CAPÍTOL PRIMER

La van portar fins al seu últim estatge al cementiri ple de gom a gom, on les làpides imploraven vida.

La missa havia estat solitària, com la seva mateixa existència. Hi havia els seus germans de Brooklyn i el comerciant de la cantonada que li fiava. En veure com la baixaven i la ficaven a la foscor d’un món sense finestres, Damien Karras va plorar amb una pena que, durant llarg temps, havia deixat de costat.

—Va, Dimmy, Dimmy…

Un oncle seu li va passar el braç al voltant de l’espatlla.

—No importa, ara està al cel, Dimmy. És feliç.

Oh, Déu, que sigui així! Ah, Déu! Si us plau! Oh, Déu, que sigui així!

Van esperar al cotxe mentre ell romania una estona al costat de la tomba. No podia suportar la idea de què es quedaria sola.

En el camí cap a la «Estació Pennsylvania», va sentir als seus oncles parlar de les seves malalties amb clar accent estranger.

—… emfisema… haig de deixar de fumar… Saps que l’any passat per poc em moro?

Espasmes de ràbia amenaçaven amb brollar dels seus llavis, i, avergonyit, va fer per combatre’ls.

Mirà per la finestreta: passaven per la Casa de Beneficència, on, els dissabtes al matí, al final de l’hivern, recollia ella la llet i les bosses de patates mentre ell es quedava al llit; el Zoològic de Central Park, on el deixava ella a l’estiu per anar a pidolar davant la font de la Plaça. En passar per l’hotel, Karras va esclatar en plors; però va aconseguir sufocar els records, assecant la humitat dels seus punxants remordiments. Es preguntava per què l’amor havia esperat tant, per què havia esperat fins al moment en què els límits del contacte i la renúncia humana s’havien reduït a la grandària d’aquell recordatori que portava a la bitlletera: In memoriam…

Va prendre consciència d’això. Aquesta pena era vella.

Va arribar a Georgetown a temps per sopar, però no tenia gana.

Es va passejar nerviós per la casa.

Els seus amics jesuïtes van anar a donar-li el condol. Es van quedar una estona.

Van prometre pregàries.

Poc després de les deu, Joe Dyer va aparèixer amb una ampolla de whisky. L’hi va mostrar orgullós.

—«Chivas Regal»!

—D’on has tret els diners? Del raspall dels pobres?

—No siguis ximple; això seria infringir el meu vot de pobresa.

—D’on ho has tret, doncs?

—Ho he robat.

Karras va somriure i va brandar el cap, mentre portava un got i un tassa de llauna pel cafè.

Els va fregar en el diminut lavabo del bany i va dir:

—Et crec.

—Mai he vist una fe més profunda.

Karras va sentir la fiblada d’un dolor conegut, però va aconseguir alliberar-se d’ell i va tornar al costat de Dyer, que, assegut al catre, desprecintava l’ampolla.

Es va asseure al seu costat.

—Vols absoldre’m ara o més tard?

—Ara serveix —va dir Karras—; ja ens donarem després mútuament l’absolució.

Dyer va abocar generosament whisky al got i a la tassa.

—Els rectors d’universitats no haurien de beure —va murmurar—. És un mal exemple.

Karras va beure, pensatiu. Coneixia perfectament la manera de ser del rector. Com a home de tacte i sensibilitat, sempre actuava per mitjans indirectes.

Sabia que Dyer havia vingut com a amic, però també com a emissari personal del rector. De manera que quan va fer un comentari, de passada, sobre la possible necessitat de «un descans», el psiquiatre s’ho va prendre com un bon auguri i va sentir un alleujament momentani.

La visita de Dyer li va sentar molt bé; el va fer riure, va parlar de la festa i de Chris McNeil, va explicar noves anècdotes del Prefecte de Disciplina. Va beure molt poc, però va omplir una vegada i una altra el got de Karras, i quan es va adonar que estava prou endormiscat, es va aixecar del catre i el va ficar al llit, mentre ell s’anava al despatx i seguia parlant fins que a Karras se li van tancar els ulls, i els seus comentaris es van convertir en grunys entre dents.

