CAPÍTOL SEGON

Regan jeia d’esquena sobre la taula d’examen del consultori de Klein, amb els braços i les cames penjant cap als costats.

Sostenint un peu amb ambdues mans, el doctor li va flexionar l’empeny. Durant una estona el va mantenir en tensió, i després el va deixar anar de sobte. El peu va tornar a la seva posició normal.

Va repetir diverses vegades la prova, amb els mateixos resultats. Semblava no quedar satisfet. Quan Regan es va incorporar de sobte i li va escopir a la cara, va donar instruccions a una infermera que romangués al costat de la nena, i ell va tornar a conversar amb Chris.

Era el 26 d’abril. No havia estat a la ciutat el diumenge ni el dilluns, i Chris no havia pogut posar-se en contacte amb ell fins a aquell matí, per explicar-li l’ocorregut a la festa i la posterior agitació del llit.

—Es va moure realment?

—Sí, es va moure.

—Quant de temps?

—No sé. Tal vegada deu o quinze segons. Va ser tot el que vaig veure.

Després Regan va quedar rígida i es va orinar al llit. O potser s’havia orinat abans. No sé. Però, de sobte, es va adormir i no es va despertar fins a l’endemà, a la tarda.

El doctor Klein ho va anotar, pensatiu.

—Bé, Què té? —va preguntar Chris amb veu ansiosa.

Tan aviat com va arribar Chris, el doctor li va comunicar la seva sospita que el sacseig del llit obeïa a un atac de contraccions clòniques, o sigui, a la contracció i relaxació alterna dels músculs.

La forma crònica de tal estat —li va explicar—, era el clonus,[11] i, en general, indicava una lesió cerebral.

—Bé, la prova ha donat resultats negatius —li va dir, i va passar a descriure-li el procediment, explicant-li que, en el clonus, el fet de flexionar i deixar anar el peu alternativament, hauria provocat una successió de contraccions clòniques. No obstant això, en asseure’s a la seva taula, semblava preocupat.

—Mai ha tingut cap caiguda?

—Algun cop al cap? —va preguntar Chris.

—Sí.

—No, que jo sàpiga.

—Malalties de la infantesa?

—Només les comunes. Galteres, xarampió i varicel·la.

—Somnambulisme?

—No fins ara.

—Què vol dir vostè? Que va caminar dormida durant la festa?

—Sí, encara que ella no sap encara el que va fer aquella nit. I hi ha altres coses que tampoc recorda.

—Últimament?

Aquest diumenge, Regan encara estava dormint quan va haver una conferència internacional, d’Howard.

—Com està Rags?

—Moltes gràcies per trucar-la el dia del seu aniversari.

—Em vaig quedar encallat en un iot.

Per Déu, no l’emprenguis amb mi! La vaig trucar amb prou feines vaig arribar a l’hotel.

—Ah, sí, segur!

—No t’ho va dir?

—Vas parlar amb ella?

—Sí. Per això vaig pensar que seria millor trucar-te. Què diables li passa?

—On vols arribar?

—Em va dir una paraulota i va penjar.

En explicar-li l’incident al doctor Klein, Chris li va dir que quan, per fi, es va despertar Regan, no se’n recordava ni de la trucada telefònica ni del que havia passat la nit del sopar.

—Llavors tal vegada no hagi mentit en això de què es mouen els mobles —conjeturà Klein.

—No ho entenc.

—Doncs que els va moure ella mateixa, sens dubte, encara que potser en un d’aquests atacs en què realment no sabia el que feia. Això es coneix com a automatisme.

És quelcom semblant a un estat de trànsit. El pacient no sap ni recorda el que fa.

—Se m’acaba d’ocórrer una cosa, doctor. Sap què? Hi ha una còmoda gran i massissa al seu dormitori.

Deu pesar mitja tona. M’intriga saber com ha pogut moure-la ella.

—En casos patològics és comú aquesta força extraordinària.

