CAPÍTOL QUART

Va rebre als seus convidats vestida amb un vestit de color verd llimona, de mànigues i pantalons amples. Calçava sabates còmodes. Reflectien les esperances que tenia fixades en la reunió.

La primera a arribar va ser Mary Jo Perrin, que va venir amb Robert, el seu fill adolescent. L’últim va ser el pare Dyer. Era jove i diminut, amb una lànguida mirada darrera de les seves ulleres de muntura metàl·lica.

En entrar es va disculpar per la seva tardança.

—No he pogut trobar una corbata apropiada —li va dir a Chris inexpressivament. Per un moment, ella el va observar distreta, i després esclatà en una riallada. La seva depressió començava a esvair-se.

Les begudes van fer el seu efecte.

A tres quarts de deu, els convidats s’havien escampat per la sala d’estar, i menjaven en animats grups.

Chris va omplir el seu plat de fumejant menjar i va buscar amb la mirada a Mary Jo Perrin. Era allà. Al sofà amb el pare Wagner, el degà jesuïta. Chris havia conversat molt poc amb ell. Tenia una calba pigosa i unes maneres seques i suaus.

Chris es va apropar al sofà i es va asseure al terra, enfront de la tauleta baixa, mentre l’endevina reia alegrement.

—Oh, vinga, Mary Jo! —va dir el degà, somrient, mentre es portava a la boca una cullerada de menjar.

—Sí, vinga, Mary Jo! —va repetir Chris.

—Molt bo el curri! —va dir el degà.

—No està massa calent?

—En absolut; està perfecte.

Mary Jo m’estava dient que hi havia un jesuïta que era també mèdium.

—I no em creu! —va riure l’endevina.

—«Ah, distinguo»^[10] —va corregir el degà—. L’única cosa que he dit és que és difícil de creure.

—Et refereixes a un mèdium mèdium? —va preguntar Chris.

—Per descomptat —va dir Mary Jo—. Fins i tot entrava en levitació!

—Això ho faig jo tots els matins —va dir tranquil·lament el jesuïta.

—Vols dir que organitzava sessions d’espiritisme? —va preguntar Chris a la Sra. Perrin.

—Doncs sí —va respondre—. Era molt famós al segle XIX. De fet, crec que va ser l’únic espiritista de la seva època no acusat de frau.

—Ja li he dit que no era un jesuïta —va comentar el degà.

—Esclar que ho era! —va riure ella—. Quan va complir vint-i-dos anys va entrar a la Companyia de Jesús i va prometre no treballar més de mèdium, però van haver de foragitar-lo de França —va riure més fort encara— immediatament després d’una sessió que va celebrar a les Tulleries; Saben què va fer? A la meitat de la sessió li va dir a l’emperadriu que la tocarien les mans d’un esperit de nen que anava a manifestar-se, i quan, de sobte, van encendre les llums —va llançar una altra riallada—. El van enxampar tocant-li el braç a l’emperadriu amb el seu peu nu! S’imaginen això?

El jesuïta va somriure en deixar el seu plat a sobre de la taula.

—No em vingui després a demanar indulgència, Mary Jo.

—Au va, en tota família hi ha una ovella negra.

—Ja completàrem la nostra quota d’aquestes ovelles en l’època dels Papes Medici.

—Una vegada, jo vaig tenir una experiència —va començar a dir Chris, però el degà la va interrompre.

—Ho diu com a matèria de confessió?

Chris va somriure i va dir:

—No, no sóc catòlica.

—No es preocupi, tampoc ho són els jesuïtes —va bromejar la Sra. Perrin.

—Difamació dels dominics —va apostil·lar el degà. Després es va dirigir a Chris—. Perdó, Què deia vostè?

—Doncs que em sembla que una vegada vaig veure levitar a una persona. A Bhutan.

Va tornar a explicar la història.

—Creu vostè que és possible? —va concloure.

—Qui sap què és la gravetat? —va dir, encongint-se d’espatlles—. O, si es vol, la matèria.

—Els agradaria conèixer la meva opinió? —va dir la Sra. Perrin. El degà va respondre:

—No, Mary Jo: he fet vot de pobresa.

—Jo també —va murmurar Chris.

—Com? —va preguntar el degà, inclinant-se cap a davant.

—No, res. Miri, hi ha una cosa que li volia preguntar.

—Coneix el xalet que hi ha darrere d’aquella església? —va dir, assenyalant en dita direcció.

—La Santíssima Trinitat? —va preguntar ell.

