CAPÍTOL QUART

Divendres, 29 d’abril. Mentre Chris esperava al passadís dels dormitoris, el doctor Klein i un neuropsiquiatre d’anomenada, examinaven la nena.

Els metges la van observar durant mitja hora. Es deixava caure. Donava voltes sobre si mateixa. S’estirava els cabells.

Ocasionalment feia ganyotes i s’estrenyia les mans contra les oïdes com per anul·lar un soroll sobtat i eixordador. Vociferava obscenitats. Udolava de dolor. Finalment, es va llançar de cap per avall sobre el llit, doblegant les cames sota l’estómac. Gemegava de forma incoherent.

El psiquiatre li va dir a Klein que s’allunyés del llit.

—Anem a posar-li un tranquil·litzant —va murmurar—. Potser així pugui parlar amb ella.

L’ internista va assentir i va preparar una injecció de cinquanta mil·ligrams de «Torazina». No obstant això, en apropar-se els metges al llit, Regan va semblar pressentir la seva presència, i, ràpidament, es va girar, i quan el neuropsiquiatre va tractar de subjectar-la, va començar a xisclar amb fúria. Li va mossegar. Li va pegar. El va mantenir a distància.

Només quan van cridar a Karl perquè els ajudés, van poder mantenir-la prou quieta com perquè Klein l’injectés el sedant.

La dosi va ser insuficient.

Van haver d’administrar-li altres cinquanta mil·ligrams. Van esperar.

Regan es va calmar. Després, endormiscada… va mirar als metges.

—On és la mama? Vull que vingui la mama —plorava.

Davant un senyal del neuropsiquiatre, Klein va sortir de l’habitació per cridar a Chris.

—La teva mare vindrà dins d’un moment, bufona —va dir el psiquiatre a Regan. Assegut en el llit, li va acariciar el cap—. Així, així… està bé, està bé, maca. Jo sóc metge.

—Vull que vingui la mama —plorava Regan.

—Ja ve. Sents dolor, bonica?

La nena va assentir. Plorava a llàgrima viva.

—On?

—Per tot el cos —ploriquejà Regan.

—Oh, la meva petita!

—Mamà.

Chris va córrer al llit i la va abraçar. La va besar. La va calmar i la va consolar. Després, Chris no va poder més i va esclatar a plorar.

—Oh, Rags, has tornat!

Ets tu, realment!

—Mareta, ell em feia mal. —Regan feia el petarrell—. Digues-li que no em faci més mal.

Si us plau!

Sí?

Per un moment, Chris es va quedar desconcertada, després va fer un cop d’ull als metges, amb una expressió suplicant als ulls.

—Li hem donat sedants forts —va dir, amablement, el psiquiatre.

—Vol dir que…?

Ell la va interrompre.

—Veurem. —Després es va tombar cap a Regan—. Pots dir-me què et passa, bufona?

—No ho sé —va respondre—. No sé per què ell em fa això —li queien les llàgrimes—. Abans havia estat sempre el meu amic.

—Qui?

—El capità Howdy. I llavors és com si una altra persona estigués dins de mi. I m’obliga a fer coses.

—El capità Howdy?

—No ho sé.

—És una persona?

Ella va assentir.

—Qui?

—No ho sé.

—Bé, està bé. Anem a provar una cosa, Regan. Un joc. —Va furgar en la seva butxaca a la recerca d’una boleta de colors brillants lligada a una cadeneta platejada.

Mai has vist pel·lícules en les que hipnotitzen a la gent?

Ella va assentir.

—Bé, jo sóc hipnotitzador.

Sí. Jo hipnotitzo sovint les persones. Si ells em deixen, esclar. Crec que si t’hipnotitzés a tu, Regan, això t’ajudaria a posar-te bé. Sí, aquesta persona que està dins teu, sortiria de seguida.

Vols que t’hipnotitzi? Mira, la teva mare està aquí al teu costat.

Regan li va preguntar amb els ulls.

—Fes-ho, bonica —la va impel·lir, Chris—. Prova-ho.

Regan es va dirigir al psiquiatre i va fer un gest afirmatiu amb el cap.

—Bé —va dir suaument—. Però només una miqueta.

El psiquiatre va somriure i va mirar bruscament darrere d’ell en sentir com un soroll de vaixella que es trenca. Un valuós pitxer havia caigut al terra des d’una còmoda on el doctor Klein recolzava l’avantbraç.

Desconcertat, va mirar el seu braç i després els fragments trencats; es va ajupir per recollir-los.

—No es molesti, doctor; Willie els retirarà —li va dir Chris.

—Podria tancar les persianes, Sam? —va dir el psiquiatre—. I baixar les cortines?

Quan l’habitació va estar a les fosques, el psiquiatre va agafar la cadena entre els dits i va començar a balancejar la boleta cap a enrere i cap a davant, amb un moviment natural. Va fer brillar una llum sobre ella. Resplendia. Va començar a mussitar un ritual hipnòtic.

—Mira això, Regan, segueix mirant, i aviat sentiràs que les parpelles et pesen, pesen…

Poc després, la nena semblava estar en trànsit.

—Extremadament suggestionable —va murmurar el psiquiatre. Després li va parlar a la nena—. Estàs còmoda, Regan?

—Sí.

La seva veu era suau i xiuxiuejant.

—Quina edat tens, Regan?

—Dotze.

—Hi ha algú dins de tu?

—De vegades.

—Quan?

—En diferents moments.

—És una persona?

—Sí.

—Qui?

—No ho sé.

—El capità Howdy?

—No ho sé.

—Un home?

—No ho sé.

—Però, Està aquí?

—Sí, de vegades.

—Ara?

—No ho sé.

—Si li dic que em parli, Li permetràs que em contesti?

—No.

—Per què no?

—Perquè tinc por.

—De què?

—No ho sé.

—Si ell parla amb mi, Regan, crec que et deixarà d’una vegada.

Vols que et deixi?

—Sí.

—Llavors permet-li parlar.

Ho faràs?

Una pausa; després:

—Sí.