—Sí? A què es deu?

El doctor es va encongir d’espatlles.

—Ningú ho sap. Però, a més del que m’ha explicat —va continuar el metge—, ha notat alguna altra cosa estranya en el seu comportament?

—Bé, s’ha tornat molt deixada.

—Comportament estrany —va repetir.

—En ella no és comú. Ah, però esperi! Hi ha més. Se’n recorda del tauler Ouija amb el què jugava?

El capità Howdy?

—El company de jocs imaginari —va assentir el metge.

—Doncs pel que sembla, ara el sent també —va manifestar Chris.

El doctor es va inclinar cap a davant, doblegant els braços sobre l’escriptori. Mentre Chris parlava, els seus ulls romanien alerta i semblaven anar especulant.

—Ahir al matí —va dir Chris— la vaig sentir parlar amb Howdy al seu dormitori. És a dir, ella parlava i després semblava esperar, com si estigués jugant amb el tauler Ouija. No obstant, quan vaig buscar a l’habitació no estava el tauler; només vaig veure a Rags que movia el cap, com si assentís al que ell deia.

—Ella el veia?

—No crec. Tenia el cap inclinat cap a un costat, com quan escolta discos.

El metge va assentir, pensatiu.

—Sí, esclar. Cap altre fenomen com aquest? Veu coses?

Ensuma coses?

—Sent olors —va recordar Chris—. No fa més que percebre olors desagradables a la seva cambra.

—Com d’alguna cosa que es crema?

—Exacte! —va exclamar Chris—. Com ho sap?

—Perquè, en ocasions, aquest és el símptoma d’un tipus de trastorn en l’activitat electroquímica del cervell. En el cas de la seva filla, seria en el lòbul temporal. —Va recolzar una mà al costat de la templa—. Aquí, en la part davantera del cervell. És poc comú, però provoca estranyes al·lucinacions, en general, abans d’una convulsió.

Suposo que per això es confon tan sovint amb l’esquizofrènia; però no és esquizofrènia. És produït per una lesió en el lòbul temporal. Però com vulgui que la prova del clonus no és concloent, crec que hauríem de fer-li un EEG.

—Què és això?

—Un electroencefalograma. Ens mostrarà el traçat de les seves ones cerebrals. En general, és una bona indicació de funcionament anormal.

—Però vostè creu que és això, Veritat? Una lesió en el lòbul temporal.

—Bé, mostra la síndrome, Sra McNeil. Per exemple, la deixadesa, l’agressivitat, comportament social que li planteja problemes, els atacs que van fer moure el llit. Generalment, això va seguit d’orinar-se al llit o vomitar, o ambdues coses alhora, i després d’un son profund.

—Vol examinar-la ara mateix? —va preguntar Chris.

—Sí, crec que hauríem de fer-ho immediatament, però ens caldran sedants. Si es mou o salta, els resultats seran nuls, de manera que… M’autoritza a administrar-li vint-i-cinc mil·ligrams de «Librium»?

—Faltaria més! Faci el que cregui convenient —li va contestar, agitada.

El va acompanyar fins al consultori en què la nena seria examinada, i quan Regan el va veure preparant l’agulla hipodèrmica, va vomitar un torrent d’obscenitats.

—Vida, és per ajudar-te —va implorar Chris, amb angoixa. Va subjectar a Regan mentre el doctor li posava la injecció.

—De seguida torno —va dir el metge fent un moviment afirmatiu amb el cap; i quan va entrar una infermera empenyent l’aparell per a l’electro, ell es va anar a atendre un altre pacient. En tornar, poca estona després, el «Librium» no havia fet encara efecte.

Klein va semblar sorprès.

—És estrany! Se li ha administrat una dosi elevada —li va dir a Chris.

Li va injectar altres vint-i-cinc mil·ligrams i va marxar; en tornar va trobar a Regan dòcil i tractable.

