CAPÍTOL TERCER

L’11 d’abril, al matí d’hora, Chris va trucar per telèfon al seu metge de «Los Angeles» i li va demanar el nom d’algun psiquiatre local perquè examinés a Regan.

—Què li passa?

Chris li va explicar. A partir de l’endemà del seu aniversari —i després de què Howard s’oblidés de trucar-la—, havia notat un canvi sobtat i espectacular en el comportament de la seva filla.

Insomni. Hostilitat. Atacs de mal geni. Ho engegava tot a puntades. Ho aventava. Cridava. No volia menjar.

D’altra banda, semblava tenir més energies que mai. No es quedava quieta ni un instant; tocava, capgirava, copejava, corria i saltava per tots costats.

Li anava malament a l’escola. Tenia un company de jocs imaginari. Emprava tot de tàctiques rebuscades per cridar l’atenció.

El metge va preguntar:

—Per exemple?

—Va començar amb els cops al sostre. Des d’aquella nit en què pujà a inspeccionar l’altell, havia sentit els sorolls altres dues vegades. En ambdues ocasions, ella els havia notat, Regan es trobava a l’habitació, i els cops acabaven en l’instant en què Chris entrava. A més —li va seguir explicant—, Regan «perdia» coses en el seu dormitori: un vestit, el raspall de dents, llibres o les sabates.

Protestava perquè «algú li canviava de lloc» els mobles. Finalment, el matí següent al sopar a la Casa Blanca, Chris va veure que Karl tornava a posar en el seu lloc una còmoda que estava enmig de l’habitació. Quan Chris li va preguntar què estava fent, ell va repetir l’acostumat, «algú es fa el graciós», i es va negar a explicar res més; però, de seguida, Chris es va trobar a Regan a la cuina protestant perquè durant la nit, quan ella dormia, algú li canviava els mobles de lloc.

—Aquest va ser l’incident —va explicar Chris que, al final, havia fet cristal·litzar les seves sospites. Sense cap dubte, era la seva filla la que feia totes aquelles coses.

—Creus que pugui ser somnambulisme? Que fa tot això dormida?

—No, Marc, ho fa desperta. Per cridar l’atenció.

Chris va esmentar l’assumpte del llit que es movia, que havia ocorregut dues vegades més, i després del qual Regan va insistir a dormir amb la seva mare.

—Bé, això podria ser físic —es va aventurar a dir el metge.

—No, Marc, no he dit que el llit es mogués, sinó que Regan diu que es mou.

—Estàs segura que no es mou?

—En absolut.

—Bé, poden ser espasmes clònics.^[8] —va murmurar.

—Què?

—No té febre?

—No. Què et sembla que haig de fer? —va preguntar—. La porto o no a un psiquiatre?

Chris, has esmentat l’escola. Com li va en Matemàtiques?

—Per què m’ho preguntes?

—Com li va? —va insistir.

—Molt malament. Però va començar a anar malament de sobte.

Ell remugà.

—Per què m’ho preguntes? —va repetir ella.

—Perquè és part de la síndrome.

—Del què?

—No és res seriós. Prefereixo no aventurar una opinió per telèfon. Tens un llapis a mà?

Li volia donar el nom d’un metge internista de Washington.

—Marc, No pots venir i examinar-la tu mateix?

Va recordar a Jamie. Una lenta infecció. En aquella ocasió, el metge de Chris li va prescriure un nou antibiòtic d’ampli espectre. En comprar una altra dosi del medicament, el farmacèutic li havia dit, cautelosament: «No vull alarmar-la, senyora, però aquest medicament… Bé, fa poc ha sortit a la venda, i s’ha comprovat que a Geòrgia ha causat anèmia aplàstica».^[9] En… Jamie. Jamie va morir. I, des de llavors, Chris mai més va confiar en els metges.

Només confiava en Marc. I això li havia portat anys.

—Marc, No pots? —va suplicar Chris.