—Exacte. Doncs bé, Què passa allà?

—Doncs que diuen la missa negra —va respondre la Sra. Perrin.

—La què negra?

—La missa negra.

—Què és això?

—No li faci cas, està bromejant —va dir el degà.

—Sí, ja sé —va dir Chris—, però sóc una ignorant.

Què és una missa negra?

—Bàsicament és una paròdia de la missa catòlica —va explicar el degà—. Es relaciona amb la bruixeria.

L’adoració del dimoni.

—De debò? Vol dir que existeix tal cosa?

—No li podria dir realment.

No obstant, una vegada em vaig assabentar d’una estadística de què es fan cinquanta mil misses negres a l’any a París.

—En l’actualitat? —va preguntar Chris, sorpresa.

—És només quelcom que he sentit.

—Sens dubte, a través del servei secret dels jesuïtes —va apuntar amb malícia la Sra. Perrin.

—De cap manera. Sento «veus» —va respondre el degà, amb posat murri.

—Vostès saben que allà a Los Angeles —va manifestar Chris se senten moltíssimes històries de cultes que practiquen les bruixes de les rodalies? Jo mateixa m’he preguntat sovint si no serà veritat.

—Bé, com ja li he dit, no puc assegurar-li-ho —va contestar el degà—. Però jo li diré qui pot fer-ho. Joe Dyer. On és Joe?

El degà va mirar al seu al voltant.

—Allà —va dir, fent un gest amb el cap en direcció al sacerdot, que estava aturat al costat de la taula i els donava l’esquena. S’estava servint un abundant segon plat—. Escolta, Joe!

El jove sacerdot es va girar, mostrant el seu rostre impassible.

—És a mi, gran degà?

L’altre jesuïta li va fer un senyal amb la mà.

—Vaig de seguida —va contestar Dyer, i va reprendre el seu atac al curri.

—Ell és l’únic follet irlandès del clergat —va dir el degà, amb un deix d’afecte. Es va prendre un xarrup de vi—. La setmana passada va haver-hi dos casos de profanació a la Santíssima Trinitat, i Joe va dir que un d’ells li va recordar certes coses que es feien en la missa negra, de manera que crec que sap alguna cosa del tema.

—Què va ocórrer a l’església? —va preguntar Mary Jo Perrin.

—Una cosa molt desagradable —va dir el degà.

—Va vinga, ja hem acabat tots de sopar.

—No, si us plau. És massa gros —va objectar.

—Va som-hi…

—Vol dir que vostè no pot llegir el meu pensament, Mary Jo? —li va preguntar ell.

—Bé, podria —va respondre ella— però no crec ser digna d’entrar en tal sanctasanctòrum —va emetre una rialleta ofegada.

—És una cosa profundament repugnant —va començar el degà.

Va descriure les profanacions.

En el primer dels casos, un vell sagristà havia descobert un munt d’excrements humans sobre les estovalles de l’altar, enfront del sagrari.

—Sí que és repugnant —va dir la Sra. Perrin amb una ganyota de disgust.

—Bé, hi ha quelcom pitjor encara —va comentar el degà.

Després, amb marrades i eufemismes, va explicar que s’havia trobat un enorme fal·lus, modelat en argila, ben apegat a una estàtua de Crist, a l’altar de l’esquerra.

—No els sembla repugnant? —va concloure.

Chris va notar que Mary Jo semblava sincerament molesta, en dir:

—Prou, per favor! Ara lamento haver-li preguntat. Canviem de tema.

—No, jo estic fascinada —va dir Chris.

—Com no. Jo sóc un ésser fascinant.

Era el pare Dyer, que s’apropava amb el seu plat.

—Esperi’m només un minut.

Tinc un assumpte pendent amb aquell astronauta.

—Quin assumpte?

El pare Dyer va aixecar les celles amb afectada serietat.

—S’imaginen el que seria convertir-se en el primer missioner a la Lluna? —va preguntar.

Tots van esclatar en rialles.

—Té la grandària exacta —va dir la Sra. Perrin—. Podria ficar-lo en la part anterior de la càpsula.

—No, jo no —la va corregir amb aire solemne, tornant-se després cap al degà, per explicar-li—: Provi d’arranjar-ho per a Emory.

—Emory és el nostre prefecte de disciplina al campus —va explicar Dyer a les dones en un a part—. No hi ha ningú allà a dalt, i això és precisament el que li agrada; li agraden els llocs silenciosos.

—I llavors, A qui podria convertir? —va preguntar la Sra. Perrin.