—Ara m’estic dirigint a la persona que està dins de Regan —va dir el psiquiatre amb fermesa—. Si es troba aquí, vostè també està hipnotitzat i ha de respondre a totes les meves preguntes. —Durant un moment va callar per deixar que la suggestió entrés en el seu corrent sanguini. Després ho va repetir—. Si es troba aquí, vostè també està hipnotitzat i ha de respondre a totes les meves preguntes.

Surti i respongui’m ara. Està aquí?

Silenci. Immediatament va ocórrer una cosa curiosa: de sobte, l’alè de Regan es va tornar fètid, espès.

El psiquiatre el va sentir des de mig metre de distància. Va fer brillar la llum sobre la cara de Regan.

Chris va ofegar un crit. Les faccions de la seva filla es transformaven, en contreure’s, en una horrible màscara: els llavis se li van endurir, estirats en direccions oposades; la llengua botida, li penjava de la boca com la d’una bèstia ferotge.

—Oh, Déu meu! —va mussitar Chris.

—És vostè la persona que està dins de Regan? —va preguntar el psiquiatre.

Ella va assentir.

—Qui és vostè?

—Ugnincoson —va contestar guturalment.

—Així es diu vostè?

Ella va assentir.

—És un home?

—Ella va dir: diguem…

—Ha contestat?

—Diguem…

—Si vol dir «sí», faci un moviment afirmatiu amb el cap.

Ho va fer.

—Està parlant en un idioma estranger?

—Diguem…

—D’on ve?

—Ued…

—D’on diu que ve?

—Ueded gnivon.

El psiquiatre va pensar durant un moment; després va intentar una altra manera d’afrontar-ho:

—Quan jo li pregunti, contesti’m amb moviments de cap.

Entén?

Regan va assentir.

—Tenen sentit les seves respostes? —li va preguntar.

—Sí.

—És vostè algú que Regan hagi conegut abans?

—No.

—De qui hagi sentit parlar?

—No.

—És vostè una persona que ella va inventar?

—No.

—És vostè real?

—Sí.

—Prové de Regan?

—No.

—Alguna vegada va ser part d’ella?

—No.

—A vostè li agrada ella?

—No.

—Li desagrada?

—Sí.

—L’odia?

—Sí.

—Per alguna cosa que ella va fer?

—Sí.

—Vostè la culpa pel divorci dels pares?

—No.

—Té alguna cosa a veure amb els pares?

—No.

—Amb un amic?

—No.

—Però l’odia.

—Sí.

—Està castigant a Regan?

—Sí.

—Vol fer-li mal?

—Sí.

—Matar-la?

—Sí.

—Si ella morís, Moriria vostè també?

—No.

La resposta va semblar torbar-lo, i va baixar la vista, pensatiu. Les molles del llit van cruixir quan es va canviar de lloc. En l’asfixiant quietud, la respiració de Regan semblava sortir d’uns pulmons podrits. Era allà. I, malgrat tot, lluny. Llunyanament sinistra.

El psiquiatre va aixecar de nou la vista i la va clavar en aquella horrible cara contreta. Els seus ulls brillaven aguts, especulant amb les possibilitats.

—Hi ha alguna cosa que ella pot fer perquè vostè se’n vagi?

—Sí.

—Me la diu?

—No.

—Però…

Bruscament, el psiquiatre va obrir la boca, sorprès i adolorit, quan es va adonar, amb horroritzada incredulitat, que Regan li estava estrenyent els genitals amb una mà tan forta com una pinça de ferro. Amb els ulls desmesuradament oberts, va lluitar per lliurar-se. No va poder.

—Sam, Sam, ajudi’m! —va dir, defallint.

Regnà el desconcert i la confusió.

Chris es va aixecar i va anar a encendre la llum.

Klein es va acostar corrent.

Regan, amb el cap inclinat cap a enrere, va riure diabòlicament; després udolà com un llop.

Chris va oprimir l’interruptor de la llum. Es girà.

Va veure com la pel·lícula granulada i titil·lant d’un malson en càmera lenta: Regan i els metges retorçant-se sobre el llit en un embull de braços i cames en moviment, en una refrega de gestos, respiracions entretallades i juraments; l’udol, el lladruc i l’horripilant riure; Regan renillant; després s’animava l’escena, i el llit s’agitava, era sacsejada violentament d’un costat a un altre, mentre Chris observava, impotent, que la seva filla posava els ulls en blanc i emetia un penetrant udol de terror, que emergia de la base de la seva columna retorçada.

Regan es va arquejar i va caure inconscient. Alguna cosa atroç va abandonar l’habitació.

Durant un moment de tibant expectació, ningú es va moure. Després, lenta i acuradament, els metges van poder alliberar-se, per fi, de la seva grotesca postura i posar-se dempeus.

Van mirar fixament a Regan. Al cap d’una estona, l’inexpresiu Klein li va prendre el pols. Satisfet, la va tapar amb la manta i va fer un gest amb el cap als altres, que van sortir de l’habitació i van anar al despatx.

Durant una estona, ningú va parlar.

Chris s’estava al sofà. Klein i el psiquiatre es van asseure prop d’ella, en cadires enfrontades. El psiquiatre, pensatiu, es mossegava el llavi inferior mentre mirava fixament cap a la tauleta de cafè; després va sospirar i va aixecar la vista cap a Chris. Es va trobar amb la mirada esgotada d’ella.

—Què diables passa? —va preguntar ella en un murmuri planyívol i ansiós.

—Va reconèixer vostè l’idioma que parlava? —li va preguntar ell.

Chris va negar amb el cap.

—Professa vostè alguna religió?

—No.

—I la seva filla?

—Tampoc.

Llavors el psiquiatre li va dirigir una interminable sèrie de preguntes relacionades amb la història psicològica de Regan. Quan, per fi, va acabar, semblava desconcertat.

—Què passa? —va preguntar Chris torçant i retorçant el mocador, fet un cabdell, entre els seus dits d’artells blancs—. Què té?

—És tot una mica confús —va respondre, evasiu, el psiquiatre—. Honestament seria molt irresponsable de la meva part aventurar un diagnòstic amb només un examen tan breu.

—Però deu tenir alguna idea, Veritat? —va insistir ella.