—No, no puc, però no et preocupis. Aquest és un home brillant. El millor. Ara pren un llapis.

Vacil·là. Després:

—Està bé.

Va anotar el nom.

—Digues-li que l’examini i em truqui després —li va aconsellar—. I, de moment, oblida’t del psiquiatre.

—Estàs segur?

Va emetre una afirmació sarcàstica sobre la rapidesa amb que la gent pretén reconèixer les malalties psicosomàtiques, mentre que és incapaç d’admetre l’oposat, o sigui, que les malalties del cos són, sovint, la causa d’una aparent malaltia mental.

—Què diries —va suggerir com a exemple— si fossis metge (Déu no ho permeti) i jo et digués que tinc maldecaps, malsons constants, nàusees, insomni, que se m’ennuvola la vista, que em sento deprimit i que el treball és un turment per a mi?

Diries que sóc neuròtic?

—A bona has anat a preguntar, Marc! Ara veig que estàs boig.

—Els símptomes que t’he citat són també els de un tumor cerebral, Chris. Primer cal examinar el cos. Després veurem.

Chris va trucar al metge i va aconseguir hora per a aquella tarda. Tenia temps lliure. La filmació havia acabat, almenys per a ella. Burke Dennings continuava supervisant el treball de la «segona etapa», amb personal menys car, que rodava escenes de menor importància, principalment preses des d’un helicòpter, de diversos punts de la ciutat, i alguns exercicis d’acrobàcia, o sigui, plànols en els quals no apareixia cap dels actors principals.

Però ell pretenia que cada centímetre de pel·lícula sortís perfecte.

* * *

El metge vivia a Arlington.

Es deia Samuel Klein. Mentre Regan romania asseguda al consultori, de mal humor, Klein va fer passar a la mare al seu despatx i la va interrogar per completar la història clínica. Ella li va explicar els problemes. Ell escoltava, feia moviments amb el cap i prenia abundants notes. Quan va esmentar que el llit es movia, va semblar com si ell arronsés l’entrecella. Però Chris va continuar.

—Marc creu que és important que Regan vagi malament en Matemàtiques. Per què?

—Es refereix al seu rendiment escolar? —Sí, el rendiment en general i Matemàtiques en particular. Què significa?

—Bé, esperem fins que l’hagi examinat, Sra. McNeil.

Després va demanar permís i es va retirar per fer l’examen complet de Regan, examen que incloïa anàlisi d’orina i sang. El d’orina, per comprovar el funcionament del fetge i dels ronyons; el de sang per descartar o confirmar una possible diabetis, i verificar la funció tiroïdal; el recompte de glòbuls vermells, a la recerca d’una possible anèmia, i el de leucòcits, per detectar alguna rara infecció en la sang.

Quan va acabar, es va asseure, va parlar una estona amb Regan i va observar el seu comportament; després es va tornar a reunir amb Chris i va començar a escriure una recepta.

—Sembla tenir un trastorn d’hiperactivitat del comportament.

—Un què?

—Un trastorn nerviós. Almenys, això és el que crec. No se sap exactament com es produeix, però és comú en la primera adolescència. Té tots els símptomes: hiperactivitat, mal geni i poc rendiment en Matemàtiques.

—Sí, Matemàtiques. Però, Per què les Matemàtiques?

—Pertorben la seva concentració. —Va arrencar la recepta del petit talonari blau i la hi va allargar—. És «Ritalina».

—Què?

—Metilfenidat.

—Ah!

—Deu mil·ligrams, dues vegades al dia. Jo li aconsellaria una presa a les vuit del matí, i una altra a les dues de la tarda.

Ella mirava la recepta.

—Què és? Un tranquil·litzant?

—Un estimulant.

—Estimulant? Si precisament està sobreexcitada!

—El seu estat no és exactament el que aparenta —va explicar Klein—. És una forma d’hipercompensació.

