, del temps, d’alguna cosa que havia de fer.

—No, no, no! Vull dir que no torni a casa seva.

L’home vestit de color caqui va clavar la vista en un trosset de cigró bullit que hi havia en la comissura de la boca de l’àrab; no obstant, els seus ulls estaven distants.

—Tornar a casa —va repetir.

La paraula sonava com a un adéu definitiu.

—A Estats Units —va agregar l’encarregat àrab, i a l’instant es va preguntar per què ho havia dit.

L’home vestit de color caqui va penetrar en les tenebres de l’ansietat de l’altre. Sempre li havia estat fàcil apreciar a aquell home.

—Adéu —va murmurar. Després es va girar ràpidament i es va internar en les ombres dels carrers per emprendre el retorn; va recórrer un trajecte l’extensió del qual semblava indefinida.

—El veuré dins d’un any! —li va cridar l’encarregat des de la porta. Però l’home vestit de color caqui no es va girar per mirar. L’àrab observava la silueta que s’empetitia en travessar un carrer estret, en el que gairebé va topar amb un carruatge que passava veloçment. A la cabina anava una corpulenta vella àrab; la seva cara era només una ombra darrere del vel d’encaix negre, amb plecs, que la cobria com una mortalla. Es va imaginar que tenia pressa per arribar a alguna cita. Aviat va perdre de vista l’amic que marxava.

L’home vestit de color caqui caminava subjugat.

En deixar la ciutat, es va obrir pas pels suburbis mentre creuava el Tigris. En apropar-se a les ruïnes, va disminuir el ritme del seu caminar, perquè amb cada pas l’incipient pressentiment prenia una forma més consistent i horrible. Havia de saber. Havia d’estar preparat.

El tauló de fusta que travessava el Koser —un rierol fangós va cruixir sota el seu pes. I per fi va arribar allà; es va parar sobre el monticle on una vegada brillés, amb els seus quinze pòrtics, Nínive, el temut cau de les hordes assíries. Ara la ciutat jeia enfonsada en la sagnant pols de la seva predestinació.

I, tanmateix, ell es trobava allà, l’aire seguia sent dens, estava ple d’aquell altre aire que alterava els seus somnis.

Un vigilant nocturn kurd, en doblegar una cantonada, va empunyar el seu rifle i va començar a córrer darrera d’ell, es va detenir bruscament, el va saludar en reconèixer-lo i va afanyar-se a marxar.

L’home vestit de color caqui va rondar per les ruïnes. El temple de Nabu. El temple d’Istar.

Va sentir vibracions. Al palau d’Asurbanipal es va quedar mirant, de reüll, una pesada estàtua de pedra calcària, in situ: ales irregulars, peus amb urpes, bulbós penis sortint i rígida boca, que s’estirava en un somriure maligne. El dimoni Pazuzu.

De sobte el va aclaparar una certesa.

Ho va saber.

Allò s’apropava.

Va clavar la vista en la pols.

Ombres amb vida. Va sentir opacs lladrucs de canilles salvatges que rondaven pels afores de la ciutat. L’òrbita del sol començava a caure darrere de la vora del món.

Es va baixar les mànigues de la camisa i es va cordar els punys: s’havia aixecat una brisa gelada. Venia del Sud-oest.

Va sortir apressadament cap a Mossul a prendre el tren, amb el cor encongit per l’esgarrifosa convicció que aviat s’enfrontaria amb un vell enemic.