El psiquiatre va sospirar, recolzant-se un dit en la cella.

—Sé que està vostè molt ansiosa, per la qual cosa vaig a aventurar una o dues impressions hipotètiques.

Chris es va inclinar cap a davant i, va assentir tensament.

Amb els dits, a sobre de la seva faldilla, van començar a grapejar el mocador, temptejant les puntades del doblec com si fossin les boles d’un rosari de fil arrugat.

—Per començar —li va dir—, és gairebé improbable que estigui fingint.

Klein va assentir.

Opinem això per una sèrie de raons —va continuar el psiquiatre—. Per exemple, les contorsions anormals i doloroses i, sobretot, pel canvi de les seves faccions quan li parlava a la persona que ella creu tenir dins.

Un efecte psíquic d’aquesta índole no es donaria, tret que ella cregués en aquesta persona. M’entén?

—Crec que sí —va respondre Chris ajustant els ulls amb sorpresa—. Però no entenc d’on ve aquesta persona.

Vull dir que sento parlar de «doble personalitat», però mai m’han donat una explicació del fenomen.

—Ningú sap del cert l’explicació, Sra. McNeil.

Usem conceptes com a «consciència», «ment», «personalitat», però no sabem encara el que són en realitat. —Movia el cap amb gest de dubte—. No ho sabem. En absolut. De manera que quan jo començo a parlar de la personalitat doble o múltiple, exposo només algunes teories que plantegen interrogants, més que respondre a ells. Freud opinava que certes idees i sentiments són reprimits per la ment conscient, encara que romanen ocults en el subconscient d’una persona; queden, de fet, molt arrelats, i segueixen expressant-se a través de certs símptomes psiquiàtrics.

Doncs bé, quan aquest material reprimit o, diem-ne, dissociat (la paraula «dissociació» implica una separació de la consciència), es troba prou arrelat, o quan la personalitat del subjecte és feble o està desorganitzada, el resultat pot ser una psicosi esquizofrènica. La qual cosa no és el mateix —la informà— que la doble personalitat. L’esquizofrènia és un trencament de la personalitat. Però quan la matèria dissociada és tan intensa com per presentar-se d’alguna manera conjugada, per organitzar-se en el subconscient de l’individu, es diu que funciona independentment com una personalitat separada i que governa les funcions del cos.

Va respirar. Chris no perdia paraula; ell va prosseguir:

—Aquesta és una teoria. Hi ha diverses més, algunes de les quals parlen de la noció d’evasió cap a la inconsciència, evasió d’algun conflicte o problema emocional. Tornant a Regan, no té antecedents d’esquizofrènia, i l’electroencefalograma no ha mostrat el traçat d’ones cerebrals que generalment l’acompanyen. De manera que m’inclino a descartar l’esquizofrènia. La qual cosa ens deixa obert el gran camp de la histèria.

—Llavors hem perdut una setmana —va murmurar Chris deprimida.

El preocupat psiquiatre va esbossar un somriure.

—La histèria —va continuar— és una forma de neurosi en la qual les pertorbacions emocionals es converteixen en trastorns del cos.

En algunes de les seves formes hi ha dissociació. En la psicàstenia, per exemple, l’individu perd la consciència dels seus actes, però es veu a si mateix actuar i atribueix els seus actes a una altra persona. No obstant això, la seva idea de la segona personalitat és vaga, i la de Regan sembla específica. De manera que arribem a la forma d’histèria que Freud va anomenar «conversió». Neix de sentiments inconscients de culpa i de la necessitat de ser castigat.

El símptoma predominant seria la dissociació, o àdhuc la personalitat múltiple. I la síndrome podria també incloure convulsions epilèptiques, al·lucinacions i excitació motriu anormal.

—És semblant al que té Regan —va aventurar Chris, pensativa—. No li sembla? Si no fos per això de la culpa… Per què podria sentir culpa?

—Una resposta estereotipada seria —va dir el psiquiatre— el divorci. Els nens senten sovint que ells són els rebutjats, i assumeixen la responsabilitat total per la partida d’un dels pares.

En el cas de la seva filla, hi ha motius per creure que aquesta pot ser la raó. I aquí penso en la preocupació i en la profunda depressió per la idea que la gent mor: la tanatofobia. En els nens va acompanyada de formació de culpa relacionada amb una pressió familiar, sovint, el temor a perdre a un dels pares. Provoca fúria i intensa frustració. Més encara, la culpa, en aquest tipus d’histèria, no és necessàriament coneguda per la ment inconscient.

—Fins i tot podria ser aquesta culpa de la qual en diem que «ansietat flotant», o sigui, una culpa general no relacionada amb res en particular —va concloure.

Chris va sacsejar el cap.

—Estic una mica confusa —va murmurar—. On s’inseriria aquesta nova personalitat?

—Emetré una altra suposició —va replicar—, només una conjectura; però presumint que sigui una conversió histèrica provocada pel complex de culpa, llavors la segona personalitat seria, simplement, un agent que aplica el càstig. Si Regan mateixa ho fes, significaria que ella reconeix la seva culpa.

Però vol escapar a aquest reconeixement. Per tant, tenim una segona personalitat.

—I això és el que vostè creu que té?

—Com ja li he dit, no ho sé —va contestar el psiquiatre, encara evasiu. Semblava escollir les paraules com si triés les pedres per creuar un rierol—. És molt poc comú, en una criatura de l’edat de Regan, el poder reunir i organitzar els components d’una nova personalitat. I certes… bé, altres coses són desconcertants.

La seva actuació amb el tauler Ouija, per exemple, indicaria una naturalesa en extrem suggestionable, i malgrat tot, segons sembla, no l’he hipnotitzat. —Es va encongir d’espatlles—. Bé, tal vegada ella s’ha resistit. Però el realment sorprenent —va anotar— és l’aparent precocitat de la nova personalitat.