Una reacció exaltada contra la depressió.

—Depressió?

Klein va assentir amb el cap.

—Depressió… —va murmurar Chris.

Va quedar pensativa.

—Ha esmentat vostè al pare de la nena —va dir Klein.

Chris va aixecar la vista.

—Creu que haig de portar-la a un psiquiatre?

—No. Jo esperaria a veure què passa amb la «Ritalina».

Crec que aquí està la clau. Esperi dues o tres setmanes.

—De manera que vostè creu que tot es deu als nervis, Veritat?

—Sospito que sí.

—I aquestes mentides que ha dit? S’acabaran amb això?

La seva resposta la va desconcertar.

Ell li va preguntar si alguna vegada havia sentit a Regan dir paraules lletges o obscenes.

—Mai —va respondre.

—Bé, això té molt a veure amb les seves mentides. No és el comú, d’acord amb el que vostè m’explica, però en certs trastorns mentals podria…

—Esperi un moment —va interrompre Chris, perplexa—. Com se li ha ocorregut que pugui dir obscenitats? És això el que ha dit vostè o jo ho he entès malament?

Ell la va contemplar durant uns moments amb certa curiositat, va pensar i després va aventurar, cautelosament:

—Sí, jo diria que diu obscenitats. No l’ha sentit mai dir-les?

—Encara no.

—Doncs a mi m’ha dit unes quantes mentre l’examinava, senyora.

—Està bromejant! Com quines, per exemple?

Va adoptar una actitud una mica ambigua.

—Bé, jo diria que el seu vocabulari és bastant extens.

—Però, Què? Digui’m un exemple!

Ell es va encongir d’espatlles.

—Es refereix vostè a «merda» o «a prendre pel…»?

El metge es va sentir més alleujat:

—Sí. Ha emprat aquestes paraules.

—I què més ha dit? Literalment.

—Doncs m’ha aconsellat que allunyés els meus dits de merda dels seus òrgans genitals.

Chris va obrir la boca, horroritzada.

—Ha usat aquestes mateixes paraules?

—És comú, Sra McNeil, i jo no em preocuparia en absolut per això. És part de la síndrome.

Ella va brandar el cap d’un costat cap a un altre, mirant-se les sabates.

—Em sembla increïble.

El facultatiu va mirar de consolar-la:

—Dubto que entengués el que deia.

—Sí, tal vegada —va murmurar Chris—. O potser no.

—Provi amb la «Ritalina» —li va aconsellar—, i veurem què tal reacciona. M’agradaria examinar-la de nou dins de dues setmanes.

Va consultar una agenda que hi havia a sobre del seu escriptori.

—Anem a veure; podem fixar la visita per al dimecres vint-i-set. Li sembla bé aquesta data? —va preguntar, aixecant la vista.

—Sí, esclar —va mussitar Chris, i es va posar dempeus. Es va ficar la recepta en la butxaca de l’abric—. D’acord; llavors, el vint-i-set.

—Sóc un gran admirador seu —va dir Klein, somrient, mentre obria la porta de sortida al vestíbul.

Ella es va detenir, preocupada, i es va prémer el llavi inferior amb el tou d’un dit. Va mirar fugaçment al doctor.

—Llavors no creu vostè necessari que la porti a un psiquiatre?

—No sé. Però la millor explicació és sempre la més senzilla.

Esperem. Esperem i vegem què passa. —Va somriure, encoratjador—. Mentrestant, tracti de no preocupar-se.

—Sí, però com?

Ella se’n va anar.

* * *

En el camí de tornada, Regan li va preguntar què li havia dit el metge.

—Que estàs nerviosa.

Chris va decidir no esmentar les paraulotes. Burke; això ho ha après de Burke.

En canvi, sí l’hi va dir a Sharon més tard, quan li va preguntar si mai l’havia sentit dir tals paraules.

—No —va replicar Sharon—. Almenys últimament. Però crec que la professora d’Art va fer algun comentari.