—Què vol dir? —Dyer la va mirar i va arrufar l’entrecella—. Convertiria als astronautes. A més, és el que li agrada: una o dues persones. No grups.

Solament dos.

Amb posat impassible, Dyer va buscar a l’astronauta amb la mirada.

—Em permeten? —va dir, i es va retirar.

—M’agrada —va manifestar la Sra. Perrin.

—A mi també —va aprovar Chris. Després es va dirigir al degà—: Bé, encara no m’ha dit el que passa en aquest xalet —li va recordar—. És un gran secret? Qui és el sacerdot que veig sempre allà? Un de robust. Sap a qui em refereixo?

—El pare Karras —va dir el degà, baixant la veu, amb un deix de remordiment.

—Què fa?

—És conseller. —Va recolzar la seva copa i la va fer girar per la seva base—. Anit va sofrir un dur cop.

—Què li va passar? —va preguntar Chris amb sobtat interès.

—Se li va morir la mare.

Chris va experimentar un confús sentiment de pena, inexplicable per a ella.

—Ho lamento molt —va dir.

—Sembla que l’ha afectat molt —va prosseguir el jesuïta—. Ella vivia sola, i sospito molt que feia ja dos dies que havia mort quan li van advertir.

—Oh, què horrible! —va murmurar la Sra. Perrin.

—Qui la va trobar? —va preguntar Chris amb serietat.

—El porter de l’edifici. Suposo que encara no s’haurien adonat de no haver estat perquè els veïns es van queixar de què la ràdio funcionava tot el dia.

—Què trist! —va mussitar Chris.

—Perdó, senyora.

Va aixecar la vista i va veure a Karl.

Portava una safata plena de copes i licors.

—Ah, sí! Deixi-la aquí, Karl.

Moltes gràcies.

A Chris li agradava servir personalment els licors als seus convidats. Amb això creia donar un toc d’intimitat que, d’una altra manera, no podia aconseguir-se.

—A veure, vaig a començar per vostès —va dir al degà i a la Sra. Perrin, i els va servir. Després va recórrer el saló, rebent peticions i allargant copes, i quan va acabar la volta, els diferents grups s’havien combinat ja de manera diferent, excepte Dyer i l’astronauta, que semblaven haver intimat molt.

—No, jo no sóc realment un sacerdot —va sentir Chris que deia Dyer amb serietat, mentre recolzava el seu braç en l’espatlla de l’astronauta—. De fet, sóc un rabí d’avantguarda. —I poc després, va sentir que li preguntava—: Què és l’espai? —I quan l’astronauta es va encongir d’espatlles i va admetre que no ho sabia, el pare Dyer li va clavar la vista, sorrut, i li va dir—: Hauria de saber-ho.

Més tard, Chris estava parlant amb Ellen Cleary sobre Moscou, quan va sentir una veu estrident i familiar, que arribava enutjada, des de la cuina.

Déu meu! Burke!

Li estava cridant obscenitats a algú.

Chris es va disculpar i es va dirigir ràpidament a la cuina, on Dennings insultava a Karl, mentre Sharon feia intents per fer-ho callar en va.

—Burke! —va exclamar Chris—. Deixa de cridar!

El director la va ignorar, i va seguir amb el seu atac d’ira. Per les comissures de la boca expel·lia saliva escumosa. Karl estava recolzat sobre l’aigüera, mut, de braços plegats, impassible, mirant a Dennings sense parpellejar.

—Karl! —li va etzibar Chris—. Per què no marxa d’aquí?

Surti! No veu com està?

Però el suís no es va moure fins que Chris el va empènyer fins a la porta.

—Porc nazi! —li va cridar Dennings mentre sortia Karl. I després es va tornar, cordial, cap a Chris, fregant-se les mans—. Què hi ha per a les postres? —va preguntar dòcilment.

—Per a les postres! —Chris es va colpejar el front amb el dors de la mà.

—Bé, tinc gana —es va queixar ell.

Chris es va dirigir a Sharon.

—Dóna-li de menjar! Jo haig de portar a Regan al llit. Burke, per tots els sants —va pregar al director—, comporta’t! Hi ha sacerdots aquí fora! —va assenyalar acusadorament.

Ell va arrugar les celles, al mateix temps que els seus ulls prenien una expressió intensa, amb un sobtat i aparentment genuí interès.

—Tu també t’has adonat? —va preguntar sense segona intenció.

Chris va sortir de la cuina i va baixar a veure què feia Regan a la cambra de les joguines, on havia passat tot el dia. La va trobar jugant amb el tauler Ouija. Semblava taciturna, distreta, remota.