Dyer li va deslligar els cordons i li va treure les sabates.

—Ara em robaràs les sabates? —va murmurar Karras confusament.

—No. Jo dic la bona ventura llegint les línies.

Calla i dorm.

—Ets un jesuïta saltaterrats.

Dyer va somriure lleugerament i el va tapar amb un abric, que va treure de l’armari.

—Mira, algú ha d’ocupar-se de les coses materials. L’única cosa que feu vosaltres és passar les boles del rosari i resar pels hippies.

Karras no va respondre. La seva respiració era profunda i regular.

Dyer va anar ràpidament cap a la porta i va apagar la llum.

—Robar és pecat —va mussitar Karras en la foscor.

—Mea culpa —va dir Dyer en to suau.

Va esperar un moment, fins que va considerar que Karras estava dormint; llavors va marxar.

A mitjanit, Karras es va despertar plorant. Havia somiat amb la seva mare. Estava aturat al costat d’una finestra en ple Manhattan, i la va veure sortir de les escales del «Metro», a la vorera del davant.

Es va detenir a la vora de la voravia, amb una bossa de paper als braços; el buscava. Ell la va saludar amb la mà. Ella no el va veure i va vagarejar pels carrers. Autobusos. Camions. Multituds poc amistoses. Es va començar a espantar. Va tornar al «Metro» i va començar a baixar les escales. Karras, desesperat, va córrer cap al carrer, plorant, cridant-la; però no la va veure. La imaginava indefensa i desorientada en el laberint de túnels sota terra.

Quan es va haver calmat, va buscar el whisky a les palpentes.

Es va asseure al llit i va beure en la foscor.

Les llàgrimes brollaven espontànies.

No cessaven. Aquella pena era com les de la infantesa.

Va recordar la trucada telefònica del seu oncle.

—Dimmy, l’edema li ha afectat el cervell. No deixa que se li apropi un metge. No fa més que cridar. Fins li parla a la ràdio. Crec que s’haurà de portar a Bellevue, Dimmy. En un hospital comú no l’aguantaran. Calculo que en dos mesos podria estar com a nova; després la trauríem. T’està bé? Escolta, Dimmy: ja ho hem fet. L’hem posat una injecció i l’han portat en ambulància aquest matí. No volem molestar-te, però has de signar els papers. Què…? Sanatori privat? Qui té els diners, Dimmy? Tu?

No recordava haver-se adormit.

Es va despertar entumit, amb la impressió d’haver sofert una hemorràgia gàstrica. Vacil·lant, es va dirigir cap a la cambra de bany, es va dutxar, es va afaitar i es va posar la sotana. Eren les cinc i trenta-cinc. Va obrir la porta de la Santíssima Trinitat, es va vestir amb els ornaments i va dir missa a l’altar de l’esquerra.

—Memento etiam… —va orar amb desolada desesperació—. Recorda la teva serva Mary Karras…

A la porta del sagrari va veure reflectida la cara de la infermera recepcionista de Bellevue i va sentir de nou els crits que arribaven des de l’habitació aïllada.

—És vostè el seu fill?

—Sí. Sóc Damien Karras.

—Bé, li aconsello que no entri. Té un atac.

Havia mirat per la porta cap a l’habitació sense finestres, amb la nua bombeta penjant del sostre, parets embuatades, sense guarnir, sense mobles, excepte el llit en el què delirava.

—… et preguem li concedeixis un lloc amb sentiments renovadors, de llum i de pau…

Quan ella es va trobar amb els seus ulls, va callar de sobte i va desviar cap a la porta la seva mirada confusa.

—Per què fas això, Dimmy? Per què?

Els seus ulls eren més suaus que els de un be.

—Agnus Dei… —va murmurar mentre s’inclinava, copejant-se el pit—. Anyell de Déu, que lleves els pecats del món, dóna-li el descans etern…

Mentre elevava l’hòstia amb els ulls tancats, va veure a la seva mare en el locutori amb les mans dolçament entrellaçades sobre la faldilla i una expressió dòcil i perplexa, mentre el jutge li explicava l’informe dels psiquiatres de Bellevue.