No és en absolut una persona de dotze anys. És molt més adulta. I també les paraules que ha fet servir… —Va clavar la vista a la catifa enfront de la xemeneia, mossegant-se, pensatiu, el llavi inferior—. Existeix un estat similar, per descomptat, però no en sabem gaire d’ell: una forma de somnambulisme en la qual el subjecte manifesta sobtadament coneixements o habilitats que mai havia après abans, i en la qual la segona personalitat intenta destruir a la primera. No obstant això…

De sobte es va interrompre i va mirar a Chris:

—Tot això és terriblement complicat —li va dir—, i jo ho he simplificat molt.

—Llavors, On està la clau? —va preguntar Chris.

—De moment la desconeixem. La nena necessita un examen exhaustiu per un equip d’experts, dues o tres setmanes d’estudi realment intensiu en una clínica, per exemple, la «Clínica Barringer», de Dayton.

Chris va desviar la mirada.

—Té algun inconvenient?

—No, cap —va sospirar ella—. Només que he perdut l’esperança, això és tot.

—No l’entenc.

—És una tragèdia interior.

El psiquiatre va parlar per telèfon amb la «Clínica Barringer» des del despatx de Chris. Van quedar que portarien la Regan l’endemà.

Els metges es van anar.

Chris es va empassar el dolor del record de Dennings, juntament amb el record de mort i de cucs, de buits i solitud innombrable, i de quietud, tenebres, sota la terra, on res es mou, res… Va plorar breument i va començar a fer les maletes.

* * *

Estava al seu dormitori triant la perruca que portaria a Dayton quan va aparèixer Karl. Algú ha vingut a veure-la, li va dir.

—Qui?

—Un detectiu.

—I vol veure’m a mi?

Ell va assentir. Després li va allargar una targeta. La va mirar amb aire absent. Deia: William F.

Kinderman, Tinent de Policia; i, a baix, en l’angle esquerre, com un parent pobre, es llegia:

Secció Homicidis. Estava impresa en lletra anglesa, més apropiada per a un venedor d’antiguitats.

Sospitant alguna cosa, va aixecar la mirada de la targeta.

—Porta alguna cosa que pugui ser un guió? Un sobre marró gran o alguna cosa per l’estil?

Chris havia descobert que no hi havia una sola persona al món que no tingués una novel·la, o un guió, o un esbós de tots dos, ficats en un calaix, o una comèdia al cap. Ella semblava atreure’ls.

Però Karl va fer un gest negatiu amb el cap.

Chris es va sentir immediatament encuriosida i va baixar les escales. Burke? Tindria alguna cosa que veure amb Burke?

L’esperava en el vestíbul, sostenint l’ala del seu barret, tou i malmès, amb uns dits curts, gruixuts i recentment arreglats per la manicura. Grassonet. De cinquanta i escaig. Galtes flàccides, brillants pel sabó. Però els seus arrugats pantalons, amb genolleres, contrastaven amb l’empolainament del seu cos.

Una vella jaqueta de tweed gris, passada de moda, li quedava molt folgada, i els seus humits ulls marrons, lleument ametllats, semblaven contemplar temps passats. Panteixava com un asmàtic mentre esperava.

Chris es va apropar a ell. El detectiu va estendre la seva mà amb un gest pesat i un tant paternal, i va parlar amb una veu ronca i enfisematosa.

—M’he ficat en algun embolic? —li va preguntar Chris ansiosa, en donar-li la mà.

—Oh, no, què va! —va exclamar ell, i va fer un gest amb una mà com si espantés mosques. Havia tancat els ulls i inclinat el cap. L’altra mà la tenia suaument recolzada contra l’estómac.

Chris estava esperant un «Déu no ho permeti!».

—No; és pur formulisme —la va tranquil·litzar—, formulisme. Està ocupada? Si ho està, puc tornar demà.

Va fer un posat d’anar-se, però Chris li va dir, ansiosa:

—De què es tracta? Burke? Burke Dennings?

L’aplom del detectiu va relaxar la seva tensió.

—És una llàstima! —va mussitar el detectiu amb els ulls baixos i movent el cap.

—El van matar? —va preguntar Chris amb una mirada impressionada—. És aquesta la raó de la seva presència aquí? El van matar, Veritat?

—No, no no! És un formulisme —va repetir ell—, pur formulisme.

Com era un home tan important, no podíem desentendre’ns del cas. No podíem —va manifestar amb aire d’importància—. Només unes preguntes. Va caure o el van empènyer? —En preguntar, va subratllar cada possibilitat amb moviments de cap i de mans. Després es va encongir d’espatlles i va murmurar amb veu ronca—: Qui sap!

—Li van robar alguna cosa?

—No, res, Sra. McNeil, però en aquests temps no es necessita un motiu. —Movia constantment les mans, com si fossin un guant flàccid manejat per un titellaire—. Ara com ara, senyora, un motiu és una molèstia per a un assassí, més encara, un impediment. —Va agitar el cap—. Aquestes drogues, aquestes drogues… —va deplorar—. L’LSD…

Esguardà a Chris mentre es copejava el pit amb els dits.

—Cregui’m, jo sóc pare, i se’m parteix el cor en veure les coses que estan passant. Té vostè fills?

—Sí, un.

—Baró?

—No, una nena.

—Bé…

—Per què no passa al despatx? —el va interrompre Chris, ansiosa, mentre es tornava per indicar-li el camí. Estava perdent la paciència.

—Sra. McNeil, Podria demanar-li un favor?

Chris es va tornar amb el pressentiment que li demanaria un autògraf per als seus fills. Mai era per a els que ho demanaven. Sempre per als nois.

—Sí, per descomptat —va dir.

—El meu estómac. —Va fer una ganyota—. No tindria per casualitat sal de fruites? Lamento molestar-la.

—No és cap molèstia —va sospirar Chris—. Assegui’s en el despatx —va dir, assenyalant cap a l’estada; després es va girar i es va encaminar a la cuina—. Crec que tinc un flascó.

—No, jo aniré a la cuina —li va dir, i la va seguir—. No vull molestar.

—No és cap molèstia.

—De debò, no es molesti, l’hi prego. Sé que està vostè ocupada. Té fills? —va preguntar mentre caminava al seu costat—. Ah, sí, una filla, ja m’ho ha dit!

Només una filla.

—Sí, només ella.

—Quina edat té?

—Acaba de complir dotze.