Es tractava d’una professora particular que li feia classes a casa.

—Has dit últimament? —va preguntar Chris.

—Sí, la setmana passada. Però ja la coneixes. Jo vaig pensar que tal vegada Regan hauria dit «diables», o «merda», o alguna cosa per l’estil.

—A propòsit, Li has parlat gaire de religió, Shar?

Sharon va enrogir.

—Bé, una mica. És difícil evitar-ho. Fa tantes preguntes, que… bé… —Indefensa, es va encongir d’espatlles—. És molt difícil. Perquè, com li contesto sense esmentar-li el que per a mi és una gran mentida?

—Dóna-li diverses opcions.

* * *

Els dies anteriors al sopar projectat, Chris va vigilar gelosament que Regan prengués les seves dosis de «Ritalina». Tanmateix, en arribar la nit de la festa no havia observat cap símptoma notable de millora. Per contra, hi havia lleugers signes d’un deteriorament gradual: oblits més freqüents, introversió, i, alguna vegada, nàusees. Quant a les tàctiques per cridar l’atenció, encara que no es van repetir les corrents, va aparèixer una nova: afirmava que se sentia una «olor» repugnant en el seu dormitori. Davant la seva insistència, un dia Chris va anar a comprovar-ho, però no va percebre res.

—No ho ensumes?

—Vols dir que fa olor d’alguna cosa ara? —li va preguntar Chris.

—Doncs, esclar!

—Com és l’olor?

—Com d’alguna cosa que es crema.

—Sí?

Chris ensumà.

—No sents l’olor?

—Bé, sí, estimada —va mentir—. Només una miqueta. Obrirem la finestra una estona per a que entri l’aire.

De fet no havia sentit cap pudor, però estava decidida a contemporitzar, almenys fins al dia de la segona visita al metge. També estava preocupada per moltes altres coses. Una, els preparatius per al sopar; una altra tenia a veure amb el guió. Encara que estava molt entusiasmada davant la perspectiva de dirigir, una cautela natural l’havia fet no decidir-se immediatament. Entre tant, el seu representant la trucava diàriament. Ella li va dir que havia lliurat el guió al Dennings per demanar-li la seva opinió i que esperava que se l’estigués llegint i no menjant.

La tercera i més important de les preocupacions de Chris va ser el fracàs de dues inversions financeres:

Una compra de bons convertibles, mitjançant el pagament d’interès avançat, i una inversió en un projecte de perforació de pous petrolífers al sud de Líbia.

Ambdues operacions s’havien emprès per protegir un capital que, d’una altra manera, hagués hagut de pagar un elevat impost al fisc.

Però encara hi havia una cosa pitjor: els pous estaven secs, i els elevadíssims índexs d’interès obligaven a vendre els bons.

Aquests van ser els problemes pels quals el seu abatut representant comercial havia decidit venir en avió a parlar amb ella. Va arribar el dijous. Tot el divendres se’l va passar explicant-li les coses a Chris i mostrant-li els gràfics. Per fi es va decidir per un programa d’acció, que el representant va considerar assenyat. Va mostrar la seva aprovació assentint amb el cap, però va arronsar les celles quan ella va treure a relluir el tema de la compra d’un «Ferrari».

—Un de nou?

—Per què no? Jo vaig conduir un en una pel·lícula. Si escrivíssim a la fàbrica i els recordéssim aquest detall, podríem fer un bon negoci. No creus?

No ho creia. I li va dir que un cotxe nou era innecessari.

—Ben, l’any passat vaig guanyar vuit-cents mil dòlars, i ara em dius que no puc comprar-me un miserable cotxe. No et sembla ridícul? On estan aquests diners?