Bé, almenys no està busca bregues, va pensar Chris, i, per distreure-la una mica, la va portar a la sala d’estar i la va presentar als seus convidats.

—Que encantadora! —va exclamar l’esposa del senador.

Regan es va comportar estranyament bé, excepte en un moment. Amb la Sra. Perrin, amb la qual no va parlar ni li va donar la mà. Però l’endevina s’ho va prendre de broma.

—Sap que sóc una impostora.

Li va picar l’ullet a Chris. Però després, examinant-la en forma afectuosa, es va avançar i va agafar-li una mà a Regan, estrenyent-la amb afecte, com si li estigués prenent el pols. Regan es va desprendre de seguida d’ella i la va mirar amb aspecte irat.

—Pobre!, deu estar cansada —va dir Mary Jo com traient-li importància a l’incident; tanmateix, va seguir observant a la nena amb mirada penetrant i una inexplicable ansietat.

—No s’ha trobat del tot bé aquests dies —va murmurar Chris, disculpant-la. Va mirar a la nena—. No és cert, bufona?

Regan no va contestar. Mantenia la vista clavada al terra.

Només li faltava per presentar-la al senador i a Robert, el fill de la Sra. Perrin, i Chris va opinar que era millor passar-los per alt.

Va portar a Regan al seu dormitori i la va ficar al llit.

—Creus que podràs dormir?

—No sé —va contestar la nena com en somnis. S’havia posat de costat i mirava fixament cap a la paret, amb una expressió llunyana.

—Vols que et llegeixi una estona?

Ella va negar amb el cap.

—Bé, llavors prova de dormir.

Es va inclinar, la va besar i va apagar la llum.

—Bona nit, petita.

Chris estava ja gairebé a la porta, quan Regan la va cridar novament.

—Mamà, Què em passa?

La veia obsessionada. El seu to era desesperat.

Desproporcionat per a la seva edat. Per un moment, la mare es va sentir agitada i confosa. Però de seguida va recobrar la serenitat.

—Ja t’ho he dit, estimada; són els nervis. Has de prendre aquestes píndoles un parell de setmanes, i estic segura de què et posaràs bé.

Bé, ara a dormir, Eh?

No va haver-hi resposta. Chris va esperar.

—A dormir, Eh?

—Està bé —va murmurar Regan.

De sobte, Chris va notar que la nena tenia la pell de gallina.

Li va fregar el braç. Déu meu, que freda s’està posant l’habitació! D’on vindrà aquest corrent?

Es va apropar a la finestra i va examinar les juntures. No va trobar res.

Es va tombar cap a Regan.

—Estàs ben abrigada, estimada?

No va haver-hi resposta.

Chris es va apropar al llit.

—Regan? Estàs adormida? —va murmurar.

Ulls tancats. Respiració profunda.

Chris va sortir de l’habitació de puntetes.

Va sentir cants des del corredor, i en baixar les escales va veure, amb plaer, que el jove pare Dyer tocava el piano i dirigia a un grup que s’havia reunit al seu al voltant i que cantava alegrement.

Quan va entrar a la sala d’estar, acabaven d’entonar «Fins que tornem a trobar-nos».

Chris es va dirigir al grup per incorporar-se a ell, però va ser ràpidament interceptada pel senador i la seva dona, que portaven els seus abrics al braç.

Semblaven una mica molests.

—Ja se’n van? —els va preguntar.

—Ho sentim molt; ha estat una nit meravellosa —va declarar el senador—. Però a la pobra Martha li fa mal el cap.

—Ho lamento, però realment em trobo molt malament —es va queixar l’esposa del senador—. Ens disculpes, Chris? Ha estat una vetllada encantadora.

—És una pena que hagin d’anar-se’n! —va exclamar Chris.

Mentre els acompanyava a la porta, va sentir al pare Dyer, al fons, preguntar:

—Qui se’n recorda de la lletra de «Rosa de Tòquio»?

Els va dir bona nit. En tornar a la sala d’estar, Sharon sortia silenciosament del despatx.

—On és Burke? —li va preguntar Chris.

—Aquí dins —va respondre Sharon amb un moviment de cap—. Dormint la «mona». No t’ha dit res el senador?

—A què et refereixes? —va preguntar Chris—. Acaben d’anar-se.

—Encara sort.

—Sharon, Què vols dir?