—Llavors no té per què preocupar-se —va mussitar—. Almenys encara. Però vagi amb compte dins d’un temps. —Movia el cap. Chris va notar que el seu caminar era maldestre—. Quan un veu, a cada pas, la malaltia… —va continuar—. Increïble.

Tremend. Fa uns dies (o setmanes, no ho recordo) vaig mirar a la meva esposa i li vaig dir: «Mary, el món, el món sencer, està trastornat». Tots. El món sencer.

—Va fer un posat com si volgués abastar aquest món al que es referia.

Van entrar en la cuina, on Karl estava netejant l’interior del forn. Ni es va girar ni es va donar per assabentat de la seva presència.

—Em fa tanta vergonya! —va exclamar el detectiu quan Chris va obrir un aparador. Però tenia la mirada en Karl, aquella mirada que li fregava inquisitivament l’esquena, braços i coll, com una au planejant sobre un llac—. Conec a una famosa actriu de cinema —va continuar— i haig de demanar-li sal de fruites. Com ens hem de veure!

Chris havia trobat el flascó i buscava un obridor. El va destapar.

—Sap vostè que he vist sis vegades la seva pel·lícula Àngel?

—Si vol vostè trobar l’assassí —va murmurar ella, mentre li servia l’efervescent sal de fruites—, arresti al productor i al cap de fotografia.

—Oh, no! M’ha semblat excel·lent! De debò m’ha encantat!

—Assegui’s. —Chris va moure el cap en direcció a la taula.

—Moltes gràcies. —Es va asseure—. La pel·lícula és simplement extraordinària —va insistir—. Commovedora de debò. Però hi ha una sola cosa —es va aventurar—, un petitíssim detall. Oh, gràcies!

Ella li havia allargat el got de sal de fruites i s’havia assegut a l’altre costat de la taula, amb les mans entrellaçades.

—Un petit error —va prosseguir en to d’excusa—. Sense importància. I cregui’m, si us plau, sóc només un profà. Sap? Un més del públic. Què puc saber? No obstant això, em va semblar (a mi, un profà) que la música pertorbava algunes escenes. Molestava molt. —Va sincerar-se; era enganxifosa—. No feia més que recordar-me que era una pel·lícula.

Igual que aquests angles fotogràfics rars que usen avui dia. Distreuen tant! A propòsit, Sra. McNeil, la música, És un plagi de Mendelssohn?

Chris repicà amb els dits suaument sobre la taula. Estrany detectiu. I per què mirava constantment a Karl?

—No sabria dir-li, però m’alegro que li hagi agradat la pel·lícula. El millor és que se la prengui —va dir, assenyalant la sal de fruites amb un gest de cap—. Ell es va perdre l’efervescència.

—Ah, sí! Sóc tan xerraire! I vostè té seves coses a fer. Perdoni’m. —Va aixecar el braç com si anés a fer un brindis i va buidar el seu contingut, aixecant el dit menovell. Que bona! —va exclamar, satisfet, en deixar el got, mentre atreia la seva atenció l’escultura de l’ocell que estava fent Regan. Ocupava el centre de la taula; el seu bec suspès, graciosament allargat, per sobre del saler i el pebrer—. Què original! —Va somriure—. Bonic. —Va aixecar la mirada—. Qui és l’artista?

—La meva filla —va contestar Chris.

—Molt bonic.

—Miri, em molesta haver de ser…

—Sí, ja ho sé, sóc un pesat.

Doncs bé, li faré una o dues preguntes i acabarem. De fet, una sola i m’aniré. —Mirà el seu rellotge de polsera com si estigués ansiós per acudir a una altra cita—. Com el pobre senyor Dennings —va dir forçadament, havia acabat de filmar en aquesta zona, pensem que potser visités a algú la nit de l’accident.

A més de vostè, Tenia altres amics per aquí?

—Va estar aquí aquella nit —li va dir Chris.

—Sí? —Va arquejar les celles—. Cap a l’hora de l’accident?

—A quina hora va ocórrer? —li va preguntar Chris.

—A les set i cinc.

—Llavors, sí.

—Això ho explica. —Va assentir amb el cap i es va girar a la cadira, com si fora a anar-se—. Estava borratxo i va caure per l’escala. Sí, això tanca el cas.

Per sempre. Però escolti, només per al sumari: Podria dir-me aproximadament a quina hora va sortir de la casa?

Temptejava la veritat com un conco avorrit les verdures al mercat. Com havia pogut arribar a ser tinent de la Policia?, es va preguntar Chris.

—No sé —va respondre—. Jo no ho vaig veure.

—No entenc.

—Ell va venir i va marxar mentre jo no hi era. Jo havia anat al consultori mèdic Rosslyn.

—Ah, esclar! —Va fer un gest afirmatiu amb el cap—. Per descomptat. Però, llavors, Com sap vostè que va estar aquí?

—Bé, Sharon va dir…

—Sharon? —la va interrompre.

—Sharon Spencer. És la meva secretària. Estava aquí quan va arribar Burke. Ella…

—Va venir a veure-la a ella? —va preguntar.

—No, a mi.

—Esclar. Perdoni’m per haver-la interromput.

—La meva filla estava malalta, i Sharon el va deixar aquí mentre ella anava a comprar uns medicaments.

Però quan vaig tornar a casa, Burke ja no hi era.

—I a quina hora va ser això, Si no li fa res?

—Més o menys a un quart o dos de vuit .

—A quina hora va sortir vostè?

—Cap a un quart de set.

—I a quina hora va marxar la senyoreta Spencer?

—No ho sé.

—I entre l’hora en què se’n va anar la senyoreta Spencer i el moment en què vostè va arribar, Qui estava aquí a la casa amb el senyor Dennings, a part de la seva filla?

—Ningú.

—Ningú? La va deixar sola?

Chris va assentir.

—Cap servent?

—No. Willie i Karl estaven…

—Qui són?

Bruscament, Chris va sentir que el terra es movia sota els seus peus.

L’entrevista —es va adonar— s’havia convertit en un inflexible interrogatori.