—Què està fent? —va preguntar Chris quan Klein va posar sobre el crani de Regan els elèctrodes amb solució salina.

—Posem quatre a cada costat —li va explicar—. Això ens permet llegir les ones cerebrals de tots dos costats i després comparar-les.

—Comparar-les per a què?

—Per observar qualsevol desviació, que pugui ser significativa. Per exemple, vaig tenir un pacient que sofria al·lucinacions —va dir Klein. Veia i sentia coses que, per descomptat, no existien. Doncs bé, vaig trobar una diferència entre el traçat de les ones del costat dret i les de l’esquerre, i vaig descobrir que l’home sofria al·lucinacions per l’alteració només d’un dels lòbuls temporals.

—Què estrany!

—El seu ull i oïda esquerres funcionaven amb normalitat; només el costat dret tenia visions i sentia coses. Bé, vejam ara. —Va posar la màquina en marxa. Va assenyalar les ones sobre la pantalla fluorescent—. Aquests són els dos costats junts —va explicar—. El que estic buscant són ones en bec —amb l’índex, va traçar un dibuix en l’aire—, especialment ones de gran amplitud, en una freqüència entre quatre i vuit per segon. Això indica una lesió del lòbul temporal.

Va estudiar acuradament la gràfica de les ones cerebrals, però no va descobrir cap disritmia.

Cap bec. Cap ona anormal. I quan va procedir a fer les lectures comparatives, els resultats van ser també negatius.

Klein va arrugar el front. No ho entenia. Va repetir l’operació. I no va trobar canvis.

Va fer venir a una infermera perquè es quedés amb Regan i va tornar al seu despatx amb la mare.

—Llavors, Què té? —va preguntar Chris.

Pensatiu, el doctor es va asseure a la seva taula.

—Bé, el EEG hauria demostrat que té la lesió, però la falta de disritmia no prova fefaentment que no la tingui. Pot ser histèria, però la gràfica presa abans i després de la convulsió ha estat massa sorprenent.

Chris va enarcar les celles.

—No fa vostè més que parlar de «convulsió», doctor. Quin és el nom exacte d’aquesta malaltia?

—Bé, no és una malaltia —va dir tranquil.

—Llavors, Com es diu específicament?

—Vostè la coneix com a epilèpsia, senyora.

—Déu meu!

Chris es va enfonsar en una cadira.

—Esperem una mica —la va calmar Klein—. Veig que, com la majoria de la gent, la seva impressió de l’epilèpsia és exagerada i potser, en gran part, mitificada.

—És hereditària? —va dir Chris, esglaiada.

—Aquest és un dels mites —li va explicar Klein amb calma—. Almenys, això és el que pensa la majoria dels metges. Miri, pràcticament qualsevol pot tenir convulsions. La majoria hem nascut amb una gran resistència contra les convulsions; uns altres, amb poca, de manera que la diferència entre vostè i un epilèptic és una qüestió de grau. Això és tot.

Només de grau. No és una malaltia.

—Llavors, Què és? Una al·lucinació capritxosa?

—Un trastorn: un trastorn que pot dominar-se. I hi ha moltes classes de trastorns d’aquest tipus, senyora. Per exemple, vostè està ara asseguda aquí i, per un moment, es distreu i no capta una petita part del que estic dient. Doncs bé, això és una espècie d’epilèpsia, senyora. Sí, és un veritable atac d’epilèpsia.

—Sí, esclar, però això no és el que té Regan —refutà Chris—. I a què es deu el que li hagi agafat de sobte?