—Coses de Burke —va sospirar Sharon. En un to cautelós, va descriure la trobada entre el senador i el director. Segons Sharon, en passar Dennings al costat d’ell, va comentar: «hi havia un pèl púbic surant en la meva ginebra».

Després es va girar cap al senador i va agregar, en un to vagament acusatori:

«Mai havia vist en la meva vida una cosa així. I vostè?». Chris va intentar contenir el riure, mentre Sharon va prosseguir descrivint com la torbada reacció del senador havia originat una de les quixotesques ires de Dennings, durant la qual havia expressat la seva «incommensurable gratitud» per l’existència dels polítics, perquè, sense ells, «un no podria distingir qui eren realment els estadistes».

Quan el senador es va allunyar, ofès, el director es va apropar a Sharon i li va dir, amb orgull:

«Veus? No he dit cap paraula lletja. No et sembla que he portat la situació amb delicadesa?». Chris no va poder contenir el riure.

—Bé, deixem-lo dormir. Però convé que et quedis aquí per si es desperta. No et molesta?

—En absolut. —Sharon va entrar al despatx.

A la sala d’estar, Mary Jo Perrin estava asseguda, sola i pensativa, en un racó. Semblava molesta, disgustada. Chris es va atançar per reunir-se amb ella, però va canviar d’idea quan va veure que una altra persona es dirigia cap al racó.

Llavors es va apropar al piano.

Dyer va deixar de tocar i la va mirar per saludar-la.

—Què podem fer per vostè, joveneta? Estem rodant un xou especial de novenes.

Chris va riure amb tots.

—Jo pensava que anava a obtenir la primícia del que passa en una missa negra —va dir ella—. El pare Wagner ha dit que vostè és un expert.

Interessat, el grup va quedar silenciós.

—No, no tant —va dir Dyer, mentre feia sonar lleument unes tecles—. Per què ha esmentat la missa negra? —li va preguntar, serè.

—Bé, perquè alguns hem estat parlant de… bé, d’aquestes coses que van trobar a la Santíssima Trinitat, i…

—Es refereix a les profanacions? —la va interrompre Dyer.

—A veure si hi ha algú que ens informi, encara que sigui somerament, sobre el que passa —va dir l’astronauta.

—El mateix dic —va manifestar Ellen Cleary—. No n’entenc gens d’això.

—Què puc dir-los? Que s’han descobert algunes profanacions a l’església que queda sobre aquest carrer —va explicar Dyer.

—Quines coses? —va preguntar l’astronauta.

—No pregunti això —va aconsellar el pare Dyer—. Diguem que eren immundícies.

—El pare Wagner m’ha explicat que vostè li havia dit que era com una missa negra —va apuntar Chris—. M’agradaria saber què és el que fan.

—La veritat és que no sé gaire —va protestar ell—. De fet, gairebé tot el que sé l’hi he sentit a un altre jeb.

—Què és un jeb?

—L’abreviatura de jesuïta.

El pare Karras és l’expert en aquesta matèria.

De sobte, Chris es va posar alerta.

—El sacerdot de la Santíssima Trinitat?

—El coneix? —va preguntar Dyer.

—No; me l’han anomenat fa un moment, això és tot.

—Bé, crec que en una ocasió va escriure un treball sobre aquest tema, des del punt de vista psiquiàtric.

—Què vol dir?

—Què vol dir amb aquest «Què vol dir»?

—Per ventura és psiquiatre?

—Sí, esclar. Perdó, pensava que vostè ja ho sabia.

—A veure si hi ha algú que m’ho expliqui una mica! —va exigir, impacient, l’astronauta—. Què succeeix en una missa negra?

—Diguem que es cometen perversions. —Dyer es va encongir d’espatlles—. Obscenitats. Blasfèmies. És una paròdia maligna de la missa, on adoren a Satanàs en comptes de Déu i, en ocasions, ofereixen sacrificis humans.

Ellen Cleary va sacsejar el cap i es va allunyar.

—Això s’està posant massa esgarrifós per a mi. —Va somriure feblement.

Chris no l’hi va parar esment.

El degà es va unir discretament al grup.

—Però, Com pot vostè saber això? —va preguntar ella al jove jesuïta—. Tot i que s’hagués dut a terme tal missa negra, Qui pot dir el que va ocórrer allà?

—Suposo que s’hauran assabentat de gairebé tot —va contestar Dyer per les declaracions de la gent que va ser detinguda i va confessar.

—Au, va! —va exclamar el degà—. Aquestes confessions no tenen cap valor, Joe. Els van torturar.

—No; només als pitjors —va dir suaument Dyer.