—Bé, Karl està aquí, ja ho veu. —Va fer un gest amb el cap, mentre clavava la seva avorrida mirada a l’esquena del servent, que seguia netejant el forn—. Willie és la seva esposa —va prosseguir—. Són els servents. Tenien la tarda lliure, i quan vaig arribar, ells no havien tornat encara. Willie… —Chris va fer una pausa.

—Willie què?

—No, res. —Es va encongir d’espatlles, al mateix temps que desviava la vista de l’esquena del seu servent. El forn estava net. Per què seguia fregant-lo Karl?

Va buscar un cigarret. Kinderman l’hi va encendre.

—Llavors només la seva filla podria saber quan va sortir de la casa Dennings.

—Però, Va ser en realitat un accident?

—Oh, per descomptat! És un formulisme, Sra. McNeil, un formulisme. No li van robar res al senyor Dennings, i ell no tenia enemics; almenys, cap que nosaltres coneguem en el districte.

Chris va llançar una discreta mirada a Karl, però ràpidament es va tornar cap a Kinderman. S’hauria adonat? Aparentment, no. Passava els seus dits per l’escultura.

—Aquest tipus d’ocell té un nom; no me’n recordo quin és… —Va notar que Chris el mirava, i li va fer una mica de vergonya—. Disculpi’m, vostè està ocupada. Un minut més, i acabem. Podria dir-me la seva filla quan va marxar el senyor Dennings?

—No, no podria. Li havien donat sedants forts.

—Oh, quina pena! —Els seus ulls semblaven plens de preocupació—. És greu?

—Em temo que sí.

—Puc preguntar…? —va insinuar.

—Encara no sabem res.

—Vagi amb compte amb els corrents d’aire —li va advertir, en to ferm.

Chris semblava esbalaïda.

—Un corrent d’aire a l’hivern, quan la casa està calenta, és una catifa màgica per als microbis. La meva tieta solia dir-ho.

Potser només eren romanços.

Potser. —Es va encongir d’espatlles—. Però jo crec que un romanç és com un menú en un distingit restaurant francès: un fascinant i complicat camuflatge d’alguna cosa que, d’una altra manera, no s’empassaria un. Per exemple, garrofes —va dir seriós.

Chris es va relaxar. Kinderman havia tornat a ser com un quisso pelut enjogassat en un camp de blat.

—L’habitació d’ella, És aquesta de la finestra gran que dóna a l’escala exterior? —va dir mentre assenyalava amb el polze en direcció al dormitori.

Chris va assentir.

—Mantingui tancada la finestra, i veurà com millora la nena.

—Sempre està tancada i amb les cortines passades —va dir Chris, mentre ell enfonsava una mà grassona en una butxaca interior de la seva jaqueta.

—Millorarà —va repetir en to sentenciós—. Recordi: home previngut…

Chris va tornar a repicar amb els dits a la taula.

—Està vostè ocupada. Bé, hem acabat. Només unes anotacions per al sumari i acabem.

De la butxaca de la jaqueta va treure un programa arrugat, d’una representació escolar de Cyrano de Bergerac, i després es va palpar les butxaques de l’abric, on va trobar les romanalles d’un llapis, groc i rosegat, la punxa del qual semblava haver estat feta amb tisores.

Va aixafar el programa sobre la taula i li va allisar les arrugues.

—Solament un o dos noms —va dir—. Spencer, Amb c?

—Sí, c.

—Amb c —va repetir, escrivint el nom en el marge del programa—. I els servents de la casa?

John i Willie…?

—Karl i Willie Engstrom.

—Karl. Bé. Karl Engstrom. —Va anotar els noms amb lletra de traç gruixut—. Ara anem a veure les hores —va dir ronc, mentre li donava la volta al programa i buscava un espai en blanc—. Les hores. Oh, no, esperi! M’oblidava.

Sí, els servents. A quina hora ha dit que van arribar?

—No he dit res d’això.

—Karl, A quina hora va tornar anit? —Chris es va dirigir a ell. El suís es va tombar, mostrant el seu rostre inescrutable.

—Exactament a dos quarts de deu, senyora.

—Cert! Vostè s’havia oblidat la clau!

Recordo que vaig mirar el rellotge de la cuina quan va tocar el timbre.

—Va veure una bona pel·lícula? —va preguntar el detectiu a Karl—. Jo mai em guio pels comentaris —li va dir a Chris, en un murmuri a part—. És el que pensa la gent, el públic.

—«Paul Scofield a Lear» —va informar Karl al detectiu.

—Ah, sí, jo també l’he vist! És magnífica.

—Sí, la fan al «Cinema Crest» —va continuar Karl—. A la sessió de les sis. Immediatament després vaig prendre un autobús en front del cinema i…

—Si us plau, no cal —va protestar el detectiu amb un gest—. Si us plau.

—A mi no em molesta.

—Si vostè insisteix…

—Em vaig baixar a l’encreuament de l’avinguda Wisconsin amb el carrer «M» a les nou i vint, potser. Després vaig caminar fins a la casa.

—No és necessari que segueixi —li va informar el detectiu—, però, de totes maneres, gràcies. Li va agradar la pel·lícula?

—Boníssima.

—Sí, a mi també m’ho va semblar.

Excepcional. Bé… —va tornar a dirigir-se a Chris i a escriure al programa—. L’he fet perdre temps, però tinc una tasca que complir. —Es va encongir d’espatlles—. Només un moment i acabem.

Tràgic… tràgic… —va panteixar, mentre escrivia en els marges—. Un talent tan gran! I un home que coneixia a la gent; estic segur que sabia com manejar a les persones. Estava envoltat de tants elements que podien fer-li mostrar el seu costat bo o el seu costat dolent, per exemple, els operadors, els enginyers de so, els compositors, tots…

Corregeixi’m si m’equivoco, però em sembla que, ara com ara, un director important ha de ser gairebé un Dale Carnegie.^[12] Estic equivocat?

—Bé, Burke tenia el seu rampell —va sospirar Chris. El detectiu va tornar a posar el programa en posició normal.

—Potser és normal amb els tipus importants. La gent de la seva talla. —Va tornar a gargotejar—. Però la clau està en la gent que passa inadvertida, aquests que manegen els petits detalls, i que, si no els manegessin bé, serien detalls majors. No li sembla?