—Miri, encara no estem segurs que sigui això el que té, i admeto que tal vegada tingui vostè raó; probablement sigui psicosomàtic. No obstant això, ho dubto. I, per respondre a la seva pregunta, haig de dir-li que un gran nombre de canvis en el funcionament del cervell pot desencadenar una convulsió en els epilèptics: preocupació, fatiga, pressió emocional, una nota en particular d’un instrument musical… Una vegada vaig atendre a un pacient que sofria atacs només a l’autobús, quan es trobava a una cantonada de casa seva. Doncs bé, a la fi vam descobrir el motiu: un parpelleig, que provenia d’una tanca llistonada blanca, es reflectia a la finestreta de l’autobús. A una altra hora del dia, o si l’autobús anava a diferent velocitat, no sofria convulsions. Tenia una lesió en el cervell, causada per una malaltia de la infantesa. En el cas de la seva filla, el trauma estaria situat més endavant, en el lòbul temporal, i quan aquest és veu afectat per un determinat impuls elèctric de certa longitud i freqüència d’ona, origina un sobtat esclat de reaccions anormals, des d’un focus que està endinsat en el lòbul. Entén?

—Suposo que sí —va sospirar Chris, abatuda—. Però el que no entenc és com li pot canviar totalment la personalitat.

—És molt comú en el lòbul temporal i pot durar diversos dies i àdhuc setmanes. No és estrany trobar-se amb un comportament destructiu i fins i tot criminal.

En realitat es produeix un canvi tan gran, que fa dos-cents o tres-cents anys es considerava que els que tenien trastorns en el lòbul temporal estaven posseïts pel dimoni.

—Estaven què?

—Governats per la ment d’un dimoni. Quelcom semblant a una versió supersticiosa del desdoblament de la personalitat.

Chris va tancar els ulls i va recolzar el front sobre un puny.

—Digui’m alguna cosa bona —va murmurar.

—Vinga, no s’alarmi. Si és una lesió, en certa manera tindrà sort. En aquest cas, l’única cosa que hauríem de fer seria extreure la capa de la cicatriu.

—Ah, magnífic!

—O, potser, és només una pressió sobre el cervell. Miri, m’agradaria fer-li algunes radiografies del crani. Hi ha un radiòleg en aquest mateix edifici, i potser jo pugui aconseguir que les hi faci de seguida. El truco?

—Per Déu, sí! Faci-ho!

Klein el va trucar i ho va arranjar tot.

Li van dir que la portessin immediatament. Va penjar el telèfon i va començar a escriure la recepta.

—Apartament vint-i-u, al primer pis. La trucaré demà al matí o el dijous. M’agradaria consultar a un neuròleg. Entretant, suprimirem la «Ritalina» i provarem durant un temps amb «Librium».

Va arrencar la recepta del talonari i la hi va allargar.

—Jo faria per tal de quedar-me prop d’ella, Sra. McNeil. Aquests malalts ambulatoris, si és això el que té, sempre poden lesionar-se. El seu dormitori, Està prop del d’ella?

—Sí.

—Bé. A la planta baixa?

—No, és al primer pis.

—Hi ha finestres grans a l’habitació de la nena?

—Sí, una. Per què?

—Hauria de provar de mantenir-la tancada, i fins i tot posar-li un cadenat. En un estat de trànsit es podria tirar d’alt a baix. Una vegada vaig tenir un…

—… pacient —va completar Chris amb un deix de somriure pesat.

—Sembla que en tinc molts, No? —va dir, seguint la broma.

—Alguns.

Pensativa, va recolzar el cap en una mà i es va inclinar cap a davant.

—Fa un moment estava pensant en una altra cosa.

—En què?

—M’ha dit vostè que, després d’un atac, la malalta es queda profundament adormida, Veritat? Com el dissabte a la nit. No ha dit això?

—Sí —va assentir Klein.

—Llavors, Com pot ser que les altres vegades que sentia moure’s el llit estigués ben desperta?

—Vostè no m’ha dit això.

—Però va ocórrer així. Semblava estar bé. Venia al meu dormitori i em demanava que la deixés ficar-se al llit amb mi.

—S’orinava al llit? Vomitava?

Chris va negar amb el cap.

—No, estava bé.

Klein arronsà l’entrecella i es va mossegar lleugerament el llavi inferior.