Va haver-hi un murmuri de riures un tant nerviosos. El degà va consultar el seu rellotge.

—Bé, haig d’anar-me —li va dir a Chris—. Demà haig de dir la missa de sis en la capella Dahlgren.

—Jo tinc la missa dels irlandesos. —Dyer va somriure alegrement. Després, els seus ulls es van dirigir a un lloc de l’habitació, darrere de Chris, i va dir de sobte—: Bé, sembla ser que tenim visita, Sra. McNeil —li va advertir, amb un moviment del cap.

Chris es va tombar. I no va poder contenir la seva sorpresa en veure a Regan en camisa de dormir, orinant a dojo sobre la catifa. Mirant fixament a l’astronauta, Regan va dir amb veu desmaiada:

—Vostè morirà allà a dalt.

—Oh, Déu meu! —va exclamar Chris angoixada, corrent cap a la seva filla—. Oh, Déu meu, la meva petita, vine, vine amb mi!

Va agafar a Regan pels braços i la va treure, apresuradament, murmurant trèmula, una disculpa al canós astronauta.

—Ho sento moltíssim! Últimament ha estat malalta i deu estar somnàmbula! No sabia el que es deia!

—Potser haguem d’anar passant —va sentir que Dyer li deia a algú.

—No, no, quedin-se! —va protestar Chris, mentre es girava un moment—. Si us plau, no marxin!

Torno de seguida!

Chris es va detenir un instant a la cuina per dir-li a Willie que anés a netejar la catifa abans de què la taca es fes indeleble, i després va portar a Regan al bany, la va rentar i li va canviar la camisa de dormir.

—Reineta, Per què has dit això? —li preguntava Chris una vegada i una altra; però Regan semblava no entendre i balbotejava incoherències sense interrupció. Tenia els ulls ennuvolats i una expressió absent.

Chris la va ficar al llit i, gairebé immediatament, va tenir la impressió de que s’havia adormit. Va esperar un moment i va escoltar la respiració de la nena. Després va abandonar el dormitori.

Al peu de l’escala es va trobar amb Sharon i amb el jove ajudant de direcció, que tractaven de treure a Dennings del despatx. Havien trucat a un taxi i anaven a acompanyar-lo fins al seu apartament, al Sheraton Park.

—Aneu amb cura —va aconsellar Chris, quan ells s’allunyaven amb Dennings.

Gairebé inconscient, el director va murmurar:

—Em cago en tu.

Es va submergir en la boira i en el cotxe que esperava.

Chris va tornar a la sala d’estar, on els convidats que encara quedaven li van expressar la seva pena quan ella els va fer una breu ressenya de la malaltia de Regan.

En esmentar els cops i les altres tàctiques per cridar l’atenció, la Sra. Perrin la va observar detingudament. En una ocasió, Chris la va mirar, esperant el seu comentari; però com no va dir res, va continuar:

—Camina adormida molt sovint? —va preguntar Dyer.

—No, aquesta nit ha estat la primera vegada. O, almenys, la primera vegada que me n’assabento; per tant, crec que deu ser això de la hiperactivitat. No li sembla?

—Realment no sabria dir-li —va contestar el sacerdot—. He sentit que el somnambulisme és molt comú a la pubertat, però… —es va interrompre i es va encongir d’espatlles—. No sé. El millor és que ho consulti amb el seu metge.

Durant la resta de la conversa, la Sra. Perrin es va mantenir callada, mirava fixament la dansa les flames a la llar de foc de la sala d’estar. L’astronauta estava gairebé tan abatut com ella.

L’havien designat per a un vol a la Lluna aquell any. Mirava esbalaït la seva copa, intercalant alguns monosíl·labs per fingir estar interessat i atent.

Com per un tàcit acord, ningú va fer referència al que Regan li havia dit.

—Bé, ho sento, però com haig de celebrar missa tan d’hora… —va dir el degà, i es va aixecar per anar-se’n.

Va provocar la desbandada general.

Tots es van aixecar i li van donar les gràcies pel sopar.

Ja a la porta, el pare Dyer va agafar la mà de Chris i va esguardar els seus ulls.

—Creu que pot haver-hi un paper, en alguna de les seves pel·lícules, per a un sacerdot baixet que toca el piano? —li va preguntar.

—Si no l’hi ha —va riure Chris—, faré que escriguin un especialment per a vostè, pare.

—Estava pensant en el meu germà —li va dir, amb aire solemne.

—Oh, quina ocurrència! —va riure ella de nou, i el va acomiadar afectuosament.