Chris es va mirar les ungles i, tristament, va moure el cap.

—Quan Burke s’emprenyava, mai feia diferències —va murmurar ella amb una feble ganyota de somriure—. No, senyor. Només quan bevia.

—Acabem. Hem acabat. —Kinderman li va posar el punt a l’última i—. Oh, no, esperi! —Es va recordar de sobte. La Sra. Engstrom.

—Van sortir i van tornar junts? —Va fer un gest en direcció a Karl.

—No, ella va anar a veure la pel·lícula «Els Beatles» —va respondre Chris, en el moment en què Karl es disposava a contestar—. Va tornar uns minuts després que jo.

—Per què hauré preguntat això? No era important. —Es va encongir d’espatlles, mentre doblegava el programa i se’l ficava, juntament amb el llapis, en una butxaca de la jaqueta—. Bé, això és tot.

—Quan estigui a la meva oficina, segur que me’n recordaré d’alguna cosa que hauria d’haver preguntat. Sempre em passa el mateix. En tal cas, Podria trucar-la? —va esbufegar.

Chris es va posar dempeus al mateix temps.

—Estaré absent de la ciutat dues setmanes —va dir ella.

—Això pot esperar —la va tranquil·litzar—. Pot esperar. —Tenia la vista clavada en l’escultura, amb un somriure afectuós—. Bonica, bonica de debò —va dir.

Es va inclinar i la va agafar, passant-li el polze pel bec.

Chris es va ajupir per agafar un fil del terra.

—És un bon metge el que porta a la seva filla? —li va preguntar el detectiu.

Va tornar a posar la figura en el seu lloc, i es va disposar a marxar-se.

Chris el va seguir sorruda, mentre es lligava el polze amb el fil.

—Té molts metges —va murmurar ella—. De qualsevol manera, vaig a internar-la en una clínica que és considerada com molt bona en el tipus de treball que vostè fa, encara que en la clínica manegen virus.

—Esperem que siguin bastant millors que jo. Queda fora de la ciutat aquesta clínica?

—Sí.

—És bona?

—Veurem.

—Mantingui-la allunyada dels corrents d’aire.

Havien arribat a la porta d’entrada. Ell va posar una mà a la maneta.

—Bé, ara podria dir allò de què ha estat un gran plaer, però en aquestes circumstàncies… —Va inclinar el cap i el va sacsejar—. Ho sento molt, de debò.

Chris es va creuar de braços i va baixar el cap, fent un lleu gest afirmatiu.

Kinderman va obrir la porta i va sortir. Mentre es tornava cap a Chris, es va posar el barret.

—I que no sigui res això de la seva filla.

—Gràcies. —Va somriure feblement.

Va saludar amb el cap, amb un posat d’amabilitat afectuosa i trista, i va marxar caminant maldestrament. Chris el va veure dirigir-se fins a un cotxe patrulla, que l’esperava prop de la cantonada, enfront d’una boca d’incendi. Va subjectar el seu barret amb una mà, doncs s’havia aixecat un vent tallant del Sud. Els baixos del seu abric van voleiar.

Chris va tancar la porta.

* * *

Quan va haver pujat al cotxe, Kinderman es va tombar per mirar la casa. Li va semblar veure un moviment a la finestra de Regan, com una àgil figura que s’apartava i desapareixia. No estava segur. L’havia entrevist de reüll, en tombar-se.

Però va veure que les persianes estaven obertes.

Estrany. Va esperar un moment. No va aparèixer res.

Arronsant l’entrecella, desconcertat, el detectiu va obrir la guantera, va extreure un petit sobre marró i una navalleta d’ús múltiple, va obrir la fulla més petita i, posant el seu polze dins del sobre, es va llevar la pintura que li havia deixat a l’ungla l’ocell modelat per Regan. Quan va acabar va tancar el sobre i va fer un gest amb el cap al sergent que estava al volant. Van arrencar.

Mentre anaven pel carrer Prospect, Kinderman es va ficar el sobre en la butxaca.

—Compte! —va advertir al sergent, en veure la densitat de trànsit—. Això és treball, no plaer. —Es va refregar els ulls amb dits cansats—. Ah, quina vida —va sospirar—, quina vida!

* * *

Més tard, mentre el doctor Klein injectava a Regan cinquanta mil·ligrams de «Sparine» perquè pogués viatjar tranquil·la fins a Dayton, el tinent Kinderman meditava en el seu despatx, amb els palmells de les mans recolzats a la taula, escodrinyant els fragments de les desconcertants dades. El subtil feix d’un vell llum de taula brillava sobre un desordre d’informes escampats. No hi havia cap altra llum. Creia que això li ajudava a precisar el focus de la seva concentració.

La respiració de Kinderman se sentia penosa en la foscor, al mateix temps que la seva mirada es passejava per l’estada. Després va respirar profundament i va tancar els ulls.

Tancat per liquidació mental! —es va instruir a si mateix, com ho feia sempre que volia ordenar el seu cervell per considerar un nou punt de vista—. Hem de treure absolutament tot!

En obrir els ulls va llegir l’informe del forense sobre Dennings.

… fractura de crani i coll, nombroses contusions, esquinçaments i abrasions; estirament i equimosis de la pell del coll, elongació de l’esternoclidomastoïdal, del múscul espleni, del trapezi i de diversos músculs menors, amb fractura de columna i vèrtebres i elongació dels lligaments espinosos anterior i posterior.

Per la finestra va contemplar la foscor de la nit.

La llum de la cúpula del Capitoli. Al Congrés treballaven fins a molt tard.

Va tancar els ulls novament i va recordar la conversa sostinguda amb el forense del districte, a les dotze menys cinc, la nit en què va morir Dennings.

—Pot haver-se fet tot això en la caiguda?

—No, és poc probable. Els esternoclidomastoïdals i els músculs trapezis basten per impedir-ho.

Tenim després les diferents articulacions de les vèrtebres cervicals que ofereixen resistència, així com també els lligaments que uneixen els ossos.

—Parlant planament, És possible o no?

—Per descomptat és possible, ja que estava borratxo, i aquests músculs, en tal circumstància, es trobaven, sens dubte, relaxats.