—Bé, esperem a veure què ens diuen aquestes radiografies —va concloure.

Chris se sentia esgotada quan va acompanyar a Regan al radiòleg; va romandre al seu costat mentre li feia les radiografies, i la va portar de tornada a casa. La nena havia romàs estranyament callada des de la segona injecció, i Chris feia ara esforços per despertar el seu interès.

—Vols jugar al monopoli o a alguna altra cosa?

Regan va dir que no amb un moviment de cap i va clavar en la seva mare una mirada perduda, que semblava posar-se en una infinita llunyania.

—Tinc son —va dir Regan, amb una veu que, com els seus ulls, reflectia el seu esgotament. Després es va girar i va pujar al seu dormitori.

Deu ser el «Librium», va pensar Chris mentre l’observava.

Finalment, va sospirar i va entrar a la cuina. Es va servir cafè i es va asseure al costat de Sharon, en un racó de la taula.

—Què tal ha anat?

—Oh, Déu meu!

Chris va deixar la recepta sobre la taula.

—Per què no encarregues per telèfon la medicina? —va dir, i després li va explicar el que havia dit el metge—. Si estic ocupada o haig de sortir, tingues bona cura d’ella, Shar. —La llum. De sobte—. Ara me’n recordo.

Es va aixecar de la taula i va anar al dormitori de Regan; la va trobar tapada i aparentment adormida.

Chris es va apropar a la finestra i va ajustar la falleba.

Va mirar cap avall. La finestra, que s’obria a un costat de la casa, donava a l’escala, que baixava, abrupta, cap al carrer.

—Haig de trucar a un manyà de seguida.

Va tornar a la cuina, va afegir aquest encàrrec a la llista que li havia donat a Sharon, va dictar a Willie el menú per al sopar i va trucar al seu representant.

—Què t’ha semblat el guió? —va voler saber ell.

—És molt bo, Ed; fem-ho —li va contestar—. Quan podem començar?

—Bé, la teva part al juliol, de manera que hauries de començar a preparar-te ja.

—Vols dir ara mateix?

—Sí, ara. Això no és actuar davant les càmeres, Chris. Has de treballar molt abans del rodatge pròpiament dit. Has d’estar d’acord amb el decorador, amb el sastre, amb el maquillador i amb el productor. I hauràs de triar un operador i un cap de fotografia i anar pensant ja en les preses.

Vinga, Chris, ja coneixes bé els assajos.

—Oh, Merda!

—Algun problema?

—Sí, Regan està bastant malalta.

—Oh, ho sento! Què li passa?

—Encara no saben què és.

Estic esperant unes anàlisis.

Escolta, Ed, ara no puc deixar-la.

—Qui diu que l’hagis de deixar?

—No m’entens, Ed. Necessito estar a casa amb ella.

Precisa que l’atengui. No t’ho puc explicar, Ed, és molt complicat. Per què no podem ajornar-ho durant un temps?

—No podem. Volen tenir-ho llest per a Nadal, i ens constrenyen.

—Per Déu, Ed!, crec que poden esperar dues setmanes.

—Vas insistir tant en què volies dirigir, i ara, de sobte…?

—Tens raó, Ed, ja ho sé —el va interrompre—. En realitat vull fer-ho, però hauràs de dir-los que necessito una mica més de temps.

—Crec que si et faig cas ho fotrem tot enlaire. No és a tu a qui volen; això no és notícia. Ho fan només per Moore, i crec que si van i li diuen que no estàs tan segura de voler fer-ho, li donarà un atac. Vinga, Chris, siguem raonables. Fes el que vulguis. A mi no m’importa.

Això no deixarà diners, tret que produeixi un gran impacte. Però t’adverteixo que si els demano una pròrroga, ho espatllarem tot. Què els hi dic, doncs?

—Déu meu! —va sospirar Chris.

—Ja sé que no és fàcil.

—No ho és. Escolta… —Va pensar. Després va moure el cap—. Ed, hauran d’esperar —va dir, per fi, cansada.