Els últims a partir van ser Mary Jo Perrin i el seu fill. Chris els va entretenir una estona xerrant a la porta. Sospitava que Mary Jo tenia alguna cosa a dir-li, però que no s’atrevia. Per retardar la partida, Chris li va preguntar la seva opinió sobre el fet que Regan jugués constantment amb el tauler Ouija, i sobre la idea obsessiva respecte al capità Howdy.

—Creus que hi ha res de dolent en això?

Com que esperava algun comentari superficial, Chris va quedar sorpresa en veure que la Sra. Perrin clavava la vista en el llindar.

Semblava estar pensant, i, sense canviar d’actitud, va sortir a buscar el seu fill, que esperava a l’escalinata de l’entrada.

Quan, per fi, va aixecar el cap, els seus ulls estaven ombrívols.

—Jo l’hi prendria —va dir suaument.

Va allargar al seu fill les claus del cotxe.

—Bobby, engega el motor. Està molt fred.

El noi va agafar les claus, li va dir a Chris que l’admirava per les seves pel·lícules i va caminar, tímid, fins al vell i abonyegat «Mustang», estacionat ala mateixa illa.

Els ulls de la Sra. Perrin continuaven ombrívols.

—No sé el que penses de mi —va dir pausadament—. Moltes persones m’associen amb l’espiritisme.

Però no és així. El que sí crec és que tinc un do —va continuar amb senzillesa—. Però no és ocult. De fet, a mi em sembla natural, perfectament natural. Com a catòlica, crec que trepitgem dos mons.

Aquell del que som conscients en el temps. Però, de tant en tant, una dona rara com jo percep centelleigs de l’altre món, i aquest altre, crec… està a l’eternitat.

Bé, l’eternitat no té temps. El futur és present. De manera que quan, de vegades, sento l’altre, crec veure el futur. Qui sap? Potser no.

Potser tot siguin coincidències. —Es va encongir d’espatlles—. Però jo crec que sí. I si fos així, seguiria creient que és natural. Però l’ocult… —Va fer una pausa, per triar les paraules—. L’ocult és quelcom diferent. Jo m’he mantingut lluny d’això. Crec que és perillós abordar-ho. I en això està inclòs el jugar amb el tauler Ouija.

Fins llavors, Chris l’havia considerat com a una dona amb un notable sentit comú. No obstant, hi havia alguna cosa en ella que inquietava profundament.

Es sentia tenallada per un funest presagi, que va intentar dissipar.

—Vinga, Mary Jo —va somriure Chris—, no saps com es juga amb els taulers Ouija? No és res més que el subconscient de les persones.

—Sí, tal vegada —va contestar amb docilitat—. Potser. Podria ser només suggestió. Però quantes històries he sentit sobre sessions celebrades amb taulers Ouija que semblen assenyalar sempre cap a una porta que s’obre. I no cap al món de l’esperit, doncs tu no creus en això. Tal vegada una porta cap al que tu anomenes el subconscient. No sé. L’única cosa que sé és que, pel que sembla, ocorren les coses.

I, estimada, a tot el món hi ha manicomis plens de gent que ha provat de jugar amb l’ocult.

—M’estàs prenent el pèl?

Després d’un moment de silenci, la seva veu va arribar de nou des de la foscor.

—Chris, el 1921 hi havia una família a Baviera. No me’n recordo del nom, però eren onze en total. Si vols pots verificar-ho als diaris. Al poc temps d’haver intentat fer una sessió, es van tornar tots bojos. Tots.

Els onze. Els va entrar una veritable piromania. Quan van acabar amb els mobles, la van emprendre amb un bebè de tres mesos, nascut d’una de les filles menors. I llavors va ser quan van intervenir els veïns i els van detenir. La família sencera —va concloure— va ser reclosa en un manicomi.

—Quina barbaritat! —va exclamar Chris en pensar en el capità Howdy, que ara adquiria un aspecte amenaçador. Malaltia mental. Era això? Potser sí—. Ja sabia jo que havia de portar-la a un psiquiatre!

—Oh, si us plau —va exclamar la Sra. Perrin mentre caminava cap a la llum—, no em facis gaire cas a mi, sinó al teu metge! —Hi havia en la seva veu un intent de retornar-li la confiança, però no va ser gaire convincent—. Em manejo bé amb el futur —va somriure—, però per al present sóc una incapaç. —Va furgar a la seva butxaca—. On estan les meves ulleres? Ah, sí, aquí estan! —Les va trobar a una butxaca de l’abric—. Molt bonica la casa —va comentar mentre es posava les ulleres i contemplava la part superior de la façana—. Es veu molt acollidora.