—Vostè entén això, Mary?

Ella va dir que sí amb el cap.

No havia obert la boca; li havien tret la dentadura postissa.

—Bé, Què li sembla, Mary?

Ella li va contestar amb orgull:

—El meu fill parlarà per mi.

Un angoixant gemec se li va escapar a Karras en inclinar el seu cap davant l’hòstia. Es va copejar el pit. «Domini, senar sum dignus…».

Senyor, no sóc digne… però una paraula teva bastarà per sanar-me.

Contra tota raó, contra tot coneixement, va resar per que hi hagués algú que escoltés la seva pregària.

Creia que no.

Després de la missa va tornar al xalet i va intentar dormir. Però no va poder. Aquell mateix matí, un capellà jove, al que no havia vist mai, se li va apropar inesperadament. Va trucar a la porta i va treure el cap al dormitori.

—Està ocupat? Puc veure’l un moment?

En els seus ulls, la intranquil·litat del dolor; en la seva veu, una implorant súplica.

Per un moment, Karras el va odiar.

—Entri —va dir, per fi, amablement. Però en el seu interior, es va enfurismar contra aquella part del seu ésser que el feia indefens, que no podia dominar, que jeia, enroscada dins d’ell, com una soga, sempre llesta a saltar sense que l’hi demanessin davant la petició d’algú. No el deixava tranquil. Ni tan sols durant les hores de descans. Al caire del despertar escoltava sovint un so, com una tènue i lleu queixa d’una persona dissortada. Era gairebé inaudible en la distància. Sempre la mateixa. I durant diversos minuts, després de despertar-se, el tenallava l’ansietat d’un deure incomplert.

El capellà jove va quequejar, va titubejar; semblava tímid.

Karras el va tractar amb paciència. Li va oferir cigarrets i cafè. Després es va obligar a adoptar una expressió d’interès mentre el singular visitant li exposava gradualment un problema familiar: la terrible solitud dels sacerdots. De totes les ansietats que Karras havia trobat últimament, aquesta s’havia convertit en la més absorbent.

Karras, mentre sentia parlar al seu visitant, va sentir com l’angoixa d’aquest es transferia lentament a ell. El va deixar parlar. Sabia que tornaria a buscar-lo una vegada i una altra, que trobaria un consol per a la seva solitud, que faria de Karras un amic.

El psiquiatre, aclaparat, es va sentir arrossegat cap a la seva pena íntima. Va fitar una placa que algú li havia regalat el Nadal anterior. Va llegir:

M’APENA EL MEU GERMÀ. COMPARTEIXO EL SEU DOLOR. TROBO A DÉU EN ELL.

Una trobada fallida. Es va tirar la culpa a si mateix. Havia seguit mentalment la «via dolorosa» recorreguda pels seus germans en Crist, però mai havia transitat per ella, o, almenys, això creia. Pensava que el dolor que sentia era el propi.

Finalment, el visitant va mirar el seu rellotge. Era l’hora de l’esmorzar al menjador del campus. Es va aixecar disposat a anar-se’n. Es va detenir per fer una mirada a una novel·la de moda que estava a sobre del despatx de Karras.

—L’ha llegit? —li va preguntar Karras.

L’altre va negar amb el cap.

—No. Hauria de llegir-la?

—No sé. Jo fa poc la vaig acabar i no estic gens segur d’haver-la entès —va mentir Karras. Va prendre el llibre i l’hi va allargar—. Vol llegir-lo? M’encantaria tenir l’opinió d’una altra persona.

—Per descomptat —va dir el jesuïta mentre examinava el llibre—. Miraré de retornar-li-ho dins de dos dies.

Semblava estar més animat.

Amb prou feines el visitant va tancar la porta al marxar, Karras va sentir una pau momentània. Va prendre un breviari i va sortir al pati, pel qual va caminar lentament, mentre resava les hores canòniques.

A la tarda va rebre la visita de l’ancià sacerdot de la Santíssima Trinitat, que va seure al costat de la taula del seu despatx i que va començar per donar-li el condol.

—He dit dues misses per ella, Damien. I una per tu —va panteixar, amb accent irlandès.