Ell li va recordar que la major part dels seus diners s’havia invertit per eludir impostos. A continuació va passar a detallar-li tot: impost federal sobre la renda, impostos provincials, imposts de béns immobles, deu per cent de comissió per al seu representant, cinc per a ell, cinc al seu agent publicitari, un i quart com a contribució al Fons d’Assistència als Artistes, l’import dels vestits de moda, els sous de Willie, Karl i Sharon i el vigilant de la casa de «Los Angeles», despeses de viatges i, finalment, les seves despeses mensuals.

—Filmaràs una altra pel·lícula aquest any? —li va preguntar.

Ella es va encongir d’espatlles.

—No sé. Haig de fer-ho?

—Sí, crec que seria el més convenient.

Va recolzar la cara en ambdues mans i se’l va mirar, emprenyada.

—I què et semblaria una moto «Honda»?

Ell no va fer cap comentari.

Aquella nit, Chris va provar de deixar de costat totes les seves preocupacions i de mantenir-se ocupada amb els preparatius per al sopar de l’endemà.

—Em sembla millor que cadascú es serveixi, en comptes d’asseure’ns tots —els va dir a Willie i Karl—. Podem posar una taula a l’extrem de la sala d’estar. Els sembla bé?

—Molt bé, senyora —va contestar Karl ràpidament.

—I a tu, Què et sembla, Willie? Què opines d’una amanida de fruites com a postres?

—Excel·lent! —va exclamar Karl.

—Gràcies, Willie.

Havia convidat a un grup interessant molt heterogeni. A més de Burke («Diables, t’espero sobri!») i el seu jove ajudant vindrien un senador amb la seva esposa, un astronauta de «l’Apol·lo» amb la seva esposa, dos jesuïtes de Georgetown, els seus veïns, així com Mary Jo Perrin i Ellen Cleary.

Mary Jo Perrin era una grassoneta i canosa vident, de Washington, a qui Chris havia conegut en el sopar de la Casa Blanca i que li havia caigut molt simpàtica.

Havia esperat trobar-se amb una dona austera i desagradable, i, en canvi, li va poder dir: «No ets en absolut tal com t’imaginava!». Ets molt afectuosa i senzilla.

Ellen Cleary era una dona de mitja edat, secretària del Departament d’Estat, que treballava a l’Ambaixada nord-americana a Moscou quan Chris va fer la seva gira per Rússia. S’havia pres moltes molèsties per evitar-li innombrables dificultats i impediments durant el seu viatge, la menor de les quals havia estat causada per la franquesa de la pèl-roja actriu en manifestar les seves opinions. A través dels anys, Chris la recordava amb afecte, i la va visitar tot just arribar a Washington.

—Digues-me, Shar —va preguntar—, quins sacerdots vénen?

—No estic segura encara. He convidat al rector i al degà de la Universitat, però crec que el rector enviarà a algú en representació. Aquest matí m’ha trucat el seu secretari per avisar-me que ell, probablement, sortiria de viatge.

—A qui enviarà?

—A veure. —Sharon va fullejar els paperets amb anotacions—. Sí, aquí està, Chris. Al seu ajudant, el pare Joseph Dyer.

—Un del campus?

—No estic segura.

—No importa.

Semblava desil·lusionada.

—Vigila’m a Burke demà a la nit —li va advertir.

—Així ho faré.

—On està Rags?

—A baix.

—Em sembla convenient que traslladis allà la teva màquina d’escriure. D’aquesta manera la podràs vigilar millor mentre treballes. D’acord? No m’agrada que estigui sola tant de temps.

—Tens raó.

—Bé, llavors pots anar-te’n.

Medita. Juga amb els cavalls.

En acabar els plans i preparatius, Chris va tornar a sentir-se angoixada per Regan. Intentà veure la televisió. No es podia concentrar. Estava inquieta.

Hi havia alguna cosa estranya a la casa. Com una quietud que s’anava dipositant com pols pesant.

Arribada la mitjanit, tots els de la casa dormien.

No va haver-hi pertorbacions. Almenys aquella nit.