—És la teva última paraula?

—Sí, Ed. Avisa’m de qualsevol cosa.

—Ho faré. Ja et trucaré.

Tranquil·litza’t.

—Gràcies, Ed.

Deprimida, va penjar el telèfon i va encendre un cigarret.

—T’he dit que he parlat amb Howard? —va preguntar a Sharon.

—Quan? Li has comunicat el que li està passant a Rags?

—Sí, i també que ha de venir a veure-la.

—Vindrà?

—No ho sé. No ho crec —va respondre Chris.

—Hauries de pensar que farà el possible.

—Sí, ja ho sé —va sospirar Chris—. Però has d’entendre el que li passa, Shar. Jo sé que és.

—Què és?

—Oh, tot l’assumpte de «espòs de Chris McNeil»!

Rags era també part d’això. Ella estava dins, i ell, fora. Sempre Rags i jo juntes a les portades de les revistes; a les fotos, mare i filla, bessones de la propaganda cinematogràfica. —Va fer caure la cendra del cigarret amb un capritxós moviment dels dits—. Bé, Qui sap! Tot és bastant confús. Però resulta difícil entendre’s amb ell, Shar. Jo no puc fer-ho.

Va agafar un llibre que hi havia al costat de Sharon.

—Què estàs llegint?

—Com? Ah, això! És per a tu. M’havia oblidat.

Ho va portar la Sra. Perrin.

—Ha estat aquí?

—Sí, aquest matí. Va dir que lamentava no poder veure’t, però que s’anava de la ciutat. Et trucarà amb tan aviat com torni.

Chris va assentir i va donar una ràpida mirada al títol del llibre: «Estudi sobre l’adoració al dimoni i relats de fenòmens ocults».

El va obrir i va trobar una nota manuscrita de Mary Jo.

Benvolguda Chris: Vaig passar-me per la biblioteca de Georgetown University i vaig treure aquest llibre per a tu. Té alguns capítols sobre la missa negra. Hauries de llegir-te’l tot. Crec que les altres parts et resultaran particularment interessants. Fins aviat.

MARY JO.

—Quina dona tan amable! —va exclamar Chris.

—Tens raó —va admetre Sharon.

Chris va fullejar el llibre.

—Quines novetats aporta sobre la missa negra? Alguna cosa gaire desagradable?

—No sé —va contestar Sharon—. No l’he llegit.

—No és bo per asserenar-se?

Sharon s’estirà i va badallar.

—Aquestes coses no m’afecten.

—Què ha passat amb el teu complex de Jesús?

—Au, va!

Chris va empènyer el llibre per sobre de la taula, en direcció a Sharon.

—Aquí tens. Llegeix-lo i digues-me què passa.

—Per tenir malsons?

—Per a què creus que et pago?

—Per vomitar.

—Això puc fer-ho jo mateixa —va murmurar Chris, i va agafar un diari de la tarda—. Per a això l’única cosa que cal fer és ficar-se a la gola els consells del representant comercial; així es vomita sang durant una setmana. —Irritada, va deixar el diari a un costat—. Pots sintonitzar la ràdio, Shar? Vull sentir les notícies.

Sharon va sopar amb Chris i després va sortir. Es va oblidar del llibre. Chris el va veure a sobre de la taula i va pensar en llegir-lo, però al final es va sentir massa cansada. El va deixar a la taula i va pujar al pis de dalt.

Va contemplar a Regan, que semblava seguir dormint tapada i, aparentment, sense haver-se despertat.

Va examinar de nou la finestra. En sortir del dormitori es va assegurar que la porta quedava ben oberta, i el mateix va fer amb la de la seva habitació, abans de ficar-se al llit.

Va veure part d’una pel·lícula per televisió. Després es va adormir.

Al matí següent, el llibre sobre l’adoració al dimoni havia desaparegut de la taula.

Ningú va saber on era.