Potser si la força de l’impacte inicial hagués estat prou poderosa i…

—En caure, tal vegada, des de vuit o deu metres d’altura, abans de colpejar-se?

—Sí, això; i si immediatament després de l’impacte el seu cap s’hagués enganxat en alguna cosa; en altres paraules, si hi hagués hagut una interferència immediata entre la rotació normal del cap i el cos com a unitat… Llavors, i dic només llavors, es podria haver arribat a aquest resultat.

—Podria haver-li-ho fet algú?

—Sí, però hauria de ser excepcionalment fort.

Kinderman havia verificat l’explicació de Karl Engstrom respecte al lloc en què es trobava en el moment de la mort de Dennings. Les hores coincidien, així com també els horaris dels autobusos de la capital. Més encara, el conductor de l’autobús que Karl va dir haver pres enfront del teatre, va sortir de servei als carrers Wisconsin i «M», on Karl digué que s’havia baixat cap a les nou i vint. S’havia produït un relleu de conductors, i el que es va retirar havia anotat l’hora del relleu: les nou i divuit exactament.

No obstant, sobre la taula de Kinderman es trobava un sumari, instruït contra Engstrom el 27 d’agost de 1963, que l’acusava d’haver estat robant narcòtics, durant mesos, de la casa d’un metge de Beverly Hills, on ell i Willie treballaven per aquell temps.

«… nascut el 20 d’abril de 1921 a Zurich, Suïssa. Casat amb Willie Braun el 7 de setembre de 1941. Filla: Elvira, nascuda a Nova York l’11 de gener de 1943; domicili actual: Desconegut. Acusat…».

La resta, el detectiu la trobava desconcertant .

El metge, el testimoni del qual era indispensable per prosseguir el sumari, de sobte —i sense explicació alguna— havia retirat l’acusació.

Per què ho faria?

Chris McNeil havia contractat els serveis dels Engstrom només dos mesos després, la qual cosa significava que el metge els havia donat bones referències.

Per què ho faria?

No hi ha dubte que Engstrom havia robat les drogues, i, no obstant això, un examen mèdic efectuat després de l’acusació no havia demostrat ni el més lleu signe que fos toxicòman ni tan sols que prengués drogues ocasionalment.

Per què no?

Amb els ulls encara tancats, el detectiu va desgranar lentament un embarbussament de Lewis Carroll.

Un altre dels seus recursos per buidar la ment.

Quan va acabar, va obrir els ulls i va clavar la mirada en la rotonda del Capitoli, tractant de no pensar en res. Però, com sempre, li va resultar impossible. Amb un sospir, va fer un cop d’ull a l’informe del psicòleg de la Policia sobre les recents profanacions a l’església de la Santíssima Trinitat:

«… estàtua… fal·lus… excrements humans… Damien Karras», havia subratllat en vermell. Va respirar en el silenci i va emprendre el treball de recerca sobre la bruixeria, que va obrir per una pàgina marcada amb un punt de llibre i que es referia a la Missa Negra.

Missa Negra… una forma d’adoració al diable, on el ritual principal consisteix en (1) L’exhortació (el «sermó») per a la realització del mal entre la comunitat, (2) el coit amb el dimoni (suposadament dolorós, el penis del dimoni sempre és descrit com «fred com el gel»), i (3) una sèrie de profanacions que son en gran part de naturalesa sexual. Per exemple, les hòsties consagrades de mida inusual es prepararen amb un compost de farina, excrements, sang menstrual i pus, que després es talla i s’utilitza per fer vagines artificials amb les que els sacerdots copulen ferotgement mentre desvariegen sobre que violen la Mare de Déu o que sodomitzen a Crist. En un altre exemple d’aquesta pràctica, una estatueta de Crist s’insereix profundament a la vagina d’una noia, mentre que per l’anus se l’introdueeix l’hòstia que el sacerdot esclafa tot sodomitzant la noia mentre crida blasfèmies. Les imatges de Crist i la Mare de Déu de grandària natural també juguen un paper freqüent en el ritual. A la imatge de la Verge, per exemple --- en general pintada per donar-li un aspecte de barjaula depravada --- Se li posen pits que els ocultistes xuclen, i també una vagina en la que el penis pot ser inserit. Les estàtues de Crist son equipades amb un fal·lus que serveix per a la fel·lació practicada tant per homes com per dones, i també per a la inserció a la vagina de les dones i a l’anus dels homes. De tant en tant, en lloc d’una imatge, un humà es lliga a una creu i fa les vegades d’estàtua, i quan ejacula el seu semen es recull en un blasfem calze sagrat i s’utilitza en la fabricació de l’hòstia de la comunió, que està destinada a ser consagrada a l’altar coberta d’excrements. Aquesta…

Va passar les pàgines fins a arribar a un paràgraf subratllat que tractava d’assassinats rituals. El va llegir detingudament, rosegant-se el tou del dit índex. Quan va acabar, va arrugar el front i va agitar el cap. Va clavar en el llum una pensativa mirada. Per fi va apagar la llum, va sortir del seu despatx i es va dirigir al dipòsit de cadàvers.

En apropar-se Kinderman, el jove empleat de l’entrada s’estava menjant un entrepà de pernil i formatge; va espolsar les molles que cobrien uns mots encreuats.

—Dennings —va murmurar el detectiu amb veu ronca.

L’empleat va assentir, mentre omplia una horitzontal de cinc lletres; després es va aixecar amb l’entrepà i es va dirigir al corredor.

Kinderman caminava darrere, barret en mà, seguint un tènue perfum a llavors de comí i mostassa, cap a fileres de compartiments refrigerats, cap al moble sense somnis, usat per arxivar els ulls sense vista.

Es van detenir en el compartiment 32. L’inexpressiu empleat el va obrir. Va mossegar l’entrepà, i va caure sobre la mortalla una molla amb maionesa.

Durant un moment, Kinderman va mirar cap avall; després, lenta i suaument, va descórrer el llençol per descobrir el que ja havia vist i, no obstant això, es resistia a creure. La cara de Burke Dennings estava completament girada cap avall.