—Moltes gràcies, pare.

—Quina edat tenia?

—Setanta.

Karras va clavar la vista en un full amb oracions que havia portat aquell sacerdot. Era un dels tres que es llegeixen a missa; el full, recobert de plàstic, que contenia una part de les pregàries que diu el sacerdot. El psiquiatre es va preguntar què feia amb ella.

—Bé, Damien, avui hem descobert una altra profanació a l’església.

Havien pintat una imatge de la Verge com una prostituta, li va dir el sacerdot. Després va allargar a Karras el full amb les oracions.

—I això, l’endemà que t’anessis a Nova York. Va ser el dissabte? Sí, el dissabte. Fes-li un cop d’ull. Acabo de parlar amb un oficial de la Policia i… bé, mira’t el full, si us plau, Damien.

Mentre Karras l’examinava, el sacerdot li va explicar que algú havia introduït un full, escrit a màquina, entre l’original i la coberta de plàstic. Aquesta còpia, encara que amb alguns errors notables, estava escrita en bon llatí i descrivia, en vívids i eròtics detalls, una imaginaria trobada homosexual entre la Santíssima Verge i Maria Magdalena.

—Ja és suficient; no tens necessitat de llegir-ho tot —va dir el sacerdot, i li va prendre el full com si temés que fos pecat—. El llatí és excel·lent.

Vull dir que té estil, llatí estil església. L’oficial m’ha dit que ha parlat amb un psicòleg i aquest opina que la persona que ho ha escrit, podria ser un capellà, un capellà molt malalt.

Què et sembla?

El psiquiatre va pensar durant un moment. Després va assentir amb el cap.

—Sí, podria ser. Potser desitjava reflectir una rebel·lió interna, potser en un estat de somnambulisme total. No sé. Podria ser.

Tal vegada sigui així.

—No sospites de ningú, Damien?

—Què vols dir?

—Doncs que tard o d’hora vénen a veure’t, No és cert? Em refereixo als malalts del campus, si és que hi ha algun. No coneixes a cap així? Amb aquesta classe de malaltia?

—No.

—Sabia que em diries això.

—Bé, de totes maneres em resultaria difícil saber-ho, pare.

El somnambulisme és una forma de resoldre gran nombre de possibles situacions conflictives, i la manera corrent de manifestar-les és simbòlica. Per tant, en realitat no sabria què dir-li. I si fos un somnàmbul, probablement va sofrir després una amnèsia total, de manera que ni tan sols ell mateix tindria ni idea.

—I si tu haguessis d’explicar-li-ho? —va preguntar el sacerdot astutament.

Es va agafar el lòbul de l’orella, un tic habitual en ell —havia notat Karras— sempre que es mostrava sagaç.

—Realment no sé de qui es tracta —va repetir el psiquiatre.

—No creia que m’ho anessis a dir. —Es va aixecar i es va dirigir a la porta—. Saps al que s’assemblen els psiquiatres?

—A sacerdots —remugà.

Mentre Karras reia suaument, el sacerdot va tornar sobre els seus passos i va deixar caure a la taula el full d’oracions.

—Em sembla que has d’estudiar això —va dir entre dents—. Potser se t’ocorre alguna cosa.

El sacerdot es va dirigir de nou cap a la porta.

—Han comprovat si hi ha empremtes digitals? —va preguntar Karras.

El sacerdot es va detenir i es va tombar lleument.

—Ho dubto. Després de tot, no estem buscant a un criminal, Veritat? El més probable és que sigui un feligrès dement. Què et sembla, Damien? Creus que pot ser algú de la parròquia? Jo penso que sí.

No ha estat un sacerdot, sinó un seglar. —Havia tornat a agafar-se el lòbul de l’orella—. No creus?

—Sincerament no sabria dir-ho —va repetir Karras.

—Sabia que em diries això —va repetir, al seu torn, el sacerdot.

Aquell mateix dia, el pare Karras va ser rellevat de les seves funcions com a conseller i destinat a la Facultat de Medicina de Georgetown University, com a professor de Psiquiatria. Tenia ordres de «descansar».