—Déu sant, quin alleujament!

Pensava que m’anaves a dir que estava embruixada!

La Sra. Perrin la va observar.

—Per què hauria de dir-te una cosa així?

Chris pensava en una amiga seva, una famosa actriu que havia venut la seva casa de Beverly Hills perquè creia que estava habitada per fantasmes.

—No sé. És una broma. Suposo que ho he dit per tractar-se de tu.

—És una casa molt bonica —la va tranquil·litzar Mary Jo en un to sense matisos—. Jo he estat aquí abans, moltes vegades.

—No em diguis!

—Sí. Era d’un almirall amic meu. De tant en tant m’escriu. Ara, al pobre, l’han enviat a navegar de nou. No sé si el trobo a faltar a ell o a la casa. —Va somriure—. Però suposo que em convidaràs a venir alguna altra vegada.

Mary Jo, m’encantaria que tornessis. Ho dic sincerament.

Ets una persona fascinant.

—Bé, almenys sóc la persona més descarada que coneixes.

—En absolut. Telefona’m, si us plau. Ho faràs la setmana que ve?

—Sí. M’agradarà saber com segueix la teva filla.

—Tens el meu telèfon?

—Sí, el vaig anotar a la meva agenda.

Què era el que no rutllava?, es va preguntar Chris.

Hi havia en el seu to alguna cosa discordant.

—Bé, a reveure —va dir la Sra. Perrin—, i moltes gràcies per tan agradable reunió. —Abans que Chris pogués dir-li res més, es va allunyar ràpidament.

Durant un moment la va seguir amb la vista; després va tancar la porta. Una pesada lassitud la va aclaparar. Quina nit!, va pensar, Quina nit!

Va entrar a la sala d’estar i es va detenir al costat de Willie, que estava agenollada sobre la taca d’orina, raspallant els pèls de la catifa.

—L’he fregat amb vinagre —va mussitar Willie—. Dues vegades.

—La pots llevar?

—Tal vegada ho aconsegueixi ara —va respondre Willie—. No ho sé.

Veurem.

—No se sabrà fins que s’assequi. Deixa-ho ja, Willie, i vés-te’n a dormir.

—No. Ho acabaré.

—Bé. Gràcies i bona nit.

—Bona nit, senyora.

Chris va començar a pujar l’escala amb pas pesat.

—El menjar ha estat molt bo, Willie. A tothom li ha agradat moltíssim.

—Gràcies, senyora.

* * *

Chris va comprovar que Regan seguia adormida. Després va recordar el tauler Ouija. Caldria amagar-lo?

Llençar-lo? Que impenetrable es mostra Mary Jo quan tracta aquest tema! I, tanmateix, Chris s’adonava que això del company de joc imaginari era morbós i poc saludable. Sí, potser hauria de llençar-lo.

No obstant, Chris vacil·lava.

Immòbil al costat del llit de Regan, recordà un incident ocorregut quan la seva filla tenia només tres anys, la nit en què Howard va decidir que ja era prou grandeta per seguir prenent el biberó, al que s’aferrava amb delectació.

L’hi va treure aquella nit; Regan va estar xisclant fins a les quatre de la matinada, i durant dies es mostra histèrica. I ara, Chris temia una reacció similar. El millor és que l’hi expliqui tot a un psicoanalista. D’altra banda —va reflexionar—, la «Ritalina» no havia tingut encara temps de fer efecte.

Finalment, va decidir esperar.

Chris va tornar a la seva cambra, es va ficar, cansada, al llit, i gairebé a l’instant es va quedar adormida. Es va despertar en sentir un horrible xiscle histèric, semi inconscient.

—Mamà, vine aquí, vine aquí, tinc por!

—Vaig de seguida, petita!

Chris va córrer pel passadís cap al dormitori de Regan.

Gemecs. Plors. Sorolls, pel que sembla, de les molles del matalàs.

—Oh, la meva xiqueta! Què passa? —va exclamar Chris mentre encenia la llum.

Déu meu!

Regan jeia, rígida, de cap per amunt, amb la cara banyada en llàgrimes, contreta pel terror i aferrada fermament als costats del seu estret llit.

—Mamà, Per què s’agita? —va cridar—. Fes-lo parar! Tinc molta por! Fes-lo parar! Mamà, si us plau, fes-lo parar!

El matalàs s’agitava violentament de cap a peus.